login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Comparacions odioses

Llegia ahir que Irlanda, la catòlica Irlanda, ha aprovat en referèndum, aquest instrument diabòlic que només genera divisió, modificar la seva constitució per eliminar-hi l'article que prohibia la blasfèmia. I el més greu és que hi estaven a favor tots els grups polítics, grups socials de tota mena i les esglésies catòlica i protestant. Amb tots aquests suports, com és d'imaginar, la cosa va tirar endavant, i a Irlanda ja no serà delicte la blasfèmia.

Evidentment, ha estat llegir aquesta notícia i pensar en l'actor Willy Toledo, perseguit i dut als tribunals pels ultraconservadors de l'Asociación Española de Abogados Cristianos, justament per un suposat delicte de blasfèmia, que no està recollit a una constitució que, en canvi, sí que parla d'un estat aconfessional. Realment, la comparació és odiosa.

Un parell de consideracions al respecte. La primera, la facilitat amb què es pot modificar un article de la constitució d'un determinat país i com d'intocable resulta en un altre, i amb un referèndum; és a dir, demanant el parer a la població i acatant la seva voluntat. La segona, que siguin les màximes autoritats eclesiàstiques de les dues religions majoritàries les que també defensin la despenalització de la blasfèmia. Tot un símptoma que, segons on, el respecte es guanya, però no s'imposa, i no calen grups de pressió ultra-religiosos per defensar cap idea, ni per fer la feina bruta.

Ha estat llegir la notícia i carregar-me de més arguments, si encara calia, per pensar que Espanya és un estat decadent, ancorat al passat i, el que és pitjor, sense cap intenció d'evolucionar cap a una societat més justa, més democràtica i més digna. I només cal mirar al voltant per entendre aquesta dura realitat.

Comentaris (0)31-10-2018 06:16:44

Un altre que se'n va

Realment, vivim en un món absolutament hipòcrita, en el qual el supremacisme i el racisme cada dia es van fent més lloc a més països, on tant ens fa què els pugui passar a milions de refugiats abandonats enmig del mar o en autèntics camps d'extermini, on el negoci de la venda d'armes passa per davant de tot (el negoci és el negoci), però on ens exclamem per un personatge de dibuixos animats, sense anar més lluny.

Ja és vella la polèmica per alguns dels còmics de Tintin, titllats de racistes, en algun moment o altre, sense entendre que són el resultat d'un moment històric concret, amb tots els seus condicionants socials, mentals, ideològics... Però la cosa va a més, i molt em temo que en nom de la correcció política, encara ens esperin grans i ben desagradables sorpreses. Aquests dies hem sabut que l'Apu, un personatge indi d'Els Simpson desapareixerà de la sèrie perquè, segons alguns, encarna tots els estereotips de la comunitat índia, des d'un punt de vista despectiu. Francament, si mirem Homer Simpson, no sé jo si la comunitat conservadora, blanca i nord-americana surt gaire més ben parada.

Deu ser que com més inhumana es torna una societat, menys capaç és d'entendre la ironia, la sàtira fins i tot, o l'humor. L'Apu desapareixerà, però el supremacisme emergent i l'odi a la diferència o a la discrepància, seguiran creixent, als Estats Units i arreu. Aquí també tenim grans exemples de com de malament paeixen alguns notables (intocables), l'humor i la ironia crítica. A la nostra televisió en trobaríem grans exemples. Tant de bo "Polònia", sense anar més lluny, no acabi com Tintin en el seu moment, o com l'Apu, ara mateix. O com alguns que altres titellaires, músics, humoristes, dibuixants... d'infausta memòria. Encara que, de fet, tot és possible, perquè la intolerància no sap d'identitats, ni de fronteres.

Comentaris (0)30-10-2018 06:17:11

Una hora menys

Ja fa un any i un dia que vam endarrerir els rellotges per darrera vegada, i ja hi hem tornat a ser. Torna el fred i a mitja tarda ja és fosc, un altre cop. Se n'ha parlat molt de reforma horària i tot plegat, però el fet és que hi tornem a ser, i se'ns va posant cara de tardor massa avançada, o d'hivern prematur. Ara ens parlen de l'any vinent, potser de la primavera, que ho podria canviar tot, per trencar aquesta dinàmica perversa d'anar avançant i tornant enrere, de tant en tant.

Avui se m'ha acudit que el canvi d'horari potser també és una curiosa metàfora del que vivim, aquests darrers temps. Avancem, o ens ho sembla, però sempre acabem tornant enrere i, sumat i restat, no ens movem de lloc, tot i el trasbals de tants canvis. Ara que que sembla que aquella tardor tan anunciada, en realitat, només ha estat girar les busques del rellotge enrere, un cop més, i encarar la foscor i el fred, com sempre, a nosaltres també ens parlen de primavera i de no sé quantes coses. Però el temps passa i s'ensuma l'hivern. Més enllà de les paraules, la realitat.

Encara que la polèmica no ha fet més que començar, o que potser es taparà amb altres realitats més mediàtiques, tot plegat també és com el debat sobre les llengües a l'ensenyament de casa nostra, on ja se senten els darrers batecs d'una immersió que mai no ha estat plena, ni de bon tros, i que ara es vol que cedeixi el pas a un multilingüisme que, al capdavall, suposarà un altre retrocés del català, com sempre, per no molestar ningú amb les nostres "particularitats" i amb les nostres manies. I no sóc jo qui ho diu, sinó el pare de la criatura immersiva.

Una hora enrere, de nou, i el fred a tocar. I no ens demanarà si ens molesta o no. Simplement arribarà i es farà amo i senyor de tot.

Comentaris (0)29-10-2018 06:17:53

S'agraeix la claredat

Dissabte, un altre cop, i anem enllestint una altra setmana. Un dia en què, potser de manera inconscient fem un cop d'ull a aquests darrers dies, com si volguéssim fer un balanç ràpid per encarar els que vindran. Cadascú en farà la seva lectura i dirà si han estat dies monòtons, dies intensos, dies de canvis, dies de ràbia o d'il·lusió... però sigui com sigui, sempre hi haurà un petit espai per repassar les notícies i tot allò que ha passat més enllà del nostre espai immediat i més íntim.

Si hagués de triar un fet, unes declaracions més ben dit, d'aquesta setmana que anem tancant, em quedaria amb les paraules del que fou ministre d'exteriors, García-Margallo, que deixaven clar que Espanya mai no es retiraria de manera pacífica de Catalunya. Una claredat que sempre és d'agrair, i una veritat com un temple. Bé, potser caldria, seguint el concepte de violència dels companys de Margallo, considerar que si les pressions d'algun tipus sobre l'Estat Espanyol fossin tan grans que fessin inviable qualsevol resistència, potser sí que acabarien fotent el camp. Com que afirmen que hi pot haver violència sense armes ni agressions físiques...

