Sabem de sobra que els líders polítics compten amb una guàrdia pretoriana d'assessors que els dicten què han de dir, què han de fer i com han d'actuar en cada moment, sobretot en els actes públics de qualsevol campanya electoral, on és molt el que es juguen.
Si mirem, però, la campanya que tot just acaba de començar, se'm presenten alguns dubtes sobre els límits del màrqueting electoral, sobre la importància que s'atorga a aquesta crida a les urnes i, al capdavall, sobre el paper o la capacitat, fins i tot, d'alguns d'aquests assessors. Per exemple: cal que el discurs de determinats líders miri més a unes eleccions encara no convocades a Madrid que a les que s'han de fer d'aquí a un parell de setmanes? Cal arribar a segons quins graus d'insult i de menyspreu als votants amb tics etnicistes i xenòfobs? Realment pensen que aplaudirem el discurs que som idiotes i ens deixem manipular per les dèries del líder de torn? I sobretot, realment creuen que és important que es parli dels seus assessorats a qualsevol preu?
No repassaré totes les barbaritats que hem vist i sentit al llarg del poc que portem de campanya. Només, a tall d'exemple, vull recordar la ballaruca espontània de Miquel Iceta als acords de Queen, una ballaruca que, no ens enganyem, a ulls dels no debots del personatge, resultava ridícula, però que els cervells pensants de torn van creure que calia repetir i ampliar a cada mítinc, ni que fos sense cap ombra d'espontaneïtat, arribant a la imatge petètica del trio Iceta, Sánchez, Ros intentant semblar naturals mentre provaven, amb poc o cap encert, de fer creure que el ball els sortia de dintre.
Vistes les coses, començo a pensar que on no hi ha arguments apareixen les bajanades, ja sigui amb declaracions incendiàries, ja sigui amb actituds ridícules. I el més trist és que els savis assessors dels aspirants a president es pensin que ballarem al so que ens toquin, igual com ho fan els seus pupils. Què voleu que us digui, però em costa molt imaginar un president que ha quedat retratat de segons quina manera, ja sigui amb declaracions impròpies, com en vídeos prescindibles. A mi, el país i els seus dirigents em semblen molt més importants i molt més dignes que tot això, i així ho deixaré clar, modestament, quan dipositi el meu vot, el dia 27.