Ahir a la nit, les nostres cadenes de televisió ens van oferir, de manera gairebé simultània, dos programes ben diferents, en una coincidència prou significativa, al meu parer. TV3 emetia un nou lliurament de "Cites", una ficció que ens presenta diferents tipus de relacions sentimentals i interpersonals, més afectives o més eròtiques, segons cada cas, mentre el Canal 33 programava un documental sobre dones pageses al Solsonès, dones grans que repassaven les seves històries particulars i les seves maneres de viure i d'entendre el món.
Fet i fet, ahir ens van trobar davant de dues realitats del nostre país: una d'urbana, cosmopolita, de relacions efímeres o no, plaents o conflictives, amb un ritme ràpid, propi dels temps que corren. L'altra realitat, de ritme pausat, de recreació en la memòria i amb una manera rural de fer les coses que, lentament i inexorablement, sembla condemnada a l'oblit.
Aquestes són dues realitats que coexisteixen a casa nostra i que sovint s'ignoren. Només un detall: la cadena principal, TV3, es dedicava a la realitat moderna, jove i urbana i, l'altra, Canal 33, a la realitat rural, antiga i gairebé peça de museu, fins i tot. Ordre de prioritats? Potser sí.
Sigui com sigui, em quedo a mig camí entre la complexitat i la diversitat de les relacions interpersonals que descriu "Cites" i la saviesa d'una de les padrines que, tot just començat el documental va deixar anar que tothom és senyor del que té. Nosaltres, com a persones i com a país, també som senyors d'allò que tenim. Fóra bo no oblidar-ho mai, ni menystenir res del que ens fa ser com som.