login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Aprofitem que hi som

Ja fa uns anys que Eduard Punset va afirmar que la felicitat és a l'antesala de la felicitat. De manera similar, gaudim de les coses només de pensar a fer-les (un viatge, una trobada especial, un espectacle...), però caldria afegir que també en gaudim quan les estem fent, en major o menor mesura, en tant que responguin a les nostres expectatives o que ens aportin sorpreses que no havíem previst i, finalment, també en gaudim recordant-les, perquè la memòria, el record dels moments de felicitat, també és una font de felicitat prou destacable.

Si la vida és una constant evolució cap a algun lloc que desconeixem -encara que aquest destí sigui el no res- val la pena mirar de gaudir cada moment, perquè no tornarà mai més i només tenim una oportunitat per fer-ho. De tota manera, recrear-nos en cada experiència en els tres temps que comentava: imaginant-la, en futur, vivint-la, en present, i recordant-la en passat és una manera intensa i magnífica d'acostar qualsevol experiència a aquella felicitat, sovint tan difícil de definir com de trobar.

Avui, Dissabte de Glòria. Per als cristians, dia de dol per la mort de Crist i el seu viatge als inferns, on tots els difunts de tots els temps esperaven la seva resurrecció. Un dia singular per als creients, i un dia també singular per a tothom, si el volem aprofitar per mirar fer que sigui un bon dia, en què la nit doni pas a la llum i a les ganes de gaudir del privilegi d'estar vius. Aprofitem que hi som, doncs. Avui és un altre dia, una altra oportunitat per ser feliços.

Comentaris (0)31-03-2018 07:02:40

Divendres Sant

Ja ho sabem: tot té un principi i un final. Tot comença i tot acaba; i tant pot per per fortuna, com per desgràcia. Així són les coses. I aquesta, segurament, és una de les grans lliçons que cal no oblidar mai. Per més complicat que pugui resultar tot, per més dur i més dolorós, tot se'n va, en un moment o altre. Per contra, per més agradable i més plaent que sigui allò que vivim, aprofitem-ho amb intensitat, que tampoc no durarà per sempre.

Som de ple a Setmana Santa, segurament una de les èpoques més estranyes de l'any i que més es presta a tota mena de posicionaments personals. Sigui com sigui, és temps de descobertes o de retrobaments, de recolliment o de festa. Tot depèn dels interessos, creences o prioritats de cadascú. I prou pot ser que aquesta sigui la gràcia d'aquests dies: que tant podem fer cap a la neu com a la platja, passant pel retorn a les arrels familiars, o per acollir aquells que tornen. Tot, absolutament tot, hi cap, i tot està bé, si ens està bé.

Avui, Divendres Sant. Un dia que per als creients catòlics comença amb un viacrucis i que va avançant amb tot tipus de mostres de dol i de supersticions populars prou estranyes, com ara la prohibició d'escombrar, netejar o fer els llits, o amb pràctiques que actualment considerem políticament incorrectes, com allò de matar jueus que tocava ahir, Dijous Sant, tot i que segons on, tenia molt més recorregut. Per sort, tot canvia, tot evoluciona, tot s'acaba i tot dona pas a noves realitats i a noves maneres de fer. Aquí potser sí que val la pena recordar que entre la mort i la resurrecció hi ha un trànsit d'uns pocs dies, i que tot canvi vol, també, aquest període llarg o breu de transformació.

Dies de retrobament, vulguem o no. Ja sigui amb la nostra cultura tradicional, amb les nostres creences, amb els nostres, o amb nosaltres mateixos. Tant li fa, de fet. Potser el més important és que aquests són dies diferents, amb un ritme diferent al de cada dia, que estaria bé que ens servissin per agafar empenta, ara que la primavera es va imposant, a poc a poc però de manera inexorable, i que la vida recomença amb tota la seva intensitat i amb tota la seva passió.

Comentaris (0)30-03-2018 06:44:24

Temps de canvis

Ja ho diuen: "tots els diables s'assemblen". I deu ser veritat, perquè sembla que hi hagi coses que s'encomanen, i a fe de déu que no caldria, i allò que era estrany i pervers acaba esdevenint habitual. El diable guanya.

Un exemple: aquella formació política que va néixer per anar contra l'excessiva presència del català a la societat, especialment a l'escola i a la televisió -guardi'm l'hemeroteca de mentir-, així que s'ha anat acomodant al Parlament, ha anat fent del castellà llengua d'ús cada cop més freqüent a la cambra, arrossegant ràpidament a formacions ideològicament afins, en un primer moment, en una mena de lluita de caps de manada per veure qui la diu més grossa, i a la resta de formacions, a poc a poc, de manera difícil d'evitar, però encara més difícil d'entendre. La sessió parlamentària d'ahir mateix en va ser un bon exemple (repasseu-ne els vídeos, si voleu), però no pas l'únic, darrerament.

Què voleu que us digui, però sentir un aspirant a president del meu país parlant en castellà al Parlament, on absolutament tothom coneix aquesta llengua, em resulta innecessari i, ras i curt, ofensiu per a tota la gent que durant dècades s'hi han deixat tants i tants esforços per fer present el català a tot arreu. I ja posats, encara em resulta més intolerable que, a mode de cortina de fum, abans fes una petita intervenció en occità, també oficial a Catalunya, per si algú encara no se n'havia adonat. Deuen ser les noves formes que van imposant aquells que ens volen destruir.

Vivim temps de desconcert i d'agressions en tots els fronts. Però justament per això, si no tanquem files al voltant d'allò que ens defineix íntimament com a poble i com a país, i la llengua és -o hauria de ser- un d'aquests elements essencials, ens acabarem desnaturalitzant i traint allò que som. És trist, però la nostra llengua, el català (de l'occità millor ni parlar-ne, si no volem prendre encara més mal) cada dia importa menys a més gent. És trist, però és real i constatable, més enllà de les grans paraules i dels homenatges a les nostres patums. És urgent capgirar la situació, al Parlament i arreu, si no volem que tots els diables, com als Pastorets, acabin assemblant-se i parlant el mateix. La llengua, no ho oblidem, no és cap estructura d'estat, és la biga mestra que sustenta l'arquitectura del nostre país i del nostre model de societat. Entesos?

Comentaris (0)29-03-2018 06:27:50

I després de les paraules?

No hauria pogut pensar mai que acabaria dient que les paraules poden arribar a ser la cosa més inútil del món. Bé, de fet, estem vivint moltes coses que mai no hauríem pogut pensar que passarien, però que han passat, estan passant i encara passaran una bona temporada.

Avui, sessió al Parlament. Una nova sessió que servirà per deixar anar milers i milers de paraules que, sent amable, qualificaré, fins i tot abans d'escoltar-les, de mediocres. A hores d'ara, ja sabem quin és el to dialèctic de la nostra cambra de diputat: una barreja que va del pur exabrupte tavernari, a l'abstracció retòrica absoluta, passant per la repetició monòtona de conceptes vells (diàleg, consens...) que ara mateix ja sabem que fa dècades que no volen dir res.

