Els entranyables calendaris de paret, aquells que tenen una pàgina per mes, són una mena de control de pas de la nostra vida; i l'acte aparentment insignificant de passar full d'un mes a un altre ens fa evocar les darreres setmanes viscudes i imaginar com podrien ser les que arribaran.
Poques hores perquè aquest gest es torni a repetir. Deixarem el novembre enrere, i com si d'una metàfora de la tardor es tractés, caurà la darrera fulla d'aquest arbre d'interior que ens recorda on som, i encararem el darrer mes d'un any que prometia molt i que, com acostuma a passar, ens deixarà aquell regust amarg a la boca que ens convida a esperar alguna cosa més del que vindrà.
Però ara som on som, a punt d'encetar un desembre sempre estrany, fet a batzegades, entre un pont al principi i unes festes nadalenques en el seu tram final. I enguany amb unes eleccions i tot. Què més es pot demanar? Potser només una mica de calma i que les coses, les públiques i les domèstiques, vagin passant sense estridències, que ja toca.
Recta final d'un any més. Darrer full del calendari. Fred i festes a la vista. Però sobretot, ganes, moltes ganes d'aconseguir que la nostra realitat superi tots els mals auguris i que aquest mes passi amb més glòria que pena perquè, quan tornarem a passar pàgina i pengem el calendari nou, tinguem una dolça recança de despenjar aquest inseparable company dels darrers mesos.