No sé si Catalunya serà independent o no, francament. El tema de la bola de vidre i de la previsió del futur el tinc una mica fluix. El que sí que tinc clar, i cada dia que passa una mica més, és que el procés d'aquests darrers anys està propiciant un canvi profund en el mapa polític que va sorgir del franquisme i que es va anar conformant durant l'anomenada transició. De fet, el procés ha esdevingut una mena de prova de veritat ideològica que està fent saltar pels aires indefinicions i mentides de dècades.
Fem un cop d'ull ràpid i fem recompte de baixes. La societat Convergència-Unió és ja només un record als reculls de premsa. La segona ha desaparegut i la primera està patint un tractament estètic general que ja veurem si la rejoveneix o la sentencia definitivament. Per l'esquerra, si fa no fa: un magma encara incandescent i sense forma definida que de moment, s'ha empassat Iniciativa i companyia i el poc que quedava (si encara en quedava) del PSUC, i que també caldrà veure com s'acaba solidificant. Quant al PSC... què dir d'un partit homogeni fa quatre dies, gairebé residual ara mateix i amb un futur més que incert.
Ara com ara, de les formacions tradicionals que han conformat el mapa polític català des de la restauració del tímid autogovern, només sobreviuen amb una certa claredat el PP, amb poc pes abans i ara però sense grans traumes més enllà de relleus a la direcció, i ERC, que ha anat consolidant una posició de relativa centralitat que tant li permet entrar en un tripartit d'esquerres com ser soci dels antics convergents, mentre guanya posicions de cara a encapçalar un futur govern.
Un panorama convuls, encara en fase de definició i amb una enorme llista de lideratges caiguts. Suposo que és el que passa quan es viuen temps de canvis reals i no dèries de quatre eixelebrats.