Paraules, paraules, paraules. Però, i després? Doncs, després, titulars de diaris i de cròniques televisives, xerrameca a les xarxes, opinions i opinions dels uns i dels altres... és a dir, més paraules. I així anirem passant dies i setmanes justificant la incompetència o la brutalitat, a cop de paraules.

Si la política ha de ser l'instrument que permeti a grup humà organitzar-se i avançar en els seus nivells de confort social, fa dies que la política ha desaparegut del nostre país. Si més no, aquella política que es basa en la capacitat dels nostres representants electes. És trist constatar com la dialèctica, les paraules, cada dia són més buides i més previsibles, i com la capacitat d'articular i fer possibles les grans ambicions s'han perdut enmig de tant parloteig. Mentrestant, la realitat fa la seva. I fa mal.

Comentaris (0)28-03-2018 06:23:45

Perseverar

Cada dia és més complicat creure i confiar en tot allò que no produeix una satisfacció immediata, un resultat gairebé instantani. Vivim temps ràpids, vertiginosos gairebé, on la constància i la paciència són espècies poc menys que exòtiques en vies d'extinció. De tota manera, les grans coses, les fites realment importants, mai no acostumen a assolir-se sense un esforç sostingut durant un temps més o menys llarg, tot i el cansament i els moments de defalliment que tot procés a mig o llarg termini comporta.

Però si ens ho mirem amb una mica de calma, segur que sabrem trobar bons exemples, en qualsevol àmbit, de la satisfacció intensa que genera allò que assolim a un preu alt -i no parlo de diners-, o després de feina i més feina, un dia sí i un altre també, silenciosa i imprescindible. I és que, no ho oblidem, la vida, i la major part de les coses importants que aquest concepte tan ampli inclou, és una cursa de fons, un camí per etapes en el millor dels casos, en què pas a pas anem assolint petites victòries, o ens anem acostant a una meta sempre llunyana.

Quan el neguit per no veure resultats de res d'allò que fem, potser cal recordar que el triomf passa per no defallir, per insistir un dia i un altre en accions, en gestos gairebé simbòlics, pels pocs efectes que sembla que tinguin a curt termini, i per ser constants i pacients. Només així acabem arribant allà on ens havíem proposant. I és que cedir a la impaciència, abandonar abans d'hora, és la millor manera de fracassar.

Ja ho va dir Pompeu Fabra: "Cal no abandonar mai la tasca ni l'esperança". Doncs això.

Comentaris (0)27-03-2018 06:14:39

I ara, què?

Sempre s'ha dit que els catalans tenim a dins un filòleg i un entrenador de futbol, per la gran facilitat amb què opinem i dictem sentències sobre llengua o sobre futbol. Ara caldria afegir que també tenim un analista polític i un advocat, fins i tot. El famós procés també les té, aquestes coses.

Paradoxalment, com més savis ens anem fent, o potser per això mateix, es fa més evident que tirar endavant, per més ganes que hi hagi, sense mapa, ni tripulació és molt complicat, perquè els camins sempre són diversos i no tots igual de plàcids, amb la qual cosa el perill de perdre's augmenta. I en aquest punt ens trobem. Sabem què volem, sabem on volem arribar però anem fent passes sense gaire sentit.

Em costa molt acceptar que tot el que hem viscut els darrers anys, i de manera molt especial els darrers mesos, acabi no servint per a res. Ara com ara, encara em costa imaginar aquest escenari de país, llevat que hi hagi una rendició més o menys maquillada d'alguna de les grans formacions polítiques -que també podria ser, vistos alguns tristos precedents-. Sigui com sigui, em sembla que ens acostem a la fi de tot plegat, d'una manera o d'altra, i per encarar aquesta recta final, que pot ser encara llarga i complicada, cal treball d'equip i una estratègia que avui encara veig més amb la forma d'aquella tertúlia de bar en què tothom opina i pontifica, que cap altra cosa. De moment, paraules, paraules, paraules d'alguns, i reaccions viscerals, ben lògiques d'altra banda, d'alguns altres. Mals indicadors per seguir fent camí.

Comentaris (0)26-03-2018 06:20:00

Res no és fàcil

Ningú no va dir mai que res, absolutament res, hagués de ser fàcil. I és ben veritat. Tot costa; però aleshores, tot acaba tenint el regust dolç de la victòria. Potser no calia complicar tant les coses, fins i tot les més mínimes, però la realitat és com és, i tot el que tenim, tot el que aconseguim, és gràcies a la nostra capacitat de vèncer qualsevol dificultat.

Ja és ben veritat que després de la tempesta sempre arriba la calma, i que tot esforç acaba tenint sempre la seva recompensa. Així i tot, el camí per arribar a la meta mai no és senzill ni planer. Però això és la vida, un seguit d'obstacles més o menys difícils de superar i una recompensa que pot ser allò que havíem imaginat, o no. En qualsevol cas, el camí acaba sent l'important, el que ens omple i ens enriqueix, fins i tot molt més que qualsevol objectiu assolit.

Caminem, no defallim mai. L'important és tenir clar d'on venim i on volem arribar, perquè la resta anirà venint, al ritme que sempre arriben les coses -sempre més lent que les ganes-, però vindrà a fer-se realitat. No perdem de vista aquesta idea en cap dels àmbits de la nostra vida i seguim sempre endavant, a pas tan lent com calgui, però sense aturar-nos mai.

Comentaris (0)25-03-2018 08:22:26

Silenci

Avui, per primera vegada des de que vaig començar aquestes pàgines immaterials, fa més de set anys, no sé què dir ni què escriure que no resulti excessivament ofensiu o que, directament, em pugui posar davant dels tribunals.

Avui plou, amb aquesta tenacitat de la pluja que ens tanca a casa. Avui us voldria amb nosaltres i no hi sereu. Aquesta primavera té l'olor intensa i penetrant de les fulles mortes de la tardor.

Avui m'estimo més callar. Això sí que ho puc decidir lliurement. Demà serà un altre dia. Avui encara és ahir.

Comentaris (1)24-03-2018 06:46:58

El dia de la derrota

Tots els països tenen una festa nacional, una data que acostuma a recordar una victòria, o el principi d'un procés que hi dugui. Catalunya, però, celebra la seva festa nacional rememorant una derrota bèl·lica. Tota una declaració de principis.

Ahir vam assistir a una derrota en tota regla de tota la classe política sense excepció. Ahir, del Parlament, van sortit derrotats els que proposaven un candidat a president, que no va passar de candidat. També van sortir derrotats els que no volien aquest candidat perquè, de fet, no van guanyar absolutament res. I també van sortir derrotats aquells que van posar els principis per davant de tot, perquè van contribuir, amb la seva coherència ideològica, a mantenir funcionant aquesta màquina de destrucció massiva del país que és el 155.

