login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Tisores a la vista

Cada dia que passa, Espanya es va tornant un país més democràtic, més respectuós amb les llibertats i una mica més just. Ja ho diu el Rei, que som alguna cosa així com el model a imitar, a nivell polític i social. Ell ho deu saber millor que ningú, no? Almenys això és el que es veu que li ha explicat al president de la Xina, un país amb qui resulta que comparteixen tantes i tantes coses. La darrera mostra de tot plegat és que ja es podran tancar pàgines web sense autorització judicial, només amb una ordre del Govern; una decisió prou important i que ha passat massa desapercebuda, enmig del soroll polític i mediàtic que fa molt temps que s'està generant per tapar la cruel realitat i del silenci còmplice, un cop més, de la suposada intel·lectualitat.

La mesura en qüestió, diuen, és per lluitar millor i més ràpidament contra la pirateria i per protegir els drets de propietat intel·lectual. D'acord. Però, vist com funciona aquest govern actual i com ho han fet i ho poden tornar a fer els anteriors, pensar que aquest poderós element de censura i repressió es quedarà aquí, és somiar truites. I moltes. Ja vam veure com es va atacar i censurar la infraestructura informàtica del referèndum de fa un any, i fent-ho per mandat judicial. Imaginem què pot passar amb qualsevol pàgina que gosi qüestionar la veritat oficial, la vida de la qual només depengui del placet governatiu de torn, com en els millors temps del franquisme. Adéu definitiu a la presumpció d'innocència i a la llibertat d'expressió. Auguro el retorn d'una mena de cos de censors electrònics, amb unes tisores ben modernes per tallar i escapçar, a tort i a dret, aquestes xarxes sedicioses i malintencionades.

Pregunta innecessària i gairebé redundant: qui ha donat suport a aquesta mesura? Efectivament, PP, Ciutadans i PSOE, el dantesc trio del 155, de nou de la maneta, en defensa de la democràcia, la llibertat i la justícia. Sempre he dit que aquesta gent no mereix ni oblit ni perdó. Perdonar, no ho sé, perquè dependrà de cadascú (en el meu cas, ja avanço que de cap de les maneres), però oblidar ens ho posen difícil, perquè constantment ens van refrescant la memòria de qui són, què volen i què són capaços de fer per aconseguir-ho. La saviesa xinesa els pot orientar prou bé, en segons quines qüestions.

Comentaris (0)30-11-2018 06:20:00

Serveis públics

Que el nostre sistema sanitari fa aigües per totes bandes, que les esperes són insuportables, i intolerables, ja que estem parlant de la nostra salut, que les condicions amb què han de treballar altres col·lectius, com ara el de bombers, són impròpies d'un país que es vol civilitzat i, per extensió, que la funció pública en general porta anys en caiguda lliure, són evidències que aquests darrers dies s'han posat a sobre de la taula per les mobilitzacions de sanitaris i també de bombers, i d'altres que s'anuncien.

L'origen de tot plegat cal anar a buscar-lo lluny, potser fins i tot en el moment en què es crea una administració nova, la de la Generalitat, però es fa a imatge d'una administració franquista ja en descomposició, amb tots els seus vicis i amb bona part dels seus responsables al capdavant, o en llocs estratègics. Durant anys, la cosa es va anar consolidant i perpetuant, fins que arriba la darrera crisi econòmica i comença una lenta i implacable destrucció de llocs de treball sense modificar en absolut l'estructura administrativa per mirar de fer-la més eficient. Simplement es retallen sous, drets i plantilles, sense més. I la guinda la posa el 155, que la paralitza fins a límits insospitats, que van molt més enllà dels milions perduts que fa uns dies es van fer públics, o de la por que s'ha sembrat entre treballadors d'àmbits especialment sensibles, com ara l'educatiu.

Si a algú el sorprèn que els treballadors públics, sanitaris i bombers els primers, es llencin al carrer, és que viu molt lluny de la realitat. Tenim una administració pública envellida, encarcarada, dirigida, en molts casos, per persones al servei dels interessos de partit i no dels ciutadans (i no entro a qualificar la capacitat de molts càrrecs directius, tot i que prou que caldria, davant de tanta mediocritat), que van callar, quan no col·laborar, amb els que van aplicar i defensar un 155 molt més cruel del que se'ns ha volgut vendre, i que ara mateix sobreviuen agafats amb ungles i dents als seus llocs, en un moment de desorientació, o de restitució de l'ordre i la calma perduts aquests darrers mesos (o anys). Algun dia caldrà jutjar moltes actituds i comportaments d'aquests mesos i passar factura a més de quatre. Potser serà tard, però caldrà, en qualsevol cas. Ni que només sigui per justícia i per decència.

Cal dignificar els serveis públics, cal recuperar molts dels que es van privatitzar en el seu moment, cal remoure bona part de la cúpula directiva i cal apostar, d'un cop per sempre, per la competència i la capacitat de gestió. Cal tenir mot clar que sanitaris, bombers, mestres, policies, oficinistes... estem al servei de la gent, i volem poder aportar tot el que som capaços de donar en cada moment. Mentre les prioritats siguin, però, les quotes de poder o la perpetuació plàcida i complaent de determinats privilegis, no ens en sortirem, i la tensió anirà irremeiablement a més. I els serveis públics, indefectiblement, a menys. I tots plegats, a pitjor.

Comentaris (0)29-11-2018 07:21:39

Quatre

Ahir, Josep Borrell ens va oferir una lliçó magistral de quines són les claus, segons ell, per aconseguir una unitat política, com ara la dels Estatus Units d'Amèrica: tenir un sol idioma i matar quatre opositors. Quatre indis, en aquest cas. Bé, qui diu quatre, diu uns quants milions, i unes quantes cultures, i tot plegat, ja posats.

Exercici de substitució lèxica. Proveu a trobar la paraula que resulta de substituir el substantiu de l'exemple, per aquests altres que us proposo:

Només van haver de matar quatre indis = nord-americans

Només van haver de matar quatre jueus = ?

Només van haver de matar quatre moros = ?

Només van haver de matar quatre negres = ?

Només van haver de matar quatre gitanos = ?

Només van haver de matar quatre dissidents = ?

Només van haver de matar quatre dones = ?

Només van haver de matar quatre comunistes = ?

Només van haver de matar quatre bruixes = ?

Només haurien de matar quatre catalans = ?

Efectivament. Aquesta és la clau de la constant històrica que facilita la unitat política: eliminar els contraris i imposar un idioma (i una cultura, i una religió, i una legislació... ja de passada).

Per cert. Amb aquesta bajanada d'ahir, qui recorda els 30.000 € de multa que ha rebut l'excel·lentíssim senyor Borrell per l'enriquiment amb informació privilegiada, o les crides a la desinfecció de Catalunya? Ben mirat, però, poca excel·lència ètica i intel·lectual demostra qui afirma segons què i s'aferra d'aquesta manera a un càrrec. I qui li permet, ja de passada.

Comentaris (0)28-11-2018 06:13:44

Una de marcians

Ahir la sonda InSight va aterrar, per dir-ne d'alguna manera, a la superfície de Mart, aquest planeta que ens ha fet mirar enlaire tot l'estiu, mentre fantasiejàvem sobre les possibilitats d'instal·lar-hi un assentament durador, sobre els viatges d'anada, sense bitllet de tornada, o sobre si mai hi va haver vida, en aquesta superfície àrida i dura, o no.

