Ja sabem que l'important sempre acaba sent el resultat final de les coses, allò de guanyar la guerra i no les batalles, tot i que no és menys cert que és complicat guanyar una guerra sense victòries parcials prèvies.
Cauen les revàlides a l'ESO i el batxillerat, aquesta autèntica mòmia franquista que es volia recuperar per al nostre sistema educatiu. Bona notícia. Però no ens equivoquem, aquesta és només una petita victòria en una batalla molt concreta, i la llei tira endavant. La victòria final, la d'aconseguir una educació de qualitat per als nostres fills, és encara lluny, molt lluny.
Vivim en un país sempre condicionat per les lleis i els mandats espanyols, també en l'àmbit educatiu. Per tant, la nostra capacitat d'innovar o de contruir un sistema millor és encara una quimera perquè, senzillament, no tenim les eines per fer-ho. Mirem si no la persecució de la llengua catalana, malgrat els anys de presència a les aules i els resultats obtinguts.
Ja fa dies (dècades diria jo) que Espanya va apostar per deixar la invenció en mans d'uns altres i per dedicar-se a contruir una economia especulativa, turística i poca cosa més, en la qual la formació és un tema secundari que caldria reservar a les elits de tota la vida, per garantir la seva posició de privilegi, al capdavant d'una massa laboral poc formada i conformista. I aquí és on som, i aquesta és la nova llei educativa del nefast ministre Wert.
Pel que fa a Catalunya, tot i que podem lluir una tradició pedagògica exemplar, ens manquen els instruments per construir el nostre propi sistema educatiu, al marge de l'espanyol. Aquesta és la guerra que cal guanyar. La resta, petites conquestes -i benvingudes siguin-, però res més.