Des del primer minut de la sessió parlamentària d'ahir es va deixar sentir un tuf irrespirable, barreja de derrota, d'impotència i d'incapacitat. De tota manera, un detall gens menor i penso que prou positiu: es va posar en marxa el comptador de dos mesos per investir president, formar govern i començar, de debò, la recuperació institucional, o per anar a unes noves -i molt em temo que nefastes- eleccions. Prou dilacions que només fan més fonda la ferida.

Però això ja és història. Avui es podria incrementar la nòmina de presos polítics, en aquest país que fa aigües entre la impotència dels uns i la indiferència, quan no la crueltat, dels altres. Avui, fins i tot el candidat presidencial d'ahir podria fer cap a presó per no res. Mentre la classe política reordena les seves forces i mira com renovar-se amb nous elements i noves estratègies, si encara aspira a la victòria, la gent anònima, que només patim el mal que fa tot plegat, tornarem a sortir al carrer a repetir fins a la sacietat que volem lliures els presos polítics (els que ho són i els que ho seran), que volem que tornin els exiliats, i que volem desactivat l'article 155. Com s'ha d'aconseguir tot això ho deixem a les mans d'aquells que ens van demanar el vot en el seu moment, siguin del color que siguin, i que ara han de ser capaços de correspondre a la nostra confiança i a la nostra persistència.

Comentaris (0)23-03-2018 06:13:07

Fred tardà

Ja ho diu la dita: "ets més dolent que el fred tardà". I és que el fred tardà és aquell que només té per objectiu destruir, fer malbé les flors i evitar que neixin els fruits. Els pagesos prou que ho saben, com és de dolent el fred tardà. I nosaltres també. Aquests dies l'estem patint, aquest fred que no lliga amb l'inici de la primavera. Però és el pa que s'hi dona, ara mateix.

També en política hi ha una mena de fred tardà. Hi ha una manera de fer que només té per objectiu destruir, fer malbé la feina dels adversaris, per tal de poder-se mostrar orgullós davant el món, amb el cap del rival a la mà, com els exèrcits més salvatges. Ahir mateix, la vicepresidenta del Govern espanyol es vantava d'haver cessat més de dos-cents càrrecs públics catalans i d'haver destruït les estructures que la Generalitat havia anat construint. Gran mèrit. Enorme botí.

Avui tindrem una nova mostra d'aquest fred tardà. Avi, sessió d'investidura d'un president que, com passa amb les glaçades a deshora, segurament no tirarà endavant. Els jutges, el Rey o els poders polítics de l'estat prou que se n'ocuparan, demà mateix.

Mentrestant, nosaltres, pobres pagesos, mirem al cel amb l'esperança que arribi el bon temps, perquè ja hem fet tot el que podíem fer per garantir una bona collita. Ara ja no depèn de nosaltres i amb prou feines podem engegar quatre aspersors o encendre quatre focs per evitar el desastre. De tota manera, ja ho deia Raimon: "al meu país la pluja no sap ploure". Al nostre, el fred no sap quin és el seu moment. Al d'ells, els polítics no saben fer política.

Comentaris (0)22-03-2018 06:12:19

No hi ha presos polítics

Que no ens enganyin. Repetiu amb mi: a Espanya no hi ha presos polítics. Si el ministre de torn, o qualsevol de les veus autoritzades de la política, la premsa, o qui sigui, ho diuen, és veritat. Així és que prou de llacets grocs i de ximpleries. Espanya és una democràcia sotmesa a l'estat de dret. I punt.

I perquè no hi ha presos polítics, si encara algú tenia cap dubte, se censura a la capital del regne una exposició de fotos que ho denuncia. No hi ha presos polítics i, perquè quedi clar, hi ha presos que poden sortir de presó si abandonen l'exercici de la política, o que no hi entren perquè mantenen determinades posicions polítiques en el moment de votar en seu parlamentària. No hi ha presos polítics i, per això, i per evitar ser empresonats, hi ha exiliats per defensar unes determinades idees i per mirar de donar forma a la voluntat popular expressada a les urnes. Fins i tot en unes eleccions brutalment imposades.

El Regne d'Espanya és una democràcia tan exemplar que es nega a condemnar una dictadura feixista, en un exercici de desmemòria i de manca de vergonya absolutament indigne. Tan exemplar, que no té cap pudor a anar contra la seva suposada població, en una persecució ideològica sense precedents a cap democràcia, i fent servir tanta brutalitat policial com li vingui de gust. Tan i tan exemplar que es permet la llicència d'usurpar el poder d'un parlament, de dissoldre un govern i de perseguir i empresonar els seus responsables, o de desmuntar tota una estructura administrativa i encara negar que tot plegat sigui un exercici d'involució política només propi de règims dictatorials. Tan exemplar que nega el dret a la representació a persones elegides democràticament en unes eleccions convocades per la força, però a les quals es van poder presentar sense cap problema, amb un programa polític ben clar i que, oh, sorpresa! van guanyar.

A Espanya no hi ha presos polítics. No en tinguem cap dubte. Igual com no n'hi havia durant el franquisme. Per cert, a Espanya, el que no hi ha, el que no té aquest autoproclamat estat de dret, és oposició. Ni remei.

Comentaris (0)21-03-2018 06:20:10

Punt final.

Avui es consumarà el tripartit espanyol. Avui, PP, PSOE i Ciutadans impediran que els crims del franquisme es puguin jutjar a Espanya. Avui, Espanya consagrarà un bloc polític amplíssim que ha decidit perdonar de nou, si encara calia, i ara sense cap soroll sabres de fons, els assassins feixistes de la dictadura, un fet sense precedents ni a Europa ni a l'Amèrica Llatina, on és fàcil trobar històries similars a l'espanyola, però on el punt final sempre ha estat diferent al que avui aprovarà el Congrés dels Diputats.

Ben mirat, cap sorpresa. Portem dècades de tolerància indigna amb la repressió franquista. Portem dècades de modèlica transició que ara sabem que ens retorna a la casella de sortida, entre aplaudiments i complicitats difícils d'explicar, si més no. Les imatges dels nous socialistes espanyols (catalans inclosos) compartint manifestació i principis amb l'extrema dreta, tant parlamentària com extraparlamentària, ha estat un indici ben clar de cap a on va la política hispana, i també una part de la catalana. Avui, la cambra baixa ho ratificarà, encara que dubto que els mitjans hi dediquin gaire espai, ocupats com estan amb els sediciosos colpistes catalans.

Francament, em sap greu per bons companys i amics socialistes de tota la vida, que no se'n saben avenir a la realitat i que, al capdavall i per pura dignitat personal, es neguen a combregar amb les rodes de molí que ara els posen al davant. Sempre és dur perdre la innocència o veure traïts uns ideals, i a cal PSOE-PSC, avui és el pa que s'hi dona.

Avís a navegants, per acabar. Mirem cap a on volem eixamplar les bases, aquí, a casa nostra, perquè si alcem els ulls una mica més enllà d'aquest país petit on vivim -tot i que cada dia és menys necessari- veurem que, ara com ara, l'eixamplament només té una direcció: la de la unitat indissoluble, ni que sigui per amagar vergonyes, per comprar silencis, o per retallar llibertats. Alerta amb qui es vol escollir com a futura parella de ball. Ens hi va l'existència. Directament.

