Seran els anys o serà el ritme accelerat que de tant en tant ens imposa la vida, però començo a valorar seriosament la calma, aquesta mena de silenci estrany i necessari d'abans que comenci la música, d'abans que esclati la tempesta, o de les tardes xafogoses d'estiu, que conviden a interrompre qualsevol activitat fins al tard.
Vivim temps de canvis, d'incerteses i d'esperances, però també temps d'immediatesa, on una cosa segueix una altra, o s'hi superposa, sense deixar-nos ni el més mínim espai per pair, entendre i assimilar molt del que en que ens passa o del que fem. Però vet aquí, que aquesta mena de caos que cada cop més presideix les nostres rutines, de tant en tant sembla que s'ordeni, potser per atzar o per pura necessitat, i ens concedeixi un respir que cal aprofitar per recuperar l'alè, mirar al voltant i redescobrir que, malgrat tot, no estem sols i que sempre hi ha un petit raconet per a la calma.
En el fons, ens agrada l'ordre i la serenor, però vivim a una velocitat tot sovint massa alta, enmig de massa coses que no podem controlar, i ens queda molt poc lloc per a allò que és realment important: els nostres, les nostres vides i les nostres il.lusions. Per això, justament per això, perquè ens mostren de nou i amb absoluta claredat tot el que realment compta, hem d'aprendre a trobar petits moments de calma, i a gaudir-ne, perquè no sabem quan tornaran a visitar-nos.