Aquest cap de setmana és cap de setmana de castells, a Tarragona. Avui, dia gran del concurs amb les primeres colles del país, les que fan les construccions més complexes, els castells més alts. Ahir, competició entre la segona línia, per dir-ho així, de les colles d'arreu del país. En qualsevol cas, exactament la mateixa il·lusió, el mateix compromís i les mateixes ganes de fer-ho bé i de millorar dia a dia.
La jornada d'ahir em va deixar dues imatges que val la pena retenir, per raons ben diferents. La primera, és la del jurat del concurs, exclusivament conformat per homes, tot i que el nombre de dones de les colles cada dia és més evident que creix i que, de fet, segons em comenten els que en saben, part de l'èxit de les construccions més arriscades es deu a la presència creixent de dones, que ha contribuït a reduir el pes dels castells, sense perdre ni una mica, ans al contrari, de força, ni d'equilibri, ni de valor, ni de seny. Bonica metàfora del que passa al país, un cop més.
La segona imatge que em va sobtar és la de totes les colles aplaudint la defensa duríssima que una d'elles va fer del seu castell, i que finalment va aconseguir descarregar. Reconèixer l'esforç i l'èxit aliens, fins i tot en una competició, és remarcable i encara sorprenent; i que ho facin tots els rivals, és tot un exemple a imitar, també fora de l'espai dels concursos castellers.
Reflexió final: més enllà de les primeres estrelles, de les grans colles, hi ha moltíssima gent que treballa i s'esforça cada dia per superar-se, tot i la certesa dels límits propis. I és que potser el límit és la meta, la marca del triomf, i això sempre depèn de cada cas, de cadascú. Tot és qüestió de saber valorar la feina aliena, en tot el que mereix, i aplaudir amb honestedat el seu esforç. Els castellers ho saben fer. És possible.
I com que una imatge val més que mil paraules:
