Ja estem formalment en campanya. Bé, de fet, ja fa setmanes (per no dir mesos) que tenim un país de campanya, provisional, gens sòlid i absolutament oposat a aquella normalitat que caldria esperar en qualsevol democràcia. Però les coses són així i ara toca campanya electoral.
Sense cap mena de dubtes, aquesta és la campanya electoral més extravagant de la història. Convocada en virtut d'una involució política sense precedents, amb presos polítics, amb part del Govern a l'exili, amb centenars i centenars de càrrecs i servidors públics investigats, sota amenaces i agressions de la ultradreta al carrer, i amb una polarització entre forces independentistes i forces unionistes sense precedents. Suposo que deu ser aquell famós xoc de trens de què tant es va arribar a parlar fa un temps. O el referèndum que ens neguen, tot i que amb trampa.
Sigui com sigui, campanya electoral. Quina mandra. I més en aquesta en què les propostes que es facin sonaran o bé a bucle infinit en el passat, o bé a ciència (o política) ficció, o bé a la força de l'imperi imposant-se per damunt de tot i de tothom. I amb això hem de restituir una normalitat usurpada. Fantàstic.
D'altra banda, no en tinguem cap dubte, aquestes eleccions seran les més transcendents de la nostra història recent. L'odi cap a Catalunya, cap a una Catalunya orgullosa d'ella mateixa i que vol decidir el seu futur, s'està expressant amb tota la potència d'un estat que es resisteix, amb ungles i dents, a abandonar la seva essència franquista. Segons qui guanyi aquestes eleccions forçades, el salt de més de més de mig segle enrere serà irreversible. Pensem-hi bé, i fem memòria, mentre anem rumiant a qui votarem.