En qualsevol cas, avís a navegants i a tots aquells que encara confien en la generositat del govern espanyol que sigui (aquí no hi ha diferències de color polític) per seure a dialogar democràticament i de manera civilitzada sobre un referèndum d'independència. Margallo té raó (i el valor de dir-la sense embuts): això no passarà, llevat que no els quedi cap altre remei. Llevat que no es vegin derrotats. És la lògica de la guerra, al capdavall.

Si tenim clar això, cal redefinir les estratègies, si és que volem arribar a algun lloc, evidentment. Potser una majoria social amplíssima i incontestable? Si mirem l'evolució dels darrers anys, no sembla cap utopia a mig termini. Potser un enfrontament obert? Si estem disposats a pagar amb víctimes, presos i exiliats, és una altra manera. O potser el joc tradicional del sí però no gaire i acabar eternitzant una vergonyosa xarxa d'interessos particulars al servei dels quatre de sempre? Fem apostes?

Comentaris (0)27-10-2018 07:15:58

No calia

Ja és ben veritat que de vegades el remei pot ser pitjor que la malaltia. Molt em temo que l'anunciat trasllat de les restes de Franco, si realment es fa, farà honor a aquesta sentència tan antiga, perquè si fins ara El Valle era lloc de peregrinació de nostàlgics feixistes, ara ho serà l'Almudena, en ple centre de Madrid. Pensem-hi bé:

El mausoleu de la dictadura ja només contindrà les restes del fundador de Falange, que mai no tindrà la tirada turística del dictador, i una enorme quantitat de restes humanes que a poc a poc aniran caient en l'oblit, si ningú no fa res per evitar-ho, i no sembla que hi hagi la menor intenció.

De retruc, l'Almudena, una catedral que sembla sortida d'un basar d'aquests que fa anys que sembla que surtin com bolets a la tardor, oferirà un accés més fàcil a tots els adoradors del cop d'estat, justament ara que els governs europeus sembla que es vulguin plantar contra l'apologia del feixisme, tan tolerades -quan no mantingudes- a la riba del Manzanares. A més, la Plaça d'Orient, un espai tradicional de concentracions en suport del dictador, pot acabar sent punt de trobada obligada abans o després de la visita a la nova sepultura. Tot un èxit.

Francament, per a aquest viatge no calien alforges. És el que té governar per impulsos, a cop d'enquesta o per pura demagògia. De vegades la cosa surt bé, però de vegades surten nyaps, com em temo que passarà en aquesta ocasió.

Comentaris (0)26-10-2018 06:26:25

El significat de les paraules

Si busquem a l'Enciclopèdia Catalana el significat de "cop d'estat", trobem: "presa del poder polític per un grup minoritari, generalment vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades, al marge de la vinculació a les masses. Se sol produir en temps de crisi econòmica i d’indecisió i desorganització del règim polític anterior". Parlar, doncs, de cop d'estat per referir-se al procés català resulta inadequat, si no directament fals. Només cal veure que ni va haver una presa del poder per part d'una minoria, ni cap vinculació amb les forces armades que facilités aquest assalt al poder. De tota manera, potser sí que fora més adequat a aquesta definició el que van orquestrar i perpetrar PP, Ciutadans i PSOE amb l'article 155, on sí que un grup minoritari vinculat a un sector o a la totalitat de les forces armades va prendre el poder polític, en aquest cas de Catalunya, destituint un govern i un parlament constituïts democràticament. De propina, allò de la "indecisió i desorganització del règim polític anterior" tampoc no hi resultaria del tot estrany.

És el que té frivolitzar amb les paraules, cosa que tant els agrada a aquests del 155. Aquest mateix exercici de pulcritud lingüística el podríem fer amb termes com ara "nazisme" o "violència". Però, és clar, quan del que es tracta és d'inventar una realitat que no existeix, cal torturar les paraules fins que diguin allò que no han definit mai. És el preu a pagar en els relats falsos, que necessiten ser construïts amb significats també falsos. Tot plegat, una enorme mentida. I què se'n pot esperar d'uns governants que basen la seva acció de govern en la mentida sistemàtica?

Comentaris (0)25-10-2018 06:33:58

Viure de l'odi

Malament rai quan és l'odi allò que et mou a actuar. I pitjor encara quan aquest odi és el resultat de la no resposta, amb més odi, per part d'aquell a qui va dirigida tanta ràbia. L'odi com a argument i la ira com a praxi no són els millors companys de viatge, però potser són els únics quan allò que es pretén es generar una violència que no existeix però que legitimaria un discurs fals i una reacció contundent.

Aquest és l'escenari que des de fa mesos ens està presentant el nou triumvirat de l'extrema dreta espanyola: PP, Ciutadans i VOX que, tot sigui dit, compten amb el silenci còmplice de PSC-PSOE i Comuns-Podemos. Només cal repassar les hemeroteques per veure que ja fa temps que els tres primers es van rellevant en el lideratge d'iniciatives cada cop més agressives i provocadores, i en una allau de declaracions incendiàries. Catalunya ha estat el seu camp de batalla preferit fins ara, però alguna cosa albiren a l'horitzó perquè darrerament ha hagut accions importants a Madrid (míting de Vistalegre) i aviat a Altsasu, suposadament en defensa de la Guàrdia Civil. I en vindran més.

No cal repassar cadascuna d'aquestes iniciatives. De fet, es defineixen soles només que fugim del fanatisme. La propera, anunciada per al 4 de novembre, però, supera tots els límits de la decència ètica, moral i humana, perquè reflecteix una clara voluntat d'humiliar uns joves i les seves famílies, als quals una baralla de bar ha dut a la presó sota condemna de terrorisme. Realment té alguna justificació anar a Altsasu a cridar segons què, si no és que allò que es busca és una resposta violenta que legitimi una sentència injusta i cruel i una repressió brutal?

Ja està aquí l'autèntic rostre del franquisme, pare del PP, disfressat a Ciutadans i recuperat a VOX. No ens enganyem, són forces violentes que busquen la imposició dels seus principis i l'aixafament i humiliació de qui no pensa com ells. I sembla que ningú sigui capaç de generar un relat polític alternatiu, des d'altres posicions ideològiques. El feixisme torna amb el seu pitjor rostre enmig de la covardia, o de la complicitat, d'aquells que per història, si més no, li haurien de plantar cara. Espanya tanca files al voltant de la seva pitjor essència. I tothom calla.

Comentaris (0)24-10-2018 06:06:40

Iara, el consell

Algun dia s'estudiarà amb distància crítica això que ara coneixem com a "procés", o se'n farà una pel·lícula (qui ho sap?), i aleshores entendrem molt del que ara estem vivint, o arribarem a la conclusió que tot plegat va ser una mena de despropòsit monumental. Però mentre arriba aquest moment, i molt em temo que encara falta molt, anem fent, capítol a capítol, i ahir se'n va anunciar el següent, que començarà a veure la llum d'aquí a una setmana: el consell de la república (de moment encara no goso posar-lo en majúscules).

