Vivim en un món, en una societat, frenètics, on els canvis són gairebé una constant d'uns anys cap a aquí, segurament alimentats per una profunda crisi econòmica i per una no menys profunda crisi d'identitat, d'ideologies i de valors. El resultat és un món on tot allò que veiem avui, demà mateix, o d'aquí a una estona, pot haver canviat, com una mena de laberint pel qual no sabem ben bé com transitar, ni menys encara com sortir-ne.
Mirem cap a on vulguem, des de l'oferta de productes de tota mena fins als partits polítics, i provem de comparar-los amb la imatge que en tenim de fa 2, 3 o 5 anys, i serà inevitable una certa sensació de vertigen. I nosaltres al mig de tot, sense saber on agafar-nos ni cap a on hem de tirar. Una mica és com si sempre ens trobéssim pujant unes escales que belluguen constantment, com passa a Hogwarts, l'escola de Harry Potter.
Potser sí que és aquest començament de segle, que se'ns està fent especialment llarg i intents, però la sensació de poca certesa en massa coses és cada dia més intensa. Potser el millor, si podem fer-ho, és seure, amb una piruleta de colors a les mans, amb la mirada innocent i distant d'un nen, a esperar que tot pari una mica i tinguem clar què cal fer i cap a on van tirant. Mentre esperem, entre llepada i llepada al caramel, podem jugar a imaginar una societat millor i més segura on viure.