Un cop em va explicar la meva mare que una de les coses que més recorda dels anys de postguerra és que anaven passant els anys i tot era igual, la vida, la roba, les maneres de fer... tot sempre igual. Ahir em va venir al cap aquest record a partir de les imatges dels actes dels 12 d'octubre a Madrid. Si posàvem les imatges en blanc i negre ben bé podríem pensar que eren de fa cinquanta o seixanta anys. O més.
Ahir, pluja, desfilada militar, exhibició de banderes, honors al cap de l'Estat i família, i caspa, molta caspa. Tot plegat molt ranci i molt vist any rere any i dècada rere dècada. Fins i tot el Rolls de reminiscències franquistes no va faltar a la cita, no fos cas. Enguany, però, una important presència dels colors groc i vermell, fins i tot a la tarima d'autoritats i en algun paraigua clarament fora de lloc. Que quedi ben clar que la cosa anava d'Espanya, de molta Espanya, de l'Espanya eterna, immutable.
I en això sí que no cal esperar canvis. Només cal repassar les imatges de destacats membres dels principals partits del país per veure la complicitat entre els del govern en funcions i els de la suposada oposició. El clima d'entesa que ens van deixar supera, de llarg, qualsevol declaració.
Francament, com a acte institucional, en el benentès que tots són una mica un pal, em quedo amb els que aprofiten la cultura, la literatura, la música... per vehicular el seu missatge, i no els que se serveixen de les armes i les marxes militars per deixar ben clara la seva escala de valors. Què voleu que us digui, sóc així de raret, potser és que tinc massa a prop institucions municipals encantades de seguir el model de l'Espanya eterna. Quines fotos, ahir, a Lleida o a Bossost... busqueu, busqueu, si teniu curiositat.