Ben mirat, aquest organisme, aprofitant el talent polític que tenim a l'exili, hauria de poder servir per fer moltes que coses que ara ja sabem que no es poden fer aquí, ni que només sigui a nivell teòric. Posem per cas, dissenyar totes les estructures (les de debò) que calen per construir un estat, teixir una xarxa consistent i real de relacions internacionals, o redactar una proposta de constitució, sense anar més lluny. Si això arriba a ser així, la paradeta del nostre país començarà a tenir una rebotiga sòlida, que podrà treballar en llibertat i garantir la presència de gènere a l'aparador i als prestatges.

De tota manera, el context actual no convida precisament a l'optimisme. I és que costa molt de creure que hi ha autèntiques rons d'estat rere els interessos particulars quan veiem el PdCat fent mans i mànigues per sobreviure enmig de turbulències internes més que destacables, o ERC fent bandera de la necessitat d'eixamplar la base, un concepte (i amb un suposat espai de creixement) que em recorda aquella pluja fina de fa uns anys i que va acabar en la tempesta col·lectiva del 155, o la CUP novament fora de joc, ja sigui per voluntat pròpia o per enèsim menyspreu del seus suposats companys de viatge.

Sigui com sigui, esperem una setmana a veure què ens han de dir. Sense optimisme, però amb una discreta esperança, el darrer que ens queda per perdre. Per si de cas, ho dic.

Comentaris (0)23-10-2018 06:12:36

Tot és molt estrany

Al pas que anem, caldrà inventar una nova figura de dirigent, en aquest país, la de president, vicepresident, o el que calgui, empresonat o exiliat. I és que resulta, com a mínim, curiós, veure Pablo Iglesias, que no és al govern de Madrid, negociant els pressupostos de l'Estat, amb Junqueras o Puigdemont, que no els van permetre ser al govern de Catalunya, per obra del 155 i gràcia del jutge Llarena. Curiosos interlocutors, si més no. O tot plegat és una farsa que amaga no sé quina cosa, o el nivell d'esperpent de la política espanyola (i en bona part de la catalana), està superant tots els límits de la imaginació, per més desbocada que aquesta sigui.

En qualsevol cas, o hi ha un gir espectacular dels esdeveniments i del panorama actual que ho capgiri tot, i que es pugui pair -cosa cada dia més complicada, en matèria política-, o anem camí d'una bateria d'eleccions i de fracassos molt més que notòria. Però no ens cal patir massa. Avui és dilluns, aquest cap de setmana Messi es va lesionar i sembla que estarà unes quantes setmanes de baixa, partit contra el Madrid inclòs. Ja tenim tema. Ja tenim totes les portades i bona part dels espais informatius ocupats. Això si que serà treure del primer pla la política; i si no, al temps. Ja es pot negociar d'amagatotis tot el que calgui, que bona part de la gent estarà massa ocupada per seguir què passa, pendent dels capricis d'una pilota i del colze d'aquest homenot contemporani.

Mentre la intel·ligència artificial avança i les màquines cada dia són mes i més capaces de fer gairebé qualsevol cosa, la intel·ligència humana va per uns altres camins, entre l'absurd irracional d'una política que cada dia té més de novel·la negra siciliana, i la passió, sempre excessiva, del futbol i els seus moderns herois eternament entronitzats. I tots contents. No sé si tips, però contents.

Comentaris (0)22-10-2018 06:07:06

Som com som

Tot el que tenim a prop, ben mirat, és part del nostre present però, sobretot, ens evoca el passat. Un llibre, una taula, una habitació, un bolígraf, un vestit, un paisatge, un cotxe, un nino de peluix, una copa... tot té la seva història particular, menuda o transcendental, per a cadascun de nosaltres, sempre única i sempre diferent, i ens dona la calidesa dels records que necessitem per sentir-nos còmodes i a casa, en la seva companyia.

Alguna cosa semblant, i encara més intensament, passa amb les persones, des de la família fins als rostres desconeguts que se'ns acaben fent familiars per repetits, cada dia, a la mateixa hora, al mateix lloc, passant pels amics, coneguts, companys... Les persones són part del nostre present, i amb elles, o sense elles, dibuixem el nostre futur; però també són record, sensacions, nostàlgia, dolor o joia. En qualsevol cas, part indestriable d'allò que ens fa ser com som, a cada moment.

I és que ben mirat, com va dir algú, som nosaltres i les nostres circumstàncies. Nosaltres i els nostres records que sempre acudeixen, tossuts, a fer-nos companyia. Malament rai quan res ni ningú no ens evoca res. Quina realitat tan buida, si sempre és nova per estrenar. De vegades val la pena fer una repassada panoràmica a tot allò que ens envolta, per entendre on som i per tenir la certesa que anem cap a on anem i fem el que fem, no ho farem sols. Aquesta és la gran riquesa de l'existència, i només això acaba de donar sentit i gruix a les nostres vides, amb la seva capacitat evocadora i orientadora al mateix temps. Només així som realment conscients que seguim vius, que hem viscut i que encara ens queda molt per descobrir.

Comentaris (0)21-10-2018 06:57:47

Tot depèn

Això del compliment de les lleis i el respecte a les decisions dels tribunals, dit així, sense més, sona bé. Aplicar-ho, sobretot per part d'aquells que se n'omplen la boca, ja és tota una altra història. Un parell d'exemples ben recents:

Primer. El govern de Madrid es nega a canviar els noms franquistes d'algun que altre centre escolar, perquè es veu que això generaria conflictes. Com si un nom de memòria feixista concités totes les adhesions del món. Quina barra. Això, per no parlar del que preveu la legislació sobre memòria històrica i que es veu que no és d'aplicació a la dictadura, ni per part de segons qui. El cas de Madrid, dit sigui de passada, no és pas l'únic, ni de bon tros, i encara ens toca patir carrers, centres, símbols... que fa anys que haurien de ser, per llei, fora de la nostra geografia urbana i mental.

Segon. Això de la sentència del Suprem sobre qui ha de pagar els impostos sobre actes jurídics documentats, en favor dels clients i en perjudici dels bancs, es veu que és reversible. Fan un simple comunicat en contra les patronals bancàries i baixen les accions de les entitats a la borsa i l'alt tribunal canvia d'opinió sobre el que havia sentenciat poques hores abans. Queda clar que les sentències judicials, fins i tot les del Suprem només són fermes i d'obligat compliment segons per a qui.

Quina democràcia més bonica, aquesta. I com ens volen fer combregar amb rodes de molí. Això sí, tot en ordre, no fos cas, si algú es queixava, que trenquéssim la plàcida pau constitucional, o la convivència, fins i tot. Quin tip. I quin fàstic.

