Com que hi ha vida més enllà de les eleccions, de la política i de les misèries de cada dia, l'estiu també és una època propícia per recuperar alguna lectura intranscendent per a la major part dels humans, però que ens ajuda a comprendre una mica millor què som i per què fem les coses.
Voltant per aquestes pàgines del dimoni, vaig ensopegar amb un article sobre el valor o la importància de la barba. Ara que els modernets han recuperar aquest element facial, sempre és bo recordar que en diferents societats i en diferents moments històrics, des de ben antic, la barba ha estat molt més que una mera concessió estètica.
A tall de resum, la barba fa el cap més gros i això indica lideratge, virilitat o importància dins de la tribu. Bo de saber-ho, tot i que he d'admetre una certa frustració. Duc barba des de ben, ben jove i molt em temo que mai no m'ha servit per tot això que es comenta en l'article, lamentablement. Potser és una qüestió d'actitud, atès que me la vaig deixar en el moment que vaig descobrir la mandra immensa d'haver-me d'afaitar cada dia; una mandra que no ha canviat ni un pèl al llarg dels anys.
Ah!, la mandra. Un estat anímic que pot, fins i tot, amb els principis de la psicologia evolutiva. Què hi farem. Aprofito per recordar a qui correspongui que duc barba, amb constància i sense fer cas de les modes. Una barba autèntica, ancestral, dins de les meves possibilitats. Ho dic més que res per si serveix per complementar el meu currículum, que mai se sap d'on poden venir les coses.
Per cert, us heu fixat que pocs polítics duen barba?