Va passar dissabte, enmig de les notícies de processons i pel.lícules de romans habituals durant la Setmana Santa: ja no hi ha vols directes entre Catalunya i l'Alguer. Una anècdota, només? Potser sí, però no ho deu ser tant quan els empresaris es comencen a mobilitzar perquè es veu que la connexió els anava prou bé per als seus negocis. Ja està bé, això de tenir el capital de cara.
Però més enllà dels interessos econòmics, hi ha el trencament d'una via de comunicació entre territoris altre temps propers i que comparteixen una llengua, una tradició lingüística. Quants estudiants no han viatjat a l'Alguer, aquests anys, per veure si s'hi manté el català i com? Quantes observacions dialectològiques i sociolingüístiques no han pogut fer, en viu, aquests alumnes? Aquest és un valor que, sense vols regulars barats es perdrà. I també es perdrà aquesta petita, però real, sensació de formar part, d'alguna manera, d'una mateixa cosa.
No és el mateix, però d'alguna manera caldria recordar quan es van tallar les emissions de TV3 al País Valencià o quan les televisions valenciana i balear es van deixar de rebre a Catalunya. Si mirem audiències estrictes, podríem discutir força, però la sensació de poder veure com són les emissions en els territoris veïns amb qui compartim llengua val més que la fredor de les dades.
Sense la connexió aèria amb l'Alguer estem una mica més sols, més aïllats els uns dels altres i, de nou, passem una pàgina més del nostres passat, avançant en el llibre de l'oblit.
Uns versos que canta Marina Rosell, a mode d'epitafi d'uns vols regulars que eren molt més que vols regulars:
"I senties amb mi
com és viu i arrelat, i tan clar,
aquest nostre parlar català
de L'Alguer."