login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

1 d'octubre

Sembla obligat, i segurament ho és, parlar avui del que vam viure fa un any. Estic convençut que tots els que vam ser en algun dels col·legis electorals tenim la memòria plena d'imatges, de sons, de sensacions... que es confonen i se sobreposen les unes a les altres per dibuixar el record d'aquelles hores. És la nostra història, la individual i la col·lectiva, la dels nostres i la de tants altres.

Avui em ve de gust, més que recordar els fets que ja coneixem i que hem vist mil vegades, recordar aquells que van fer possible aquella jornada, de manera anònima, valenta, a cada mesa, a cada col·legi, posant els seus recursos i les seves capacitats al servei de tothom, i superant la por amb una dignitat i un compromís més que envejables. Ningú se'n recordarà dels noms ni de les cares de tota aquesta gent, i segurament així ha de ser, però la seva decisió i el seu compromís per salvar les urnes, els vots i, al capdavall, el nostre desig de llibertat, no poden caure a l'oblit.

Aquests mesos han anat sortint un seguit de cançons per recordar aquella jornada. Una de les darreres és de Miquel Abras i ens explica una història d'amor enmig de la barbàrie. Potser sí que aquell primer d'octubre de 2017, en el fons, va ser una gran història d'amor enmig de la barbàrie. Quanta gent no es va sentir protegida i defensada per algun desconegut? Quanta no va posar el seu cos per defensar qui tenia al costat, sense parar-se a pensar qui era? O per defensar les urnes i la voluntat de tots, allà dipositada? Quantes mans no es van allargar per ajudar a alçar-se a qui va rodar per terra? Aquell dia, qui més qui menys, va vetllar pels seus. I els seus vam ser tots. I així, perquè érem els més febles, vam poder ser tan forts.

Avui, dia de records i d'emocions. Un dia més per no oblidar res i per no perdonar ningú dels que van promoure, exercir, animar, defensar o justificar la violència gratuïta i l'odi irracional contra una multitud innocent. Hi ha coses que es poden superar, però no perdonar, perquè van ser ben conscients i ben rumiades. Malgrat tot, un dia per tornar a creure i confiar en l'amor i en la seva força.

Comentaris (0)30-09-2018 07:28:11

Demà

Avui em sobren els motius per sortir al carrer amb pas distret, sense presa i amb les mans a les butxaques, a sentir la frescor de primera hora del matí, tot xiulant una cançó que ara mateix em resulta gairebé imprescindible.

L'únic problema, però, és que no sé xiular, així és que potser serà més útil escoltar la cançó que m'agradaria fer sonar, i que em recorda que queda enrere aquell temps que ja només és passat.

Avui sé que en tancar la porta de casa pensaré, finalment, amb orgull i satisfacció, que demà serà un altre dia.

Comentaris (0)29-09-2018 07:31:22

Pla de Govern

Dimarts passat, el president Torra va presentar, en roda de premsa, el Pla de Govern per a la XII legislatura. Ja sabem per on passem i quines són les prioritats, doncs, en aquest nou cicle polític i social que ens tocarà de viure.

A la pàgina 37 del Pla, hi trobem allò que fa referència a la llengua, a Catalunya, tema de prou actualitat, per bé o per mal. Literalment:

"o Desenvolupament del programa d’accions de llengua, prestigi i cohesió social.
o Potenciació del Consorci per a la Normalització Lingüística i les estratègies d’ensenyament i aprenentatge de català per a adults.
o Foment del coneixement i l’ús de l’occità, aranès a l’Aran: “Més aranès”.
o Creació del Cens d’entitats de foment de l’occità.
o Exposició itinerant sobre l’occità a la Val d’Aran.
o Foment de la presència del català en els àmbits sectorials i en les estructures on encara és deficitària o hi persisteixen tendències no favorables.
o Desenvolupament de la llengua de signes catalana (LSC)."
Indicadors:
"o Nombre de cursos de llengua catalana per a adults i nombre d’alumnes inscrits".
Fi de la cita.
Comentaris (0)29-09-2018 06:39:54

Avions de paper

Hi ha una bonica pel·lícula, "Les choristes" (a Espanya, "Los chicos del coro") que és tot un cant a la llibertat davant la rigidesa de les normes, presentat amb gran bellesa i dolçor, en contrast amb l'escenari on es desenvolupa la història, un internat per a menors de mala conducta.

La pel·lícula compta amb una banda sonora més que destacable, perfectament posada, en molts moments, al servei de la narració. Un d'aquest moments és quan es pot veure un llançament massiu d'avions de paper des de les finestres enreixades del centre, per acomiadar un professor, en una imatge d'una bellesa plàstica i d'una sensibilitat extraordinàries, amb una bonica cançó de fons, que parla d'aquests avions de paper.

M'ha vingut al cap aquesta escena en llegir que hi ha informes policials que volen justificar un suposat ús de la violència per part dels independentistes en el llançament d'avions de paper contra els furgons policials. Francament, com a argument per justificar la violència em sembla més que justet, però vist com està el pati, ves tu a saber com el llegirà el jutge. Sigui com sigui, i tornant a la pel·lícula, els avions de paper solcant l'espai són una imatge que evoca la llibertat, i en aquest sentit, el paral·lelisme entre l'escena de "Les choristes" i els fets d'ara fa més o menys un any, a Barcelona, em sembla més que adequat.

En qualsevol cas, i davant de la barbàrie, de la brutalitat i de la repressió que aquests dies estem recordant i que no oblidarem ni personarem mai, val la pena regalar-nos uns instants de música, deixant-nos endur per la bellesa del vol senzill dels avions de paper.

https://www.youtube.com/watch?v=Zbc-ZTuYZzA

Comentaris (0)28-09-2018 06:16:46

Vergonya

A veure si ho he entès bé, perquè ja em fan mal els ulls de tant fregar-me'ls. Dissabte venen a fer-se un homenatge aquells policies que ara fa un any van repartir a tort i a dret a tothom que es van trobar al davant, sense cap mirament, amb totes les benediccions administratives dels nostres governants? Doncs es veu que sí. I per si no n'hi havia prou, es concentraran a la Plaça de Sant Jaume, davant de les seus de les dues grans institucions catalana i barcelonina. Déu n'hi do.

