per en 23 Març 2017
424 Vistes

Fa anys, parlant amb la meva mare del record que tenia de la postguerra i dels primers anys del franquisme, em va dir que una de les coses que més presents tenia era la sensació que, a Lleida, el temps no passava, que un any era igual a l'anterior i al següent, que tot semblava aturat, malgrat que els fulls del calendari anessin caient de manera implacable.  Reconec que en el seu moment em va sobtar i entristir aquesta grisor inevitable.

Han passat molt anys, però aquesta sensació d'immobilitat encara és perceptible en alguns àmbits de la vida de la nostra ciutat, on els relleus generacionals semblen impossibles, on les mateixes cares es repeteixen un dia i un altre, on cada any que passa tot és més previsible... i així des de fa massa temps, i on una barreja de megalomania, de caciquisme i de mediocritat, segons el cas, acaben conformant un sentiment de conformisme i d'impotència tot sovint gairebé insuportable.

Lleida ha estat portada dels mitjans els darrers dies (o setmanes), per un seguit de fets que ben bé s'haurien pogut evitar.  Per situar-nos una mica recomano la lectura d'aquest afinat i esmolat article que situa prou bé el panorama que actualment regeix els destins de la ciutat i de la seva àrea d'influència.  Al capdavall, un joc d'interessos ocults -i segurament dignes d'ocultar- que acaba generant pactes molt difícils de pair des de la perspectiva de la lògica política i democràtica, o monstres com la Llotja, l'aeroport de Lleida-Alguaire (en aquest cas amb més agents implicats) o, ben recentment el només imaginat parc temàtic dels barrufets que ha marxat a Moscou.

I passen els anys i no passa res.  És ben bé que tot està lligat i ben lligat.

Publicat a: Actualitat