Mart sempre ha alimentat la imaginació. El mateix terme "marcià", que durant molt de temps ha servit per designar qualsevol suposada forma de vida extra-terrestre, ja diu prou de la fascinació del planeta vermell. Però com sempre passa, una cosa és la imaginació i una altra de ben diferent és la realitat. Més enllà de tot el que li vulguem atribuir a l'InSight, el fet és que "només" es tracta d'un avançat instrument que, principalment, mesurarà els moviments sísmics del planeta, i que en foradarà l'escorça per estudiar-ne amb més detall que mai fins ara la seva composició, clau per saber-ne més del seu origen i, de retruc, del de la Terra.

En qualsevol cas, ahir, dia de grans emocions per a tothom que seguia els moviments de la sonda, d'una manera o altra, culminades amb l'alegria lògica de quan es va posar a la superfície marciana sense incidents i va començar a enviar les primeres fotografies.

Ben mirat, sempre és tot una mica igual: la fantasia va par davant de la realitat. La nostra capacitat de fer volar coloms és infinita, però les coses són el que son, i prou. De tota manera, potser és aquesta immensa fantasia la que fa que determinades fites siguin possible. Potser si ningú hagués imaginat algun dia Mart habitat per terrícoles, el que tanta gent va viure ahir mai no hauria estat real. Ni tot el que aquesta màquina de nom estrany ens anirà transmetent els propers mesos. Somiem, doncs, que els somnis sempre alimenten la realitat. Bona feina, InSight. I que sigui a fi de bé, que diria la saviesa popular.

Comentaris (0)27-11-2018 06:21:25

Qüestió d'honor

Diu la dita que el nom no fa la cosa. Per extensió, també podríem afirmar que el càrrec no fa la persona. A poc que voltem per les xarxes socials, trobarem, d'un temps ençà, una presència més que destacable de les sigles HC i MHP, per referir-se a qualsevol conseller o al president, fent servir el tractament protocol·lari que aquest càrrec atorga a la persona que l'ocupa. Aquest parell o tres de lletres són tan habituals que fins i tot consellers i conselleres les fan servir en els seus breus escrits.

Si algú té la curiositat de fer un cop d'ull als tractaments protocol·laris en el llenguatge administratiu català, comprovarà que els tractaments correctes són de molt honorable o honorable, senyor o senyora, segons el cas, però no molt honorable president o presidenta, ni honorable conseller o consellera. En resum, el càrrec no és honorable ni molt honorable, qui sí que ho és, i això se n'espera, és la persona que l'ocupa en cada moment. D'altra banda, aquests tractaments estan reservats a situacions molt singulars i no s'haurien de fer servir mai en contextos habituals i gens extraordinaris ni d'especial formalitat, com poden ser els de les xarxes socials, entre tants d'altres.

Així doncs, l'honorabilitat, en aquest cas, no és cap gràcia divina que s'obté per ocupar un determinat lloc dins l'organigrama de l'administració, sinó una exigència ètica, moral, o com més us agradi, a la persona que l'ostenta. I vet aquí la confusió tan habitual avui dia i la duresa, de passada, de determinats comportaments d'alguns dels nostres més alts mandataris, al llarg de la història recent, si els mirem des d'aquesta perspectiva.

I és que una determinada condició social, un determinat atribut, un càrrec, fins i tot, no són altra cosa que paraules sense sentit, si la persona que els ocupa no se'n fa digne. Diguem-li conseller, alcalde, encarregat, pare, marit, company... el que vulgueu. Al capdavall, el que té sentit i contingut sempre són les persones. Sempre, i només, les persones.

Comentaris (0)26-11-2018 06:25:00

Il·lusió

"Il·lusió" és una paraula estranya, ambivalent, i malgrat tot, imprescindible. Si mirem el diccionari, els primers significats que hi trobem parlen d'errors de percepció, de judici, de raonament o d'interpretació, que fan que interpretem de manera desencertada la realitat. No és fins al final que "il·lusió" passa a significar alegria o entusiasme que hom experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable. No deixa de ser curiosa, aquesta ordenació de significats, perquè segurament, si demanéssim pel carrer què és il·lusió, la major part de les persones ens respondrien amb aquesta darrera accepció.

Sigui com sigui, la vida exigeix un mínim d'il·lusió per aconseguir que cada dia no tingui només aquell objectiu bàsic, fisiològic, d'arribar a la nit respirant. Ens cal alguna cosa que ens emocioni, que ens engresqui a aprendre, a descobrir, a sentir curiositat per cada minut que ens ha d'arribar, ja sigui a la feina, amb la parella, amb amics, amb una determinada afició... o, millor encara, a tot arreu alhora. La il·lusió és imprescindible per saltar del llit i creure que tot té un per què i que serveix per a alguna cosa. De vegades, però, errem, o ens enganyem, i les nostres il·lusions són només percepcions distorsionades o equivocades de la realitat, i la fantasia dura poc, perquè en realitat no ha existit mai mes enllà del nostre cap. De vegades, fins i tot, podem trigar molt a adonar-nos que hem estat vivint en una il·lusió i no amb il·lusió.

Quina és la nostra il·lusió? Què fa que tot tingui sentit, en la nostra existència? Vivim amb il·lusió, o en una il·lusió que més d'hora que tard es desfarà com el fum, o esclatarà en silenci com les bombolles de sabó, precioses i efímeres? Si les respostes no ens venen al cap amb la rapidesa que caldria, aturem-nos un moment, perquè viure sense il·lusió és encara més trist, inclús, que fer-ho a dins d'una falsa realitat. Avui, diumenge, pot ser un bon dia per il·lusionar-nos de debò, cadascú com bonament vulguem i ens plagui, que d'il·lusions hi ha de tota mena, i totes fan la seva feina.

Comentaris (0)25-11-2018 07:34:11

Completament homes

Hi ha gent que sap començar les coses superant qualsevol expectativa i marcant postura des del primer minut. Aquest podria ser el cas del nou secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, Luís Argüello que, parlant del celibat de qualsevol aspirant a capellà, ha reblat el clau afirmant que aquests aspirants han ser cèlibes i s'han de reconèixer completament com a homes, tancant així la porta a qualsevol rastre d'homosexualitat als futurs sacerdots.

Anem a pams. Celibat implica no contreure matrimoni, però no necessàriament no mantenir relacions amb altres persones, pel que es veu, ja que se n'orienta la direcció. Dit això, no seria la primera vegada que l'església fes fora algú que es declara obertament homosexual, com el cas que es va fer públic fa uns pocs anys, del prelat polonès Krzysztof Charamsa, funcionari a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (antic Sant Ofici), expulsat per tenir una relació de parella estable amb un català, curiosament. Així doncs, i si afegim l'extrema tolerància que històricament ha hagut amb la pederàstia, en totes les seves variants possibles, sembla que l'església ha decidit que el gran pecat són només les relacions amb persones del mateix sexe. I encara hi hauria molt a discutir, en el cas dels nens. Potser és que encara no són homes.

No deixa de ser curiós que d'una banda es demani celibat (les parelles catòliques sempre han de ser d'home i dona, no ho oblidem) i es persegueixi l'homosexualitat, però es pugui nomenar notari d'un tribunal eclesiàstic que ha de jutjar casos d'abusos de menors un capellà, Joaquín Galán, condemnat per aquest mateix tipus de delicte -per via civil, ja que no s'hi va obrir cap procés canònic- i sobre el qual pesen diferents acusacions per altres fets similars.

