Diu la saviesa popular que la mort ens fa iguals a tots. Segurament que si només mirem el resultat (la mort) sí, però pel que fa a la manera, és a dir, a com morim, ja tinc més dubtes.
La comunitat internacional es posa les mans al cap i clama una intervenció contra l'ús d'armes químiques a Síria. Sorprenentment, ni piula quan el mateix resultat (la mort de centenars de civils siris) és resultat d'un bombardeig amb armament convencional. Quatre informacions als noticiaris, alguna que altra imatge impactant i tema tancat.
Tot plegat fa un cert tuf d'hipocresia, o de servitud a determinats grups de pressió. Potser caldria saber qui fabrica i ven armes a Síria, o qui hi ha al darrer dels productes que calen per carregar les armes químiques (o per protegir-se'n).
En qualsevol cas, resulta trist veure el lamentable paper -un cop més- de l'ONU i del seu personal que sembla que vagi d'excursió a prendre quatre mostres, a confirmar l'ús de bombes químiques (com si encara algú tingués dubtes) i tots tanquils, a l'espera de si els Estats Units, amb el seu Nòbel de la pau al capdavant (segurament amb l'ajuda d'algun que altre país que va justet de suports internacionals, com ara Turquia, a banda dels seus aliats tradicionals) es decideixen a llençar una bona tanda de bombardejos, amb armament convencional aquest cop, i amb el vist-i-plau de la comunitat internacional (que no de l'ONU). Si finalment això passa, malgrat els nous morts, tots feliços perquè s'haurà fet justícia amb aquells que utilitzen armes no autoritzades.
Hipòcrita, molt hipòcrita tot plegat. Però potser és que les guerres, en elles mateixes, ja són (entre moltes altres coses -i cap de bona-) un exercici d'hipocresia que sempre amaga interessos inconfessables.
