Admetem-ho, no sempre fem servir la mateixa vara per mesurar segons què o segons quins comportaments. Serà que som humans, amb les nostres virtuts i els nostres defectes, però és així. Un parell d'exemples recents:
Un de frívol. L'actual entrenador del Barça, Luis Enrique, un home que sembla que ha oblidat tot el català que va aprendre en el seu moment, acostuma a exhibir una actitud dura, poc amable, durant les rodes de premsa, i molt especialment amb determinats periodistes que no són sants de la seva devoció. Però tendim a ser condescendents i el veiem com una persona exigent i tan centrada en la seva feina d'entrenador que li costa relacionar-se amb la premsa. Podríem recordar altres entrenadors, en altres equips, amb comportaments i ocurrències igual de desagradables. Aleshores, no vam tenir cap mirament per satanitzar-los. És clar, eren d'els altres, no dels nostres.
Un de seriós. Tots hem rigut amb el mal ús d'un idioma per part de determinats polítics. El cas més exagerat, sense dubte, l'anglès de diferents membres de la família Aznar-Botella. Fa no gaires dies, el president Puigdemont era entrevistat per Anna Pastor, en espanyol, i va deixar anar unes quantes catalanades més pròpies d'un tema clàssic de La Trinca que altra cosa. En el primer cas, vam fer tota la sang que vam poder. En el segon, callem discretament i mirem cap a una altra banda.
Potser aniria sent hora que tots plegats pugem el nivell d'exigència amb nosaltres mateixos. Que ens comencem a mesurar, també amb la vara de l'excel.lència i que demanem dels nostres líders (esportius, polítics, o de qualsevol àmbit), la perfecció que ens tant ens agradaria trobar-hi. Luis Enrique és un gran entrenador que ha aportat molt a un equip acostumat a guanyar, i el president Puigdemont, un polític de fermes conviccions i amb el valor que cal en moments crítics com els que vivim. El pas al nivell màxim en cada àmbit és petit, però imprescindible. Si no el fem, si no l'exigim, flac favor ens estarem fent tots plegats.