Anticicló persistent. O el que ve a ser el mateix, boira als nostres barris. La boira intensa, un cop més. Aquell vel que tot ho difumina i que tot ho fa gris, uniforme, lànguid. Aquella capa invisible que convida a buscar el confort, o a caure en la temptació de dir que és part de nosaltres i que què faríem sense ella, en un exercici d'acceptació d'allò que no ens agrada (a qui li poden agradar dies i dies de grisor sense llum) i que ens limita la capacitat de veure poc més enllà del nassos.
Boira aquí, poc recorregut en el que ens deixa veure i una pobra paleta de colors per retrobar la tardor. Massa encisador ni massa engrescador no sembla. I això és el que fa dies que tenim, i el que ens espera uns altres, encara. La boira interior, tossuda, de poca extensió però de prou intensitat com per arribar-nos a fer creure que és una sort poder gaudir de paisatges sense llums, sense contrastos, sense alegria.
Avui sortirem del clot i anirem a la claror, a la recerca de la blavor del cel i del mar que tot ho amaren, i retrobarem la calidesa d'un sol que tot ho embolica i que tot ho amoroseix amb la seva calidesa. I cap al tard tornarem sota la cúpula freda i humida de la boira i tot seguirà igual; però res ja no tornarà a ser igual.