L'església és una institució secular, però començaria a ser hora que s'anés posant al dia en segons quines qüestions, si és que vol abandonar la hipocresia de predicar amb una mà i pecar amb l'altra, sobretot en el cas dels més indefensos, els menors, en base a una auto-atorgada superioritat moral, més que discutible, o a una autoritat imposada en molts àmbits de la nostra societat. Aniria sent hora d'acabar amb determinades afirmacions i amb moltes -massa- accions, i de posar els seus responsables al lloc que realment els correspon, per justícia i per un mínim de dignitat.

Comentaris (0)24-11-2018 06:50:25

Torna la bèstia.

Doncs sí, cada dia que passa resulta més evident que per entendre la realitat cal mirar cada dijous "Polònia", a TV3, la cadena que adoctrina i que es veu que ja no mira ningú. En el capítol d'ahir, és fàcil de trobar a la web del programa, vam poder gaudir d'un gag en què dues persones, amb identitats aparentment "normals" (admeto que definir la normalitat cada dia és més complicat) celebren que finalment poden mostrar la seva autèntica realitat feixista, en una mena de sortida de l'armari tan còmica com preocupant.

Fin ara havíem vist el rebrot de la violència de grups neonazis, que actuen amb gairebé absoluta impunitat i que no tenen cap restricció a l'hora d'exhibir tota la seva simbologia ultra. També hem vist, primer al Parlament de Catalunya i més endavant al Congrés dels Diputats com PP (fundat per ex-ministres de Franco) i Ciutadans, alumne avantatjat de la dictadura, es negaven sistemàticament a condemnar aquells quanta anys de terror i repressió. El pas següent el va fer Albert Ribera, en una recent entrevista a la Cadena Ser, negant-se a definir ideològicament VOX, amb el pretext que ell no és analista polític. Ell, que no té cap problema a qualificar de nazis, colpistes, populistes, extremistes, filo-etarres, radicals i comunistes a tothom que li convé, no gosa situar la formació ultradretana en el mapa polític, ni aplicar-li cap adjectiu. Curiós.

Quin ha de ser, el pas següent? Vista la deriva, segurament la voluntat d'ocupar la centralitat política per part de les formacions d'ultradreta (PP, Ciutadans i qui sap si també VOX) per fer l'assalt definitiu al poder, des de la seva autèntica identitat desemmascarada. El feixisme torna a Espanya, no ens enganyem. A poc a poc es va fent un lloc el seu discurs, enmig d'un socialisme decadent i sense gairebé res a oferir més enllà d'improperis, mentides i amenaces, i d'una suposada esquerra que fa aigües, desorientada i desubicada, sense cap projecte mínimament seductor.

La bèstia arribarà i es mostrarà tal qual és, sense cap pudor, com en el gag de "Polònia". Intentar combatre-la al seu terreny, al de la repressió (a Catalunya sabem prou bé de què va la cosa), a veure qui la fa més grossa, és la millor aposta per perdre; però els partits que teòricament són a l'altra banda, els que haurien de plantejar alternatives, encara no se n'adonen, o no sabem què fer per parar aquesta tendència, o potser és que, ben mirat, ja els està bé. Ara mateix, no els va malament del tot.

Comentaris (0)23-11-2018 06:30:54

Parlaments

A veure si ens entenem. A les dictadures sempre hi ha parlaments. Parlaments monolítics, que voten de manera mecànica tot allò que el govern de torn indica, però parlaments, al capdavall, que aproven lleis i que estableixen les normes de joc de la comunitat. Les democràcies, per contra, també tenen parlaments, però en aquest cas hi ha representades diferents opinions, s'hi genera debat i s'aproven, o no, les iniciatives de la força que governa, o que hi aconsegueix sumar una majoria.

Faig aquesta breu i innecessària reflexió per dir que menystenir o desactivar la funció d'un parlament, integrat per persones elegides a les urnes, no ho oblidem, és la millor manera d'aconseguir que sigui una cambra tan simbòlica i tan inútil com ho és en qualsevol dictadura. I justament en aquest punt ens trobem, tant pel que fa a Catalunya, com a Espanya.

Com a ciutadà que vota els seus representants, no puc evitar la vergonya de veure què hi fan aquells que paguem amb diners de tots i en els quals hem dipositat el mandat i la confiança de construir una societat millor. Espectacles més propi de barra de bar o de carrer fosc, com els que anem vivint des de fa temps tant al Parlament com al Congrés i al Senat, farcits de testosterona, d'impostures, d'insults, de mentides i d'amenaces, són una manera molt eficaç d'aconseguir que bona part de la població perdi la fe en el sistema i enyori la calma dels cementiris, o de les cambres on ningú dissenteix.

Potser ja els va bé, a alguns, aquest retorn a la pau imposada. Caure-hi en el seu parany és molt perillós. Massa perillós, i amb un preu massa alt. Comença a ser urgent una postura clara davant d'aquesta autèntica xacra per part de les respectives presidències de les cambres i dels partits que realment -si en queden- encara creuen que un parlament és molt més que un mitjà per pagar favors i serveis a determinades persones.

Comentaris (0)22-11-2018 06:24:06

Res no dura

Quins temps aquells en què les coses duraven. Què se n'ha fet, del valor de la paraula donada o de la decisió presa? Vivim temps de realitat efímera, on tot apareix i s'esvaeix a gran velocitat, i sense que puguem fer gran cosa per evitar-ho. I cap àmbit no s'escapa d'aquesta bogeria de canvis ràpids. Ara ja, ni la política, ni la justícia, ni res de res.

Darrerament hem vist com una sentència del Tribunal Suprem, aquell que dicta jurisprudència, pot durar amb prou feines un dia. També hem vist com una decisió ministerial -la de la no presència de l'exèrcit al Saló de l'Ensenyament- es pot revocar a poca pressió externa (o interna, qui ho sap?) que rebi. Hem vist pactes per renovar la cúpula judicial saltar pels aires fins i tot abans de ser signats, tot i estar més que decidits. Hem vist, tot un clàssic, com la paraula escrita, en aquesta ocasió en un llarg i claríssim missatge de mòbil, resulta que ha estat malinterpretada per tothom. També hem vist com decisions fermes i immediates d'exhumació d'un criminal s'ajornen, qui sap si de manera indefinida.

Ben mirat, no sé jo si res escapa a aquesta mena d'obsolescència immediata que patim, o és que Groucho Marx és més viu i més actual que mai i, parafrasejant una de les seves expressions més conegudes, "aquesta és la realitat i, si no els agrada, en tinc una altra". Sigui com sigui, cada dia és més evident que no ens podem refiar ni de la nostra ombra. Ni de la paraula d'un càrrec, ni d'un escó, ni d'una toga... Mala peça al teler, en qualsevol cas.

Comentaris (0)21-11-2018 06:04:12

Senzillament molesta. I ofèn.

Qui ho havia de dir, un entrenador de futbol i un programa musical compartint protagonisme per la mateixa raó: el català. Ja és ben cert que hi ha coincidències curioses, i també ho és que l'estupidesa humana no coneix límits, quan el fanatisme, en aquest cas lingüístic, es fa amo i senyor de la realitat. Anem a pams.

Fa uns dies, vam saber que un dels nois d'Operación Triunfo interpretaria un tema musical de Txarango, en català. A les poques hores, la polèmica estava servida i les xarxes es van omplir de missatges que anaven des de la indignació per la presència del català en una de les cançons, fins a la qualificació del programa de pro-independentisme, passant per tota mena de desqualificacions al tema, a la llengua, al músic... Està clar que segons on es pot cantar en qualsevol idioma del món menys en català. Entesos, doncs. Per cert, caldrà parar l'orella, perquè la lletra de la cançó en qüestió conté la paraula "Catalunya", que sembla que, per art d'algun fosc encanteri, hi podria desaparèixer del text, durant la interpretació, no fos cas que molestés més del compte.