Ja és ben veritat que els catalans tenim una personalitat clarament masoquista i que estem molt fets a la pena, però commemorar l'1 d'octubre entomant una marxa policial al bell mig del país supera tots els límits imaginables. Els hem d'anar a rebre amb flors i bandes de música, potser? Pintaran les façanes de la plaça amb dibuixos dels ninots de la Warner? O potser els rebrem, braç en alt, amb els acords de la marxa reial? Ja posats, els podríem convidar a missa a Montserrat.

Ja molt de temps que tinc la sensació que el procés va desbordar la política i que els nostres dirigents, fugint d'un passat ignominiós, van començar a córrer sense saber ben bé cap a on (digueu-li Ítaca, si voleu) i ara, superats per la realitat, per la presó i per l'exili, van mirant d'executar una voladura controlada de tot plegat per retornar a la confortable placidesa del Majèstic i als èxits del peix al cove. El Pla de Govern que tot just s'ha presentat en societat ja és una mica això, i la manifestació de dissabte dels nostres botxins, encara ho ratifica una mica més. De fet, si ens ho mirem amb calma, ja fa mesos que aquesta suposada restitució del Govern no ha estat gaire més que la perpetuació d'un determinat establishment acomodat a l'ombra d'un govern que no s'ha restituït perquè és a l'exili o entre reixes. I d'efectivitat, ben poca, o cap.

Sigui com sigui, dissabte, l'orgull violent i l'odi es voldran fer amos i senyors dels nostres carrers. Els que venen amb ganes de retrobar-se amb el primer d'octubre i la seva brutalitat ja ho han dit ben clar: "vam passar i ho tornarem a fer" (la traducció al català és meva). Això sí, ens volen ben mobilitzats, al passadís de casa, però. Ah! I visca el Rei. Vergonya.

Comentaris (0)27-09-2018 06:19:11

Una més

Hi ha notícies que passen desapercebudes, o gairebé, tot i que són complementàries, o que tanquen el cicle, d'unes altres que, en el seu moment, van merèixer tota l'atenció i tot el rebombori del món. Una d'aquestes, ben recent, és que la fiscalia ha arxivat la investigació contra els 167 alcaldes catalans que el novembre passat van anar a Brussel·les en suport dels presos polítics.

Malgrat les investigacions de la Policia Nacional i les denúncies d'aquells que ens voldrien a tots presos, un cop més, no hi ha cas. Assumpte tancat. Ni malbaratament de fons públics, ni res de res. Només soroll, tensió i odi, amb l'únic objectiu de crear crispació, però sense resultats.

Des de fa un any, ja en són un bon grapat les denúncies que han quedat en no res, tot i que en el seu moment van ser poc menys que assumptes capitals. Només cal tirar d'hemeroteca per comprovar fins a quin punt es van unflar les mentides i les acusacions injustificades. I ja posats, podríem repassar què en van dir, en el seu moment, aquells que tant s'omplen la boda de justícia i de llibertat, en contrast amb el seu silenci sepulcral d'ara, quan se'ls ensorra un nou castell de naips.

Un descans, avui, per a 167 famílies assetjades durant mesos sense cap motiu. 167, però en vindran moltes més, perquè són moltíssimes les causes obertes que s'aniran desfent com el fum, deixant en evidència un sistema cruel i injust. És el que tenen les acusacions i els procediments irracionals, només carregats d'ira.

Comentaris (0)26-09-2018 06:14:32

Només símbols

Potser algun dia la història passarà factura a l'estupidesa política que vivim, i que patim, a propòsit de l'ofensiva contra el color groc. I és que més enllà dels llaços grocs i la mania persecutòria de Ciutadans, també tenim casos molt més reveladors de l'odi que la llibertat desperta en determinats cercles. Ja sabem allò de la persecució a determinats estadis de futbol, fins i tot quan el groc el llueixen equips de fora, que res no tenen a veure amb els presos polítics catalans, i també vam tenir no fa gaire la petició de canvi del color de la camisa d'una colla castellera per poder sortir a un espot publicitari, perquè era groga. A poc a poc, l'absurd es va generalitzant. I quan pensàvem que ho havíem vist tot, arriba l'Ajuntament de Tarragona i obliga a canviar el color de la samarreta de les festes de Santa Tecla, perquè era groc, sense gaires explicacions convincents.

Realment, la irracionalitat i la mania persecutòria del bloc del 155 (PP, PSOE-PSC i Ciutadans, no ho oblidem mai) han escombrat qualsevol rastre de sentit comú de l'activitat política o de govern, allà on en tenen. És el resultat inevitable de la manca d'arguments, de lògica i de raó, quan es perd completament el nord.

I gairebé al mateix temps, Ciutadans anuncia una nova campanya per exigir la presència de la bandera espanyola als ajuntaments catalans, tant a l'exterior com a l'interior de les seus. Un cop més queda de manifest qui promou enfrontament pels símbols i qui prioritza allò que més afecta i que més preocupa al conjunt dels ciutadans. Coses de la demagògia i del populisme. Per cert, que vagin per feina en aquesta nova ofensiva perquè qualsevol dia desapareixerà el groc, fins i tot, de la bandera d'Espanya, i es trobaran amb el dubte de si defensar una bandera només vermella, cosa que algun dels seus socis d'aventures aplaudiria, sense cap mena de dubte, o si, posem per cas, es pot substituir el groc pel taronja, equidistant entre el roig i el groc. Un cop pujats al carro de l'absurd, qualsevol estupidesa és possible.

Comentaris (0)25-09-2018 06:06:48

Passat i futur

De vegades, només de vegades, allò que passa a Barcelona no és més que la versió en miniatura del que passa al país. I molt em temo que ara mateix ens trobem davant d'una d'aquestes curioses situacions, perquè, ens agradi o no, les eleccions municipals de l'any vinent ja són una realitat que s'han fet un lloc protagonista en el nostre dia a dia, i la capital marca ritmes i tendències.

