per en 21 d'Abril 2017
826 Vistes

Durant els anys foscos de la dictadura, el Barça va servir com a referent de país, tant pel que fa a la rivalitat amb Madrid, com per la seva bandera, substitutiva de la senyera sempre que calia, sense anar més lluny.  Eren anys tristos per al país, sotmès a la dictadura franquista, i per al Barça, un equip perdedor, sempre a l'ombra d'un Real Madrid omnipotent. 

Durant uns anys, a cavall entre la fi del Segle XX i el principi del XXI, tant el Barça com Catalunya van generar una realitat nova, optimista, guanyadora que, d'una banda va semblar que esborrava els fantasmes d'un passat encara massa recent, però que de l'altra va anar donant pas a un cofoisme exagerat i a una autosatisfacció excessiva.  I com acostuma a passar, aquest estat continuat de mirada autocomplaent i de confiança absoluta en la pròpia capacitat, dona pas a una altra realitat: la decadència.

Aquests darrers mesos hem vist com el Barça va retornant, tot i els grans jugadors amb què compta, a la seva imatge antiga d'equip mediocre, capaç del millor, però també del pitjor; un equip perdedor, al capdavall.  Per la seva banda, el país, amb una majoria parlamentària independentista, sembla incapaç de sortir del seu estadi actual, comença a donar símptomes clars de desorientació -per no dir d'incapacitat- i el futur que havíem imaginat cada dia es veu més lluny.

Un cop més, el Barça i Catalunya en un procés paral·lel?  Tant de bo que no.  Falta d'il·lusió?  Manca de lideratge?  No ho sé.  Potser de tot una mica.  Al meu parer, però, potser el més greu és pensar que ho tenim tot guanyat abans de començar a jugar -tant en futbol com en política, economia, llengua, cultura, serveis socials, educació...- sense adonar-nos que els rivals també juguen, i que aquesta és la millor manera d'acabar perdent.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.