Ahir, mentre ens havíem d'empassar que la cúpula dels Mossos, amb el major Trapero al capdavant, eren acusats de no sé quantes barbaritats i, sobretot, de pertànyer a una organització criminal (es veu que els Mossos d'Esquadra són una organització criminal, no un cos policial, o una espècie a extingir, com ara sota la direcció de Zoido i Millo), ens arribava una alenada d'aire fresc des del centre d'Europa, en forma de pronunciaments judicials que negaven la violència com a argument contra el president i els consellers.
Sona a tòpic, allò de guanyar batalles però no la guerra, però és ben real. Els darrers mesos hem perdut moltes batalles. Els jutges, els polítics i els mitjans de comunicació espanyols han excavat trinxeres molt fondes amb arguments insostenibles, però rere els quals han construït una realitat falsa, paral·lela al que tots vam veure i viure. I des d'aquestes trinxeres han amenaçat, denunciat, detingut, perseguit i empresonat ciutadans de tota mena i condició. Ahir, però, ens va tocar a nosaltres guanyar una batalla. Potser petita, perquè els exiliats encara són a l'exili i els empresonats a les presons, però molt important. Ja sabem que de vegades una batalla pot decantar el sentit i el futur de tota una guerra.
Avui ha de ser el dia de la insistència. El dia de refermar-nos més encara, si cal, en les nostres conviccions, perquè estan carregades de raó i de justícia. Avui sabem que no podem afluixar. Ningú. Ni els advocats, ni la classe política, ni la gent del carrer que no tenim res més que la capacitat de persistir amb la tossuderia dels que sabem que un dia ens en sortirem. Avui seguirem cantant, concentrant-nos, omplint els carrers de color groc, mirant amb un gest de discreta complicitat tanta gent que no coneixem, amb la certesa que compartim ideals. Avui sabem que si no ens rendim, ningú, vindran noves victòries, noves batalles guanyades i, tard o d'hora, la victòria definitiva.