De vegades em demano què entenen alguns per servei públic o com els resulta de fàcil confondre aquest concepte amb el de poder (suposadament públic, també). Un bon exemple el vam tenir ahir, quan l'alcalde de Lleida i president del PSC, Àngel Ros, afirmava amb contundència que no cediria espais municipals per a la consulta del primer d'octubre. No van tardar a afegir-s'hi a la seva postures altres edils, com Antonio Balmón o Jaume Collboni, que no és alcalde però potser encara no ho sap.
El que em sembla que aquesta gent va oblidant és que hi ha vida més enllà dels ajuntaments, pel que sembla, un espai que encara cal democratitzar. Si calen espais, n'hi ha molts, públics i privats, que es posaran al servei de la consulta sense reserves. D'altra banda, no sona gaire congruent omplir-se la boca d'allò que ells independentistes no governen per a tots (remarco "tots") i defensar postures com la que comento. Però, és clar, quan un regidor de participació ciutadana i drets civils (remarco "participació"), entre altres coses, pot afirmar via twitter que els ciutadans tenen dret a no ser consultats, ja tot és possible.
El procés va posant, lentament i inexorablement tothom al seu lloc, també als que governen amb mentalitat de cacic. Repassem l'evolució política dels darrers anys i ho veurem amb claredat. Ara, potser valdria la pena recordar algun fragment d'aquell curiós poema de Salvador Espriu:
"Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para't per un moment
i venta al primer nas un cop de puny."