login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Distància

Temps era temps… Bé, no tant, de fet, tot just un any i una mica més, que es va produir un d’aquells moments que només alguns països i només algunes persones tenen la sort de viure, en què un objectiu clar i ben definit aconsegueix aglutinar forces polítiques, gent de tota mena i condició, i fins i tot la policia, i que acaba aconseguint que, per uns instants, ens mirem al mirall com a societat i ens agradem. Però ja se sap que dura poc l’alegria a cal pobre.

Avui, encara no un any i mig després, tot torna a ser una mica com sempre. Els partits que ahir s’abraçaven, avui es distancien, els líders ofereixen de nou el sempre lamentable espectacle de les desavinences personals, la policia torna a pegar, i la gent del carrer torna a fer el que bonament pot, sense gaire criteri, potser, però carregada de bones intencions.

Ja hi tornem a ser. Si tu presentes la Crida, jo et faig una conferència política amb holograma i tot. Si tu has marxat, jo sóc més valent i m’he quedat. Tu ves dient, que ja veuràs el dia que jo parli… I de fons, les veus més o mens afinades d’una multitud que no pot més que fer volar globus, cantar cançons i cridar i cridar, perquè per més que es digui, no té el poder, sempre en mans d’aquells que un cop i un altre acaben convertint les raons de país (no goso dir “d’estat”) en una qüestió personal, particular, gairebé en una exhibició de testosterona política. I així ens va.

Ara començarà un judici injust contra gent innocent. Bon moment, si més no per mirar de no tornar mai més a aquest punt, i de pensar, amb tota la fredor del món, si no s’haurien pogut fer algunes coses de manera diferent, i de ben segur molt més efectives, vist el resultat, només que les autèntiques disputes de barra que vam viure algunes hores, o alguns dies, haguessin donat una mica d’espai a la intel·ligència que ens va fer arribar fins allí. Avui, però, la distància entre el que vol i demana la gent anònima i el que vol i ambiciona la classe política es va fent més i més gran, i això mai no augura res de bo. Temps al temps, que la voladura controlada de tot plegat avança implacable.

Comentaris (0)31-01-2019 06:14:59

Vuitanta per cent

Vuitanta per cent. Aquesta xifra és una de les que més es van repetir ahir en els resums informatius de la conferència política d’Oriol Junqueras. Una xifra extraordinàriament ambigua, que es mou entre el percentatge que més o menys tothom accepta com la població que voldria un referèndum d’independència acordat, i la que representaria una majoria clara i indiscutible d’independentistes, als ulls del món.

Ja fa dies, potser massa i tot, que es parla d’eixamplar la base de l’independentisme, fins i tot escoltant alguns cants de sirena de molt incert destí. Sigui com sigui, aquesta constatació implícita, o explícita en alguns casos, que no som la majoria que sovint se’ns ha volgut vendre va ganyant terreny en el discurs polític.

Algun dia, la història, amb la seva perspectiva, jutjarà aquests darrers anys i estic força convençut que, passats pel garbell de les xifres, acabarà dient que les dues darreres eleccions van donar una majoria parlamentària que en cap cas no suposava la mateixa majoria social -especialment en el cas d’unes eleccions que es van anunciar com a plebiscitàries- i que ja fa temps que hauria calgut la reflexió que ara mateix sembla que s’estigui fent, i no aquella mena de joc dels disbarats per veure qui la fa més grossa i qui es rendeix l’últim. Potser aleshores entendrem que som els que som, i ni un més, i no en som prou; una evidència que pocs han anat dient i que s’ha anat silenciant, amb lectures dels resultats molt partidistes i poc reals.

Algun dia, la història passarà factura i cobrarà a cadascú allò que li pertoca. Si no fos pel drama dels presos i dels exiliats, potser el preu de jugar amb les il·lusions i esperances de tanta gent encara seria més alt. En qualsevol cas, quan aquest moment arribi, no sé jo si en sortirem gaire ben parats.

Comentaris (0)30-01-2019 06:12:40

Anar dient, anar fent.

De debò que encara hi ha algú a qui li pugui sorprendre la pujada o el retorn de l’extrema dreta i del feixisme arreu del món? Potser, com acostuma a passar, el millor és mirar ben a prop per entendre què passa a altres llocs. Per una vegada, Espanya pot ser aquella mena de microcosmos que reprodueix la immensitat de l’univers.

Ahir mateix, Afonso Guerra, vaca sagrada del socialisme espanyol i persona que, per edat, ha viscut moltes coses, com per saber què diu i per què, ho deixava ben clar: hi ha dictadures útils, si més no en el terreny econòmic, cosa que es veu que serveix per passar per alt la repressió i els assassinats. De fet, aquesta és la mateixa idea que els franquistes, amb Vox, PP i Ciutadans al capdavant, afirmen de la dictadura espanyola. Els diners tot ho blanquegen. Encara que no tinc gaire clar que molt xilens n’estiguin gaire d’acord.

Ens hem acostumat a la banalització de les paraules. Fem servir “nazi”, “colpisme” i “càncer” amb una frivolitat que hauria d’esgarrifar qualsevol persona que hagi patit o pateixi qualsevol de les tres. Però no, tot s’hi val. Ara li toca el torn a “dictadura”, però no a la del proletariat, com es podria pensar de qui durant dècades ha enarborat la bandera de l’esquerra i del socialisme, sinó la militar xilena, la del capitalisme ianqui, aquella contra la qual cantaven Víctor Jara, Violeta Parra o Quilapayún, a qui segur que coneix bé Guerra, si encara té memòria (o una mica de decència).

A poc a poc, la suposada alternativa al feixisme va justificant els crims i va deixant de ser alternativa. Així, aquí i arreu, el retorn de la bèstia a la primera línia de la política (les bambolines mai no les han abandonat) és inevitable. Quanta raó tenen aquells que diuen que la reconquesta espanyola comença per Andalusia. Per cert, encara espero el posicionament oficial del PSOE. I ja sabem que qui calla, atorga.

Comentaris (0)29-01-2019 06:20:02

Qüestió de noms

No hi ha com crear un nom genèric per a alguna cosa, i si pot ser inventat, encara millor, per esvair la realitat rere una paraula o unes sigles. D’alguna manera, és com si posar nom, etiquetar, ja normalitzés les coses, ja ens permetés tenir un calaix on endreçar-les i, d’aquesta manera, calméssim el neguit que sempre genera qualsevol novetat.

