Malament rai quan fem barreges entre qüestions que, en principi, no haurien de tenir res a veure i que, vulguem o no, sempre acaben tenint resultats no gaire positius. Un exemple clàssic és la perillosa combinació que s'ha fet al llarg de la història, i de la geografia, entre política i religió. Bastaria recordar el concepte de guerra santa per entendre els seus perills i els seus efectes.
Però és evident que no aprenem i, de tant en tant, van sortint referències a aquesta idea. Algunes són més o menys inofensives i tan naïfs, de fet, com aquell "Catalunya serà cristiana o no serà", del bisbe Torras i Bages (qui sap, però, si en realitat no eren una profecia, les seves paraules, vista la situació) o el terrible lema que apareixia a les monedes franquistes; allò del "caudillo de España por la gracia de Dios". Sí, efectivament, quina gracia... o quina gracieta.
I just quan pensem que al món occidental (Estats Units a banda) funcionava sense esperar interferències divines, apareixen personatges com l'arquebisbe de València i ens recorden que la unitat d'Espanya pertany "al orden moral que se asienta sobre la verdad" i que trencar aquesta unitat, consagrada per la Constitució, suposaria trencar l'ordre moral. La parrafada de l'arquebisbe és de fa uns pocs mesos, però ben actual, per a molta gent. Ara que es debat sobre si les restes del dictador han de sortir del seu mausoleu per anar a un altre, amb honors religiosos i militars, no està de més recordar aquelles declaracions per entendre on som, en realitat.
Que poc costa oblidar allò de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Es veu que segons a on, són més d'"a Dios rogando y con el mazo dando" literalment i jurídicament.