Lentament, però de manera inexorable, tot va arribant. Eleccions a la vista i ben aviat sabrem quines llistes, quines coalicions, s'hi presentaran. Un cop més, la classe política haurà de resoldre el dilema de la lleialtat als principis ideològics i als interessos de partit (en la major part dels casos) enfront de les necessitats reals del país i de les demandes dels v0tats
Ja comencem a estar una mica tips d'eleccions qualificades d'històriques, tot i que en aquesta ocasió per les molt especials circumstàncies que hi concorren, amb les institucions usurpades, mig Govern a la presó i un altre mig a l'exili, potser sí que l'adjectiu els hi escau i que la necessitat més urgent és saber si aquest país vol, realment i majoritàriament, ser independent o no, i desmuntar de passada tota una pila de tòpics i arguments enganyosos, tot i que això només se sabrà amb candidatures fortes i clares, més enllà de les sigles, i amb resultats aritmèticament inqüestionables. De tota manera, i pel poc que conec del funcionament intern de la major part de partits, em costa bastant ser optimista, perquè les quotes, els equilibris sectorials, territorials, socials i de gènere tot sovint pesem molt més que formar equips de govern sòlids i solvents. I així ens va.
Aviat es resoldran alguns dubtes i sabrem si la política està de debò al servei dels ciutadans o si, un cop més som els ciutadans, amb els nostres actes, amb la nostra convicció, els que acabem aplanant el camí a les velles pràctiques i a les inconfessables ambicions. Ni nosaltres ni aquells que estan tancats o exiliats mereixem la curtedat de mires tradicional.