Justament això és el que passa amb un substantiu que darrerament està adquirint un gran protagonisme. Em refereixo a “mena” o, sobretot, “menes”, en plural. Per si algú encara nou ho sap, aquests mots designen els “menors no acompanyats” que arriben al nostre país i que fan de mal acomodar en les nostres estructures socials.

Ara resulta que aquests menors sols són menes. Un substantiu, per cert, que a mi em sona a tribu urbana, o a banda juvenil, amb la qual cosa, encara tenim més ben definit i categoritzat el fenomen, per allò de les analogies inconscients. Bonica manera de definir i de deshumanitzar una realitat de joves sense futur que ens hauria de per pujar els colors, com a societat civilitzada que diem que som, però que ens relaxa força des del mateix moment que li podem posar nom.

Per cert, ahir llegia que en tres anys ha passat per quatre mans (titulars, si voleu) diferents això de la protecció dels menors. Per poc que conegueu l’administració, i si no ja us ajudo jo, sabreu que tants canvis en la direcció política (i el meu dubte retòric, perquè tinc molt clara la resposta, és si cal una direcció política a certs nivells, o si una direcció tècnica no seria molt més eficaç) alenteixen o, fins i tot paralitzen, l’activitat i molt més encara si del que es tracta és de donar resposta a realitats noves que exigeixen actuacions i dinàmiques noves.

Per cert, ja que hi som, com en podríem dir, d’aquests polítics que van saltant de càrrec en càrrec, amb relativa o descarada facilitat? Potser “paocs” (polítics acostumats a ocupar càrrecs)? No sona tan bonic com “menes”, però també ens serviria, si més no, per designar una realitat, també amagada, també molesta, però també ben real.

Comentaris (0)28-01-2019 06:20:52

Gratitud

Qui no ha sentit mai el plaer immens de rebre la gratitud o el reconeixement d’algú per alguna cosa? A qui no li agrada saber que el que ha fet està bé, o que ha estat realment útil o beneficiós? Gratitud i reconeixement, dos sentiments positius fonamentals, valuosíssims, i de vegades massa cars de veure.

Vivim temps en què tot sovint tenim la temptació de pensar que mereixem tot el que tenim, i molt més encara, i que, per aquest motiu, tot i tothom ha d’estar al nostre servei, sempre que ens cal o ens ve de gust. Vivim temps d’egoisme i de poca generositat. Potser és que ens hem acostumat a posar-li un preu a tot i, entre que tot costa (i ens costa) i que tot ens ha de ser donat de franc, perquè ens pertoca, no deixem espai a la generositat i a la gratitud.

Avui és diumenge, dia de festa per a molta gent, dia de rutines alterades i, per tant, un bon moment per dedicar una estona, per mínima que sigui, a pensar què ens cal agrair i què o a qui li hem de reconèixer alguna cosa, algun favor, el que sigui. Un cop ho sapiguem, i n’estic segur que la llista pot ser llarga, tocaria actuar en conseqüència.

Quin valor més gran té aquella paraula, aquell detall, aquell gest, aquella simple mirada, fins i tot, de respecte, d’agraïment, que massa sovint se’ns queda a mig sortir, o se’ns perd entre els viaranys sempre complicats i tortuosos dels pensaments i dels bons desigs extraviats.

Comentaris (0)27-01-2019 07:07:05

Mentides efímeres

Diu la dita que s’agafa més aviat a un mentider que a un coix. Potser caldria afegir que si, a sobre, el mentider ho és per negar allò que és evident, o si la casualitat juga al joc de les coincidències, la mentida està condemnada a durar ben poc, i el mentider a quedar com a tal, gairebé des del primer moment, per més ministre o delegada del Govern que sigui.

Respectem la jerarquia. El ministre Borrell tornava a repetir fa pocs dies aquell vell i insostenible argument que el miler de lesions del primer d’octubre eren mentida, malgrat les imatges de tota mena de mitjans nacionals i forans. Però en aquesta ocasió, l’atzar va voler que justament l’endemà del seu darrer intent d’engany, es fes públic un estudi de la doctora Núria Pujol-Moix, elaborat a partir dels registres informàtics de tots els casos atesos a hospitals, ambulatoris i serveis d’urgències. La veritat científica, un cop més, contra el fanatisme polític de l’actual govern i de l’anterior.

Però com si no n’hi hagués prou per acabar de desprestigiar la classe política espanyola, i especialment l’autoproclamada socialista en aquesta ocasió, apareix la delegada del Govern a Catalunya, Teresa Cunillera, mentint sobre la suposada ordre judicial que hauria avalat les detencions d’alcaldes i altres persones, suposadament responsables del tall de les vies de l’AVE a Girona l’any passat. Doncs tampoc. Poc va costar saber que cap jutge no va ordenar aquelles detencions i que, per tant, la policia no va actuar com a policia judicial, sinó al seu lliure albir, i segurament sense gaire més recorregut jurídic, i que la delegada va mentir.

Intentar negar l’evidència és una de les coses més absurdes que es poden arribar a fer. Si, a sobre, és un altíssim càrrec polític qui ho fa, la cosa pren tota una altra dimensió. Però en determinades terres i entre determinades formacions polítiques, ho sabem de sobres, tot és possible, tot és permès i, si cal, tot serà recompensat. Temps al temps. I encara ens volen fer creure que aquests són els bons de la pel·lícula.

Comentaris (0)26-01-2019 06:32:34

Ídols d'avui i d'ahir

Hi ha imatges que ofenen. I ho fan tant pel seu contingut com pel que comuniquen i, fins i tot, pel que poden arribar a evocar. Una d’aquestes imatges és, sense cap mena de dubtes, la de Cristiano Ronaldo entrant al jutjat a signar una condemna de 23 mesos de presó, que evidentment no complirà, i gairebé 19 milions de multa, que imaginem que sí que pagarà. El fet, en si mateix no té més que la foto d’un de tants defraudadors d’impostos. El que el fa diferent és, d’una banda, el posat del delinqüent, més propi de l’entrada a qualsevol gal·la de lliurament de premis, acompanyat de la seva parella, amb igual tocat i posat, i enmig d’una filera d’admiradors que li demanen autògrafs. Tot molt revelador, de fet.

D’aquí a pocs dies veurem tota una altra colla de gent entrar i sortir dels jutjats, i tot serà ben diferent, des de l’estètica, fins al tractament periodístic. Coses de la justícia i de la manera de raonar d’alguns, suposo. Sigui com sigui, servidor, que ja té una edat, davant d’aquest autèntic ídols de joves i de no tan joves, no ha pogut evitar anar a buscar a les golfes de la memòria un altre autèntic líder social d’aquells ja llunyans, o no tant, anys vuitanta i primers noranta: Mario Conde. Qui no recorda amb nostàlgia tants i tants joves i tantes i tantes mares que somiaven d’arribar algun dia al seu nivell, o que els seus fills hi arribessin?

