No, no patiu, no vull parlar dels estralls que el temps fa en el nostre cos, ni de com els anys passen i el mite de l'eterna joventut confirma el seu caràcter de mite, només, tot i que que tanta gent s'entesti a perseguir-la, ni que sigui pagant el peatge del patetisme. Avui em ve de gust parlar d'una bellesa encara més efímera, i potser per això encara més seductora: la bellesa que ens regala la natura mes a mes i que aquestes setmanes es manifesta en una floració difícil de descriure.
Fa quatre dies ens meravellàvem amb l'esclat de flors als fruiters i sense gairebé temps per pair-ho, arriben les roselles als sembrats, un escampall de vermell enmig del verd, contra uns cels ja blavíssims i primaverals. Una explosió de vida i de color que apunta al groc intens i ardent de la sega. Més endavant vindran els blaus insultants del cel i el mar d'estiu, els vermells i marrons de les fulles de tardor, els grisos melancòlics de les tardes de pluja, o el blanc gèlid de l'hivern. Sempre instants de bellesa indescriptible i efímera.
Però fet i fet, nosaltres també som natura que evoluciona i canvia i, si ens mirem amb els mateixos ulls que ens permeten gaudir de l'espectacle dels camps i de les flors, sabrem trobar aquells moment de plaer, de bellesa, de felicitat al capdavall, efímers i meravellosos, que retenim als sentits i que sempre tornen i ens il·luminen, quan més falta ens fan o, senzillament, quan ens ve de gust abandonar-nos, com a simples espectadors de la nostra existència, al goig de la contemplació o de la memòria per descobrir que tot ha tingut i té sentit.