Comentaris (0)20-03-2018 06:20:33

Dilluns

Costa molt pensar que torna a ser dilluns i que cal tornar a la feina, a la rutina, al ritme ordenat i previsible de cada setmana. Tot just sortim d'un cap de setmana que es mou entre els resultats de futbol, alguna que altra trobada familiar i les ja tradicionals manifestacions de tot signe i condició, i ja hi tornem a ser, a dins d'aquesta mena de roda de hàmster que és la realitat quotidiana i de la qual poc en sabem, ara mateix, més enllà del que podem imaginar o suposar mentre anem voltant i voltant sense fi per no arribar enlloc.

Una nova setmana al davant, i després Setmana Santa, temps de reflexió, de vacances, o de no res, segons cadascú. Una setmana d'anar tancant coses, a poc a poc, perquè quan arriben dies festius o períodes vacacionals, sembla que el món s'hagi d'acabar i calgui tenir-ho tot endreçat. Quina mandra, això d'anar fent sense saber ben bé on podrem arribar. O pitjor encara, amb la certesa que no arribarem enlloc, fem el que fem.

Parlo de política, que ningú s'espanti. La vida, per sort, encara és molt més d'aquest univers pla que ens volen fer veure i entendre els nostres dirigents. La vida, per sort, encara depèn, poc o molt, del nostre estat d'ànim, de les nostres ganes i de la nostra capacitat de fer, d'inventar realitats agradables allà on ens diuen que no hi ha res.

Avui és dilluns, dia de tornada a la normalitat. Tornarem a escoltar ràdios i televisions i a llegir diaris i ens tornaran a repetir el que ja sabem o podem imaginar. Així i tot, com sempre, acabarem dibuixant un somriure discret per sota del nas, mentre pensarem: No ens enganyareu. No és la nostra guerra, és la vostra, i només la podeu guanyar o perdre vosaltres. A nosaltres ens tocarà haver-nos-les amb el vencedor, en tot cas. I prou.

Comentaris (0)19-03-2018 06:13:54

Ni pluja, ni fred.

"Al mal temps bona cara", diu el refranyer popular. Cert que costa fer bona cara quan les coses no van precisament de cara, valgui la redundància, però ben mirat, no hi massa més a fer, si no volem abandonar-ho tot o amargar-nos l'existència. I tampoc no cal.

La primavera que tenim tan a tocar és estació de mal temps; o més ben dit, de temps canviant, imprevisible. És una època complicada per a fer segons quins plans, perquè un aiguat imprevist o una caiguda sobtada de les temperatures poden engegar a pastar totes les nostres il·lusions. I justament per això, perquè de vegades no tot acaba sortint com voldríem, val la pena recórrer al refranyer i mirar què hi diu la saviesa antiga i popular. I actuar en conseqüència, evidentment.

Venen dies, setmana santa inclosa, de canvis en les rutines, de viatges, de descobertes... i el clima, o el que sigui, ens els poden complicar, perquè som al temps que som i la meteorologia i l'atzar ja sabem que són capriciosos. De tota manera, farem bé d'encarar aquestes setmanes de trànsit a la bonança que arraconarà finalment l'hivern, amb l'actitud positiva i l'afany indestructible de superació que ens ajuden a salvar qualsevol adversitat, i que val la pena tenir sempre a mà. Al cap i a la fi, "a mal viatge, mantes noves", diuen. Doncs això.

Comentaris (0)18-03-2018 06:31:36

A banda i banda

Quan mor alguna persona especialment rellevant en qualsevol camp del coneixement, acostumen a recordar-se una bona colla de frases inspirades que va anar deixant anar al llarg de la seva vida. És una mena de memòria pòstuma per al comú dels mortals que tot sovint no podem arribar a comprendre el seu llegat intel·lectual. El darrer exemple el tenim amb Stephen Hawking, astrofísic que deixa una herència científica tan immensa com inabastable per a la major part de nosaltres, no ens enganyem. De tota manera, els concentrats de saviesa que són algunes de les cites que corren aquests dies per tot arreu, valen molt la pena, i faríem bé de tenir-los ben presents en més d'una ocasió.

Hawking, en un moment donat, va venir a afirmar que fins i tot les persones que diuen que tot està predestinat i que no podem fer res per canviar el nostre destí, segueixen mirant a banda i banda abans de travessar el carrer. Ben cert. Caldria tenir a mà aquestes paraules cada cop que el desànim i la sensació d'impotència ens envaeixen. Potser sí que no podem canviar el món ni bona part de la nostra realitat més immediata, però això no treu que per obligació, o encara més, per instint, seguim fent coses, seguim mirant a banda i banda, per més que el carrer tingui només un sentit de circulació i no percebem cap perill a prop.

Desànim i impotència són sensacions que ens poden assaltar en aquests temps estranys i gens clars que vivim. Som humans i tenim tot el dret a sentir-les, només faltaria. De tota manera, alguna cosa ben a dins nostre ens fa mirar abans de fer un pas; alguna llumeta s'encén sempre al nostre inconscient i ens fa veure que no tot està perdut i que encara no és l'hora de llençar el barret al foc. I segurament no ho serà mai.

Comentaris (0)17-03-2018 07:00:47

Jocs de mans

Diuen que un dels grans mèrits dels mags és saber atreure l'atenció de l'espectador, ni que només sigui per un breu instant, lluny del lloc on s'està produint realment el joc de mans. D'aquesta manera, el truc es torna invisible i la il·lusió acaba sent completa.

Alguna cosa de mags deuen tenir determinats polítics, que també saben com desviar l'atenció del gran públic dels problemes reals. Un magnífic exemple el vam tornar a tenir ahir, amb els escorcolls al Palau de la Generalitat i a la seu d'Òmnium. Enèsims escorcolls, de fet, tant a un lloc com a l'altre. Imaginar que a hores d'ara hi pot haver alguna cosa comprometedora, suposant que mai hi hagi existit, és somiar truites o considerar, la gent que hi treballa, directament imbècil. Però més enllà de capses de cartró que van i venen, i que pel que es veu a la televisió no sembla que pesin gaire tenint en compte el seu volum i que suposadament contenen documents (i el paper pesa), els prestidigitadors dels poders de l'Estat van aconseguir, un cop més, desviar els focus de la multitud de passes endavant que estan fent els processos oberts per corrupció del PP o, sense anar més lluny, de la brutal repressió que estan patint a Múrcia per l'afer de les vies del tren, un afer que sí que sembla Màtrix -com dirien de bon grat la gent de Ciutadans- perquè només sembla que existeixi a les xarxes socials, o la carn dels murcians que defensen una ciutat digna, però no als mitjans de comunicació tradicionals, més ocupats en el conflicte català o en la morbositat dels crims des d'on esbombar la xenofòbia.