Està clar que els ídols, tard o d’hora, poden caure, tot i que hi ha els que sempre cauen drets. Potser per això, justament, són ídols, icones, referències i models a imitar, encara que sempre enmig d’un laberint de dubtes i sospites. En qualsevol cas, el futbolista ens recorda que els temps canvien, però tampoc tant. Sempre hi ha delinqüents, sempre delictes, i sempre alguns disposats a riure’ls totes les gràcies. El gènere humà no té remei. L’estupidesa, tampoc.

Comentaris (0)25-01-2019 06:18:45

Tres d'una tacada

Això és un no parar. Cert que hi ha un temps per a tot, i que cada cosa té la seva temporada i el seu moment. Això, els pagesos prou que ho saben. Però sempre hi ha alguna que altre fruit bord que sembla que no tingui temporada preferent, i que sempre es pugui donar, en qualsevol moment i per qualsevol motiu. Posem alguns exemples recents, perquè la cosa resulti més entenedora:

Primer. Fa uns pocs dies, un advocat, Benet Salellas, no va poder entrar en una comissaria gironina a donar assistència legal a un client seu, allà detingut, perquè parlava català. L’agent de l’entrada li va barrar el pas si no se li adreçava en castellà.

Segon. Un taxista barceloní, durant una assemblea del ram, va tenir la gosadia de parlar en català. Immediatament va ser recriminat i insultat pels seus companys de feina, fins al punt que va haver de passar-se al castellà per poder intervenir.

Tercer. La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana, Mònica Oltra, va ser increpada per un guàrdia de seguretat privada de Fitur per parlar en català amb els seus acompanyants. Curiós que en una fira internacional on s’apleguen multitud d’idiomes, l’únic vetat, fins i tot en un ús privat, sigui el català.

Tres en pocs dies. Deu ser el temps d’atacar la llengua. I mentrestant, la resposta institucional, en el millor dels casos, ens ve a recordar el que diuen les lleis respecte a la cooficialitat del català a Catalunya. I?

Cada dia m’agraden més aquesta Espanya plural i multicultural, i aquesta Catalunya diversa, oficial, urbana i cosmopolita.

Comentaris (0)24-01-2019 06:11:47

Conflictes

Encara em sobta -serà que no he perdut del tot la capacitat de sorprendre’m- la quantitat de gent que demana que la policia actuï contra els taxistes de la mateixa manera que ho fa contra els independentistes. Malament rai quan el que demanem és estopa per a tothom.

Els taxistes protesten com ha fet sempre la classe obrera davant de qualsevol conflicte laboral important, amb contundència i amb dosis de violència, fins i tot. Fins aquí, no ens enganyem, res de nou, tot i la tradició recent de les modernes i jocfloralesques protestes. El problema, però, com sempre passa, no són les formes, sinó el fons de la protesta, i els taxistes defensen uns drets que han comprat a preu d’or en forma de llicències. I segurament aquí rau el problema de debò.

Algú pot imaginar una protesta similar sense les llicències de 140 o 150.000 € de per mig? Segur que no. La competència és una realitat en tots els àmbits, però aquí en condicions molt diferents, que obliguen, només a alguns que encara carreguen la creu d’una burocràcia rància, a endeutar-se tota la vida per poder treballar i a especular de sota mà per assegurar-se uns diners en el moment de la jubilació, mentre que se n’havia d’ocupar mirava cap a una altra banda perquè ja li anava bé, aquesta anomalia. Ja veurem com acaba tot plegat. Ara mateix, només sabem que la protesta política té una resposta policial, mediàtica i social molt més dura que la laboral.

Arribats a aquest punt, la realitat, tossuda realitat, ens confirma, si encara calia, que la persecució policial, judicial, mediàtica i de tota mena contra l’independentisme i els seus caps visibles és una qüestió política, només. La desproporció dels dos conflictes és tan gran que queda perfectament definit què és un afer social i què un de polític. I els tribunals que cantin missa, que és l’únic que els falta, mentre alguns segueixen fent el seu via crucis particular, aviat per les sales dels tribunals.

Comentaris (0)23-01-2019 06:34:04

Temps no tan moderns

Ja diuen que tot està inventant. I potser sí que tenen raó. Som moderns, molt moderns; ens creiem innovadors a més no poder i cada dia, de bon matí o abans de fer cap al llit, tenim la temptació de pensar que finalment hem descobert la sopa d’all. Aleshores, satisfets, descansem una estona, que això de la modernitat és molt cansat.

Però davall del maquillatge de la modernor, sempre acostumen a viure els clàssics; també en política i en les seves maneres de fer, per cert. Avui recomano la lectura d’aquest text que vaig trobar fa uns pocs dies, tot i que fa uns mesos que volta per la Xarxa. En llegir-lo vaig entendre que la feina ben feta, fins i tot la més macabrament i més sàdicament ben feta, no té fronteres, com afirmava aquell vell eslògan, ni tan sols temporals, i sempre pot ser recuperada pels hereus de les antigues formes i dels ideals més rovellats. Tot és aplicar-hi una petita capa de vernís de modernitat i confiar en la poca memòria de la gent. O en la seva estupidesa.

Llegir com s’ho va fer l’aparell propagandístic nazi, fa unes dècades, per assolir el poder i per executar (mai més apropiat el terme) el seu programa resulta d’una actualitat esfereïdora. No estaria de més recordar que som el que fem, no el que ens agrada dir que som, o el que esperem que els altres s’empassin que som. També en política.

Comentaris (0)22-01-2019 06:13:02

Línies

On és aquella finíssima, gairebé imperceptible, però ben real, línia que separa la legítima reivindicació, la solidaritat i la dignitat, de l’esperpent i el ridícul? On és la frontera entre l’activisme públic i l’espectacle més intranscendent?

Aquestes preguntes poden resultar especialment punyents, sobretot si les enfoquem al que estem vivint i veient als voltants de diferents presons catalanes, però molt especialment al voltant de Lledoners, on aquest cap de setmana han tingut lloc tota mena d’actes en suport dels presos polítics, ara que estan a punt de ser duts a Madrid, però que no sé jo a quina banda de la línia que comentava s’han de situar realment.