Comentaris (0)20-10-2018 07:15:32

Per a què serveix la cultura?

Per a què serveix la cultura? Aquesta és una pregunta que ens hauríem de plantejar de tant en tant. Si ho féssim, de ben segur que en sortiríem guanyant molt com a país. I és que ja fa anys que corre el concepte d'indústries culturals, com a clau de volta de tot un seguit d'activitats que es veu que han de generar guanys econòmics perquè pagui la pena que segueixin existint. Altrament, de sempre, hi ha hagut qui veu la cultura com un privilegi intel·lectual del qual només poden gaudir quatre elegits capaços de tastar els plaers de totes les arts. Si ens hi fixem bé, entre aquests dos conceptes: negoci i luxe, navega la major part de l'activitat cultural a casa nostra. Tant en un cas com en l'altre, la resposta de per a què serveix tot plegat serà "per donar satisfacció a un petit grup de persones".

I si provéssim de canviar de concepte i defensar que la cultura, en les seves múltiples manifestacions, des de l'òpera fins als castells, des de les més selectes galeries d'art fins al teatre amateur, des de les orquestres simfòniques fins als músics de carrer, des dels grans noms de la literatura fins al xaval que escriu poemes adolescents... només tenen sentit si serveixen perquè la població en general, el màxim de persones possible, tinguin una major capacitat crítica i una visió més àmplia de la realitat que ens envolta? Bé, segurament que aquesta idea és massa revolucionària, fins i tot per als revolucionaris de saló que tant a gust viuen a les estances de la cultura oficial.

Aquesta reflexió ve a tomb d'una petita polèmica, molt local si voleu, entre una persona de cultura i un personatge popular que va participar en un espai de reflexió i debat, segons alguns, sense l'alt nivell intel·lectual que aquell fòrum exigiria. La polèmica, purament anecdòtica, de fet, reflecteix a la perfecció l'hermetisme i la impermeabilitat de l'espai cultural, reservat a unes elits que se l'han fet seu, encara que ningú no els ha dit que ho sigui, ni en tinguin cap dret. Curiosament, la polèmica també m'ha recordat, salvant les distàncies, el cas de Jorge Javier Vázquez, quan va guanyar un Premi Ondas l'any 2009 (la cosa no és cap novetat, doncs) i va haver de patir el boicot de molts suposats companys seus de professió, es veu que seriosos i digníssims.

Benvingudes totes les veus, totes les formes d'expressió, totes les ganes de crear, de pensar i de dir. Només des d'aquesta immensa finestra oberta al món que és l'univers de les idees, de totes, absolutament totes, les idees, construirem una societat més sabia, més lliure i, al capdavall, més culta, i no des dels cenacles amagats, i tot sovint ben mediocres, dit sigui de passada, dels que es consideren iniciats i posseïdors del coneixement suprem i de no sé quins drets exclusius a no sé què.

Comentaris (0)19-10-2018 06:21:30

Quin espectacle

Per què serà que cada dia que passa veig més clar que Espanya va camí d'aquell tristament i franquistament famós "si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos"? Aquesta cita s'ha de situar en els temps en què ningú no reconeixia el règim del dictador, i en què Espanya era fins i tot fora de l'ONU. Ara, sembla que els conflictes diplomàtics se li acumulen al govern socialista. No fa gaire, l'enfrontament amb la justícia alemanya per la no extradició del president Puigdemont; fa no res, la retirada de l'estatus diplomàtic al representant de Flandes a Espanya per les seves declaracions dubtant de la qualitat democràtica espanyola; ahir mateix, la petició al govern grec perquè destituís el seu cònsol honorari a Barcelona per haver participat en la manifestació de l'11 de setembre amb una estelada; també ahir, el propi president Sánchez va ser interromput i apartat de les càmeres enmig d'una compareixença amb Junker davant la premsa, quan volia vendre les bondats del seu pressupost. En resum, la continuació lògica dels incidents que ja va començar el PP amb els cònsols honoraris de Finlàndia, Filipines, Letònia o Bulgària, que també haurien participat en actes qualificats d'independentistes.

Es veu que també en política exterior, les diferències entre PP i PSOE són mínimes, sent generós en la qualificació. Sigui com sigui, tot plegat, l'expressió de la manca de tacte diplomàtic, i de la desesperació per combatre en tots els fronts i amb la màxima contundència l'independentisme i els seus presos polítics i exiliats. Una imatge lamentable, en qualsevol cas. Tan lamentable com la que estan oferint els màxims representants del nostre país, al capdavant d'unes institucions gens efectives. No oblidem que aquí també estem oferint un espectacle polític més que difícil de pair, diguin el que diguin els seus protagonistes.

No sé si tot el procés català està afavorint l'arribada al poder de personatges cada cop més mediocres, o si només està posant en evidència tot un enorme seguit de carències i de dèficits polítics, democràtics i judicials, tant allà com aquí. Tant en un cas com en l'altre, patètic, penós i totalment injust.

Comentaris (0)18-10-2018 06:24:00

Coherència

Serà perquè cada dia que sembla més una espècie en vies d'extinció, o serà per simple sentit comú, però un dels valors que caldria reivindicar més en el món en què vivim és la coherència, l'harmonia entre allò que es diu, que es proclama, i allò que es fa. Cansa molt l'allau de missatges d'un determinat color que es veuen contradits per la realitat dels fets, ja sigui des de la política, els bancs, la publicitat o, per què no, els amics i, fins i tot de vegades, la família. De vegades fa l'efecte que vivim en un món de farsa, que amaga una realitat que ningú vol mostrar.

Ahir, per exemple, van haver xiulets, i molts, en un estadi de futbol mentre sonava l'himne de la selecció anglesa, rival de l'espanyola, per part dels seguidors de la roja. Curiosament, els mateixos seguidors que es posaven les mans al cap quan seguidors catalans o bascos xiulaven l'himne espanyol, en una final de Copa del Rei, posem per cas. Pel que fa als comentaristes esportius, si fa no fa el mateix, amb el clímax en els comentaris del locutors de Televisió Espanyola, mirant, desesperats, de justificar el soroll durant la interpretació del God Save the Queen, amb la cridòria dels 3.000 espectadors britànics presents a les grades, que es veu que haurien mantingut un respectuós silenci mentre sonava l'himne espanyol, curiosament.

Coherència, si us plau. O xiular un himne és legítima llibertat d'expressió, o és punible sempre. Però, és clar, per arribar a la coherència cal un cap mínimament moblat i endreçat, i sembla que aquest petit detall no és moneda d'ús corrent entre els fanàtics hispans. Ja tindrà conya que s'acabi sancionant la Reial Federació Espanyola de Futbol per aquest motiu, vistos els precedents quan els xiulets van contra els símbols que tant defensen, i quan no és el primer cop, ni de bon tros, que els seguidors espanyols xiulen himnes dels països rivals. Quant costa justificar segons què, i quin ridícul es pot arribar a fer quan s'intenta. Marca Espanya, un cop més.

