Avui és festa major a la ciutat on visc. No ho sabrà gaire gent, més enllà dels nostres límits geogràfics més estrictes. No s'hi dedicarà cap programa especial a TV3, ni se'n retransmetrà el piromusical. Ni falta que fa, de fet.
Avui és aquell dia estrany en què s'obre el debat entre quedar-se a gaudir d'un dia de festa tradicional o aprofitar per anar, amb la calma pròpia d'un dia feiner, a Port Aventura (on serà prou fàcil trobar el veí de replà). Els més aventurers i d'esperit més viatger, fins i tot, poden agafar carretera i arribar fins prop dels confins del país, a Girona, on és temps de flors.
És el que té viure en un país petit, on la centralitat (i l'univers gairebé) no ultrapassa les rodalies metropolitanes, i on les ciutats més allunyades d'aquesta centralitat mantenen el posat derrotista de saber-se ciutats de segona. I aquest, també, és un dels grans reptes d'un futur estat: el reequilibri territorial de les coses petites, de les maneres de pensar i de fer, més enllà d'on posem un hospital o de fins on ha d'arribar un ferrocarril, si no és que volem un estat ciutat (cosa no tan estrambòtica d'imaginar, ara com ara), que segueixi vivint d'esquenes a bona part de la seva gent, si no és per alguna que altra manifestació folklòrica, que sempre fa exòtic.