És encomiable, i molt reconfortant, n’estic segur, la feina de tantíssima gent anònima que dia rere dia i setmana rere setmana, no defalleix, arreu del país, per demostrar el seu suport a uns presos injustament tancats i la voluntat indestructible d’un poble de defensar la seva identitat i la seva dignitat col·lectiva. Els dubtes, però, em sorgeixen quan veig una tendència a l’excés en el to lúdic, barrejant festa i reivindicació de manera, si més no, qüestionable, perquè del que estem parlant, en realitat, és del drama de persones que fa més d’un any que pateixen la separació de les seves famílies, sense cap condemna contra cap dels seus actes.

I per acabar-ho d’adobar, tot plegat, una indefinició política més que sospitosa, sense objectius ni línies d’actuació clares, tant respecte al futur del país, com a la defensa dels seus companys de partit. És aquí on apareix una altra ratlla finíssima però contundent: la que separa la política de debò de les rabietes entre partits o a dins de les mateixes formacions, per més llacets o altres elements grocs que es llueixin a la solapa. En aquest escenari, els més febles, els presos i exiliats, tenen totes les de perdre, per més aplecs que anem muntant i per més bona voluntat que anem desplegant, amb una benintencionada barreja de candidesa i de determinació, poc efectiva sense la correspondència efectiva dels que ostenten el poder. I així, cada dia que passa, es va dibuixant més clara una tercera línia: la que separa la voluntat de la capacitat.

Comentaris (0)21-01-2019 06:19:06

Què queda?

Què ens en queda, de tot plegat, si el temps passa, les coses passen i la vida és una successió d’etapes, de moments que avui són fonamentals i que demà se n’han anat per sempre?

De vegades tenim la temptació d’aferrar-nos a alguna cosa, a alguna realitat, a algun estat, per mirar d’aturar el pas implacable del temps i retenir-lo per sempre. Evidentment, no ens en sortim, i allò que ahir mateix era pura fantasia, o una part inseparable de la nostra realitat, per més que ens hi entestem, acaba sent un passat que fa lloc a un altre present, sempre diferent i sempre nou de trinca.

Què ens en queda, doncs, de tot això que se’ns esmuny entre els dits? Justament tot allò que no se’ns en pot anar, perquè no té matèria ni substància: els afectes, les sensacions, tot allò que és intangible i que només viu a dins nostre, que sempre va amb nosaltres, allà on nosaltres anem, i que acaba sent nosaltres mateixos.

Al capdavall, ben mirat, potser sí que tot passa. Però adaptant aquella famosa i enigmàtica frase, sempre ens queda el nom de la rosa. I potser això és l’únic important, transcendent i perdurable.

Comentaris (0)20-01-2019 07:36:32

Models

Molt se’n parla -no sé si massa, o encara no prou- dels actuals models de referència dels nostres fills, tot sovint només centrats en l’èxit immediat, per efímer que resulti, en la consecució de diners fàcils i ràpids i en el paradigma de l’eterna joventut. Potser resulta sobrer recordar tots els personatges -per dir-ne d’alguna manera- de diferents programes de televisió que encarnen tots aquests “valors”, tot i que penso que mai no està de més, per si mai caiem en la temptació d’empassar-nos-els, com els models que ens volen vendre.

De tota manera, poc se’n parla dels models, o antimodels, de la classe política i de cada cop més líders actuals, presidents fins i tot, sense estudis, o directament amb curiosos historials de fracàs acadèmic i sense gaire més experiència laboral que les nòmines del partit, al qual deuen fidelitat indestructible (no mossegaran la mà que els dona menjar, oi que no? Què estan transmetent aquests individus als nostres joves? Doncs, si fa no fa, el mateix que les estrelles fugaces televisives: el menyspreu per la formació, la importància de la imatge, i el valor de l’ascens social per qualsevol mitjà; en aquest cas, per mèrits a dins d’una formació, o per l’adulació permanent als líders de torn.

Les darreres eleccions andaluses ens han deixat uns quants exemples, d’aquests nous models de referència pel que fa a èxit social. Cert que a Catalunya ja n’he tingut algun cas ben notable, d’aquest estil; però no negarem que si abans eren casos més o menys aïllats, cada dia que passa són més freqüents. Deu ser un altre dels efectes col·laterals d’aquesta transició tan perfecta que vam patir, i d’unes quantes dècades de partits convertits més en agències de col·locació que en motors de canvi i superació socials. Sigui com sigui, el menyspreu per la formació, l’educació i la cultura avança imparable, des de la televisió fins a la política.

Comentaris (0)19-01-2019 06:19:19

Quins temps que corren

Ja ho va deixar escrit Ciceró: “O tempora. o mores” (si fa no fa, “quins temps, quins costums”), i a fe de déu que tenia raó. Vivim temps estranys i ens anem acostumant a coses que mai no hauríem d’arribar a considerar normals.

Trobem natural la injustícia d’un judici injust i fem del debat sobre les línies de les defenses un tema de debat social, gairebé de barra de bar, com si es tractés de la tàctica d’un partit de futbol. Trobem normal que un determinat parlament tapi les seves misèries i la seva incompetència demanant l’extermini d’un altre i de la llengua i la cultura de tot un país. Ja no ens sorprèn que se celebri (en totes les accepcions d’aquest terme) una setmana de cinema en català, no ja a Ciutat del Cap, a Hanoi, o a Hèlsinki, sinó a Barcelona, capital de Catalunya, per si algú ho ha oblidat (gairebé quatre dècades de política lingüística per arribar fins aquí). Trobem normal que entrin a presó antics alts càrrecs polítics i que no hagin de tornar ni un cèntim de tot el que han malbaratat o desviat qui sap cap a on. Trobem tan lògic que la policia de l’Estat, sense identificació ni ordre judicial, detingui sense motiu, enmig del silenci miserable dels seus responsables polítics. Ja ni ens sobta que hi hagi qui defensi el retorn a la societat de Los santos inocentes. Trobem tan normal, al capdavall, destruir avenços que han costat esforç i llàgrimes de molta gent, en ares, suposo, d’un conformisme i d’una submissió indecents, d’un desig de revenja latent durant molt de temps, o d’una incapacitat de dibuixar i treballar per un futur millor.

Vivim temps estranys, sense cap mena de dubte. Potser aniria sent hora, si més no, d’exclamar-nos, com Ciceró, i de no trobar tan normal allò que no ho és; allò que mai no ho ha de ser. Si no, encara resultarà que els estranys serem nosaltres. I també els còmplices, o els responsables últims, per a major glòria seva.

Comentaris (0)18-01-2019 06:29:39

Tu, també

Mira que ho hem repetit per activa i per passiva. Però, és clar, sempre resulta fàcil negar segons quines realitats, tancar els ulls i creure, en una barreja d’innocència i d’irresponsabilitat, que hi ha certes coses que no ens poden passar mai, que no van amb nosaltres. Però la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant.