D'altra banda, aquest cap de setmana, l'entrenador del Lleida, Gerard Albadalejo, va haver de patir l'esbroncada d'un periodista local quan, en roda de premsa a Ejea de los Caballeros (territori Lambán, d'on es fill), va respondre les preguntes d'un periodista català, en català. Val a dir que l'entrenador es va dirigir en castellà a tothom que se li va adreçar en aquesta llengua. I també val a dir que el periodista idiomàticament indignat no va fer cap pregunta, en cap idioma. Potser el que menys l'importaven eren les respostes sobre el partit, ocupat com estava en netejar les ofenses a la llengua castellana.

Queda clar que hi ha llengües que, molt més enllà de la seva funció comunicativa, molesten si es fan servir en públic i, en aquest sentit, el català s'endú la palma, ara mateix (i ja fa dies). El problema, doncs, no és de comprensió, sinó de voluntat aniquiladora. Molesta la nostra llengua igual com molestem nosaltres i la nostra identitat. Fem nosa, i amb allò que fa nosa, ja se sap... Benvinguts al Regne d'Espanya.

Comentaris (0)20-11-2018 06:26:31

Per a quan la pel·lícula?

Si per casualitat llegeix aquestes quatre ratlles algun director de cinema, o algun guionista -en el seu defecte també valdria un escriptor de novel·les- m'agradaria proposar-li la possibilitat de fer una obra de ciència ficció situant, en un futur indeterminat, el govern, els jutges, les forces i cossos de seguretat i els mitjans de comunicació espanyols, més enllà dels Pirineus, havent de fer front als Gilets Jaunes, aquesta colla de ciutadans que, enfundats en armilles grogues, d'aquestes que tots tenim al cotxe, han paralitzat les principals vies de circulació del seu país, en legítim exercici de protesta contra la pujada dels preus dels carburants.

No sé si la pel·lícula -o la novel·la- seria un drama social o una caricatura grotesca de la realitat espanyola contemporània. Donarien abast els mitjans a publicar tants i tants titulars amb adjectius com ara "violents" o "terroristes"? I la policia, podria atonyinar, identificar i detenir tothom? No vull ni imaginar l'escena dels jutjats, on milers i milers de ciutadans s'amuntegarien davant ses senyories, esperant imputacions. I al capdamunt de tot, un grapat de polítics superats per la realitat i sense saber què fer, ni com sortir-se'n, dient i repetint els bajanades de rigor, en un exercici d'onanisme retòric absurd.

Doncs ves per on que aquesta ficció ha passat en un país democràtic que, tot i les seves mancances i tot i les seves imperfeccions, encara creu en la llibertat d'expressió, que encara considera el dret de manifestació un dret fonamental, i que sap que una cosa és tallar carreteres i una altra de ben diferent una actuació nazi. Potser ells sí que encara tenen memòria i saben què els passa quan els nazis actuen de debò. O potser és que aquí, tothom que ara tant en parla, des de l'estructures del poder, en sentit ampli, estava al costat de qui l'exercia i no de qui el patia, el nazisme, i d'aquest petit matís vindria tanta nostàlgia i tanta condescendència amb les actituds dictatorials i repressores.

En qualsevol cas, la comparació pel que fa al respecte a la llibertat resulta ofensiva. Potser, en el fons de tot, trobaríem que mentre a una banda de les muntanyes hi ha una monarquia hereva d'una dictadura que no ha desaparegut mai, a l'altra hi ha una república consolidada i orgullosa d'ella mateixa.

Comentaris (0)19-11-2018 06:23:55

Quan el mal ja està fet

Comença l'espectacle o, si voleu, el desmuntatge del castell de cartes i de fum que durant un any s'ha anat bastint el voltant del primer d'octubre. Comencem a sentir declaracions davant el jutge de policies que hi van intervenir (i repartir a tort i a dret) i comencen a sortir agents que afirmen que sí que es va pegar al cap, per exemple. En paral·lel, també tenim una desfilada de mentides, com la del policia que afirma que ell no va fer res, tot i que hi ha imatges enregistrades que e desmenteixen, o com la lletania del "jo complia ordres", encara que sense dir quines, ni de qui. Temps al temps.

I això només és el principi. A poc a poc s'anirà jutjant i condemnant la violència policial i qui sap quines fosques directrius d'aquells dies, que anava dictant ves a saber qui, i no vull ni imaginar -ja se sabrà- amb quines complicitats. I d'aquí a uns mesos arribarà el judici dels presos polítics, i ja veurem què i de quina manera es pot sostenir, de tot el seguit de bestieses que s'han deixat anar fins ara. Ja veurem què han de dir els jutges quan es tracti d'aplicar el Codi Penal amb milers d'ulls mirant-los.

A poc a poc van caient tantes mentides i tantes denúncies sense fonament. Però no podem estar satisfets, perquè el mal ja està fet. La por ja fa mesos que es va escampar, i el dolor a les famílies de tots els afectats no té remei. Si hi afegim el discurs de l'odi de determinades formacions polítiques, entendrem que malgrat el que acabin dient els tribunals, la fractura entre Catalunya i Espanya és impossible de tancar, en moltes dècades. O potser mai.

En quin moment la irresponsabilitat es va fer ama i senyora de la política? No oblidem que tot comença en la política i, malgrat que sembli que acaba als tribunals, finalment tornarà a la política. Potser algun dia hauran de respondre els líders que van aplaudir amb entusiasme el 155, o que encara l'enyoren, i tots els que van callar, en aquell moment, des de posicions suposadament d'esquerra. Potser els tribunals acabaran situant una mica les coses al seu lloc. Vull ser optimista. Però el mal que s'ha fet a ella mateixa la política, al capdavall, serà molt més greu i molt més durador. Tardarem anys, molts anys, a deixar de veure les cambres legislatives com una mena de barra de bar immensa on tot s'hi val per fer-se sentir (que no escoltar) o per esgarrapar titulars de premsa o de televisió.

Comentaris (0)17-11-2018 06:53:25

Segons com es miri

Que llençar pintura contra el portal d'una casa no és la millor manera d'expressar una protesta és un fet que no admet discussió. Hi ha maneres molt més imaginatives i, sobretot, més civilitzades de dir la nostra i de fer-nos sentir. Ara bé, considerar aquesta acte incívic (crec que ni a vandalisme arriba) una manifestació feixista comparable a la nit dels vidres trencats, és pixar, i molt, fora del test. Això, o tenir una mala fe infinita.

Ara que sembla que a alguns els agrada tant fer memòria, i reescriure la història, potser podríem recordar com es qualificaven els atacs a seus bancàries o restaurants nord-americans amb motiu de qualsevol victòria esportiva, posem per cas, no fa tants anys. No recordo que mai se'n parlés de supremacisme, ni de feixisme, ni molt menys encara de terrorisme. Coses del relat contemporani, suposo.

I parlant de relats, durant molt de temps es va dir i repetir que l'independentisme dominava el relat del procés. Potser sí, tot i que vist on som, no hi sé veure on és el mèrit. Ara, però, i ja fa molts mesos, el relat del dia a dia el dicta l'extrema dreta, que ha aconseguit d'imposar una realitat fictícia de violència i conflicte terrorista a tot el que vivim a Catalunya. Una realitat, per cert, assumida com a certa per àmplies capes socials, més enllà del nostre país,a les quals només arriba aquest discurs apocalíptic. Mentrestant, aquí, incapacitat absoluta per neutralitzar la mentida institucionalitzada i per articular un discurs racional, coherent i, sobretot, convincent.

