De vegades, la història sembla aquella roda absurda en què un hàmster fa tombs i tombs per no anar enlloc. Disculpeu, però aquesta és la imatge que em ve al cap des de fa uns dies, així que vaig llegint notícies sobre Podemos, i molts especialment després d'aquest passat cap de setmana.
Els que tenim una edat vam veure desfer-se el CDC d'Adolfo Suárez i crear-se el Partit Popular per ocupar el seu lloc. Ara, potser veurem com és el PSOE el que es va desfent per donar pas a Podemos. Segurament la vida és així: una evolució que de tant en tant dibuixa cercles per avançar fins tornar al mateix lloc.
Pablo Iglesias em recorda molt al Felipe González dels seus millors temps. Amb alguna diferència significativa, però: el segon, per veu del seu inseparable Alfonso Guerra, proclamava l'arribada al poder dels descamisaos. Iglesias vol arribar al poder per fer fora "la casta". De fet, no hi veig més diferència que la perspectiva. Uns reclamaven el seu dret a ser protagonistes i els altres van contra algú (contra tothom, gairebé).
De tota manera, el que tant un com altre tenen en comú és que saben que Catalunya és una plataforma de vots gens menyspreable. Històricament, els socialistes han fet de tot per tenir una bona presència a casa nostra. Ara que estan en hores molt baixes (per no dir en caiguda lliure), Podemos aspira a ocupar el seu espai (i el d'Iniciativa, de passada), el de l'esquerra catalanista-espanyolista, i crec que té molts números per a aconseguir-ho, en un procés prou paral.lel (que no massa diferent en molts aspectes) al de l'ocupació de l'espai del PP per Ciutadans.
Sembla que s'acosta un daltabaix electoral i polític com fa dècades que no es veu. Però no es equivoquem, la resposta a les nostres necessitats encara només pot venir de casa, si els de casa saben estar a l'alçada dels temps que corren, fugint de tota demagògia i de debats estèrils.