Comentaris (0)17-10-2018 06:15:53

Un any

Pensem per uns moments què ha passat a les nostres vides, a les nostres llars, a la nostra família, a la feina, amb els amics... aquest darrer any. Pensem-hi un moment i potser veurem que una pila de coses, agradables o infaustes, però en qualsevol cas, una pila.

Fet aquest petit exercici de memòria, ara imaginem com hauria estat aquest darrer any si no hagués passat res, si cada dia hagués esta com l'anterior i com el següent, si no haguéssim pogut decidir res, si tots els minuts de cada jornada haguessin estat pautats, ordenats, imposats amb rigidesa i sense cap espai per al lliure albir. Imaginem com hauria estat aquest darrer any si totes les nostres rutines quotidianes haguessin saltat pels aires, igual com el contacte amb els amics, fills, parelles... I més encara, si no haguéssim pogut sortir d'un espai limitat, tant físicament com mentalment.

I després d'aquest exercici d'imaginació i de ficció, provem d'imaginar com han hagut de ser aquests darrers dotze mesos per a Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, dos homes bons que van dirigir dues entitats cíviques, com hauríem pogut fer qualsevol de nosaltres, carregat de bones intencions, i que d'avui a demà s'han vist acusats de delictes gravíssims i empresonats com els criminals que no són.

Avui és obligat recordar que fa un any que dues persones nobles són a la presó per res, per venjança, per odi. Avui, per més que ho intento, no puc ni remotament imaginar l'infern que alguns individus sense pietat ni un bri d'humanitat han fet de les seves vides, aquest darrer any, i molt em temo que molts mesos encara, que estan per venir. Potser no podem fer gran cosa més, però la memòria també pot ser un arma poderosa, si serveix per no oblidar res ni ningú, i menys aquells que pateixen la injustícia d'un sistema injust i cruel. Potser tot plegat només són paraules, però són tot el que tenim.

Comentaris (0)16-10-2018 06:08:09

Són aquí

Són aquí, i molt em temo que per molt temps. Parlo dels partits feixistes, o d'ideologia anàloga, que a poc a poc estan tornant a Europa amb més o menys força segons el país, però amb una presència clara que els va fent cada cop més imprescindibles. I parlo d'Europa per no parlar d'altres continents on també avancen i van tocant poder.

Pel que fa a Catalunya, la bona notícia és que no tenim formacions ultranacionalistes pròpies, però la dolenta és que hi són ben presents, importades del franquisme espanyol, cada cop més evident. La pregunta, en qualsevol cas, hauria de ser què he passat perquè fins i tot els principis democràtics més bàsics, els avenços socials i el respecte als drets humans estiguin patint un retrocés tan salvatge com els que propicien partits com el PP, cada cop més ultra, amb un Casado que ja fa temps que ha avançat Aznar per la dreta, o amb un Ciutadans, que per poder justificar un mínim de gruix ideològic va copiar l'ideari de Falange, o amb un VOX, clarament colpista (o anticonstitucionalista, antiautonomista i anti tot el que soni a no franquista, si voleu). La resposta, com gairebé sempre, és complexa. Potser la desfeta conceptual del socialisme (i de qualsevol altra doctrina política fins ara habitual) hi té molt a veure; la pròpia claredat dels discursos més radicals, on tot és blanc o negre, bo o dolent, sense matisos; o també la connivència de forces aparentment llunyanes, però més que properes en determinats principis bàsics (unitat d'Espanya, 155, Constitució, monarquia...) hi han anat influint de manera decisiva a arribar allà on ara ens trobem.

Sigui com sigui, són aquí, i no de pas. Ens haurem d'anar acostumant a una societat cada cop més xenòfoba, més intransigent, més masclista i més poc democràtica, embolicada en valors absoluts, sagrats i inqüestionables, com ara allò de la unitat d'Espanya i la sacralització dels seu símbols, i cada cop més injusta, a nivell social. Ens haurem d'anar acostumant a una societat on un salari mínim de 900 € es veu que pot fer trontollar les arques de l'estat, i on la precarietat laboral es vendrà com a senyal de bona salut econòmica, mentre es reprimeixen qualsevol pensament no ortodox i qualsevol expressió de dissidència.

Cap alternativa a la vista, no ens enganyem. Ni aquí, ni enlloc. Un cop més, els grans problemes, els més complexos, sembla que acabaran tenint respostes ben simples: o amb mi o contra mi, retorn als valors eterns, i cop de barró a qui no cregui. Quin gran fracàs col·lectiu. I quina realitat més dura.

Comentaris (0)15-10-2018 06:22:01

Quan tot es mou

Ja és ben cert que la seguretat total no existeix. Vivim en el nostre món particular, senzill o complex, però amb la íntima certesa que és segur i que ens proporciona un determinat nivell d'estabilitat. Però no sempre és així, i sabem de sobres que quan menys ho esperem, qualsevol circumstància fa trontollar tota aquesta anhelada seguretat.

I quan tot trontolla, si no volem caure, cal agafar-se fort, amb ungles i dents, a allò que encara és sòlid i segur, perquè fins i tot enmig del caos més absolut, sempre hi ha aquella barra, aquella tanca, aquella mà amiga a la qual aferrar-se per mantenir-se dempeus mentre la tempesta passa i torna la calma.

Passen coses. Sempre passen coses. Però el secret per tirar endavant sempre és el mateix: davant de qualsevol dificultat, destriar allò que és temporal, i per tant transitori, i abraçar-se amb força a allò que sempre hi és i que sempre tenim a l'abast. Amb aquesta petita o gran seguretat, de ben segur, tenim prou per superar les turbulències i per no defallir davant de cap contratemps. Tot és saber valorar la realitat en la seva justa dimensió i actuar en conseqüència, sabedors que mai no estem sols davant de res.

Comentaris (0)13-10-2018 07:36:20

Hispanitat, SA

Malament rai quan vols celebrar alguna cosa i necessites trobar algú que la pagui. Això és exactament el que li ha passat a l'Estat Espanyol amb la festa d'ahir, allò de la hispanitat, i les seves ambaixades arreu del món. Es veu que ja no hi ha diners per a festes i els ambaixadors s'han hagut de buscar la vida per trobar pagadors entre empreses de tota mena. Bé, de tota mena no, perquè, al cap i a la fi, han estat si fa no fa les de sempre: energètiques, bancs, tecnològiques, hostaleres... les que han pagat un pastís que, de ben segur, els farà molt profit, més d'hora que tard.

