Ja hi tornem a ser. Una hora enrere, novament. Horari d'hivern. És per estalviar, diuen. Estalviar, no sé si estalviarem, però el que sí que tinc clar és que la nit a mitja tarda no m'és gens grata. Se'ns torna a fer fosc massa d'hora i la foscor no convida a massa coses, no ens enganyem.
A mi, personalment, la fosca no em resulta especialment desagradable. Voltar per casa a la nit, amb l'única companyia de llums indirectes que es filtren de rere les finestres no em molesta en absolut, però trobar-me a fosques amb tota la tarda per davant, no m'és gens atractiu. Però tocarà acostumar-se, un cop més, i transitar pel fred, gairebé com ombres entre les ombres, com millor puguem.
Va dir el poeta que era quan dormia que hi veia clar. Potser sí que és entre somnis, o fins i tot en aquell estadi entre dormir i estar despert, que ells pensaments flueixen en llibertat i ens traslladen a mons impossibles o a realitats només imaginades, però la foscor prematura i més hores de son, no tenen gens a veure i els nostres ritmes vitals són els que són. La realitat seguirà sent la mateixa, la fantasia la mateixa i el somni i la vigília, els mateixos. Res no s'alterarà, en allò que és important, amb el canvi d'hora i amb l'avançament de la nit.
Encarem uns mesos de poca claror que algú intentarà dissimular amb llumetes de colors. Per sort, la nostra vida, la nostra discreta llum, seguirà intacta, tant si el sol ens acompanya i ens escalfa l'ànim, com si ens cal avançar amb la lluna com a companya. Les esperances, els sentiments i les il·lusions, no saben de canvis horaris.