Val la pena deixar clar de bon començament, que el rar sóc jo. Dit això, ja em sento més en condicions d'afirmar que no m'agrada el carnaval. Bé, de fet, no m'agrada això d'haver-se de divertir per decret; perquè toca. No m'agraden els homes disfressats de dona, ni les dones disfressades de fulana ni, per descomptat, els homes disfressats de fulana (cosa encara més freqüent). No m'agraden els excessos alcohòlics per obligació, ni el trist espectacle de gent fent el ruc i cridant, perquè és el que toca. Ni determinada música forana, que ens hem d'empassar perquè diuen que fa festa.
Segurament, aquesta manca d'afecte cívic cap al carnaval té a veure amb el fet que visc en una ciutat sense tradició carnavalesca, i espero que no m'apedreguin gaire per aquesta afirmació. El carnaval d'aquí no té l'atractiu lúdic i turístics dels de Sitges o Vilanova, ni la càrrega històrica i tradicional del de Solsona, per exemple. Aquí no. Aquí tot el que podem anar a buscar és la recuperació d'una festa tradicional (en el sentit de perduda en la nit del franquisme), però sense gaire més ambició, com gairebé tot el que passa per aquestes terres. No ens enganyem.
El cert és que em sap greu pensar així, perquè veig molta gent que s'ho passa fantàsticament bé aquests dies. Tota una sort. De fet, no aspiro a ser model ni referent de res. Que tothom faci festa com millor li sembli, que la vida ja és prou complicada, i deixar-se anar de tant en tant pot ser molt saludable. L'únic que demano, però, és el meu dret a discrepar i, ja posats, a demanar un petit esforç d'imaginació per part de qui correspongui (començant per qui té poder per canviar coses) per mirar d'aconseguir un carnaval, ja que es vol que no es perdi, que sigui realment un reclam per venir a veure'l i a viure'l, més enllà de les llars d'infants i de les escoles de primària, i d'aquesta mena d'espai de festa -deixem-ho així- per a consum intern, que serveix poc més que per cobrir l'expedient amb el calendari, i perquè tornem a casa amb aquell tan repetit i absurd "per a Lleida, ja està bé", que no es diu gaire, per vergonya, però que segueix omnipresent.