Imagineu la Diada esponsoritzada, qual samarreta de futbol? Doncs justament això és el que va passar ahir a una setantena d'ambaixades d'arreu del món, mentre la cabra de la legió (per cert, si no vaig errat, de nom "Palito", qui sap si en homenatge al monarca "uve palito") es passejava per la vila i cort. Per cert, la Lliga de Futbol Professional va ser un dels principals mecenes de la cosa. Podeu llegir més detalls en aquest article de fa dos dies, publicat a Nació Digital. Paga la pena.

No sé quin serà el pròxim pas. Potser algun patrocinador per al Congrès dels Diputats? Potser una UTE, amb societats de diferents comunitats per pagar les despeses del Senat? O, directament, els ministeris amb el logo d'alguna d'aquestes portes giratòries, sempre tan disposades a col·laborar, estampats a les carteres i els cotxes oficials dels seus titulars?

Sempre fan angúnia determinades companyies. I més quan són les empreses de sempre, amb el govern de torn. Marca Espanya?

Comentaris (0)13-10-2018 06:32:52

El poder

Ara de debò. El poder torna imbècil a la gent, o és que cal ser imbècil per arribar a determinats llocs de poder? Dit així, pot sonar massa contundent, però és que ja n'hi ha un tip d'aguantar segons quines coses, segons quins discursos, i segons quines negacions de l'evidència.

Repassar la llista de tots els moments en què ministres, alcaldes, consellers, presidents de tota mena... han quedat en evidència intentant negar allò que tothom sap seria una feina tan immensa com inútil. Per tant, no cal. Cadascú que faci una mica de memòria i veurà com aquest joc dels disbarats té molt i molt recorregut. De tota manera, no m'estaré de comentar la darrera bajanada d'una ministra del Govern d'Espanya; ni més ni menys, en aquesta ocasió, que la de Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat, Carmen Calvo, que, sense cap mena de pudor, deixa anar en una entrevista radiofònica que a Escòcia no hi va haver cap referèndum d'independència pactat i que aquesta qüestió se li va anar de les mans al primer ministre britànic, David Cameron.

Amb declaracions com aquestes, i tantes d'altres que podríem recordar, la pregunta que em ve al cap és en quin món viu, aquesta gent. De debò que la seva cort de membres del gabinet i d'assessors aconsellen dir coses com aquestes? O serà que el poder, realment, trastoca? Sigui com sigui, negar el que tothom sap denota molt poca intel·ligència, detall gens menor en algú que ostenta tant de poder.

Però bé, segur que les seves declaracions es van malinterpretar, es van treure de context, no es van entendre, es van manipular... tot un altre clàssic. El problema és que avui tot queda enregistrat i tot es pot recuperar, amb la qual cosa, pretendre que es pot tornar a negar l'evidència només suposa una nova mostra d'estupidesa. I això és el que hi ha, gairebé a tot arreu on hi ha poder. I és que no, que no es pot dir qualsevol cosa pensant que tot cola i que tothom combregarà amb rodes de molí.

Comentaris (0)12-10-2018 06:29:14

Por.

Un estudi recent conclou que una gran part dels professors catalans tenen por a tractar temes d'actualitat a les aules. No parlaré de percentatges, tot i que són altíssims, ni del nombre de pares que no volen que determinades qüestions es puguin comentar a escoles i instituts. I no parlaré de percentatges, perquè més enllà de les dades, el que trobo terrible és que la por a parlar, a debatre, s'hagi instal·lat d'una manera clara i evident en l'activitat diària dels centres educatius, dels nens i joves, i de les famílies.

No sé si hi ha fractura, a la nostra societat. No sé si n'hi ha més que fa un any, o deu, o vint, perquè cap societat mai no ha estat una bassa d'oli i els enfrontaments de tota mena són una constant històrica, igual que ho són els aldarulls al carrer per qualsevol motiu. Qui no recorda el vandalisme durant la celebració d'alguns títols futbolístics, posem per cas? Sigui com sigui, avui tot s'ha magnificat, i tot s'ha convertit en delicte en objecte de denúncia i persecució. I així es genera la por, la de les aules, la dels diputats, la dels treballadors públics, la dels cantants o la dels pallassos. La por social.

El meu dubte és com n'hem de dir d'aquesta por? Quina paraula, o quina expressió, pot definir el terror transversal en una societat que, des de totes les institucions de l'estat es vol una societat "de pau i ciència", d'aquella pau i ciència franquista tan enyorada per alguns, pel que es veu. Que cadascú hi posi la paraula que vulgui per definir la situació anímica i emocional de la nostra societat com a conjunt. Jo tinc la meva idea particular, que deriva dels conceptes d'estat i de terror. Que cadascú en digui la seva, però, sobretot, que els professors -i tota la resta- puguin fer la seva feina amb llibertat i sense por, perquè ens hi juguem el futur. I ben segur que no volem que aquests temps que vivim deixin aquesta herència. Bé, alguns segur que sí, per allò de la pau (vigilada) i la ciència (inculta) d'infausta memòria.

Comentaris (0)11-10-2018 06:33:27

I ara què?

Doncs no, ja no hi ha majoria independentista al Parlament. Finalment, una barreja de tacticisme partidista, orgull i defensa a ultrança de la dignitat institucional han palesat que la cambra dels nostres representants ja no pot ni reprovar el discurs del Rei d'Espanya d'ara fa poc més d'un any, ni proclamar solemnement que tenim dret a ser un estat independent. Fins aquí hem arribat, i en aquest punt ens trobem.

El 155 ha deixat pas a un Parlament gens operatiu (cada dia em costa més pensar el sou que paguem als seus membres per la feina que fan) i a un Govern ben poc eficaç. Si d'això es tractava, hem d'admetre la victòria contundent d'aquells que el van impulsar, defensar i aplicar, el 155.

Però a banda dels mals que ens venen de fora, tinc la sensació que la voladura controlada del procés va esclatant amb precisió. Si mai heu vist l'esquema d'una voladura, hi ha un bon nombre de petites càrregues explosives, distribuïdes amb cura per tot l'espai a destruir, que van esclatant en una seqüència aparentment desordenada, però terriblement efectiva, que ho acaba fent saltar tot pels aires. La paràlisi institucional, la manca de propostes, l'absència de lideratges, una regeneració que ni arriba ni s'albira, i els cants de sirena de les ampliacions de la base, a partir de ressuscitar antics tripartits, o nous pactes encara difícils d'imaginar però ben possibles, comencen a tenir l'aparença de les petites explosions d'una seqüència que potser ja no té aturador.

És dur admetre que vivim en un país amb un Parlament col·lapsat i amb un Govern que va tirant, amb prou feines, a salt de mata. Però cal ser conscients d'on som, perquè negar l'evidència és la més inútil de les estratègies, i potser ja no cal. Tuf d'eleccions, tot plegat. I tuf de derrota. Mentrestant, els presos a la presó i els exiliats a fora.