Em sobta, i em decep -no ho negaré-, aquesta reivindicació tan generalitzada de la figura de Pasqual Maragall -tot i que hi ha qui fins i tot reivindica Narcís Serra, que ja és reivindicar- i el llegat olímpic com a, gairebé, projecte de futur per a la ciutat. Potser posaré aigua al vi, però em costa creure que amb idees, propostes, maneres i inclús noms de fa més de vint-i-cinc anys, es pugui, realment, articular una idea nova, contemporània i adequada als reptes socials d'avui en dia. Però bé, sembla que quasi tothom dels que manen hi està d'acord.

Això de reivindicar, si cal fins al paroxisme, el passat per construir el present no és nou. En podem dir nostàlgia, si volem, o manca d'idees, si ens sembla millor. En tot cas, també hi ha els que van aturar el rellotge fa quaranta anys per seguir dormint entre els confortables llençols de l'esperit del 78, encara que el tuf de naftalina sigui ja irrespirable. I fins i tot hi ha qui ha tret de les golfes el relat de fa vuitanta anys, com a gran novetat i com a dolça cançó de joventut.

Sigui com sigui, em costa imaginar que el país i les ciutats d'avui tinguin res a veure amb les de fa dècades. I menys encara la gent i les seves realitats individuals i com a societat. Però la classe política, de tots els colors, viu confortablement embolicada -quan no embolcallada- en un passat que considera gloriós i que es veu que no pot tenir data de caducitat. Així, no hi ha futur possible, ni regeneració, ni projecte, ni república, ni res de res.

Comentaris (0)24-09-2018 06:07:10

Regust de comiat

Cap de setmana amb regust de comiat. Sense adonar-nos, ha acabat l'estiu i entrem en la tardor. Potser el clima encara no ho diu del tot, però el calendari, inexorable, marca el compàs. Son dies estranys, aquests de finals de setembre. L'estiu i tot el que hi hem viscut queda molt lluny, i només ens deixa records, en fotografies, en imatges, en noms, en sensacions, que a poc a poc s'aniran esvaint del tot, o que retindrem per sempre.

Però la tardor ja és aquí i l'aire porta aquesta tènue olor d'humitat i les els primers senyals de l'aire fresc que s'anuncia i que arribarà, en pocs dies, per netejar la xafogor pesada de l'agost. En poques setmanes tot haurà canviat completament, i el groc i el vermell ompliran de colors nous, d'estampes noves, aquest paisatge conegut i, de sobte, tan diferent. I amb el nou esclat cromàtic vindran noves sensacions, noves mirades i noves raons per sentir-nos vius i per fer festa, al ritme de tot el que ha de venir.

Direm adéu, encara uns dies -el termòmetre, tossut, així ho dicta- a aquelles fulles altes de l'estiu de què parlava el poeta i donarem pas, amb il·lusió renovada, a les fulles roges de les veus, sempre incertes i sempre seductores. Noves veus, nous colors. Comiat definitiu d'un estiu que se n'ha anat per sempre, i benvinguda lenta a una tardor tan anunciada que és com si ens volgués retenir el goig en l'espera, abans de fer-se de tot present i irreversible.

Comentaris (0)23-09-2018 06:57:19

Teló

Malament rai quan una de les formacions més trencadores, més innovadores i amb més reconeixement internacional de l'escena catalana, com és La Fura dels Baus, ha de demanar disculpes perquè dues persones surten a saludar, en acabar una representació a Madrid, amb llaços grocs a la solapa. I malament rai, no només pel gest en si, que déu n'hi do, sinó per tot el que suposa, tant per a la pròpia companyia, com per al món artístic i cultural en general.

Que un parell de llaços grocs tapin la qualitat d'una determinada proposta escènica és greu, i molt revelador. Que el director d'una companyia que es vol, i que és -o semblava- capdavantera en la transgressió que sempre hauria d'acompanyar qualsevol manifestació artística, demani disculpes sense pensar-s'hi gaire perquè es veu que hi ha símbols que molesten al Rey és, directament, intolerable, en termes de coherència personal i artística, i diu ben poc en pro de la credibilitat d'aquest i de futurs muntatges.

De tota manera, l'anècdota d'aquests dies, perquè aquest esperpent no passa d'anècdota, posa al descobert, amb tota cruesa, la realitat de la dependència, de la submissió fins i tot, del món cultural espanyol, i pel que sembla de part del català, als diners públics que, des de Madrid, regeixen bona part de la vida del nostre país i del veí. Si el director de la Fura s'agenolla sense dubtar, què no faran tots els artistes espanyols que tenen com a espai natural, o únic, d'expressió els dominis de la corona de Felip VI?

El director de la Fura cedeix, i amb ell bona part de la llibertat creativa, de la cultura i de la innovació. I l'escena es va fent cada cop més i més fosca, més i més rància, més i més amenaçada i més i més submisa als dictats del Rey i de la seva cort. Siguem-ne conscients mentre lentament es va abaixant el teló i acabem de decidir si cal aplaudir o xiular.

Comentaris (0)22-09-2018 06:27:34

Creure i confiar

Una de les coses que sempre m'ha fascinat de la gent religiosa, de qualsevol religió, de fet, és la seva capacitat de creure i confiar en allò que no es pot veure, que no es pot demostrar i que, fins i tot, arriba a qüestionar els principis de la ciència en general i de la física en particular. És allò que en diuen fe, i ja se sap que la fe mou muntanyes, tal com sosté aquella vella dita.

Al marge de les religions, però, també cal molta fe per viure en societat. També cal fe per confiar en els amics, en els companys de feina, en la família, inclús, i també en els dirigents polítics i en aquells que ens han de protegir, ja sigui amb les armes, ja sigui amb les normes. Però resulta que d'un temps ençà, aquesta fe social -diguem-li així- costa molt de mantenir, a casa nostra. De les ja tradicionals mentides o, sent generosos, mitges veritats, dels polítics, hem passat a la falsedat més absoluta de determinats cossos policials, que s'han girat obertament en contra nostra, o de tota una colla de jutges que es permeten el luxe de jutjar abans d'obrir una sola carpeta. I quan això passa, i ara està passant, tal com ens recorden els mitjans de comunicació dia sí i dia també, la sensació d'estafa es fa més i més gran, i ens adonem que ningú, absolutament ningú, no ens defensarà, ni ens permetrà ser com som.