Ahir, nova mostra de prestidigitació mediàtica. I no en serà la darrera, segur que no. Si més no, tinguem clar que tot és només un macabre joc de mans, rere el qual s'amaguen el saqueig de les pensions, la criminalització de qualsevol dissidència, o les prebendes als bancs i a les concessionàries de les autopistes madrilenyes, sense anar més lluny, perquè la llista de despropòsits i indignitats podria ser llarguíssima. El problema no som nosaltres, són ells. I que no ens enganyin amb les seves males arts.

Comentaris (0)16-03-2018 06:13:55

Una mica més ignorants

Ahir va córrer com la pólvora la notícia de la mort d'Stephen William Hawking, una de les ments més lúcides d'aquests temps i sense cap mena de dubtes de la història de la ciència en general i de la física en particular. Científic conegut com pocs, segurament per la seva imatge, unida inseparablement a una dura malaltia que no va aconseguir d'aturar un cervell privilegiat, i que, gairebé com una mena de conjunció astral estranya, o de casualitat remarcable, va néixer a Òxford i va dir adéu a Cambridge.

Quan una ment prodigiosa com la seva s'atura, el món es torna una mica més ignorant. Cert que n'hi ha d'altres, i que n'hi haurà molts més, però costa molt que algun altre savi, que un altre científic sobretot, se'ns acabi posant tan a prop com Hawking, ja sigui a través de la televisió, dels documentals divulgatius, o de les sèries d'humor o d'animació, fins i tot, per recordar-nos el valor del coneixement i de la intel·ligència, enmig d'una societat regida per mediocres, on la vulgaritat, quan no directament el menyspreu al saber són valors a l'alça que s'expandeixen per tot arreu.

Avui, el món és una mica més justet. Avui anem una mica més curts de referents socials realment valuosos. Avui, podrem tornar a mirar al cel amb curiositat, admetent que se'ns escapa tot el que allà hi passa, amb la trista certesa que ens falta una veu que ens animi a mirar més enllà del que tenim tot just davant dels nassos; una veu que ens encoratgi a aprendre i a buscar respostes allà on només hi sabem veure la negra foscor de tot el que ignorem o desconeixem.

Comentaris (0)15-03-2018 06:14:48

I tan diferent, com és.

"Spain is different". El vell lema turístic del franquisme, en aquells temps en què Manuel Fraga, aleshores ministre d'Informació i Turisme, i més endavant fundador del PP, feia i desfeia com volia, sempre lleial al servei de la dictadura, segueix, avui, ben viu, com tantes i tantes coses d'aquella etapa fosca i cruel.

Que el Tribunal Europeu dels Drets Humans sentencia Espanya per haver condemnat aquells que un dia van cremar una foto del rei, perquè considera que aquest gest és una manifestació de la llibertat d'expressió i no un delicte contra la corona? Doncs el Congrés dels Diputats, amb els vots de la dreta franquista del PP, ajudada pels seus socis neofalangistes de Ciutadans i la fidel oposició (cada cop més fidel i menys oposició) socialista, voten per mantenir aquesta figura suposadament delictiva per evitar qualsevol vol contraria a la monarquia.

Que no hi ha manera humana de dictar una ordre de detenció contra els membres del nostre Govern legítim a l'exili, ni a Bèlgica, ni a Dinamarca, ni a Suïssa, ni a la Gran Bretanya, perquè cap d'aquests països no reconeixeria contra ells els delictes que se'ls volen atribuir? Cap problema, l'amenaça policial i judicial es manté a Espanya i punt. Què en sabran, ells.

Que el capellà que mana al Valle de los Caídos es nega a atendre una citació del Senat perquè es veu que té molta feina? Cap problema, la comissió de senadors es trasllada al Valle, no fos cas que el molestessin, de tant enfeinat com està mantenint viva la memòria del dictador i es pogués ofendre.

Que tothom, a tot arreu, reconeix que hi ha presos polítics, a Espanya? Cap problema, aquí es gira la cosa, es parla de polítics presos, o directament de delinqüents, tant si han estat jutjats i condemnat com si no (un detall menor, es veu), i tan contents. Això sí, els perseguits o condemnats per delictes econòmics de tota mena, campen per allà on volen, institucions incloses. Només faltaria.

Realment, el món democràtic pot dir el que vulgui, que Espanya va a la seva, en ple Segle XXI, mantenint l'essència més pura del franquisme viva i ben viva. Això sí, es vey en un estat de dret, amb una monarquia parlamentària i una democràcia constitucional ben consolidada. O això diuen.

Comentaris (0)14-03-2018 06:14:46

Dubtes irracionals. Espero.

Fa dies, massa dies, que em ronda pel cap una sospita que voldria gens encertada. La sospita és que tot el que ha anat passant darrerament, especialment a partir de l'1 d'octubre, ha superat, i de molt, les expectatives, i potser també els desigs, de la classe política més autoproclamada sobiranista, independentista o republicana, com vulgueu o més us agradi. Sospito que la gent del carrer hem estat molt per damunt del que podien esperar, i ara els nostres polítics, nodrits bona part d'ells a l'ombra plàcida del vell oasi català, no sabem com respondre a tan legítimes demandes.

La política és l'art de la negociació i de la flexibilitat, però també de la traïció, i de vegades fins al límit. La gent del carrer, però, som molt més simples, més clars, més senzills. Si ens peguen, no oblidem; i si ens enganyen, sabem tenir memòria. En qualsevol cas, no perdonem, perquè no ens hi va el sou, ni el prestigi, ni res, com a alguns. O potser perquè ens hi va tot el que som i ens defineix com a persones. I justament per això, perquè tenim memòria i no estem per raons, m'assalten, ara mateix, molts dubtes sobre el futur i sobre les autèntiques intencions dels partits. No en tinc cap, de dubte, sobre l'honorabilitat i la coherència de molts dels nostres polítics de primera línia, però admeto que tinc molt més que interrogants sobre aquestes mateixes virtuts si parlem de la maquinària que mou els aparells dels partits, sempre fosca i massa sovint sotmesa a objectius i prioritats inconfessables.

Així és que plantejo una hipòtesi sense cap ganes que sigui certa: i si els poders dels partits sobiranistes estan executant una voladura controlada del procés per tornar a la placidesa de fa només uns anys? Pensem-hi un moment. Els grans partits mantindrien, o recuperarien, segons el cas, una hegemonia de poder que no volen perdre a cap preu i tornarien a tenir corda per anar fent la seva uns quants anys, o dècades. Pel camí, algun que altre efecte col·lateral inevitable, com ara alguns presos i exiliats, degudament convertits en màrtirs o, fins i tot, una legislatura espanyolista de trànsit, si fos inevitable i, en qualsevol cas, una societat a la qual caldria anar alliçonant en la nova realitat. I aquí rau el problema: com explicar que tantes il·lusions, tanta fermesa, tants esforços i tants cops han servit només per tornar a la casella de sortida. Potser fent servir les víctimes encara evitables com a escut i argument? Allò d'evitar mals majors acostuma a funcionar. De fet, la campanya mediàtica de generar dubtes, magnificar indefinicions i fer plantejaments de marxa enrere ja ha començat fa dies, i no sembla que s'hagi d'aturar. Tant de bo m'equivoqui.