Ja són ben veritat aquells versos que fa més d'un segle va escriure Ramón de Campoamor, a cavall entre el subjectivisme i el pessimisme i que sembla que hagin fet seus, amb destresa -ho admeto-, els creadors de realitats paral·leles: "en este mundo taidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira". El problema és qui tria i imposa el color. Avui, no som nosaltres, precisament. I així ens va.

Comentaris (0)16-11-2018 06:15:03

Tenim memòria

Resulta gairebé insultant haver d'aguantar els líders socialistes entonant els seus cants de sirena sobre una proposta de nou estatut d'autonomia que resolgui el problema de la relació entre Catalunya i Espanya. Resulta ofensiu haver d'escoltar segons què avui, quinze anys després d'aquell "apoyaré" de Zapatero, que ja sabem en què va quedar i com ha anat tot plegat des d'aleshores. Potser la seva capacitat d'oblidar és immensa, però no més que la nostra memòria.

Què ha canviat, des de fa quinze anys, a Espanya perquè pensem que fent el mateix obtindrem un resultat diferent? Res. Absolutament res. I si alguna cosa ha canviat, no ha estat precisament en la direcció d'aprofundir en aquell quimèric federalisme, sinó en la resurrecció del franquisme i de la defensa, fins i tot per la força, de la sagrada unitat de la pàtria. En aquest escenari i amb tot el que hem après aquest darrers quinze anys, presos polítics, exiliats, represaliats i involució institucional inclosos, de debò es pensen que estarem per redactar un nou estatut, com si aquí no hagués passat res? Potser sí que els catalans anem pel món amb un lliri a la mà, però tan gros, no.

Escoltar, dialogar i buscar solucions no és, en cap cas, repetir el passat, sabedors que res no ha canviat i que tot anirà, en el millor dels casos, igual que fa dècada i mitja. Escoltar, dialogar i buscar solucions, de debò, ha de ser trobar propostes noves per a realitats noves. Però, és clar, la immutable, rància i eterna Espanya, i els seus líders polítics, siguin del color que sigui, no en saben. Només coneixen el llenguatge caspós d'un imperi que ja no hi és, de la guerra, dels guanyadors i dels perdedors, i així ens ho han demostrat, amb prou contundència, aquests darrers anys.

Tenim memòria, i sabem que també tenim l'obligació de no oblidar res ni perdonar ningú. Per dignitat personal i com a poble, i per mirar de deixar, malgrat tot, un futur millor als que vindran, i no un bucle d'autodestrucció i humiliació infinit, com ens volen vendre. Ells tenen la mentida, nosaltres la memòria.

Comentaris (0)15-11-2018 06:41:36

L'ensenyament, de nou.

Aquests dies torna a ser notícia un tema recurrent que, de tant en tant, treu el nas enmig de l'actualitat. Em refereixo a l'educació, una matèria especialment sensible que cada nou govern ha de retocar i que, en nom de la modernitat o de no sé jo què, fa que a cada reforma anem deixant alguna que altra cosa en el camí o, com diu la dita, que a cada bugada perdem un llençol.

Començo a pensar que el problema de fons no és cap altre que la manca de respecte per l'educació. A poc que els nostres dirigents creguessin una mica en el valor de la formació, del coneixement dels nostres joves, n'estic convençut, no farien moltes de les coses que fan. Però com que no és així, el sistema escolar no és gran cosa més que un nou camp d'experimentació on provar la demagògia i el populisme, que sempre esgarrapen algun que altre vot despistat.

No descobreixo res si dic que tenim un jovent que arriba, en general, a la universitat amb greus dèficits pel que fa a la comprensió lectora, a la capacitat d'escriure correctament i amb serioses dificultats per expressar, de manera ordenada, una idea. Ja fa un parell o tres d'anys que una antiga professora meva em comentava que si hagués de suspendre tots els alumnes de filologia que eren incapaços d'expressar-se correctament per escrit, i sense faltes, se'n quedaria sense cap. I aquest són els futurs, o els actuals, ensenyants dels nostres fills.

Ara, el govern Sánchez anuncia que es podrà acabar el batxiller, i per tant accedir a la universitat, amb una assignatura suspesa. Si fins ara molts dels universitaris ranquejava, a partir d'ara la coixera ja serà molt més que evident. Però tant li fa, en un país on determinats títols, fins i tot de nivell superior, es compren i es venen sense miraments, i on sembla que l'única escola vàlida segueix sent la del carrer (o l'acadèmia dels partits, en el seu cas). Un país que consagra de nou, i eternitza, el menyspreu per l'educació. Un país que glorifica i perpetua per llei la ignorància. Benvinguts al futur.

Comentaris (0)14-11-2018 06:15:08

Coses de dona

Aquest cap de setmana passat es va córrer a Barcelona la Cursa de la Dona (tot i que si fem cas de la web que la promociona, n'hauríem de dir Carrera de la Mujer), una cita atlètica que cada any es duu a terme a diferents ciutats espanyoles, enguany vuit, entre les quals, evidentment, la capital catalana. No fos cas.

Enguany, aquesta cita esportiva ha comptat amb un cert rebombori mediàtic pel contingut de les bosses amb obsequis que les corredores recollien en anar a buscar el dorsal corresponent. Aquest contingut, per dir-ho d'alguna manera casposa i fàcil d'entendre, estava integrat per "coses de dona", des d'alguna que altra revista del cor, fins a productes dietètics o esmalt d'ungles, passant pels inevitables productes de neteja. Tota una galeria dels horrors d'estereotips femenins. Enguany, però, i potser ja anava sent hora, han saltat les alarmes.

De tota manera, si repassem la web de la Cursa, i més concretament la llista de patrocinadors, ja ens podem anar fent una mica a la idea de què va la cosa. D'altra banda, si llegim tota la informació sobre l'esdeveniment, no hi ha, en cap moment, res que ens faci pensar que té el més mínim interès reivindicatiu, ni en favor de la igualtat de gènere, ni res de res que s'hi assembli. Tot el que hi podem trobar és que només hi poden participar dones, en aquesta singular cursa.

En resum, una cita esportiva només per a dones, i un negoci -segur- per a l'organització, ben arropada per un seguit de patrocinadors que busquen ampliar els seus respectius nínxols de mercat entre la clientela femenina. Ben mirat, una iniciativa que no es troba gaire lluny d'aquella famosa corrida de toros gratuïta, i només per a dones, que Jesulín d'Ubrique va oferir a Aranjuez l'any 1994. I és que hi ha coses que no canvien, per més que es vulguin vestir de modernitat.

Comentaris (0)13-11-2018 06:24:04

Una mica de realisme?

Darrerament, sobretot a les xarxes socials, va prenent força, per tirar endavant aquest famós procés cap a la república, una idea que no és nova, però que ha estat uns mesos mig oblidada: la proposta d'una vaga general indefinida que forci l'estat a negociar amb Catalunya. No hi ha dubte que, com a tàctica de pressió, pot resultar molt efectiva, però no és menys cert que si mirem la realitat del país, resulta un tant quimèrica. Anem a pams.

