Un dels efectes de la crisi que fa anys que patim és que, a poc a poc, però de manera inexorable, ens va minant la capacitat de somiar, d'imaginar un futur millor, on la petita fantasia domèstica pot arribar a ser realitat. Aquesta capacitat de somiar, si ens ho mirem bé, tot sovint ha estat la que ens ha ajudat a progressar i a arribar allà on potser no havíem pogut ni imaginar.
El clima d'incertesa general i les limitacions econòmiques fan que arribem a pensar que la ralitat és només així i que demà, el mes que ve, l'any que ve i d'aquí a deu anys, tot serà, si fa no fa, com ara, si no pitjor. Ja no gosem somiar, perquè tot és massa difícil, massa incert, massa negre. I és que el pragmatisme i la resignació ja no ens deixen fer castells a l'aire.
Hem après a oblidar que la nostra capacitat d'imaginar i d'aconseguir un futur millor és molt més gran i molt més poderosa que les circumstàncies puntuals de cada moment, i que, com va venir a dir el poeta, voler l'impossible és la manera d'arribar al possible.
Que la crisi no ens faci abandonar la fantasia. Perquè, qualsevol dia, els petits somnis que ens han acompanyat fins ara, aquells que només poden viure en la nostra imaginació, poden tornar a ser realitat. Provem-ho.