Comentaris (0)13-03-2018 06:20:36

Caos

Crec que no exagero si afirmo que estem vivint uns dies en què el desconcert més absolut sembla instal·lat còmodament a casa nostra. Seguim sense govern, amb presos polítics i exiliats, amb un deteriorament imparable de la nostra societat, amb un Govern de Madrid cada cop més a la corda fluixa, però cada cop més agressiu, amb manifestacions com la d'ahir, reclamant solucions, amb un Parlament inactiu i amb sessions eternament ajornades, amb canvis d'estratègia davant dels tribunals espanyols i internacionals, i sense ningú, a hores d'ara, que pugui dir del cert on anem.

En situacions de caos, potser el més sensat és recordar les veritats més sòlides, més absolutes, fins i tot i no perdre-les de vista. Ara mateix, m'atreveixo a citar:

1. No és tolerable l'existència de presos -ostatges- polítics, ni d'exiliats per raó ideològica.

2. Cal frenar la destrucció, per obra i desgràcia del sinistre 1555, del nostre sistema social i de convivència.

3. Cal imposar la lògica de país a la lògica dels partits.

Potser la clau de volta es troba en aquesta darrera afirmació. El desgast polític a tots els partits és enorme, gairebé tant com la seva incapacitat per trobar solucions, ara que la gent del carrer els ha passat definitivament per sobre i exigeix respostes. Segurament cal un relleu gairebé absolut a totes les formacions i la irrupció d'una nova manera de fer política, menys centrada en els equilibris de poder i en distribucions de càrrecs que tenen més a veure amb factors territorials o de gènere, que no pas de competència i capacitat, que hem patit fins ara, i més enfocada a bastir un país més digne i més just. De moment, cap canvi a l'horitzó. Formes molt antigues per a una hipotètica república que es vol vendre com a nova. Difícil, molt difícil que amb aquests bous puguem llaurar res com caldria.

Comentaris (0)12-03-2018 06:26:21

Un moment per a tot

El calendari avança, un any més, implacable. I la natura, com bonament pot, mig sobtada pels freds tardans, per la neu i pel vent, també fa el seu curs i comença a desplegar, ja sense cap pudor, el seu espectacle multicolor de les branques florides. Tot costa, però tot arriba.

Faríem bé de mirar més sovint la natura, allò tan difícil de preveure i impossible de controlar, per provar d'entendre la nostra vida sencera. Al capdavall, més o menys domesticada i sotmesa, som part d'aquesta natura, part d'aquests cicles que es repeteixen, sempre diferents i sempre previsibles. Però ens hem acostumat a no tenir paciència, a tenir de tot a tothora i a voler flors al desembre. I així ens va.

Tot té el seu moment, i hi ha un moment per a cada cosa. Tot arriba, i tot se'n va. Ben mirat, potser té més sentit mirar les tendències, l'evolució inevitable de tot plegat, com ens ensenya la natura, que no pretendre aconseguir o retenir resultats immediats, o la floració a deshores. Aquestes setmanes són un moment magnífic per retrobar el sentit i el ritme pausat i inexorable de la vida i aprendre a esperar, a gaudir de l'espera, amb la certesa que la flor, per més bella que sigui, només és el primer pas per al fruit.

La natura ens ensenya, si la sabem escoltar. Igual com els savis antics, que ens ensenyaven el valor del viatge, fins i tot per sobre de la destinació. L'antesala de la primavera és un bon moment per recordar-ho.

Comentaris (0)11-03-2018 07:01:37

I mentrestant, tot en ordre

Dies intensos de debats sobre candidats, calendaris, programes de govern, recursos, decisions judicials, filtracions als mitjans, entrevistes interessades, disputes entre partits, joc brut, i èxits i fracassos esportius, fins i tot, és a dir, intensitat en tot allò que fa mesos que és la nostra realitat quotidiana. El camí a la normalitat, suposo. Tot en ordre.

I mentre tot això es cou i ocupa debats, tertúlies -fins i tot de bar-, espai als mitjans i més lloc als nostres caps i a les nostres anònimes existències del que caldria, la vida fa el seu curs, enmig d'una indiferència que pot arribar a ofendre, com és el cas de l'àvia de 83 anys, de Manresa, que va anar a un convent a demanar ajuda perquè portava tres dies sense menjar. Si us plau, llegiu aquesta breu crònica i després tornem engegar la tele, la ràdio, o obrim els diaris i reprenem la nostra quotidianitat informativa. Tot en ordre.

Si l'exercici de la política no ha de servir perquè cap persona, i menys encara cap persona indefensa, passi les privacions de l'àvia de Manresa, la política i totes les seves paraules i declaracions no servixen per res. Si el nostre país, o la república, o el que sigui, tant em fa, pot girar la cara davant de situacions com aquesta, res no té cap sentit, ni cap justificació. Podem seguir debatent tant com calgui i buscant solucions imaginatives o absurdes vàlides per a tots els mals, però mentre la gana ens deixi notícies com aquesta -i de casos similars en trobaríem per milers, avui, a casa nostra- que ningú no gosi parlar de justícia social ni de res que s'hi assembli. Això sí, tots contents, perquè es veu que vivim un moment d'expansió econòmica que satisfà tots els responsables dels comptes públics i els anima a mostrar-se en públic amb el pit unflat i la cara ben alta. Tot en ordre.

Comentaris (0)10-03-2018 06:56:16

Ahir

Fa molts anys que et sento dir les mateixes coses, que et sento defensar els mateixos principis, amb convicció profunda, amb la seguretat de saber que tens raó. I també fa molts anys que et veig tornar cansada, decebuda, frustrada davant de tanta incomprensió, davant de tant "va dona, no serà tant", "no dona, no", "tu que tot t'ho prens a la tremenda" i de tanta i tanta negació constant de l'evidència.

Potser sí que les coses volen temps per fer-se. Potser sí que cal que finalment tot esclati i que figures reconegudes mundialment, aquelles que tothom escolta quan parlen, alcin la veu denunciant la realitat. Potser sí que cal que el negre enfosqueixi i il·lumini alhora alguna que altra d'aquelles gales farcides de glamur i lluentons que tothom espera amb delit perquè la veritat surti amb tota la seva cruesa i la raó es comenci a obrir pas. Potser sí que cal que dues ministres ofenguin la intel·ligència que se'ls suposa amb declaracions vergonyants carregades d'autoodi mal maquillat, o que un president del govern llueixi a la solapa el símbol d'allò que poques hores abans menystenia amb supèrbia i sense cap pudor, en una demostració més de com d'hipòcrita pot arribar a ser la política en mans de segons qui.

I després de tot, o potser per tot, ahir vas sortir al carrer. Tu i milions com tu arreu del món. Milions de dones carregades de raons i de segles d'injustícia mal negada. Dones com tu que fa anys que criden, massa sovint en silenci, i dones joves que tot just aprenen a cridar. Ahir éreu legió, cansades de picar ferro fred i de clamar en el desert, i vàreu prendre els carrers perquè tothom sentís la vostra veu d'un cop per sempre. Ahir, mig món va fer un crit immens de ràbia, d'orgull i de dignitat, i tot va tenir sentit, un nou sentit. Ahir, milions de dones com tu us vàreu mirar al mirall i us vau agradar. I molt. I a mi.