Ara com ara, tothom coincideix que independentistes i no independentistes som meitat i meitat de la població, fent números grossos. Així doncs, una vaga general, en el millor dels casos, seria només mig general. D'aquesta meitat, però, cal descomptar jubilats i gent sense feina, la posició dels quals no suposaria cap element econòmic de pressió. I encara més, sobretot, caldria restar-hi tothom que no es pot permetre perdre ni un cèntim del seu salari, des de fa anys prou precari, i molt menys encara sense un final de l'aturada a la vista. Per tant, aquesta hipotètica aturada del país, en el millor dels casos, seria una vaga indefinida d'una part més o menys petita de la societat. I el seu impacte, molt relatiu i dubto que gaire efectiu.

Em sap greu tirar aigua al vi, però em temo que la realitat és la que és. D'altra banda, la realitat també és la d'un govern que tot ho ajorna als resultats d'unes eleccions municipals que, a efectes pràctics, no comportaran grans canvis, i al veredicte del judici contra els presos polítics. I si el veredicte és condemnatori, què? I si fos absolutori? Tots cap a casa i aquí no ha passat res?

Avui és dilluns, bon dia per a fer plans. No estaria de més que els nostres responsables comencessin a presentar una estratègia clara, creïble, de cap a on pretenen que vagi el país. Mentrestant, mentre això no passa i l'únic argument és augmentar la base amb aquells que no comparteixen objectius, la cosa pinta més i més magra. Olor a voladura controlada del procés, cada cop més intens.

Comentaris (0)12-11-2018 06:11:03

A mode de comiat

La vida, ben mirat, és anar obrint i tancant portes, si volem fer un símil amb alguna cosa tan quotidiana com una porta. Entrem i sortim constantment. De vegades per una estona, de vegades per molt de temps, de vegades fins i tot per error, o de vegades per sempre. Aquestes darreres són les més excepcionals, però segurament també les més gratificants, les que ens donen sentit, al capdavall.

Avui és dia de tornar enrere per reobrir una estona i tornar a tancar per sempre una porta. De tant en tant passa, que ja havíem sortit i ens toca entrar de nou, per enllestir alguna feina i per poder, tot seguit, fer el cop de canell definitiu i deixar la clau al pany, per si a algú encara li pot fer servei. Avui, ves a saber per què, m'han vingut al cap uns versos de Salvador Espriu, poeta gran, rigorós, seriós com pocs, i segurament per això estrany i difícil, en moltes ocasions: "deso a poc a poc / dintre de la capsa / tots els meus ninots". Avui és el dia de desar no tant els ninots que sempre acompanyen les hores felices, sinó grans moments, grans il·lusions i records perdurables amb tanta i tanta gent com he tingut el privilegi de conèixer, amb qui he pogut compartir paraules, projectes i complicitats, i que ja fa temps que formen part del meu, cada dia més gran, però encara prou lleuger, equipatge.

Temps de tancar i de seguir endavant, per camins nous, amb idees noves, amb noves companyies i amb les ganes de sempre, o més encara, si és possible. Avui, però, temps de gaudir d'una breu estona amb regust de memòria, a mig camí entre un present esquiu, intens i gratificant i, com va deixar escrit el poeta: "El lent record / dels dies / que són passats per sempre".

Comentaris (0)11-11-2018 07:01:48

Institucions i reconeixements

Llegeixo que Marc Màrquez no podrà celebrar el seu darrer campionat del món de Moto GP al balcó de l'Ajuntament de Cervera perquè hi ha una pancarta en favor de la llibertat dels presos polítics que molesta els seus patrocinadors (els del motorista, evidentment). La polèmica està servida, un cop més.

Ben mirat, però, potser no és tan mala cosa que un esportista celebri un títol en un espai no polític, no institucional, si voleu. Crec que comença a haver una mena d'intoxicació per sobredosi de presència de polítics en tota mena d'actes, des de la presentació d'un llibre a la inauguració d'una exposició, o a un concurs de cassoles de tros, si mirem algunes situacions ben clàssiques, fins a la celebració d'una gesta esportiva, un fet menys habitual. No seria molt millor, i sobretot molt més digne, que els alts mandataris institucionals, en aquestes ocasions, sabessin estar-se en un discret segon terme per cedir tot el protagonisme a aquell que el mereix, sigui escriptor, artista, cuiner o esportista? Però, és clar, la política també -massa sovint, sobretot- són imatges, i la foto de l'alcalde i els regidors de torn al costat de l'homenatjat sempre aporta rèdits. O això donen per suposat. I això els mou, tot sovint.

Felicitats a Marc Màrquez, un cop més. I que celebri el seu títol a la seva ciutat i amb la seva gent, amb aquelles persones que el segueixen cursa a cursa des de fa anys i que s'alegren de debò amb els seves victòries. Que ell sigui el protagonista, i si als seus patrocinadors els molesta la llibertat, doncs retratats queden. Cap problema. Res de nou. Les institucions tenen altra feina, i si realment volen fer-li un reconeixement sincer i honest al campió, sabran trobar la manera, discreta i solemne si cal, potser lluny de les càmeres, però ben a prop de la sinceritat.

Comentaris (0)10-11-2018 07:01:59

Conte contat...

Temps era temps -o potser no tant- que al País de les coses al revés vivia una nena, la Tamara, en un poblet a la vora del mar, on havia apres la bellesa dels espais amplis i oberts, i a jugar amb caretes i xiulets i cordills, a la platja. Però vet aquí que un dia, els jutges que jutgen amb justícia, de la manera com es jutja i es fa justícia al País de les coses al revés, van decidir que una careta, un xiulet i un cordill eren coses molt perilloses en mans d'una nena, i que per evitar mals majors, calia prendre-li i prohibir que la Tamara sortís del seu poble, no fos cas que algú prengués mal, amb les seves ocurrències. I així es va fer.

A prop d'on viu la Tamara, però lluny del mar, a l'altra banda de la muntanya que tot ho veu, hi vivia el Manel, un nen gran al que li agradava molt jugar amb armes de foc. I a fe de Déu que en tenia una bona colla de fusells, rifles i pistoles a la seva habitació de jocs, on jugava i jugava a imaginar que matava el president del País de les coses al revés, perquè no li agradava. Però un dia, els jutges que jutgen amb justícia, de la manera com es jutja i es fa justícia al País de les coses al revés, van decidir que potser tanta joguina feia lleig, i qui sap si fins i tot podia acabar fent mal a algú, i van tancar a la presó el Manel, que ja no va poder jugar amb les seves pistoles ni els seus fusells, i ja només podia imaginar, a dins del seu cap, que matava al president del País de les coses del revés, fent pum-pum amb els dits de la mà.

Però vet aquí que la Tamara, la de els caretes, el xiulet i els cordills es veu que era una perillosa terrorista, i el Manel, els de les pistoles i els fusells, una persona més o menys normal, i que les seves amenaces, a Déu gràcies, mai no havien estat cap perill per al president del País de les coses del revés. I els jutges que jutgen amb justícia, de la manera com es jutja i es fa justícia al País de les coses al revés, van ser feliços i van menjar anissos, amb les seves saberudes decisions. I així és com el País de les coses del revés va seguir en ordre i en pau, malgrat una nena molt dolenta i un nen entremaliat. I conte contat ja està explicat. I que res d'això és mentida, és ben veritat.

Comentaris (0)09-11-2018 06:21:53

El costum de prohibir

Com n'hauríem de dir dels responsables polítics que fan de la prohibició bandera, fins i tot arribant a extrems que depassen qualsevol racionalitat per arribar al ridícul més absolut?

Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot en aquells que clamen per prohibir, per exemple, els llaços o qualsevol element (bufandes, samarretes...) de color groc en determinats espais públics, ara se'ns presenta l'alcalde de Vilanova de Sixena, home dels nostres temps, sense cap mena de dubte, i demana al Jutjat d'Instrucció número 1 d'Osca, la confiscació i, si la considera oportuna, la destrucció de les fotografies que es van fer l'11 de desembre passat, quan es van endur, per mandat judicial, amb cobertura política i amb protecció policial, una sèrie d'obres del Museu de Lleida cap al Monestir de Sixena.

La petició ve arran de la imminent publicació d'un llibre amb imatges inèdites d'aquells fets. El que sorprèn, si prescindim de la motivació del fanatisme irracional és que es pretengui evitar la publicació d'unes imatges captades sense cap problema, tot i la presència de responsables judicials i policials. Però el que encara sorprèn més, si prescindim del concepte d'ignorància, és que es demani la confiscació o la destrucció d'uns fitxers digitals (imatges, en aquest cas) que fa gairebé un any que volten. L'alcalde sap que el temps dels rodets fa molt que ha passat? Que algú li expliqui, si pot. Però el que sí que sap és que el seu relat dels fets, i de la seva motivació, és una immensa mentida, i que cal anar eliminant testimonis.

La realitat, ja és ben cert, no deixa mai de sorprendre. Quan pensàvem que ja ho havíem vist tot, d'aquella gran demostració de força de l'aplicació del 155 (no oblidem mai qui hi havia al darrere), apareix un alcalde per recordar-nos que aquells personatges de fa setanta o vuitanta anys que el cinema (el de cel·luloide) va saber immortalitzar amb tant d'encert, encara són ben vius. Tant com la mentalitat de boina calada i odi visceral tan pròpia d'aquella època i, malgrat tot, encara ben viva.

Comentaris (0)08-11-2018 06:30:13

I què?

Hi ha dies en què fins i tot costa escriure, per la terrible sensació d'impotència que de tant en tant ens espetega a la cara la realitat. I davant de segons quines coses que passen, només se m'acut de pensar: i què?

Que el Tribunal Europeu de Drets Humans sentencia que Arnaldo Otegui i quatre companys seus van ser condemnats a presó i inhabilitació en un judici injust, sense garanties cap als encausats? I què? Algú els tornarà els anys de presó? El patiment propi i de les seves famílies? Algú prendrà mesures contra la jutgessa que va actuar de manera parcial, en aquell judici? Doncs, amb la raó us quedeu. I punt.

Que el Tribunal Suprem dicta sentència i se la menja amb patates perquè a algú no li agrada el que ha dictat? I què? Ja se sap que els bancs sempre guanyen, fins i tot als tribunals; o si perden, són rescatats amb diners de tots. Que el Suprem fa el ridícul de manera estrepitosa? I què? Ells fan i desfan com volen, que per alguna cosa són l'alt tribunal espanyol d'Espanya.

Que els presos polítics, cada dia que passa, tenen més clar que patiran un judici sense garanties? I què? De moment, que s'empassin la presó tants anys com calgui, i si mai algun tribunal superior falla a favor seu, doncs cap problema. Per a vosaltres la raó -i la presó-, i per als jutges injustos la impunitat. Res de nou.

Que hi ha presos fantasma, que ningú no ha vist o, si voleu, presos quàntics, com el gat d'Schrödinger, que no sabem si hi són o si no hi són, o tot alhora, perquè ningú no ha pogut mirar a l'interior de la presó? I què? Els dels privilegis són uns altres.

Hi ha dies en què costa llevar-se del llit i escriure. I què? Doncs això.

Comentaris (0)07-11-2018 06:10:41

La farsa

Que la política ja fa dies que tendeix a l'esperpent és una evidència que es pot constatar en qualsevol ple parlamentari, o a través de multitud de declaracions públiques dels seus més alts representants. Vivim moments en què l'antic debat ha deixat pas a l'insult i a la provocació, sense cap més recorregut que el titular cridaner o la foto ocurrent. Però quan no hi ha res rere les paraules i els gestos, tard o d'hora, l'absurd es va fent evident, com els ha passat ara als líders de Ciutadans i del PP que després d'omplir-se la boca sobre la seva predisposició a visitar els presos polítics, si fos el cas, i de denunciar sense pietat el suposat tracte de favor que reben a les presons catalanes, ara han hagut de fer l'orni, quan han rebut una invitació dels propis presos perquè els visitin i comprovin les seves condicions de reclusió.

És molt fàcil dir coses sense cap base ni fonament, amb la confiança que ningú no comprovarà si allò que es diu és cert. És molt fàcil mentir i difamar, però ja sabem que això dura poc, i que de seguida et deixa en evidència. Ahir vam saber que els presos polítics de Lledoners han convidat Arrimadas i Albiol a visitar-los, per comprovar les seves condicions de vida. Però, és clar, una cosa és parlar i dir el que es vol des de la distància, i una altra de ben diferent mirar als ulls aquell a qui es vol humiliar, amb la certesa que tot el que es diu és fals i tendenciós.

Els líders polítics conservadors, doncs, han hagut de recórrer al vell argument que no volen participar en el circ mediàtic dels presos, quan han estat ells mateixos els que han encès la metxa de la provocació i de l'ofensa gratuïta. Ara, en qualsevol cas, se'ls desmunta el seu gran argument i la seva gran mentida de fa mesos. Els tocarà buscar una altra manera d'ofendre i d'agredir verbalment. Potser, tot plegat només és l'avançada del que pot ser el judici contra els presos polítics: l'ensorrament d'una gran mentida, perversa i sostinguda per les més altes instàncies de l'estat. O potser la constatació definitiva d'un altre gran engany: el de la democràcia espanyola.

Comentaris (0)06-11-2018 06:22:30

Deixebles aplicats

Si fins ara s'havia dit que la realitat supera la ficció, ara haurem de començar a creure que la realitat supera la pròpia realitat. I és que una cosa és el que realment passa i una altra, de vegades prou diferent, però que es fa real per obra i gràcia de la difusió que aconsegueix, la que ens diuen que és. Aquesta és la realitat de les notícies falses, la de les veritats inventades i la de la mentida com a relat.

Aquests dies s'ha parlat força de com les notícies falses difoses per Internet han contribuït a la victòria electoral de Bolsonaro al Brasil. Tot un model de pràctica indigna de l'activitat política amb un objectiu únic: guanyar unes eleccions; objectiu, dit sigui de passada, per al qual sempre s'han fet servir tota mena d'estratègies de baix nivell ètic, quan no directament delictives. D'això en sabem força.

Però com sempre acostuma a passar, a Bolsonaro li han sortit aviat imitadors. Un primer exemple el vam tenir durant la provocació (no en puc dir ni míting) de Ribera i la ultradreta a Altsasu. Una bona manera de dissimular que aquell era un acte d'odi, era inventar que eren els seus oponents els que brandien aquest odi. La manera? Per exemple, inventant que el seu vehicle va ser rebut a pedrades. I així ho va fer, i algú va difondre aquesta notícia falsa, i els mitjans se'n van fer ressò immediat, i la gent els va creure. Els va creure, de fet, fins que les imatges de l'arribada del vehicle de Ribera es van fer públiques i es va poder veure clarament que allò de l'agressió a pedrades era, senzillament, mentida. Els mitjans van retirar discretament la informació que havien estat difonent, però el mal ja estava fet.

Només d'imaginar que gent que falseja la realitat d'aquesta manera pugui arribar a governar algun dia, fa feredat. Però passa, o pot passar. Mirem el mapa polític del món i veurem que Albert Ribera i els seus només són, encara, aprenents de segons què. Tot i que s'hi esforcen de valent.