Ahir, multitud de manifestacions per tot arreu en defensa dels drets de les dones, davant d’un present més que complicat i d’un futur en el qual pinten bastos. I ahir mateix, primeres reaccions de la caverna titllant les concentracions de kale borroka. Benvingudes, senyores, al club del “tot és ETA”.

Fa dies que ho diem. Això no va d’independència, només. Això va de democràcia, de drets fonamentals, de llibertat. Primer vam ser els independentistes, però després vindran les dones, els homosexuals, els animalistes, els musulmans, els estrangers… i tothom que faci broma o que dissenteixi de la veritat oficial, fins a arribar als socialistes i comunistes, o el que en quedi. A poc a poc, però de manera inexorable, si no sabem actuar a temps, tots els que gosem pensar diferent serem terrorismes.

Ja havíem vist algun exemple, que ningú no va voler acabar d’entendre, algun titellaire, algun còmic… però eren casos aïllats i no calia patir gaire. Extravagàncies del món de la faràndula. Ahir, per primer cop i de manera clara, era una multitud, eren les dones. Ahir va ser el primer dia en què va quedar molt clar que per als que mouen els fils, “ellos” també sou vosaltres. No sentiu els crits d'”a por ellas“? Escolteu bé, que en sentireu d’altres.

Comentaris (0)16-01-2019 06:12:35

Que es morin

Que es morin. Així, tal qual, sense més, sense matisos. Això és el que deuen pensar o, si més no, és el que transmeten tots aquells dirigents polítics que neguen l’auxili als milers d’africans que intenten creuar la Mediterrània fugint de la misèria, amb la desesperació i el somni d’un futur per únic equipatge.

Fa un parell de dies, la direcció del Dakar va desqualificar un camió rus que no es va aturar a socórrer un espectador que havia atropellat. Tot i que l’espectador en qüestió es trobava en una zona expressament prohibida al públic i que l’atropellament només li va causar una fractura de fèmur, l’organització del ral·li va considerar que no aturar-se a ajudar-lo era motiu suficient de desqualificació.

Si seguíssim el model del Dakar, què hauríem de fer amb tots aquests líders polítics que neguen ajuda als nàufrags? Però no. Un altre cop, la realitat social i política es mostra amb tota la seva duresa i amb tota la seva inhumanitat, a tot estirar maquillada d’hipocresia. La hipocresia d’aquells que fa quatre dies es vantaven d’acollir l’Aquarius a port i ara bloquegen l’Open Arms. O igual que la d’aquells que avui callen, quan fa una setmana s’hi fotografiaven, com a exemple per als nens. Que es morin. I que no molestin, que fan lleig i queden malament a les fotos dels turistes. I vius costen diners.

Comentaris (0)15-01-2019 06:08:49

A la deriva

De debò que hem de creure que es pot arribar a bon port sense rumb, ni cartes de navegació, ni instruments, ni timó? Sembla complicat, oi? Doncs aquesta és la sensació que tinc, cada cop més forta, quan sento parlar d’aquella Ítaca que només és un punt geogràfic i un nom en un relat antic, o d’una república només imaginada.

Aquest cap de setmana hem tingut una bona mostra de la manca de capacitat de pilotatge cap a algun rumb concret. Ja estem en precampanya electoral -com gairebé sempre, de fet- i comença la desfilada de les noves serps de mar i de les noves sirenes que genera la política. A saber: Des d’aquells que es consideren ocurrents, innovadors i moderns parlant de “trifachitos” i de “Voxonaros”, enmig d’un discurs ranci i sense cap mena de projecció de futur, fins als que segueixen fent de la mentida i de la realitat inventada bandera i mascaró de proa per atreure els pobres il·lusos que encara pensen que les solucions vindran dels creadors dels problemes, passant per alguns que, per més que s’esforcin, no aconsegueixen despertar cap mena de simpatia ni cap esperança que els vells somnis, algun dia, puguin ser realitat.

Aquest és el panorama polític, ara mateix. Això sí, amb un factor nou (si és que el feixisme es pot considerar nou) que mou cada dia que passa més a estribord el vaixell on tots naveguem, ens agradi o no. Això sí, amb la contundència i determinació que s’espera d’un capità, o d’un almirall. I aquest és el problema. I molt em temo que no ha fet més que començar, amb aquesta tripulació de grumets que tenim.

Comentaris (0)14-01-2019 06:10:10

Complir, o no complir

Quan penses que el cinisme ha tocat sostre, sempre arriba el polític de torn a demostrar que els seus límits encara són molt, però que molt, lluny. No puc negar, ni ho pretenc, que em fa angúnia sentir com Pedro Sánchez i tota la seva colla d’escolanets proclamen la bona nova de la gran novetat i el gran avenç que tenen preparat per a Catalunya: complir allò que marca la llei i que fa més d’una dècada que tots els governs espanyols s’han saltat a la torera amb tota la barra.

Que la gran novetat sigui complir una llei antiga i amputada, l’Estatut, i que aquesta novetat sigui la gran basa d’un govern que no s’està d’aplaudir la involució, l’empresonament i l’exili perquè diuen que no es pot permetre que ningú se salti les lleis, resulta, com a mínim, insultant i els hauria de desqualificar, per cínics i cretins, per a qualsevol negociació. Però es veu que la política també és l’art de la desmemòria i ja sabem que el passat, passat.

No sé com acabarà tot això dels pressupostos d’aquí i d’allà, però m’ho ensumo. I també m’ensumo que tot plegat no és gran cosa més que una passa més en la marxa enrere, en la voladura controlada, d’un procés que va massa gran a massa dirigents i que es veu que cal reconduir fins a una via morta.

Si el súmmum del progressisme és prometre allò que fa tants anys que no es compleix, a qui li pot estranyar que l’extrema dreta franquista, per obra i gràcia de la poca memòria, de la inconsciència i de la covardia, esdevingui el nou centre polític? Anem aviats, en qualsevol cas. Tinguem-ho clar, per evitar decepcions.

Comentaris (0)12-01-2019 06:22:09

Fred

Ves per on, és gener i fa fred. Definitivament, tenim el do de fer excepcional i noticiable allò que és un fet natural: a l’hivern, fa fred. I a l’estiu calor, però aquesta ja arribarà quan toqui.

