Encara se senten els ecos d'aquella fornada d'estudiants que havien de tenir un portàtil a classe i estudiar sense llibres quan llegim que els grans gurús de la tecnologia, a Sillicon Valley, aposten, per a l'educació dels seus fills, de la metodologia tradicional amb llapis, paper i pissarres amb guixos.
Llegir aquest article de fa uns dies m'ha fet pensar que, efectivament, cada cosa té el seu lloc, cada lloc els seus objectius i cada objectiu a assolir, els seus instruments. La resta, una rendició absurda a les modes, sota el pretext d'una suposada modernitat.
Resulta sorprenent que allà on més s'ha apostat per al informatització de les aules (i ja no tinc ni ganes de recordar en quins territoris se'n va fer bandera no fa pas tants anys) sigui justament allà on menys s'inverteix en tecnologia, en investigació i en recerca, i on menys riquesa es crea, més enllà de la imatge que es vulgui projectar a les aules.
La tecnologia és imprescindible per al desenvolupament de les societats, per a la seva economia i per a la seva competitivitat. Però potser no és tant (potser gens) necessària a les aules, si volem que els nostres fills creixin i s'eduquin realment amb capacitat crítica, amb habilitats de càlcul, escriptura, lectura... i amb un cervell capaç de retenir conceptes i continguts, i de raonar com cal esperar de futurs adults responsables, cultes i preparats. I tot això no ve, com per art de màgia, donat per la tecnologia.
