per en 5 D'octubre 2014
394 Vistes

Ahir vaig veure, per primer cop, una gran diada castellera, concretament a la Tarraco Arena.  Hi vaig anar més per curiositat que per cap passió castellera, ho admeto.  I també admeto que em va impressionar, perquè, a banda de la plasticitat i de la potència visual de la varietat de colors en acció, estar davant d'un projecte tan efímer com un castell, on grans i petits treballen fins al límit de les seves possibilitats, per arribar una mica més amunt, acaba sent tot un crit en favor de la passió, de la voluntat, dels somnis fets realitat, a força de caigudes, si cal, però fets realitat, al capdavall.

No sóc casteller.  Segurament mai no formaré part de cap d'aquestes imponents construccions.  Molt em temo que m'hauré de conformar, igual com la immensa major part dels mortals, a fer castells a l'aire, a imaginar allò que algú dirà que no pot ser o que no cal, i tornaré, dia a dia, a esbossar un futur, a fantasiejar, i a pensar com arribar-hi.

En el fons, fer castells a l'aire potser no és tan diferent de fer castells des de terra.   Aquests altres castells que qui més qui menys ha gosat algun cop d'alçar, també demanen passió, voluntat i complicitat.  O si voleu, ni que sigui a nivell individual - perquè els somnis sovint són patrimoni exclusiu d'un mateix-,  força, equilibri, valor i seny.   Atrevir-se a somiar,  i intentar fer els somnis realitat, tampoc no és fàcil. Costa molt.

Però malgrat tot, malgrat les dificultats, malgrat el desànim, val la pena seguir aixecant castells, des de terra, però també a l'aire, ni que sigui assumint el preu de no arribar mai a aquella torre magnífica que només existeix al nostre cap, o que només és a l'abast d'alguns altres.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.