Tradicionalment, la dreta espanyola ha anat fent una exhibició més o menys discreta de la seva idea de patriotisme tot incorporant la bandera d'Espanya en elements decoratius com ara polseres, accessoris als rellotges i als telèfons mòbils, colls de determinades peces de vestir... També, i de manera paral.lela, han fet una exhibició pública destacada d'aquest element identitari. Pensem només en les jornades d'homenatge a la bandera (juraments de lleialtat civils inclosos) o la megalòmana exhibició de la Plaza de Colón, a Madrid.
Amb tot això, la dreta ha anat monopolitzant la idea d'espanyolitat i la seva bandera en un ús no ja tant partidista sinó directament de classe. El resultat deu ser bo, perquè traslladada aquesta idea al discurs polític ens deixa textos impagables dels líders populars on semblen incapaços de pronunciar una frase sencera sense posar-hi un "espanyol" o un "Espanya", tant si ve al cas com si no.
Però vet aquí que ara arriba el nou mascle alfa del socialisme espanyol i en un acte purament de partit amaga les sigles de la seva formació i només mostra, com a referent identitari, una enorme bandera espanyola. Tota una declaració de principis i tota una declaració de guerra per demostrar qui és més patriota.
Caldrà veure com Pedro Sánchez i els seus escolanets a Catalunya parlen ara dels nacionalistes que s'emboliquen en la bandera per amagar les seves misèries. O potser no li caldrà. Al capdavall, la seva no és una bandera, és "la" bandera. Les nostres són ensenyes menors o directament inconstitucionals. Ves per on.
Si algú encara confiava en un encaix a Catalunya, ara té més pistes de per on passaria aquest hipotètic encaix: en la submissió absoluta a la seva idea de nació, de país, de pàtria, o digueu-ne com vulgueu.