En qui podem confiar quan ja no podem confiar en ningú, més enllà de nosaltres mateixos? Segurament en ningú que no siguem nosaltres i les nostres capacitats. El que caldrà veure és si nosaltres sols, una colla enorme d'incrèduls socials, serem capaços de generar una nova realitat, més enllà dels vells principis, de les velles veritats absolutes i d'aquestes antigues creences que, disfressades d'ordre, de justícia i de democràcia, cada dia que passa, se'ns revelen més com a falsedats absolutes que se'ns giren en contra només per mantenir els antics privilegis d'alguns.

Comentaris (0)21-09-2018 06:14:55

Memòria

Avui fa un any del principi de tot. Un any en què els somriures han esdevingut ganyotes i on el dolor s'ha fet omnipresent, amb cruesa, amb ira i amb una virulència que ben pocs podien imaginar. Avui fa un any i tot ha canviat, però no com esperàvem ni, al capdavall, tant com caldria, ara que podem mirar en perspectiva. Cops, intervencions, escorcolls, detencions, presos, exiliats, canvis de govern, abandonaments, resistència, repressió... Tot un escenari nou i desconegut on els somnis s'han estavellat contra el mur de la realitat.

El gran perill de la memòria, ara que sembla que tocarà recordar, és que sempre acaba amorosint el pitjor de tot plegat, i que desa bona part del mal a les golfes de l'oblit. La memòria sempre acaba tendint cap a allà on volem o cap a allà on hauríem volgut anar. Però en aquesta ocasió cal un esforç, tan intens com calgui, per no oblidar cap sensació, cap imatge i per no perdonar res ni ningú, perquè tot el que ha passat d'un any ençà és massa brutal com per merèixer la dolçor de l'oblit.

No ens deixem endur per la nostàlgia, ni pel plaer de la memòria. Mirem enrere només per jutjar, per avaluar i per fer servir tot el que sabem i tot el que sentim per projectar-nos endavant, amb presa o amb calma, tant li fa, però sense encantar-nos en un passat èpic, perquè el preu que hem pagat tots plegats, i alguns, molts, massa, en particular, exigeix perseverança i justícia, i només la podrem aconseguir si no ens adormim en els records, ara que les ombres sobre aquest relat macabre que s'ha inventat per justificar l'odi es van fent més i més grans, i més i més fosques, tant com la negror de les togues d'alguns, cada dia que passa.

Comentaris (0)20-09-2018 06:07:02

Per a què?

Si allò que es vol és desprestigiar les institucions per anar cap a models autoritaris, una de les millors maneres és convertir-les en espais previsibles, on el debat sigui substituït per una seqüència de monòlegs més o menys afinats o més o menys incendiaris i on el regust d'inutilitat sigui allò que resta, un cop s'apaguen els llums i tothom abandona la cambra. Justament això és el que ha passat en aquesta curiosa i inútil comissió parlamentària del Congrés dels Diputats on s'han vist les cares, entre altres, Aznar i Rufián, per a major glòria de l'espectacle televisiu i dels titulars de premsa.

Ja cansa aquesta versió dialèctica del clàssic "a veure qui la fa més grossa". Ja cansen la prepotència i les mentides d'un ex-president, fidel al seu estil de sempre, i l'agressivitat de fogueig de qui s'erigeix en paladí de la justícia social i de la independència. I cansen, no ja com a espectacle retòric, que sempre pot tenir la seva gràcia, sinó per la seva inutilitat absoluta, a efectes pràctics. De què servirà aquesta comissió parlamentària? Què aportarà en termes de democràcia, de justícia, de transparència o de regeneració? La resposta, molt em temo que és "res".

Si girem els ulls cap a casa, també veurem com les formes i l'estil madrileny, a poc a poc, van fent forat a les nostres institucions, i el treball parlamentari, cada cop més absent o més ignorat, va baixant de nivell sessió a sessió. Excel·lent manera de neutralitzar la capacitat i la funció de les institucions, cal admetre-ho.

Mentre allà munten numerets cada cop més absurds, aquí seguim navegant en la indefinició, passant d'aquell vellíssim ja, viatge a Ítaca, a una marxa cap a no se sap ben bé on. Mentrestant, el més calent a l'aigüera. I així ens va.

Comentaris (0)19-09-2018 06:08:26

Pegats

Malament rai quan l'existència només ve a ser una mena de seqüència més o menys repetitiva de moments sense gaire sentit i sense algun que altre objectiu més o menys clar cap a on orientar-se. Quan això passa vivim a salts, encadenant un dia i un altre, posant pegats a cada realitat nova que se'ns planteja, però sense cap ambició ni cap sentiment de satisfacció autèntica.

Tot sovint, la política acaba imitant la vida, potser perquè, al capdavall, la fan les persones. Tot sovint, però, allò que acaba imitant és el pitjor de la nostra existència, i la improvisació i els pedaços acaben venent-se com a grans projectes, programes de govern i, en el pitjor dels casos, fins i tot ideologies. Els propis cicles electorals i la prioritat de voler assolir o mantenir-se en el govern propicia que pensar a més de tres o quatre anys vista sigui tota una extravagància. Així, ens anem resignant i admetent com a bones pràctiques la immediatesa i allò d'anar fent i canviant en funció d'enquestes, sempre de dubtosa qualitat i d'encara més dubtoses lectures.

El resultat de tot plegat, tant en la vida com en la política, sempre acaba sent la mediocritat i la insatisfacció més íntima i més profunda. Ara mateix, sense anar més lluny, ens costaria molt endevinar un projecte clar, unes polítiques definides i unes línies d'actuació compartides, tant aquí com allà, pel que fa als nostres governants. I això em sembla molt greu, perquè darrere de la improvisació, quan no de la inacció, hi ha persones, necessitats, il·lusions i projectes personals que es veuen bandejats en la llista de les prioritats a atendre, per una incapacitat i per una incompetència més que demostrables. I el pitjor de tot plegat és que d'aquest poc nivell sovint se'n diu capacitat d'adaptació a les realitats canviants, governs líquids i altres expressions similars que només pretenen dissimular totes les deficiències polítiques i personals de molts d'aquells que avui dirigeixen l'activitat pública, tot fent de la improvisació un valor en ell mateix.

