Cara de tonto -permeteu-me el barbarisme, si us plau- és la que devia fer ahir tota la cúpula, gestora i baronia socialistes així que anaven sortint resultats de les seves primàries i s'anaven confirmant les seves pitjors previsions, si és que mai havien previst l'escenari que finalment es va produir.
Costaria molt trobar un altre cas de destitució del líder i de derrota a les urnes d'una candidatura tan oficialista, tant des de dins del partit com des dels mitjans de comunicació, que la de Susana Díaz. La meva primera reflexió en veure com anava tot plegat va ser pensar que si els dirigents d'un partit han perdut d'aquesta manera la capacitat de copsar la voluntat dels propis militants, què en podem esperar si un dia governen? (per no parlar dels que ja ho fan, això de governar). Que sàpiguen llegir els anhels de la societat? Difícil de creure, francament.
Ja fa molts anys que el PSOE és una màquina de poder que només funciona per conservar-lo a qualsevol preu, i en tenim exemples destacats i patètics, del preu a pagar. Val a dir que ja fa dies que la màquina no funciona gens bé i el resultat d'ahir és la prova més evident. Caldrà esperar i veure què passa a partir d'ara, amb un recuperat líder que, a priori, i vista la seva etapa anterior com a secretari general, no inspira cap confiança, però que està obligat a introduir molts i molt canvis, si no vol ser el definitiu enterramorts del partit i de les seves mòmies.
En qualsevol cas, el fart de riure d'ahir no ens el treu ningú. Ni la cara de tonto d'alguns insignes, tampoc.