Vivim en un món boig, frenètic, però curiosament, i per més que ens agradi aquesta realitat vertiginosa, una de les coses que més valorem, en el fons, és la calma; aquest moment de pau interior que ens reconcilia amb tot i que ens dóna l'energia necessària per tirar endavant. Cadascú sap trobar aquesta calma a la seva manera, ja sigui fent esport, escoltant música, a la vora d'un riu, enmig de les muntanyes, en una església, pintant... Però en qualsevol cas, d'allò que es tracta és de recuperar l'alè i prendre embranzida.
Si, a sobre, es pot compartir aquesta experiència amb algú altre o més encara, trobar aquesta illa de pau a recer d'una altra persona, la intensitat de les sensacions es multiplica. I és que tenir algú en qui confiar cegament, algú que saps que mai no t'abandonarà, algú que pugui aportar calma quan més falta fa, és un autèntic tresor amb qui val la pena apostar per compartir la vida. Quin millor regal a una altra persona que la comprensió i la serenitat?
Avui em ve de gust de compartir una cançó de Joan Dausà, i us convido a posar la lletra en primera persona, intercanviant el paper dels interlocutors. Crec que ens ofereix una perspectiva complementària que convida al compromís, a la complicitat sense límits. En definitiva, a l'amor incondicional.