I en aquest punt em temo que ens trobem, ara mateix, saltant de data en data en un calendari macabre, de globus sonda en globus sonda, o traient constantment conills d'un barret de copa sense cap mena de sentit, per a satisfacció d'una estranya i minsa platea, que sempre acaba aplaudint per compromís.

Comentaris (0)18-09-2018 06:08:21

Roda món...

Ja ho diu la dita: roda món i torna al Born. I una mica això és el que està fent Ciutadans, una formació que va néixer per anar contra el català, sobretot contra la presència pública del català a l'escola, i que duu molts anys sembrant un discurs d'odi disfressat fins ara de regeneracionisme polític.

Però ja és ben veritat que d'on no n'hi ha no en pot rajar i veiem com aquell discurs d'equidistància entre dretes i esquerres amb què Ribera es va fer un lloc entre les elits polítiques madrilenyes ha durant tant com la seva consistència. Avui s'evidencia amb cruesa la buidor absoluta de les propostes de la formació i cada dia es fan més que evidents els seus profunds lligams amb l'extrema dreta. Així, sense res més a dir que pugui sonar a mínimament nou o engrescador, Ciutadans va retornant a poc a poc als seus orígens de populisme anticatalà i, ara mateix, tot el seu discurs s'articula al voltant de tres eixos: la seva particular, ridícula i repressiva croada contra els llaços grocs (i contra tot el que sigui groc, per si de cas), els seus atacs furibunds contra TV3, i el seu objectiu fundacional: l'atac a l'escola catalana. Tot un llarg i absurd tomb castellà per tornar a casa.

Sempre és bo que caiguin les grans mentides, en matèria política, i que tothom es mostri amb el seu autèntic rostre, sigui el que sigui. Visc en una ciutat on aquesta formació sustenta un govern autonomenat socialista (d'aquell socialisme tan particulars dels Borrell o dels Corbacho), i crec que no estic errat si afirmo que mai no han fet cap proposta seriosa més enllà del bandejament progressiu de la presència del català a l'esfera pública o dels atacs contra els llaços grocs. Coherència ideològica i fidelitat amb els principis, certament. Crec que no exagero si dic que el que passa a la meva ciutat és ben bé el que passa arreu on Ciutadans té presència efectiva. Mirem si no les seves aportacions reals al debat parlamentari, res més que soroll, manca de respecte i d'educació i actituds tabernàries.

Aquest cap de setmana hem tingut el darrer capítol d'aquest sinistre serial amb una ridícula concentració importada de diferents llocs d'Espanya, amb despeses pagades, contra el català a l'escola. Molt oportuna ara que el curs ja ha començat i que qualsevol canvi real, si això és el que volen, resulta impossible. Però com que l'objectiu era cridar i, sobretot, mirar de generar violència, doncs tot s'hi val. Un cop més, però, els ha sortit fatal, com acostuma a passar amb qualsevol iniciativa que no és més que fum amb fortor a demagògia i a odi irracional. És el nivell.

Comentaris (0)17-09-2018 06:20:24

Una de música

Ja fa uns anys, gairebé per casualitat (i per fortuna), vaig tenir ocasió de conèixer una composició musical atípica, sorgida en un context especialment difícil, per dir-ho d'una manera suau i amable. Es tracta del Quatuor pour la fin du temps ("Quartet per a la fi dels temps") que el compositor provençal Olivier Messiaen, va escriure durant la teva estada en un camp de concentració alemany, per als instruments dels músics que hi va trobar, presos com ell: violí, clarinet, violoncel i piano. Aquesta composició, per l'especial context que la veure néixer, ens hauria de recordar sempre que enmig de les circumstàncies més adverses, la bellesa, l'art i l'esperança sempre es poden acabar obrint camí.

Aquest quartet m'ha vingut al cap llegint que el Mercat de Música Viva, de Vic, va collir, ahir mateix, un concert d'Orpheus XXI, una formació que el músic Jordi Savall havia impulsat amb músics professionals refugiats als camps europeus, arran de les seves visites als de Vasilikà, a Grècia, i de la Jungla de Calais, a França.

És dur acceptar-ho, però el paral·lelisme entre entre la música sorgida dels camps de concentració nazis i els de refugiats europeus resulta tan evident que ens hauria de fer pujar els colors, si encara ens quedés un mínim de vergonya col·lectiva. Avui, suposadament en un context de pau i democràcia continental, encara tenim exemples de com l'art i la cultura s'han d'obrir camí enmig de les condicions més miserables.

La iniciativa de Jordi Savall ens posa al davant un mirall terrible, on es reflecteixen tota la nostra crueltat, tota la nostra indiferència i tota la nostra manca d'humanitat. Aquesta imatge vergonyant, si és que la volem veure, per més dura que ens pugui resultar, ens arriba, en aquesta ocasió, a través del llenguatge universal de la música, perquè tothom la puguem entendre, més enllà de fronteres i de llengües. Fins quan? Potser, fins a la fi dels temps.

Comentaris (0)15-09-2018 07:27:00

Mentides absurdes

Ahir em va tornar amb força una imatge de fa molt, molts, anys, dels temps quan jo era petit i el practicant de torn que venia a casa quan estàvem malalts, ens venia allò de les injeccions sense agulla que no feien mal, mentre ens ensenyava una xeringa de vidre i amagava l'agulla, acabada de bullir, a l'altra mà. Aquella era una mentida innocent, amb una finalitat tan noble com administrar un medicament determinat. Però els temps canvien, i ara les fantàstiques injeccions sense agulla han deixat pas a les més reals cerveses sense alcohol, cafè sense cafeïna, llet sense lactosa... i bombes que no fan mal.

El ministre Borrell, ahir mateix, en un exercici de mesquinesa impropi del càrrec que ocupa, va afirmar, sense cap rubor, que les 400 bombes que Espanya ha venut a l'Aràbia Saudita són molt intel·ligents i es veu que no són d'aquella classe de bombes que puguin produir desgràcies sobre la població civil. Gran argument. Ara resulta que les bombes saben discriminar objectius i, si algú les llença, posem per cas, contra un mercat o una escola -cosa gens infreqüent en determinades latituds-, saben que hi ha canalla i població desarmada en general i deuen girar cua o potser no explotar i tocar terra amb delicadesa. Com es nota que el ministre té una edat i ve de les generacions de les injeccions sense agulla.

