Avui, jornada històrica (i potser, fins i tot, histèrica) i ja no sé quantes en portem en poc més d'un any. El cert és que m'agradaria molt tornar a aquell ensopiment polític i social en què les setmanes anaven passant sense que passés gairebé res, o res, d'extraordinari. Però sembla que aquells temps, com qualsevol temps passat, no tornaran. Ni cal, potser.
Veurem com acaba aquest darrer dimarts de gener. De moment, el que sí que sabem és que arriba precedit de paraules molt dures. Hi ha qui hi veurà apel·lacions al seny o avisos a navegants, però també hi ha qui, com jo mateix -no ho negaré-, hi veiem amenaces clares i impròpies d'un sistema que es vol dir democràtic, però no que no en sap.
Fa uns dies eren els diputats en llibertat sota fiança els que s'havien de sentir que podien tornar a fer cap a la presó segons què votessin avui mateix. Ahir, era el portaveu del PP el que recordava al president del Parlament que té dos fills i que ell sabrà què ha de fer en la sessió d'aquesta tarda. Què voleu que us digui, un avís sempre té un to i una voluntat conciliadora, per tal d'evitar conflictes, però quan un suposat avís del tipus dels que acabo de comentar prové de qui pot executar els mals que anuncien, la cosa ja entra del tot en l'àmbit de l'amenaça pura i dura (i m'estalvio alguns altres adjectius molt més contundents).
Un detall gens menor, al meu parer: Són responsables polítics els que estan avisant de com actuaran els tribunals segons què facin uns altres polítics. Sospitós, si més no, oi? Bé, sospitós en qualsevol país democràtic. Al règim monàrquic (que ja no democràtic ni constitucional) d'Espanya, el pa de cada dia. Tinguem-ho ben clar. I això no és cap avís ni cap amenaça, és una simple constatació de la realitat.