Comentaris (0)09-03-2018 06:15:07

Silenci

Avui, la millor paraula que puc escriure és el meu silenci. Avui, respecte i solidaritat.

Comentaris (0)08-03-2018 06:12:39

Normalitat

No caiguem en el parany. Res no és normal, ni res no tornarà a ser normal en molt de temps. Si tot va bé, que està per veure, aviat podríem tornar a tenir Govern i, d'alguna manera, s'apedaçaria la situació estranya que vivim des de la involució política del 155. Si això passa -que, insisteixo, està per veure- començarà un període de retorn a la suposada normalitat política i social. Però encara així, amb un nou Govern, res no serà normal, perquè ben mirat:

  • Seguiran a la presó, de forma preventiva, un grup de persones per delictes que mai no han existit.
  • Seguiran a l'exili un altre grup de persones pels mateixos motius.
  • Seguirà la persecució judicial contra moltíssims alcaldes, diputats de la legislatura passada i ciutadans de tota mena i professió.
  • Seguirà la persecució contra el nostre sistema escolar i els nostres mitjans de comunicació públics.
  • Seguirà la intervenció dels comptes públics per part de l'Estat i el control dels conceptes de despesa per manipular i bloquejar els nostres objectius socials.
  • Seguirà l'ofec econòmic i mediàtic contra el nostre país.
  • Seguirà la censura i la persecució de qualsevol idea contrària a la normalitat oficial del Regne d'Espanya.

I per damunt de tot, seguirem demostrant, amb els pocs instruments que tenim, que res no és normal, que no volem aquesta seva normalitat. I ho farem amb concentracions, cantant, amb llaços grocs o amb xapes de tota mena, o com calgui, perquè res no és normal, ni sembla que ho pugui ser en molt de temps. Però hem après a tenir constància per defensar les nostres conviccions i paciència a prova de tot per tal de perseverar i no desistir.

Comentaris (0)07-03-2018 06:22:03

Lliçó magistral

Fa quatre dies, vaig ensopegar, com aquell que no vol la cosa, amb la notícia d'un professor de Ghana que ensenya el funcionament de Word a través de dibuixos a la pissarra. La notícia venia motivada pel fet que, finalment, Microsoft ha decidit regalar-li un ordinador, perquè pugui fer la seva feina d'una manera més còmoda.

La notícia, per a molta gent, pot ser el gest de generositat del gegant informàtic. Per a mi, però, és la manera com l'educació s'obre camí i com, quan falten recursos, es desborda la imaginació. Ben mirat, Owura Kwandwo, que així es diu el professor, no fa res que no facin a diari milers i milers d'ensenyants d'arreu del món, quan intenten, amb més recursos, segur, però amb la mateixa il·lusió i ganes, que una colla d'estudiants entenguin que la literatura ensenya a mirar amb uns altres ulls la realitat, encara que no llegeixin més enllà de la pantalla d'un mòbil; o que les matemàtiques són per tot arreu, tot i que costi tant calcular en canvi a la botiga; o que la història ens explica constantment què som i per què, per més que ens costi ser crítics amb el present; o que la física ens diu on són els límits de l'univers on vivim, malgrat que massa sovint ni sortim de casa; o fins i tot que els idiomes són importants, a pesar de massa models que s'entesten a desmentir aquesta afirmació amb l'argument de la unitat del monolingüisme.

En qualsevol cas, el professor Kwandwo ens ensenya, a tots nosaltres i molt més enllà de les parets de la seva aula, que educar és important, que aprendre, encara que el que aprenem ens soni molt llunyà o molt inútil fins i tot, és important, i que no hi ha limitació insuperable, quan la voluntat és ferma i les conviccions sòlides. Estaria molt bé que fóssim capaços d'aprendre aquesta lliçó, tant a dins com a fora de les classes. Segurament, la nostra vida i la societat on la vivim serien molt diferents, i molt millors.

Em quedo amb unes paraules d'aquest gran professor: "Necessitem millors equips, ajudes per als professors i els estudiants i un govern que porti l’educació al cor". Potser aquí, a les paraules finals. hi ha la clau de volta de tot plegat i el sentit últim d'ensenyar.

Comentaris (0)06-03-2018 06:24:18

Memòria

Entre debats i despropòsits a l'espera d'un nou Govern a Catalunya, el món segueix al seu ritme i van passant coses que sovint no aconsegueixen l'atenció que mereixerien. Un bon exemple és la recent visita d'un grup d'eurodiputats al Valle de los Caídos, lloc sinistre, on encara hi ha més de 12.000 cadàvers enterrats, dels més de 30.000 que hi reposen, sense identificar, el que el converteix en una immensa fossa comuna.

Recomano la lectura d'aquesta breu crònica de la visita, una visita a l'oblit, o potser hauria de dir a la impunitat i a la desmemòria, de les atrocitats d'un règim que mai no s'ha jutjat i que, cada dia que passa, sembla que es reivindiqui com a gran solució a tots els mals i a qualsevol dissidència. I és que la presència del franquisme, de l'exaltació del feixisme i de la violència pura contra els que opinen diferent augmenta per moments i amb absoluta impunitat, mentre aquest estat de dret virtual que ha esdevingut Espanya es dedica a perseguir opinions, acudits, músiques, llibres i a coartar la llibertat amb una immensa llosa de silenci i de por... com en els pitjors temps de postguerra.

La lògica de la modernitat i de la immediatesa s'imposen. Tot és efímer i la memòria és un valor que cotitza a la baixa, en aquests temps. Però només des de la memòria, des de la capacitat de recordar i aprendre del passat, podrem construir alguna cosa amb una mica de sentit. Una mica de memòria, de perspectiva històrica fa mig any, posem per cas, segurament hauria pogut evitar molt del que patim ara mateix. Girar els ulls a determinats espais pot ser el millor antídot contra la candidesa o, fins i tot, contra la bona fe, qua resulta que al davant encara tenim la bèstia.

Comentaris (0)05-03-2018 06:19:06

Un dia més. Un nou dia.

Quan escric aquestes línies encara és fosc. A través de la finestra puc veure si hi ha o no estels, i ben poca cosa més. Puc intuir, amb tant poc, si ve un dia clar o si els núvols guanyaran la partida. Cal esperar. Cal tenir paciència i esperar que les primeres clarors permetin veure una mica més, per poder començar a fer plans, a pensar com omplirem aquestes hores noves de trinca que un nou matí ens regala. Aquest és el moment de començar a comprovar si els nostres propòsits, els nostres projectes, les nostres previsions sobre aquell sempre recurrent "què farem demà" podran seguir el camí cap a fer-se realitat, o si caldrà desar-los per a una ocasió millor i improvisar.