Francament, em quedo amb la innocència dels enganys infantils dels meus temps, plens de bona voluntat, i no amb les mentides descarades que imagino que han de partir de la creença que som tots plegats imbècils, per empassar-nos una bajanada com la que ha deixat anar Borrell per justificar el negoci milionari de la venda d'armes a països que les utilitzaran sense miraments, digui el que digui. Això sí, després s'omplirà la boca de bons desitjos, de polítiques cíviques, de justícia social i de pau, fins i tot, sempre que calgui. Només un petit detall, però: no som tan imbècils com es pensa i sabem perfectament qui està al costat correcte de la història i qui és còmplice de la massacre, allà i arreu. Però és clar, la pela és la pela, i sempre hi ha favors que pagar o secrets que tapar.

Comentaris (0)14-09-2018 06:14:08

Intocables

No sé si és que jo no acabo d'entendre què és, o què ha de ser, la democràcia, però encara em costa d'acceptar que més de quaranta anys després que fos enterrat -que no mort- el dictador, encara hi hagi tants intocables en la societat espanyola. Passem revista ràpida:

El Rei pot fer el que li vingui de gust, tant a nivell personal com lucratiu, fent ús de la seva evident situació de poder sense que ningú li pugui demanar comptes. Les acusacions contra Joan Carles I de les darreres setmanes i el tancament en banda de les Corts contra qualsevol tipus d'investigació al respecte deixen clar que el monarca constitucional, per obra i gràcia de la pròpia Constitució, és intocable.

L'església catòlica segueix sent intocable, en un estat suposadament aconfessional (o almenys això diu la Constitució). Cap broma ni cap blasfèmia sobre un determinat déu si no volem fer cap davant del jutge, com l'actor Willy Toledo. Una situació molt més pròpia del nacional catolicisme que coneixem prou bé que d'una democràcia.

La unitat d'Espanya és intocable. I per si encara teníem cap dubte, ahir mateix va quedar prou clar a les Corts Espanyoles, quan es va proclamar amb llum i taquígrafs que l'estat parlaria de qualsevol cosa amb els partits independentista menys d'independència. Ni asseure's a parlar-ne. Tema tabú.

Els que mouen els fils de l'economia són intocables. El cas Castor, definitivament tancat, entre altres, demostren la impunitat amb què poden actuar determinats empresaris a costa dels diners de tothom. No sé si trobaríem gaires exemple similars en països suposadament democràtics, però potser no seria tan fàcil.

El feixisme i el franquisme són intocables. I el Valle de los Caídos, i la Fundación Francisco Franco, i l'exhibició de simbologia feixista, i la violència que sempre acompanya l'exaltació de la dictadura.

La mentida és intocable. A Espanya es poden inventar relats, tergiversar la realitat i imposar falsedats que, a força de repetides, es volen autèntiques, sense que passi res a qui les promouen. Podem parlar de la violència independentista, de la manipulació de TV3, de la persecució del castellà a Catalunya, de l'adoctrinament dels nens a les escoles, de cops d'estat inexistents...

Quina democràcia més bonica, l'espanyola. I quin fàstic, després de més de quatre dècades. Quines ganes de fugir-ne ben lluny.

Comentaris (0)13-09-2018 06:32:23

Adéu, i no torni.

Ja és ben veritat que si alguna cosa no és, és tonta. Parlo de Soraya Sáenz de Santamaria, que va triar la tarda prèvia a la Diada per comunicar que abandona la política després de la seva derrota a les primàries del PP, de la marxa de Rajoy i amb una motxilla d'activitat al govern més que qüestionable. Tot el rebombori i totes les reflexions que la seva marxa mereixeria quedaran tapades per una nova descomunal manifestació independentista. Molt hàbil, tant com els liquidadors que acomiaden personal els divendres.

Però intel·ligència i bondat no sempre van de la mà, con en aquesta ocasió. Per més capacitat que es tingui, si les actuacions que un fa van sempre acompanyades de l'arrogància, de la prepotència i de la nul·la habilitat per trobar solucions als problemes més enllà de la desproporció secular de la força bruta, malament rai. Aquest és el perfil de la que fou número dos dels darrers governs popular. El seu llegat? El que es podria esperar del seus actes: una crisi política amb Catalunya, encara de proporcions difícils de calcular i de resultat impossible de preveure, un desprestigi sense precedents en molts i molts anys de la política espanyola, el rebrot del feixisme al carrer, un endeutament econòmic absolutament insostenible... és a dir, com en el cas de tot mal govern (i d'això en sabem bastant), terra cremada. I amb la seva retirada, que carregui amb aquest llegat el que vingui. Ja s'ho farà.

Que marxi i no torni. Pocs personatges poden resultar més sinistres i més negatius, en la història política recent. A tot estirar, algun company ministre seu, i poc més. Soraya se n'ha anat per la porta del darrere, com fan els perdedors. De tota manera, encara tinc els meus dubtes si ha estat una veritable perdedora, al capdavall, o si el seu triomf encara està per veure, tant en el desgavell de difícil reparació de la política catalana, com en el gir segurament definitiu cap a la dreta més extrema i, en realitat, més fidels als seus orígens franquistes, del PP. Com sempre, el temps donarà o traurà la raó i posarà cadascú al lloc que li pertoca. En qualsevol cas, ens estalviarem la seva clara voluntat d'humiliar de les rodes de premsa de cada divendres.

Comentaris (0)12-09-2018 06:13:02

Diada

11 de setembre, un altre cop. Un dia festiu que durà alguns als carrers de Barcelona, a manifestar-se, a uns altres a la platja o a la muntanya, o que reclourà alguns a casa, a rossegar-se els punys mentre veu què passa a fora. Sigui com sigui, la commemoració d'una resistència i d'una derrota, fa més de tres segles, com ve va recordar ahir, en el seu missatge institucional, el president Torra. Per cert, vist el resultat del que va passar aleshores, no sé jo si és la millor manera de començar un discurs que es vol encoratjador.