I amb el fred han arribat uns autèntics clàssics hivernals: les previsions meteorològiques gairebé apocalíptiques i exagerades fins a l’absurd, els plans d’atenció als sense-sostre, i els incendis per sobrecàrrega de les instal·lacions elèctriques més atrotinades. I cada any és el mateix, i cap any no canvia res. La pobresa energètica i la necessitat de combatre les baixes temperatures maten, i la culpa no és de qui punxa un comptador i engega tot el que pot per escalfar-se, sinó de qui propicia i perpetua aquesta realitat, fins i tot des de postures progressistes i sempre molt solidàries. I què dir dels programes que duren quatre dies mal comptats per treure dels carrers i dels caixers automàtics els que no tenen on passar la nit? Se’ls ajuda els pocs dies de més fred i, apa, a campar de nou, fins que vingui algun esdeveniment singular que recomani apartar-los de la vista, perquè degraden el paisatge urbà i fan lleig.

Aquest és, també, el nostre país. Mentrestant, ara que toca, seguim regalant-nos fotos de gel i neu, seguim considerant una situació extrema i gairebé polar el fet que glaci al gener, i seguim enyorant la placidesa i la tebior de la primavera; allò de ni massa fred ni massa calor que tant ens reconforta, mentre continuem ignorant que hi ha qui viu entre la boira i el fred, i entre el fred i la boira, durant massa temps. O sempre.

Comentaris (0)11-01-2019 06:11:04

Recuperar la política

La cosa no fa cap bona pinta. Ho admeto. D’una banda, tenim un Govern i un Parlament mig paralitzats (seré benèvol) esperant la sentència d’un judici que tot apunta que serà llarg i amb prou recorregut posterior. D’una altra banda, tenim els cants de sirena d’un dels socis del 155 i company de manifestacions de Vox, entre altres, que, en nom de no sé jo quina concepció estrambòtica del socialisme, ens vol atreure cap als esculls d’un nou estatut que retallar i escarnir. I de propina, l’avenç decidit i imparable de la ultradreta del tripartit andalús, que es veu que només es pot aturar amb la nostra claudicació.

Si la política és, com diu una definició clàssica i simple, una activitat orientada per una determinada ideologia, que facilita la presa de decisions per assolir uns objectius concrets, molt em temo que s’ha acabat el temps de la política a Catalunya, i que aquesta, ara mateix, és patrimoni exclusiu de la ultradreta espanyola, carregada d’ideologia, amb uns objectius claríssims i perillosíssims, i amb la capacitat de decidir com aconseguir-los.

I mentre això passa, nosaltres no sortim del cercle confortable i cruel de les concentracions i performances de tota mena en favor dels presos -fins i tot el president ja ha dit que s’apunta a les que es facin quan comenci el judici- i en nom d’una república inexistent, mentre cauen, una rere l’altra, les causes judicials de l’univers de l’1 d’octubre. Ahir, la dels mossos i els documents de la incineradora. I en vindran moltes més. Però el mal ja està fet, hi ha innocents a la presó i l’exili, i una sensació de desorientació generalitzada, per no dir de derrota, directament.

Comença a ser hora que algú digui la veritat de la situació que vivim, i patim, i plantegi, des de la realitat, alternatives i projectes. Comença a ser hora que algú ressusciti la política, a casa nostra.

Comentaris (0)10-01-2019 06:13:18

Jugar sense cartes

El problema de jugar de farol és que si l’adversari manté l’envit, perds. Això és el que més d’un cop li ha passat a Catalunya, en la seva eterna partida amb Espanya, i és justament el que li pot tornar a passar, ara que l’aposta va de si s’aproven o no els respectius pressupostos.

Ja ho va dir fa unes setmanes el ministre Borrell, i molt em temo que les seves paraules van ser gairebé profètiques: no cal patir, que hi acabaran donant el seu suport. Si veiem la deriva de les declaracions i els moviments reals que es van fent al respecte, molt em temo que la cosa anirà per aquí.

Sempre és fàcil omplir-se la boca de declaracions ocurrents que serveixen per arengar la tropa, però més difícil és entrar al joc de debò, i fins a les darreres conseqüències. Un exemple? La manera com es va acatar, des del Govern (del que en quedava), i sobretot des de la cúpula de l’Administració, l’aplicació del 155. Podem imaginar què hauria passat si un cop destituït el Govern hi haguessin dimitit tots els càrrecs de designació política, en bloc? Imaginem una administració sense milers de càrrecs i sense direcció? Això sí que és paralitzar el país i no quatre barricades. De debò s’hauria pogut mantenir el 155? Ho dubto molt. Però, és clar, l’ombra del nomenament polític és molt còmoda, l’escalf de la nòmina molt agradable, i la indignitat de la covardia aviat s’oblida. O potser no.

Molt em temo que som a les portes d’un altre moment en què la gent anònima mantindrà l’orgull de país, mentre els seus dirigents claudiquen davant dels que sempre tenen millor mà. A veure com ens venen, aquest cop, una altra victòria amb ferum d’autèntica derrota. Aquest nou farol.

Comentaris (0)09-01-2019 06:22:13

Moviments a la vista

Com aquell que diu, els Reis d’Orient encara no han tornat a casa i ja tenim moviments d’alt voltatge per fer-se un lloc a les llistes de les pròximes eleccions. Ja fa dies que se’n parla, però ara la cosa ja va de moviments de persones amb altíssima responsabilitat al Govern que podrien fer el salt a l’Ajuntament de Barcelona, en aquest cas. Tot molt normal, suposo.

De tota manera, hi ha un dubte que em preocupa, per tot el que suposa. Si encara no fa un any que tenim Govern, i tothom qui ocupa càrrecs d’especial rellevància, conselleries incloses, va acceptar aquesta responsabilitat en el seu moment, per quins set sous, ara, pocs mesos després, no té cap inconvenient a abandonar el vaixell per optar a altres llocs públics?

I és que per més que ho intento, em segueix ressonant allò tan vell de què la prioritat és col·locar-se, i garantir-li un bon sou a aquest o a aquell altre, o a l’home de no sé qui, o el parent de qui sap qui. Un pur repartiment de cromos, o de nòmines públiques, sense que importi gaire la institució a la qual suposadament se serveix, ni el que representa.

Davant d’espectacles com aquests, i com tants d’altres de semblants que veurem els mesos que vénen, algú encara s’estranya que guanyi terreny el feixisme, amb les seves respostes simples a qualsevol situació? L’efectivitat d’un govern també (o sobretot) es demostra en el compromís amb el lloc que s’ocupa.

Comentaris (0)08-01-2019 06:10:00

Comencem a endreçar?