Comentaris (0)05-11-2018 06:11:08

Quan tot trontolla

De tant en tant, l'atzar, la casualitat, o el simple decurs de l'existència ho capgira tot. De tant en tant, apareix un gir de guió sorprenent en la nostra aparent rutina i ho posa tot potes enlaire. Pot ser un canvi de feina, una malaltia, una mort, alguna persona que entra en la nostra vida, un accident, un premi a la loteria... qualsevol cosa, positiva o negativa, ho pot capgirar tot en un moment i sembrar de caos allò que era ordre i placidesa.

I quan això passa, què ens queda, per retornar a la calma? Doncs, tot sovint, no res més que fer alguna mena de procés mental, de dol fins i tot, entomar els canvis, admetre que han vingut per quedar-se i, des de l'acceptació de la realitat -que no des de la resignació- tornar a alçar el castell aparentment inexpugnable, tot i que en realitat sempre fràgil, de la nostra vida, del nostre entorn.

Quan el caos es fa amo i senyor, és hora d'anar destriant, peça a peça, què ens quedem i què val la pena deixar anar, soltar llast, llençar. I amb allò que ens quedem, anem posant ordre de nou, a poc a poc, amb mandra al principi, però amb la certesa de saber que triar és bo, i que la possibilitat, o el deure, d'endreçar és l'oportunitat que ens ofereix qualsevol trasbals. I així tot va trobant de nou el seu lloc, un lloc diferent, nou i agradable, on ens acabem sentint novament a gust.

Enmig del desordre, les petites accions, la feina discreta i constant, és allò que ho pot tornar tot a lloc. Són els petits gestos, gairebé trivials, però sempre tan imprescindibles com una abraçada en el moment just, els que ens lliguen fort a allò que som i a allò que volem tornar a ser, quan tot trontolla.

Comentaris (0)04-11-2018 07:17:12

Qüestió de sensibilitat.

La sensibilitat, aquest atribut humà que tant val la pena apreciar, comença a ser un bé escàs, darrerament. A poc a poc va cedint terreny i va deixant espai a la provocació, a la voluntat, fins i tot, d'humiliar. Ho hem vist en milers de declaracions i gestos cap als presos polítics, per exemple, o en la convocatòria de Ciutadans, PP i Vox de fa uns dies per homenatjar la Guàrdia Civil a Altsasu, justament. No hi aniran a Don Benito, on un membre de la benemèrita ha estat apunyalat en una "baralla de bar" (res d'agressió a l'autoritat, ni terrorisme, ni res de res). Però el darrer episodi, el més cruel encara, si és que es la crueltat permet gradacions, és el de la desfilada militar per retre honors als "caiguts per Espanya", al cementiri de Paterna, passant per la vora de la fossa 112, una enorme fossa comuna d'on s'han recuperat ja restes de més de 250 afusellats republicans, situada allà on es van executar més de 2.000 persones.

Ja és ben cert que la història l'escriuen els vencedors. Però d'aquí a abonar-se a la humiliació com a argument i com a línia d'actuació política, hi ha un abisme. I justament ara mateix, anem caient per aquest abisme, on ja no es tracta de guanyar o perdre, com en qualsevol debat polític. Ara, els guanyadors de sempre han agafat la senda de l'aniquilació i del rival, ja sigui un rival polític, uns nois qualsevol, o les víctimes de la repressió franquista; tothom és l'enemic i, a l'enemic, ni aigua. Ni cap respecte.

A poc a poc, la realitat política espanyola va perdent el sentit, va retrobant les banderes victorioses d'altres temps i les va mostrant sense cap pudor en públic. El perill, més enllà d'aquesta resurrecció del feixisme, és l'absoluta manca d'alternatives i d'idees per fer-ne front. D'aquesta manera, la seva desfilada triomfal té el pas lliure, igual com al cementiri de Paterna, o a cada cop més països, on el discurs de l'odi i la venjança tornen al poder, d'on els havia descavalcat una feble -vistos els resultats, molt feble-, idea de democràcia.

Comentaris (0)03-11-2018 07:26:05

El retorn

Avui, dia en què la tradició diu que els difunts venen a visitar els vius que encara els recorden i els troben a faltar, m'ha vingut al cap la imatge de fa pocs dies de la infanta Leonor llegint els primers paràgrafs de la Constitució Espanyola, amb el seu pare al costat, no sé si per no deixar soleta la criatura, per fer d'apuntador en cas de necessitat, o perquè així la foto queda més lluïda. I com tants d'altres, davant d'aquest autèntic esperpent, m'ha vingut al cap, com en un previ del dia de difunts, aquella altra imatge de la filla de Franco recitant de memòria un ridícul missatge de pau i concòrdia, amb el dictador ben a la vora, no fos cas que se li escapés alguna paraula.

Potser sí que la realitat de la monarquia actual encara recorda i enyora massa el seu origen recent: la dictadura. Potser sí que els difunts, el dictador en concret, tornen aquests dies, perquè encara hi ha qui el recorda amb intensitat. Potser sí que passen els anys, però determinades mentalitats segueixen ancorades al passat. Sigui com sigui, la imatge d'una criatura jugant a ser gran és una aberració al sentit i als valors de la infància. Tant li fa si, com passa sovint, es tracta d'una nena hipersexualitzada, com si es tracta d'una altra nena hiperpolititzada, com el cas que ens ocupa, o com el de fa dècades.

Fet i fet, no tinc clar si els assessors del monarca no tenen gaires llums, vistos espectacles com el de la infanta, o si són extremadament hàbils, removent així de la seva tomba el dictador, avi polític, no ho oblidem, de Felip VI, aquell que escorta la nena en el seu gran primer acte polític en públic, no fos cas.

Comentaris (0)02-11-2018 07:02:35

Tots Sants

1 de novembre, Tots Sants. Hem compartit, com sempre, castanyes, panellets, moscatell, taula i festa amb els més propers. I també com cada any, hem recordat els que ja no hi són amb nosaltres, els que avui no tenim a taula, però el record dels quals ens reconforta i ens acompanya. Bon moment per a la memòria, aquest valor cada dia més a la baixa, en la societat de la immediatesa.

Avui és el dia de recordar els avantpassats, els germans, qui sap si els fills, les parelles... Els nostres, al cap i a la fi, que no acaben de marxar mai, perquè encara viuen en algun racó amagat de la nostra memòria, allò que ens lliga als nostres orígens de manera sòlida i duradora, o en algun espai discret, mig perdut en algun cementiri, que aquests dies se'ns fa ben proper.

I demà, 2 de novembre, Dia de Difunts, el dia en què, segons diu la tradició, són els difunts els que visiten els vius. És una curiosa relació d'equilibri, aquesta de l'1 i el 2 de novembre, amb un afectuós intercanvi de visites, on la por, malgrat les tradicions foranes cada cop més instal·lades a la nostra cultura, no ofega la bondat dels records, de les sensacions, de les paraules i expressions repetides mil i un cops, de les imatges retrobades que, cada any, puntualment, quan ja comença a senyorejar de debò la tardor, venen a recordar-nos qui som, d'on venim i on anem.

Bon dies, aquests, per recordar que no estem sols, per retrobar els nostres i per recordar els que encara mantenim vius, d'una manera tan íntima, particular i intensa. Bons dies per a la satisfacció que ens proporciona la memòria.

Comentaris (0)01-11-2018 06:43:50