Comentaris (0)10-10-2018 06:15:18

Mandra

Ja som dimarts, d'una setmana escapçada per una festa que no volem però que farem, i presidida per la mandra de pensar que avui tornarà aquella sessió parlamentària que va quedar també escapçada per la manca d'acord entre els partits de govern.

De fet, fa setmanes, mesos, que fa mandra fins i tot engegar la televisió, la ràdio o llegir les notícies. Vivim a dins d'un joc d'estratègia immens, on cada moviment és calculat i temut. Vist com està el pati, no costa gens d'entendre que cap més dels nostres representants es vulgui arriscar a fer cap a la presó o a l'exili. Això és del tot humà i ben comprensible. I també ho és que hi hagi qui abans de fer un pas enrere en públic, vulgui arriscar tot el que calgui, sabent on pot acabar. De fet, totes les posicions són legítimes i defensables. El que costa més de pair, però, és la manca de claredat, l'insuportable antagonisme de les declaracions i els fets. Paraules, moltes, però fets, ben pocs, dit sigui de passada. Per això, avui que només és dimarts, la mandra em pot. Tot és massa previsible, avui, demà i les setmanes que vindran, i res no duu enlloc.

Podem jugar a amagar pors, incerteses, incapacitats, o el que calgui, però aquest és un joc que no es pot mantenir gaire més temps. En qualsevol cas, no fins d'aquí massa mesos, a l'espera d'unes sentències que no solucionaran res; ans al contrari. Enmig d'aquest escenari, permeteu-me la desconfiança, inclús la mandra, mentre esperem, tant si ho volem acceptar com si no, un cap de setmana llarg que tampoc no resoldrà res, com no va resoldre res tot un estiu.

Comentaris (0)09-10-2018 06:06:21

Castells

Aquest cap de setmana és cap de setmana de castells, a Tarragona. Avui, dia gran del concurs amb les primeres colles del país, les que fan les construccions més complexes, els castells més alts. Ahir, competició entre la segona línia, per dir-ho així, de les colles d'arreu del país. En qualsevol cas, exactament la mateixa il·lusió, el mateix compromís i les mateixes ganes de fer-ho bé i de millorar dia a dia.

La jornada d'ahir em va deixar dues imatges que val la pena retenir, per raons ben diferents. La primera, és la del jurat del concurs, exclusivament conformat per homes, tot i que el nombre de dones de les colles cada dia és més evident que creix i que, de fet, segons em comenten els que en saben, part de l'èxit de les construccions més arriscades es deu a la presència creixent de dones, que ha contribuït a reduir el pes dels castells, sense perdre ni una mica, ans al contrari, de força, ni d'equilibri, ni de valor, ni de seny. Bonica metàfora del que passa al país, un cop més.

La segona imatge que em va sobtar és la de totes les colles aplaudint la defensa duríssima que una d'elles va fer del seu castell, i que finalment va aconseguir descarregar. Reconèixer l'esforç i l'èxit aliens, fins i tot en una competició, és remarcable i encara sorprenent; i que ho facin tots els rivals, és tot un exemple a imitar, també fora de l'espai dels concursos castellers.

Reflexió final: més enllà de les primeres estrelles, de les grans colles, hi ha moltíssima gent que treballa i s'esforça cada dia per superar-se, tot i la certesa dels límits propis. I és que potser el límit és la meta, la marca del triomf, i això sempre depèn de cada cas, de cadascú. Tot és qüestió de saber valorar la feina aliena, en tot el que mereix, i aplaudir amb honestedat el seu esforç. Els castellers ho saben fer. És possible.

I com que una imatge val més que mil paraules:

Comentaris (0)07-10-2018 06:59:44

Operació blanqueig

Operació blanqueig en marxa. A sant de què surt ara aquesta suposada trucada telefònica de Miquel Iceta a Soraya Sáenz de Santamaría, l'1 d'octubre de 2017 que es veu que hauria aturat la repressió policial i la seva brutalitat d'aquell dia? És cert tot el que diuen les cròniques periodístiques al respecte? De debò?

Francament, si en alguna cosa ens estan donant lliçons els estadistes de Madrid i els seus satèl·lits autonòmics és en com utilitzar la informació, la molta informació de què disposen, en com gestionar els temps i en com, al capdavall, aconseguir resultats sense que importi massa la manera. Que cal pressionar els bancs amb seu a Catalunya perquè la traslladin a Madrid? doncs es fa. Que cal un consens majoritari per intervenir la Generalitat i derrocar un govern? Doncs s'aconsegueix i es fa. Què cal carregar-se la poca o molta credibilitat del sistema judicial espanyol per trinxar la direcció dels principals partits catalans? Doncs endavant. I així amb tot.

Ara que el PP ja és fora del govern espanyol, però, comença la campanya de blanqueig del PSC, a Catalunya, com a nou eix vertebrador, o suport necessari si més no, d'un futur govern de la Generalitat. No serà fàcil fer neta la seva col·laboració amb el 155, però tampoc impossible. A la banda, la gent de Podem i similars, esperant i escalfant, i de propina el neofederalisme d'una ERC que fa temps que somia ser la nova Convergència, el nou pal de paller de la política catalana de seny i ordre. No ens enganyem, la notícia de la telefonada d'Iceta no és ni casual ni assumpte menor. De moment, el Govern de la Generalitat diu que es mantindrà fins a la sentència dels judicis pendents. Això és donar temps als moviments que ja han començat. Avís a navegants: nou tripartit a l'horitzó. Això sí, amb permís de Ciutadans, un agent que cal no menystenir i a qui ja sabem que el PSC (poso Lleida com a exemple), s'hi pot abraçar sense miraments. Mala peça al teler, en qualsevol cas. Tan mala, o pitjor fins i tot, que l'actual. I ja és dir.

Comentaris (0)06-10-2018 06:39:49

Massa preguntes

Una de les pitjors preguntes que es poden fer, i que darrerament es va sentint amb intensitat creixent, és per a què serveix un polític. Ara que fa un any de massa coses, i a la vista de com va la guerra soterrada entre partits, que només deixa esperpents de barra de bar, amb banderes o sense, al Parlament, desconcert en el govern i paràlisi de les polítiques públiques, la cruel pregunta que flota a l'ambient és on som i de què ha servit tot el camí que hem fet fins ara.

És molt dur veure com les maquinàries imparables dels partits avancen sense rumb, només en una pugna per no perdre posicions en un suposat centrisme polític que en garanteixi la subsistència, mentre van quedant pel camí tantes il·lusions, tantes esperances i tants dels seus, fins i tot, mentre les segones, terceres o quartes files en van prenent el relleu, o es mantenen en llocs per als quals mai no han estat capacitades.