Ben mirat, la vida és una mica com aquestes primeres hores que precedeixen l'alba. Pensem, imaginem el futur, fem plans... i de vegades ens en sortim, i de vegades cal canviar-los tots, ja sigui per defectes de concepció, per qualsevol incident difícil de preveure, o per la intervenció d'algú o d'alguna cosa que ho capgira tot. I malgrat tot, persistim, seguim demanant la lluna o somiant truites, tant li fa. Seguim imaginant un futur millor, engrescador, on puguem ser feliços, mentre esquivem núvols, pedres, ventades, entrebancs, enveges i rancúnies.

Avui, primer diumenge de març, i tot apunta que, fent honor a la reputació del mes, canviant i traïdor, tant podem veure el sol com haver d'agafar el paraigua. Tot i que, si és cert el que diu la dita: "el que pel març fa el dia tres fa tota la resta del mes", podem tocar, ni que sigui tímidament, campanes. Sigui com sigui, tot just desperta una nova ocasió per posar a prova la nostra capacitat d'adaptació i d'improvisació per tal d'aconseguir que avui sigui un dia interessant i que quan ens posem al llit puguem pensar, satisfets, "avui, ha valgut la pena".

Comentaris (0)04-03-2018 07:10:21

Disc nou

Ahir, Roger Mas presentava el seu nou disc "Parnàs" i ho feia en un ambient íntim, sobri, afectuós i efectiu com la seva música, a Brussel·les, amb la presència dels membres del Govern català que són a l'exili, en honor a ells i en suport i denúncia dels presos polítics catalans tancats a presons espanyoles. Un cop més, una petita gran genialitat del solsoní, no només per la seva música, sinó per la seva manera de fer.

Faria molt bé l'Administració catalana d'aprendre una mica de Mas, de Roger Mas. Si realment creiem que a Brussel·les hi ha una part del nostre Govern legítim, potser aniria sent hora -ja fa dies que ho és, de fet- de treballar també des d'allà en alguna que altra actuació d'aquelles que tenen impacte internacional, sobretot. Estan molt bé les visites protocol·làries, que segur que aporten suport i afecte, a banda de netejar alguna que altra consciència, però encara estarien millor les visites si duguessin una càrrega de responsabilitat efectiva de govern. I aquest tipus d'accions, especialment en el cas dels departaments amb consellers exiliats, què voleu que us digui, personalment, les trobo a faltar.

I davant d'aquest silenci greu de la maquinària administrativa, de l'endogàmia mental i geogràfica, de la poca ambició, o de la incapacitat, el gest de Roger Mas resulta encara més lloable, més digne i més modèlic, especialment ara que la música torna a estar censurada, com en els pitjors anys del franquisme, i que una cançó pot comportar presó.

En el fons, és una qüestió de convicció i de dignitat personal. Hi ha qui cobra un sou públic i s'empassa el que sigui, sense cap pudor, per no perdre'l, en aquesta Catalunya ocupada, i hi qui pren posicions de risc, des del seu capital particular, des del seu talent i des de la solidesa dels seus valors, allà on més servei pot fer. Un cop més, l'art i la cultura autèntics, no els de saló i llotja, ens marquen el camí, si és que encara sabem escoltar.

Comentaris (0)03-03-2018 07:03:01

Una imatge que ho diu tot

El Mobile ha abaixat la persiana, un any més. Un any polèmic, en què la política hi ha dit massa, malgrat que la seva pròpia direcció s'ha encarregat de desmentir i desmuntar totes les amenaces apocalíptiques d'aquells que en nom de la sagrada unitat estan disposats a qualsevol cosa, fins i tot al ridícul més espantós.

En posar-se en marxa aquesta complexa i efímera estructura tecnològica, ens arribava la imatge de la comitiva reial recorrent els passadissos del certamen, empassant-se els llaços grocs d'un bon grapat de representants de les empreses i institucions catalanes. Fa un parell de dies, qui va fer la visita de rigor va ser la representació de Ciutadans, encapçalada per Ribera i Arrimadas, que no van tenir cap problema a fotografiar-se davant del pavelló d'Espanya, però que ni es van acostar als estands de les empreses catalanes, tot i que, tal com van demostrar les fotos del Rei a tots els que ni ens hem acostat al Mobile, eren just l'un davant de l'altre.

Ben cert que aquestes fires són enormes, que difícilment es pot visitar tot i que sempre s'ha d'acabar triant i, per tant, descartant. De tota manera, en el cas de líders polítics que fan bandera d'allò de governar per a tots els catalans, és curiós comprovar, més enllà de les paraules, el nul interès per la representació catalana i les seves empreses tecnològiques. Conclusió inevitable: arribat el moment, ells governarien per als espanyols, amb els que posen gustosos i somrients, però no per als catalans, als quals esquiven. Curiós i il·lustrador alhora, i més encara pensant que Arrimadas lidera el primer grup amb representació al Parlament i també l'oposició al conjunt de forces majoritari. Tota una declaració de principis en una sola fotografia.

Comentaris (0)02-03-2018 06:17:56

Tornada a la feina

Avui, sessió al Parlament. Avui, novament imatges de la cambra plena -o gairebé- i novament debats, votacions i tot allò que fa que el Parlament sigui allò que és. De tota manera, avui, sessió atípica per començar la legislatura, perquè no servirà per elegir president de la Generalitat, ni per obrir la porta a la formació d'un nou Govern, les dues institucions que encara resten pendents de recuperar després del cop del 155.

En qualsevol cas, la sessió d'avui ha de servir de molt. En primer lloc, ens ha de situar, als espectadors que no tenim res a veure amb l'exercici de la política, enmig d'aquest mar de rumors, declaracions i mentides sobre el futur. En segon lloc, servirà per saber si a partir d'ara ens mourem en el terreny dels principis o en el de les possibilitats, en la realitat -per dura que sigui- o en el desig. En tercer lloc, farà visible, si encara cal, el tarannà democràtic, o no, del Govern de Madrid, mirant d'alterar com sigui, o respectant, el resultat d'unes eleccions que ells mateixos van forçar i que van perdre. Després d'un parèntesi nadalenc extraordinàriament llarg, estaria bé tornar a una certa normalitat i començar a posar en funcionament tantes i tantes qüestions que el país necessita, no ja per evolucionar, sinó per a, simplement, subsistir amb uns mínims de qualitat.

I ara ve la meva gran pregunta que potser respondrà la sessió d'avui, o potser no: enmig de tot aquest joc, o aquesta guerra, de la política i dels partits, què hi pinten els interessos i les necessitats de la gent del carrer? A hores d'ara, i molt a contracor, crec que res. Senzillament crec que estem responent amb un nivell de dignitat i de responsabilitat molt per sobre de la qualitat de la nostra classe política. Avui començarem a veure si estic en el cert (i m'agradaria molt equivocar-me) o si tot plegat serveix de debò per construir una societat millor, i no només per ocupar escons i càrrecs, o per evitar que s'ocupin, a qualsevol preu.

Comentaris (0)01-03-2018 06:23:09