Cauen mites

Quan una  veritat es vol sustentar en premises falses, sempre s'acaba arribant a una mentida.  I això és justament el que li està passant a la democràcia espanyola.  Repassem algunes de les grans afirmacions que hem anat sentit al llarg dels anys per intentar justificar una transició modèlica i una democràcia consolidada:

• La bondat del Rei com a cap de l'Estat.  Mentida.  No cal recordar totes les lloances, molt sovint clarament exagerades que ha rebut la monarquia.  Ara sabem que les ombres personals i econòmiques planen amenaçadores sobre el rei de la transició i la seva família.  I cada dia que passa els dubtes són més i més raonables.
• En absència de violència es pot parlar de tot.  Mentida.  En absència de violència no es pot ni aseure's a parlar d'una hipotètica independència de Catalunya, per exemple.
• Les autonomies tenen parlaments legislatius.  Mentida.  Llevat, això sí, que legislin exactament igual com ho fan les Corts, per no crear discriminacions entre ciutadans en funció del lloc on visquin.
• La sobirania resideix en el poble.  Mentida.  Només resideix en el poble quan el poble es pronuncia com convé als interessos partidistes dels grups polítics.  En cas contrari, el poble s'ha de tornar a pronunciar, fins que l'encerti.
• La democràcia es construeix amb diàleg i consens.  Mentida.  Ha quedat clar que la classe política espanyola només sap governar des de les majories absolutes, des de les posicions de poder total, i mai des de l'esforç per aconseguir acords amplis.

Econòmicament, Espanya està en crisi, per no dir en fallida, però políticament, la bancarota és absoluta.  I si no passa res, d'aquí a uns dies en tindrem una evidència més que hauria de fer pujar els colors, i plegar de l'activitat pública, a aquells que en són responsables.  Però això no passarà, perquè la democràcia espanyola no és ben bé, ni de lluny, allò que hauria de ser.