Tot sovint les paraules tenen efectes evocadors, que van molt més enllà del seu significat immediat, i que, de fet, constitueixen el seu gran valor comunicatiu. Un exemple recent el tenim quan Soraya Sáenz de Santamaría va qualificar el discurs de Felip VI sobre els fets del primer d'octubre, de bàlsam. Curiosa paraula, utilitzada en un context poc habitual, com és el llenguatge polític.
Bàlsam. Va ser sentir-la i venir-me al cap la bonica tradició literària castellana i, en concret, la seva gran obra mestra, el Quixot. Allà, en un dels seus episodis més coneguts, també apareix un bàlsam, el de Fierabràs, el mateix que es pot trobar en la tradició cavalleresca des del Segle XII i que Cervantes recupera i posa en mans del seu gran personatge, per guarir els mals d'una pallissa que rep, juntament amb el seu lleial escuder, d'uns traginers. Curiós que la vicepresidenta parlés de bàlsam per referir-se a les paraules del monarca, tot just després d'una altra ignominiosa pallissa col·lectiva, la que van rebre moltes persones de bé (aquest concepte també els agrada molt, a aquesta gent) que només intentaven fer real la democràcia, exercint-la més enllà de les paraules i de les amenaces.
Curiosament, ni en la novel·la cervantina ni en la realitat actual, el bàlsam va servir de res, que no fos per provocar vòmits i algun que altre efecte secundari similar més. I és que les històries i les llegendes són el que són i molt em temo que el poder balsàmic del Rei és similar al del d'aquell altre personatge, fill d'un emir, entre altres coses, governador d'Al-Andalus. Per sort, el tal Fierabràs només és un gegant inventat i, en alguns indrets del País Valencià, una manera de denominar els nens entremaliats i que no fan bondat.