Aquest és el mapa, lamentablement, a un any d'aquell primer d'octubre. Trist, molt trist. Només un horitzó electoral, cada cop més evident, i no sé jo si no també el somni inconfessable d'una derrota que tregui pressió i responsabilitats a molts que, ara com ara, no sembla que sàpiguen on van i que fa temps que es veuen desbordats pels fets i per la societat. En qualsevol cas, qui perdrà, com sempre, serem nosaltres i les nostres esperances, mai ells, ni els seus interessos. Massa poble per a tan poca classe política?

Comentaris (0)05-10-2018 06:14:22

Barreges perilloses

Malament rai quan fem barreges entre qüestions que, en principi, no haurien de tenir res a veure i que, vulguem o no, sempre acaben tenint resultats no gaire positius. Un exemple clàssic és la perillosa combinació que s'ha fet al llarg de la història, i de la geografia, entre política i religió. Bastaria recordar el concepte de guerra santa per entendre els seus perills i els seus efectes.

Però és evident que no aprenem i, de tant en tant, van sortint referències a aquesta idea. Algunes són més o menys inofensives i tan naïfs, de fet, com aquell "Catalunya serà cristiana o no serà", del bisbe Torras i Bages (qui sap, però, si en realitat no eren una profecia, les seves paraules, vista la situació) o el terrible lema que apareixia a les monedes franquistes; allò del "caudillo de España por la gracia de Dios". Sí, efectivament, quina gracia... o quina gracieta.

I just quan pensem que al món occidental (Estats Units a banda) funcionava sense esperar interferències divines, apareixen personatges com l'arquebisbe de València i ens recorden que la unitat d'Espanya pertany "al orden moral que se asienta sobre la verdad" i que trencar aquesta unitat, consagrada per la Constitució, suposaria trencar l'ordre moral. La parrafada de l'arquebisbe és de fa uns pocs mesos, però ben actual, per a molta gent. Ara que es debat sobre si les restes del dictador han de sortir del seu mausoleu per anar a un altre, amb honors religiosos i militars, no està de més recordar aquelles declaracions per entendre on som, en realitat.

Que poc costa oblidar allò de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Es veu que segons a on, són més d'"a Dios rogando y con el mazo dando" literalment i jurídicament.

Comentaris (0)04-10-2018 06:13:00

A remolc

Malament rai quan en qualsevol àmbit de la vida toca anar a remolc del que decideixin altres. Malament rai quan toca jugar permanentment a la contra. I molt em temo que en aquest punt ens trobem, si fem cas dels grans titulars que ens va deixar el discurs del president, ahir, al Parlament.

Primer titular: el govern de Madrid té un parell de mesos, sent generosos, per acordar un referèndum o perdrà el suport parlamentari. Resposta immediata a les xarxes (i no de Moncloa, precisament): "i?" La resposta oficial també va trigar poc a arribar: de referèndum ni parlar-ne.

Segon titular: si el judici polític que tenim pendent no acaba en res, haurem d'implementar la voluntat de l'1 d'octubre. Home, si pensem que per a la sentència pot faltar, sense cap problema, un any, posem per cas, i que després vindran recursos i tot plegat, com a manera de guanyar temps, val, però com a avís a navegants, francament fluix.

És adir, que el futur del nostre Govern, i del país, passa pel que decideixin a Madrid, tant els màxims representants polítics, com les altes instàncies judicials. Bonica manera de fer república i de proclamar la sobirania, aquesta.

Si us plau, algun dia diran que el que va passar fa un any va ser el fracàs d'un projecte i que la república, la de debò i no la de la boca petita, passa per una majoria social més gran que la que tenim i que irremeiablement representarà una majoria realment absoluta al Parlament? Algú vol explicar que cal fer foc nou amb molts arguments d'avui, fer política per millorar la societat i demostrar que som capaços de governar-nos millor nosaltres sols, i dibuixar una nova ruta, més llarga, però més sòlida i irreversible? Mentre això no passi, fum, fum i més fum. I per cert, atenció amb el discurs de la violència, dels escamots i dels que l'emparen que s'està imposant, i de quina manera, que ja sabem on ha acabat allò de la sedició i dels actes tumultuosos. No oblidem que d'il·legalitzar partits i tancar mitjans, Madrid en sap força (i d'aplicar el 155 no en parlem...). Avís a navegants, que nosaltres anem xerrant, però ells van fent.

Comentaris (0)03-10-2018 06:15:29

Avui, ple.

Avui, sessió important al Parlament, després de mesos sense plens. Si encara queda talent i responsabilitat, puc imaginar l'equip del president tornant a escriure alguns paràgrafs del seu discurs perquè soni convincent i creïble. Molt s'haurà d'afanyar si vol convèncer molta de la gent que ahir era als carrers exigint respostes vàlides després d'un any de paciència i, per què no dir-ho, de frustració col·lectiva.

La sensació, ahir, era de cansament. I és que la distància entre una classe política desorientada, potser espantada i tot, i sense un projecte clar, més enllà de no perdre bous i esquelles a les municipals, i un país que fa només uns mesos feia pinya per defensar la restitució de les institucions i els líders polítics, cada dia que passa es fa més i més gran. No ens enganyem, no hi ha govern efectiu, sinó un govern d'anar fent, tant típic d'altres temps (memòria, si us plau), ni consell de la república, sinó un grup de persones, president inclòs (és evident que no ha tornat) que estan patint un exili que no mereixen, ni res de res del que havíem imaginat. En aquest escenari, què cal esperar?

Caldrà escoltar bé què ha de dir el president, avui. Les darreres 48 hores l'han posat en una situació difícil, i no pas per la feina previsible, barroera i demagògica de l'oposició, sinó perquè la paciència col·lectiva té un límit, i cada dia que passa és més a la vora, aquest límit. Potser aniria sent hora d'admetre, públicament i amb veu clara, que res no serà com ens van dir que seria i plantejar una alternativa sòlida, viable i creïble, de llarg recorregut, si cal, però sense trampes ni enganys. Si avui el president Torra no va per aquest camí, molt em temo que aquells que fins ara ha tingut al costat, amb una convicció digna d'estudi, se li giraran d'esquenes, i la mobilització permanent que demana el durà en processó a la seva fi política. O potser, deixeu-me fer d'advocat del diable, aquest és el camí correcte per desmuntar una torre de somnis -o de vanitats- que s'ha fet massa grossa, i que cal, al preu que sigui, desmuntar sense que es noti gaire, per tornar a la placidesa de la caseta i l'hortet a aquella mena d'arcàdia o d'oasi que propugnava Macià i que van consolidar d'altres, però que ja només és un fragment antic d'història. No sé cap a on tirarà el futur, però cap a aquí, segur que ja no.

Comentaris (0)02-10-2018 06:25:02