Tenen raó tots aquells que diuen que Catalunya està dividida, que les famílies discuteixen, que hi ha una tensió latent i, i fins i tot, que de tant en tant hi ha brots de violència als carrers. Tenen raó, tota la raó. I la cosa no és nova. Ja fa moltes dècades que passa i que en som prou conscients. Catalunya està dividida entre seguidors del Barça i del Real Madrid.
Potser el president del govern espanyol, quan parla de divisió, i fruit de les seves sempre presents prioritats del càrrec, s'ha fet un embolic (un lio que diria ell), entre política i futbol -sovint la mateixa cosa a casa seva i als seus cercles més íntims- i no acaba d'entendre què està passant. Si tot plegat només són tres punts... Potser per això les metàfores futbolístiques del president Mas durant l'entrevista amb Mònica Terribas, dissabte.
I és que per més que diguin, i si parlem de la consulta del 9 de novembre, totes les enquestes dibuixen una més que aclaparadora majoria de ciutadans que volem votar. Parlar de divisió en aquestes circumstàncies és, senzillament, ridícul. D'altra banda, i un cop posats en l'escenari de la votació, aquí si que hi ha divisió, però la divisió d'opinions pròpia del sistema democràtic, on cadascú pot expressar la seva opinió i on les majories decideixen. I aquesta consulta s'ha plantejat des del més escrupolós respecte a totes les opinions possibles, ho vulguin admetre o no.
Les coses són així, i la divisió social també. Dissabte vam assistir a un acte solemne, històric, contundent, en el qual un president d'un país democràtic convocava els ciutadans a una consulta perquè diguem què volem ser en el futur més immediat. Impecable. Un president signant sol, des de la seva més alta responsabilitat, però envoltat de les representacions dels poder legislatiu i executiu catalans i de la societat. Què més es pot demanar, en termes d'estricta democràcia?
A partir d'ara, ja veurem què passa, perquè el futur sempre és imprevisible (futbol és futbol, senyor Rajoy, a veure si m'explico). Però la imatge d'unitat de dissabte (i dels dies i setmanes previs) va ser tan contundent i tan impecable (gràcies president pel seu autèntic sentit d'estat) que hauria de fer emmudir, ni que només fos per vergonya -i per un punt d'enveja- les veus del govern espanyol, entre altres, que s'han proposat negar-nos la paraula, el pa i la sal.