Ja és ben veritat que tot arriba i que tot passa. Ahir, apagada formal de les lluentors nadalenques i retorn, a poc a poc, a la normalitat de les llars i de les persones. Els més endreçats, avui mateix desaran els guarniments nadalencs, a l’espera que dotze mesos passin de pressa, i els més tradicionals allargaran fins a la Candelera.

Tornem a la rutina, però amb una lliçó a presa, d’aquest Nadal que se’ns en va, però que ens ha deixat notícies importants, i alarmants, mig amagades entre els llumets de colors i els acords de les cançonetes de sempre: el nadal blanc també pot servir per blanquejar qualsevol cosa, fins i tot el feixisme i la dictadura.

Aquests dies se n’ha parlat molt, massa, dels diputats andalusos de Vox, de la seva capacitat d’influir en futurs governs i d’aplicar un programa de regressió democràtica absoluta. També hem pogut escoltar, sense que passi res, les propostes de Casado de destituir el Govern, imposar-se un de nou, per temps indefinit i intervenir l’escola, la policia i els mitjans de comunicació, en tota una presentació detallada del que és un cop d’estat de manual, ja sigui a través de l’exèrcit, dels jutges o de les cambres legislatives. Tot s’hi val, sempre que vingui d’aquesta banda. Fins i tot demanar als Reis la mort del líder rival.

I com es blanqueja aquesta autèntica apologia de la dictadura? Doncs situant-la, en igualtat de posicions al pol oposat dels primers enemics a abatre: els que ells consideren comunistes i els separatistes. Així, si l’un és legítim, l’altre també. Un cop assumida la legitimitat, només és qüestió de desfer-se de l’oponent, ja sigui a les urnes, ja sigui amb presó, ja sigui assaltant i usurpant el poder, per quedar-se sol i amb tot.

Retorn a la normalitat. Però si no anem amb compte -i molt em temo que encara no som prou conscients dels perills- retorn a la normalitat de fa seixanta o setanta anys.

Comentaris (0)07-01-2019 06:12:41

Nit de Reis

Que aquesta nit passada és una nit plena de màgia, a banda de tot un tòpic, és ben bé una afirmació que conté bona part de realitat, com correspon a tot bon tòpic. Un any més, han passat els Reis d’Orient, aquells personatges enigmàtic i sorprenents, amb la seva càrrega d’il·lusió.

A poc a poc, avui les cases s’aniran omplint de llums i de somriures, i fins i tot d’un punt de sorpresa també entre els més grans, sabedors que un regal sempre és molt més que alguna cosa esperada, o simplement desitjada, amagada rere un embolcall ben lluent. Bon moment per recordar que, malgrat la rutina i l’ensopiment, l’alegria sempre s’acaba obrint camí, ni que només sigui per unes hores, o per una nit.

Soroll de papers que es trenquen i d’exclamacions de sorpresa. Banda sonora de la fi de les festes nadalenques, i crida a la normalitat de la feina, de l’escola i de les obligacions quotidianes. Retorn a la normalitat, al capdavall; però retorn, un any més, amb la certesa que la fantasia encara és possible i que, un cop canviat el calendari, tot està per descobrir. I si som capaços d’entreveure ombres sigil·loses rere els vidres de les finestres, tot ens pot sorprendre, igual com allò que amaguen les coloraines del paper de regal, o les lluentors de la cel·lofana.

Comentaris (0)06-01-2019 06:44:43

Violència domèstica

Els que tenim una certa edat, i tothom que ha tingut curiositat en algun moment per saber com vivien realment els nostres pares i padrins, sabrà que la família (juntament amb el municipi i el sindicat, cosa que mai no he acabat d’entendre) eren els pilars bàsics de la societat franquista; d’aquella societat regida per l’ordre armat, pel terror, i per la impunitat d’alguns, sota principis antics i veritats immutables. En aquesta societat, tot el que passava en el si de les famílies, a l’interior de les cases, eren qüestions domèstiques que quedaven sota la tutela del cap de família, o l’home de la casa, si voleu, comandant en cap i jutge de la llar.

Doncs ves per on, ara resulta que després de dècades de lluita feminista, després de centenars de dones assassinades per les seves parelles o exparelles, i després de minsos però importants avenços socials, tot plegat haurà estat en va, perquè resulta que la nova (per dir-ne d’alguna manera, tot i que és més vella que anar a peu) política, ara proclama, com a paradigma de modernitat, de democràcia i de no sé quantes coses més, justament, tornar a abandonar les dones a mercè de la violència masclista que encara viu als racons de moltes llars. El pretext?, una suposada no discriminació.

Ja sabem que si volem fer iguals dues coses que d’entrada no ho són, hem d’aplicar factors de correcció diferents, a cadascuna d’elles, per anivellar-les a un valor determinat. Intentar que acabin resultant iguals aplicant-hi incentius iguals només serveix per mantenir les diferències. Doncs això justament és el que estan proposant Vox i PP (i veurem si també Ciutadans, finalment) respecte a la violència masclista: posar al mateix sac dones, homes, avis i nens, sense cap mena de distinció. Allò de la discriminació positiva, on queda? O potser també era un invent dels comunistes i dels secessionistes que volen destruir la societat i la convivència?

No ens enganyem, al final de tot aquest argumentari, tan inconsistent com perillós, només hi ha el desig mal, o gens, dissimulat de tornar a la realitat de fa més de mig segle i a l’ordre armat i repressor contra aquells que el poder considera inferiors. En aquest cas, les dones, però ja vindran els homosexuals, els que pensen diferent, els que practiquen altres religions, els que parlen altres llengües, els d’una altra raça… En podem dir ja apologia de l’odi i de la dictadura, o encara no? Seguim rentant-li la cara i la sang el feixisme?

Comentaris (0)05-01-2019 06:30:30

Adéu Fabra

Més sobre aquest any que tot just acabem d’encetar: ja no és l’Any Pompeu Fabra. S’han acabat els actes en record de la fenomenal feina d’aquest enginyer industrial que ens va acabar deixant una gramàtica i unes normes ortogràfiques que, amb pocs canvis, encara segueixen plenament vigents i que van posar el català en el mapa de les llengües de cultura i ben endreçades del món.

Al llarg d’aquests darrers mesos s’ha repetit, i molt, aquella coneguda frase de Fabra que convida a no abandonar mai la tasca ni l’esperança. Il·lusió i feina, una gran combinació amb què sovint s’ha volgut resumir el caràcter català, a mig camí entre la rauxa i el seny. De tota manera, poc se n’ha parlat -potser no es va considerar que fos el millor moment- d’una altra gran sentència fabriana, aquesta molt més contundent, que diu que si falla la llengua, falla tot.