Enguany, però, la Diada té el regust agredolç de constatar que s'eixampla la distància entre una classe política, cada cop més tancada en estratègies de curta volada i en sumes i restes d'escons o de futurs regidors, i el carrer. La novetat és que com més endogàmica es va tornant la política, més exigeix a la gent que tiri del carro. Potser és la necessitat imperiosa de tenir algú que passi al davant? Aquest no és l'ofici, justament, de tot polític? No han de saber donar forma a les aspiracions de la societat? No ho sé, però recordo que, fa un any més o menys, la complicitat entre els nostres representants, les institucions, la gent i fins i tot la policia, va adquirir uns nivells més que sorprenents. Aquella complicitat, però, ja sabem com i on ha acabat i, ara mateix, la sensació que, com diu la dita, bou sense esquella aviat es perd, és fa més i més gran. Potser aquesta serà, al capdavall, la victòria en diferit de la liquidada Sáenz de Santamaria.

Avui tornarem a veure imatges que ja coneixem, d'una multitud enorme, pacífica i disciplinada, que exigeix els seus drets. Molt bonic tot. I demà? Aquelles institucions que tant vam cridar per recuperar enmig del 155 sabran estar a l'alçada? Hi haurà un Govern i un Parlament que realment facin allò que la ciutadania n'espera? De moment, em costa molt ser optimista, veient com han anat els darrers mesos i més quan els partits estan pensant, no ens enganyem, molt més en les municipals de l'any que ve, en mantenir-se a lloc, o en la jubilació (que de tot n'hi ha) que no pas en la realitat d'avui mateix, i que per enlloc no es veu cap línia d'acció ben definida. De debò que amb aquests bous (els que més es veuen i els que són més entre bambolines) hem de llaurar una república? Ves que no acabem perdent, un cop més -i avui és el dia per no oblidar i per aprendre de la història-, bous i esquelles.

Comentaris (0)11-09-2018 07:19:14

Objectius

Podria ser que una de les pitjors desgràcies de la nostra existència fos viure sense objectius, despertar-nos cada matí sense saber ben bé per què i anar passant dies de manera lineal, plana, amb velocitat de creure però sense rumb ni port on arribar. En el fons, sempre necessitem tenir objectius, ja siguin molt senzills o molt ambiciosos, però objectius al capdavall que van constituint les etapes, les metes volants de la nostra existència. En funció dels que ens marquem, anirem establint les nostres estratègies per assolir-los i per arribar als més allunyats, o potser, fins i tot als directament inabastables, però sempre ben presents.

M'explicaven, fa uns mesos, que una persona que anava fent el Camí de Sant Jaume -sense cap mena de dubtes una bona metàfora de la vida mateixa, i tot un exemple de projecte per etapes-, entre somriures, anava dient que per acabar-lo, l'important era fixar-se objectius curts, i anar fent, un rere l'altre. M'explicaven que un bon dia es va llevar, de bon matí, i va dir que el seu objectiu immediat eren uns ous amb xoriço, a vuit kilòmetres, en no recordo quin petit poblet de la ruta. El cas és que la persona que m'ho va explicar el va tornar a trobar, en aquell poble, menjant els ous amb xoriço, fins i tot abans que hi arribés el pa. Ignoro si aquest noi va acabar el camí, però el que sí que tinc clara és la lliçó d'aquell esmorzar en ruta.

Avui és dilluns, inici d'una nova setmana i bon moment per plantejar projectes. A més, som al setembre, un mes on sembla que tot recomença. I de propina, aquest és un dilluns estrany, ancorat enmig de dos festius. Quins són els nostres particulars ous amb xoriço, ara mateix? I el nostre final d'etapa? I el nostre destí? Potser, si sabem respondre aquestes preguntes en els diferents àmbits de la nostra existència, tot serà molt més fàcil, tant per a nosaltres com per als que ens envolten i, no en tinc cap dubte, tot serà, també, molt més divertit, que també fa falta, per anar avançant entre sol i pluja.

Comentaris (0)10-09-2018 07:58:59

Res de nou

Ho admeto, ahir no vaig seguir la conferència del president. I no la vaig seguir a consciència. Els pocs fragments que vaig poder veure i escoltar per televisió i la lectura ràpida del text que s'ha difós per la xarxa van venir a confirmar que, realment i lamentablement, me la podia estalviar.

En primer lloc, encara em costa veure el màxim representant polític del país parlant als seus conciutadans des de darrere d'un faristol amb el logotip de la Generalitat, en un teatre. Penso que el seu escenari natural és el Parlament, o qualsevol altre espai institucional. En segon lloc, no m'agraden els actes endogàmics, en cap àmbit (cultural, polític, social...) i això és justament el que em va semblar la conferència, un discurs de convençuts per a una platea de convençuts. Què hi guanyem?

Però a banda de l'estètica, que em sembla prou important, hi ha el fons, i tot el que va dir ahir el president ja era conegut, des del diagnòstic de la situació actual fins a les grans idees de futur. Tot conegut i tot repetit des de fa massa mesos. I de propina, un cert regust a retorn d'escenaris ja sabuts, amb els oportuns canvis de noms per transmetre sensació de novetat. Ah! i com no podia ser d'altra manera, l'apel·lació habitual al suport internacional, un suport que no podem considerar més que molt dubtós, vista l'experiència d'aquest darrer any.

Francament, i tant de bo m'equivoqui, crec que tornem a entrar en un bucle ja conegut, que pot satisfer i calmar determinades consciències, però que no ens pot dur gaire lluny. Ara que hem recuperat les institucions, cal posar-les a ple funcionament, cal governar i cal desencallar una maquinària administrativa molt rovellada. I si cal crear estructures a l'exterior, cal que siguin visibles i efectives. La gent del carrer ja està responent i posant la cara sempre que cal, però la gent, la seva mobilització i les seves ganes no són suficient per avançar, si les estructures de govern no són capaces de posar els mitjans per fer-ho. I molt em temo que en aquest punt ens trobem. Moltes paraules massa buides de continguts concrets i massa escenografia poc útil. A veure si amb la tornada a classe ens posem les piles, o si d'aquí a quatre dies, com aquell que diu, ens adonarem que hem perdut un any més entre retòriques i fotografies sempre boniques, però poc més.

De debò que així es pot bastir una república?

