De tant en tant, calen explicacions. Algunes vegades, per mirar de fer entendre situacions absurdes i, unes altres, per provar d'explicar fets difícils de pair. Entre les primeres, podríem citar la manifestació de policies i guàrdies civils, a Barcelona, per demanar al ministeri corresponent, l'equiparació salarial amb els mossos, a la qual, sorprenentment, també hi van acudir representants polítics del govern al qual se li plantegen les reclamacions. Curiós i absurd, tot plegat. De fet, tan absurd com el comentari en una cadena de televisió estatal que comentava que molts dels assistents a la manifestació, vinguts de tota Espanya, s'havien pagat el viatge amb els seus diners. I jo em demano: i qui l'ha de pagar? I més encara: i als que no són "molts dels assistents", qui els va pagar el viatge? Preguntes sense resposta, evidentment.
I ja posats, no estaria de més que els diferents responsables ministerials expliquessin tot un seguit de despeses militars difícils d'entendre. Des dels submarins que no suren fins al satèl·lit que es vol enviar a l'espai amb un sobrecost més que considerable, o el desplegament d'efectius militars a Letònia sense control parlamentari, o l'increment constant de la despesa armamentística. Sense explicacions, tot sembla, senzillament, la manera de pagar favors inconfessables.
Encara hi ha estructures molt antigues, molt ràncies i molt intocables. Tant com, no ens enganyem, les lletres de moltes cançons militars, especialment de la legió, que ara sembla que algú s'ha adonat que són masclistes. Oh! quin gran descobriment, després de dècades i més dècades de sentir-les.
Quin fàstic, tot plegat. I més quan el problema som nosaltres.