No fa gaires dies, Esperanza Aguirre parlava de la necessitat de catalanitzar Espanya, enmig d'un discurs enganyós, farcit de lloances a Catalunya, com a disfresa rere la qual amagar una negació absoluta del nostre dret, no ja a la independència, sinó simplement a votar.
M'agradaria recordar tots els intents de catalanitzar Espanya. Així de memòria, i sense fer gaires esforços (penso que la cosa tampoc no els mereix), recordo tots els anys dels governs Pujol, l'operació reformista de Miquel Roca, i l'intent de pacte de Maragall i el nou Estatut.
No està gens malament, oi? Cal recordar com van acabar totes aquestes intentones? Doncs, jo em demano: per què ara hauria de servir per res un nou intent? De la mateixa manera, també em pregunto quines possibilitats hi ha d'arribar a bon port amb una proposta federalista o confederalista? En tots dos casos, la resposta és la mateixa: això no serveix de res. I no serveix de res perquè Espanya ja està prou còmoda sent com és i no té cap, absolutament cap, necessitat ni intenció de canviar l'estat actual de les coses, tret que no sigui per enfortir el seu estat, al preu que sigui.
Per tant, la realitat és que o bé acceptem la situació que tenim ara mateix, procés de recentralització inclòs, o bé seguim, fent cas omís a aquests autèntics cants de sirena que arriben per totes bandes (i és que en això són iguals PP, PSC-PSOE i UDC), tot mantenint el nostre rumb, desafiant fins i tot l'evolució (bona aquesta!) cap a la independència i l'estat propi.