Si fem una repassada amb una mínima perspectiva i amb un mínim esperit crític a la situació del país, ens adonarem de seguida que la llengua, en aquesta complexa societat nostra, falla. La situació del català (de l’occità ja ni en parlo, perquè aquesta és tota una altra història encara més sinistra) és delicada, i la seva presència en tots els àmbits no és la que caldria desitjar, per dir-ho d’una manera amable.

Molt se’n parla de l’increment de persones d’aquí, d’allà i de tot arreu que són capaces d’entendre i de comunicar-se en català, gràcies a un esforç de dècades en formació, però això no és prou. De què ens serviran unes generacions de catalans formats i preparats en la seva llengua, si aquesta va desapareixent de la realitat quotidiana, en cada cop més espais? Suposo que com gairebé tot, és qüestió de prioritats. Pensem que la preparació, tot i que encara és l’objectiu més fàcil d’assolir, no és cap garantia de res. D’exemples de “preparats” inútils en trobaríem a grapats, en tots els estaments i estadis socials. Evito posar-ne cap exemple, per si de cas.

No ho oblidem: si la llengua falla, falla tot. I així anem, sigui per mala fe, per pressions polítiques i socials, per mandra, o per simple incompetència. Aquest hauria de ser l’autèntic llegat de l’Any Fabra, i no cap altre. Però…

Comentaris (0)04-01-2019 06:18:58

Imaginació i realitat

Doncs no. Això tampoc. Un dels problemes de jugar a imaginar el futur és que apostem per alguna cosa que no només depèn de nosaltres (ben mirat, acostuma a dependre’n ben poc, o gens) i, per tant, correm el risc d’equivocar-nos. Justament això és el que deuen pensar ara mateix els membres de l’equip que va dissenyar Blade Runner, aquest immens clàssic del cinema que situa la seva acció, justament, l’any 2019.

Decepció. 2019 no és, per sort o per desgràcia -cadascú en dirà la seva- aquella societat gairebé apocalíptica que descriu Scott, amb els seus vehicles voladors (tot just ara, algunes empreses s’hi comencen a posar), ni plena de replicants (la intel·ligència artificial encara hi és molt lluny). Res de res. Com gairebé sempre, la realitat acaba resultant ser aquell mur enorme contra el qual s’estavellen la fantasia i la imaginació. Què hi farem.

Blade Runner, en qualsevol cas, segueix sent una gran metàfora de la vida. El film va ser acollir pel públic i per la crítica amb fredor (siguem benignes) i la seva espectacular banda sonora, signada per Vangelis, va haver d’esperar més d’una dècada per sortir al mercat. Això va com va i, de vegades, les coses tarden a ser valorades com es mereixen. Molt més del que caldria.

De tota manera, no cal fotre el barret al foc abans d’hora. I tot el que hem imaginat, aquests anys, sobre un futur tecnològicament molt més avançat que l’actual? I tot el que pel·lícules com aquesta ens han fet i ens fan somiar? Res d’això no es perdrà mai, com llàgrimes entre la pluja, perquè la nostra capacitat d’imaginar i de fantasiejar sempre estarà per damunt de la mediocritat habitual de la realitat, volant per damunt d’edificis gegantins, o buscant éssers impossibles, a ritme de sintetitzadors.

Comentaris (0)03-01-2019 07:35:52

Mirant amunt

Començar l’any mirant amunt, mirant de seguir les peripècies d’una nau espacial, com la New Horizons, no em sembla pas cap mala manera, sobretot perquè ens allunya, ni que només sigui per una petita estona, de les misèries de la política, sempre omnipresent.

Aquesta nau, que va fent via més enllà de Plutó, es veu que facilitarà informació científica rellevant sobre l’origen de l’univers, gràcies a tot el que podrà obtenir d’Ultima Thule, l’objecte més llunyà mai investigat, amb una curiosa forma de cacauet i uns 35 x 15 km. Prou petit, però prou revelador, pel que sembla, ja que el seu estat de congelació pot haver servit per conservar la seva valuosa informació. Es confirma de nou que al pot petit hi ha la bona confitura.

Sempre resulta fascinant qualsevol fita assolida en la investigació espacial. Personalment, però, encara em tenen el cor robat les Voyager, aquell parell de sondes que van fent des de 1977, que ja fa dies que són fora del sistema solar i que vés a saber fins on arribaran i quines dades podran seguir transmetent, en un viatge, a priori, potser interminable, ja que podrien sobreviure, fins i tot, al mateix sol, quan ja ningú no les podrà escoltar des de la Terra.

De vegades val la pena mirar amunt, allunyar-se una estona de la realitat immediata i deixar-se seduir per la fascinació d’altres mons, desconeguts i misteriosos, que ens retornen la capacitat d’investigar i aprendre, i també de fantasiejar i imaginar universos i espais futurs diferents i possibles, ni que sigui a milers de milions d’anys, perquè el coneixement i la imaginació no saben de límits, ni de distàncies.

Comentaris (0)02-01-2019 07:36:19

Ni propòsits ni demandes

No per portar la contrària, sinó perquè cadascú és com és, i servidor és així, començaré l’any sense propòsits ni peticions. Ni em vull comprometre a res (ja sabem que aquestes promeses solen durar el que els efluvis de l’alcohol, o tot just unes hores, o uns dies, a tot estirar), ni vull esperar res de l’atzar, potser perquè molt em temo que la immensa major part d’aquest atzar som, en realitat, nosaltres.

Aclarit això, obrim un any més. Demà no serà gaire diferent d’ahir, ben mirat, i potser aquest és el gran misteri i la gràcia de viure: que de tant en tant encara som capaços de sentir com a nou i diferent allò que no és més que una seqüència, temporal en aquest cas, ininterrompuda i, a priori, totalment monòtona.

Avui serà el dia 1 de moltes coses, per a molta gent. El dia d’iniciar canvis, d’abandonar hàbits, de tirar endavant propòsits públics o secrets, d’adquirir compromisos… i només això ja serà suficient per insuflar oxigen extra al dia a dia, que sempre va bé. Per la meva part, però, insisteixo, ni propòsits ni demandes; una bona manera d’evitar decepcions, no us mentiré. Això sí, amb el desig irreductible i la voluntat ferma que cadascú de nosaltres puguem (i remarco, sobretot, “puguem”, del verb “poder”, valgui la redundància) fer realitat els nostres somnis i els nostres anhels. I ja posats a desitjar, una mica de justícia i de llibertat, que sempre van bé, i n’anem escassos; i molt em temo que, d’això, cap rei no en porta.

Comentaris (0)01-01-2019 07:35:24