Demà, votarem. I si voleu que us digui la veritat, a banda de la importància del fet en ell mateix, sobretot després que el govern de Madrid, a cop d'impugnació i amb la complicitat del Tribunal Constitucional, l'hagi legitimat fins a nivells inicialment impensables, el que em fa més il.lusió és veure que serà una jornada on cadascú farà el seu paper.
D'una banda, el Govern l'ha fet possible i garantirà que es faci en condicions. D'una altra, el voluntaris faran les funcions que tradicionalment fan els responsables de les meses (en aquesta ocasió, de grat i no per força). D'altra, uns funcionaris també voluntaris garantiran espais oberts al públic on es pugui votar. Pel seu costat, els partits (qui més qui menys i malgrat alguns dubtes que ben bé ens haurien hagut d'estalviar) han sabut contribuir a tirar endavant tot plegat. I finalment -i ara ja, sobretot-, centenars de milers de ciutadans (molts centenars, n'estic segur) votarem, amb el posat i la voluntat de qualsevol altra votació, però amb el gest d'orgull de saber que aquesta ha tirat endavant contra tota mena d'agressions, i que això ha estat possible perquè entre tots, cadascú des del seu lloc i des de les seves possibilitats, hem volgut que fos una realitat.
Demà votarem. I això és el que importa. Demà s'hauran de mossegar la llengua tots aquells que han jurat i perjurat que no votaríem. Demà guanyaran la llibertat i la democràcia. I si volem, demà guanyarà el nostre país, i farem un pas ja irreversible cap a la independència. Ara no valen excuses. Només depèn de nosaltres, del nostre gest a les urnes.
Sort que això de demà només és una costellada. O potser no?