Comentaris (0)05-09-2018 06:35:09

Paraules

L'univers de les paraules és tot un territori canviant, fascinant i sempre per descobrir. Si ens hi fixem una mica, trobarem paraules que cauen en l'oblit, d'altres que van canviant de significat al llarg del temps, d'altres que de cop adquireixen una actualitat insospitada, altres que tothom fa servir i que ben poca gent sap realment què volen dir... en fi, una mena d'ecosistema lingüístic que val la pena preservar sense ingerències de tot allò que li és aliè i perniciós.

El terreny de la política, amb els seus seus dos grans depredadors naturals: els propis polítics i els mitjans de comunicació, són experts en pervertir i forçar fins a límits insospitats els sentit de les paraules. Pensem-hi només un moment i ens serà fàcil trobar declaracions de líders i titulars de premsa que ens fan girar el cap per comprovar si realment hem sentit o llegit allò que ens ha semblat sentir o llegir. O, si voleu, penseu en la manipulació del significat de tants i tants conceptes, com s'està produint en el procés judicial contra l'independentisme.

És trist, però és real. I també ho és comprovar com paraules amb un significat ben clar van perdent el sentit fins a acabar sent formes tan sacralitzades que, potser per excés de puresa i de veneració, acaben buides de tot sentit. Aquest, penso jo, és el fenomen més destructiu i més perillós, perquè depassa l'àmbit estricte del lèxic i arriba a desvirtuar la realitat social. Segurament, ara mateix, la paraula més prostituïda i, per tant, més despullada de tot significat (qui gosa explicar què vol dir, realment i què comporta), però alhora més santificada i aparentment intocable, per més que ens dolgui admetre-ho, és "república".

Comentaris (0)04-09-2018 07:16:59

Setembre

Setembre en marxa un altre cop. A l'horitzó la tornada a la normalitat, a la rutina, a l'escola... i també un seguit de dates assenyalades, durant les quals es veu que ha de passar no sé què. Tanquem l'estiu, doncs, i Sant Tornem-hi.

Mandra. Aquesta és la sensació que em produeix, ara com ara, aquesta perspectiva. Mandra, perquè si com va dir aquell "si sempre fem el mateix, sempre tindrem els mateixos resultats", la cosa apunta a un déjà vu colossal. Les mateixes idees, les mateixes cares, les mateixes maneres de fer, les mateixes manies, fins i tot, per arribar a on?

Paral·lelament, ganes de canvi. La necessitat i les ganes de deixar enrere tot això tan vell i tan conegut, d'espolsar la mandra que comporten i de començar de nou, amb projectes i idees renovats, diferents i engrescadors.

Sigui com sigui, per a bé o per a mal, tot apunta que aquestes properes setmanes han d'anar passant coses que condicionaran el futur immediat. Ja veurem si pot més la mandrosa comoditat de les rutines apreses i ja inútils, o les ganes de canvi i l'obertura mental.

Parlo del país i parlo de tot. Setembre és un bon moment per posar-ho tot en marxa, ara que la canícula i la paràlisi de l'agost ja han passat, encara que sigui per imperatiu del calendari.

Comentaris (0)03-09-2018 07:20:05

L'endemà

S'apaguen els llums i calla la música, i les veus, i l'espai s'omple d'aquella buidor estranya amb regust de comiat. Després de mesos de preparació i il·lusions, tot ha passat i la memòria tornarà a compartir lloc amb nous projectes de futur. Així és la vida, una successió interminable de moments per al record i de somnis per fer realitat.

I després surt el sol de nou, i el dia es fa clar. I com si volguéssim retenir per sempre allò que se n'ha anat, recuperem imatges i paraules, i gestos i sensacions, i per uns instants tot torna a ser present. A poc a poc, admetem que ja tot és nou i diferent, i que ahir no és avui, ni molt menys demà. Tot allò que no volem deixar anar, encara, seguix amb nosaltres el temps just per recordar i perquè puguem gaudir de tot una estona més mentre, sense adonar-nos, ja som un altre cop al carrer per compartir tot el que ha d'arribar.

Ahir hi érem tots els que érem, o si voleu alguns menys dels que voldríem. Avui i tornem, cadascú amb la seva vida, la de sempre o la nova, en companyia dels seus, amb la certesa que tot està bé, que tot va estar bé i que, amb la complicitat necessària, i amb la il·lusió intacta, tot seguirà bé.

Dia de records i de retrobaments. Un dia per recrear-se en ahir i per somiar el demà.

Comentaris (0)02-09-2018 09:01:26

Quan tot comença

Hi ha dies de tota mena. Hi ha dies clars, hi ha dies plujosos, n'hi ha per oblidar, n'hi ha de tristos, però també de ben feliços i de llarguíssim; també aquells que passen en un sospir, hi ha dies intensos, n'hi ha de monòtons i de fascinants... i també hi ha dies que ho aturen tot i que duren tota una vida. Avui és un d'aquests dies.

A hores d'ara, i per més anys que passin, no acabo d'entendre què fa que algú vulgui, tingui la necessitat fins i tot, de comprometre's amb una altra persona per sempre, de manera lleial i desinteressada, per tal de construir, en plenitud, el seu propi projecte vital al costat d'algú altre, perquè, d'aquesta manera, sigui un projecte compartit i complet. No sé a què es deu aquesta necessitat, però el que sí que sé és que val la pena que existeixi i que, malgrat totes les dificultats, que mai no falten, aquesta és l'aventura més engrescadora, més sorprenent i més fascinant que puguem imaginar.

Avui, dues persones decideixen començar aquest camí compartit. Amb tota la il·lusió de la joventut i amb tota la innocència de qui encara té tant i tant per descobrir i per construir. Avui compartirem emocions, alegria i amor, perquè aquest compromís prou que ho val. I més encara.

Marc i Andrea, no puc (no podem, de fet) desitjar-vos altra cosa que, com diu la cançó, a partir d'avui mateix, totes les vostres nits siguin nits de noces, i que mai no es posi la lluna de mel. Endavant, amb convicció, amb seguretat i amb tota la il·lusió del món que, igual com avui, sempre ens tindreu al costat per veure com aneu fent realitat els vostres somnis.

Una mica de música plena d'esperança i dels millor desigs per començar el primer dia d'una nova vida.

https://www.youtube.com/watch?v=oFNsdRuq3z4

Comentaris (0)01-09-2018 06:36:17