login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Què hi fan?

Què hi fan els radicals, adoctrinadors, fanàtics, nazis, intolerants, traïdors, feixistes, hereus dels terroristes... és a dir, els diputats independentistes, participant d'una moció de censura que, a tot estirar, pot substituir un govern espanyol que ens odia per un altre que n'ha estat i és còmplice i partícep d'aquest odi?

Costaran molt de pair les imatges i les paraules d'unes persones amb un llaç groc a la solapa parlant sobre si cal donar suport o no a un hipotètic relleu al govern; sobre si aquells que ara mateix, com aquell que diu, no s'estan d'insultar, vexar i humiliar el nostre president i els presos polítics i exiliats. De debò que hem de fer el joc a aquesta gent i ajudar-los perquè puguin arribar al poder? És més, què hi pinten els diputats independentistes prenent part i posició en una pura pugna partidista entre dos (o tres) partits que ens odien i que porten mesos deixant-nos-ho ben clar?

No sé què en deuen pensar els presos i exiliats. Bé, potser més m'estimo no saber-ho, perquè segons com vagin les sessions al Congrès del Diputats d'avui i de demà, quedarà molt clar que s'assumeixen els empresonaments i l'exili, amb la més absoluta normalitat, com una part més d'una estranya i segurament poc confessable estratègia política, de finalitats no massa presentables. Segons com vagi tot plegat, aquests diputats, i els partits que representen, hauran de donar moltes explicacions, sobretot a tants i tants milers de persones que durant mesos i mesos han sortit al carrer reclamant la llibertat i defensant la dignitat d'unes institucions que poden quedar molt malmeses, a nivell de credibilitat i de coherència, en només dos dies.

No estaria molt més bé deixar que els partits del 155 es matin entre ells, si volen, i nosaltres formar Govern i començar una urgent i imprescindible reconstrucció institucional i nacional? Doncs es veu que no. Deu ser allò de la qüestió de prioritats. O un cert tuf a claudicació, si no a traïció, directament. Aviat se sabrà.

Comentaris (0)31-05-2018 06:09:17

Tornem als clàssics

Recuperem els clàssics. En aquesta ocasió tot un clàssic del futbol, el mític Johan Cruyff, qui va dir que si tu tens la pilota, no et poden fer gols. És una evidència que a Catalunya, fa massa mesos que no tenim la pilota, i que els gols ens cauen un darrere l'altre. Ahir, però, vam tenir el primer indici clar de la possibilitat de recuperar el control del joc i la iniciativa, perquè el president Torra va anunciar la composició del futur Govern, sense consellers presos ni a l'exili, però Govern al capdavall, que no és poca cosa.

Aquest nou equip té al davant un repte descomunal: reconstruir una administració malmesa i refer un país agredit. Caldrà establir bè les prioritats. Modestament, proposaria: primera, alliberar els presos; segona, restituir els cesats; tercera, recuperar les estructures torpedinades; i quarta, començar a construir una maquinària administrativa al servei real d'un projecte de país nou, i no ancorada en rutines antigues, com fins ara, en massa ocasions i en gairebé tots els àmbits.

El nou Govern, però, si sap llegir la realitat i aprendre d'aquests darrers mesos, tindrà una valuosíssima informació per saber dissenyar els objectius a curt, mig i llarg termini, prescindint d'urgències històriques absurdes, i sabrà amb qui pot comptar -detall gens menor, a tots els nivells- per constuir el futur. Els llargs mesos del 155 han posat cadascú al seu lloc, si sabem analitzar correctament tot el que ha passat.

Ja hi ha qui parla de claudicació i tot plegat, i qui s'omple la boca amb el poder de l'estat de dret. Qui diguin. Al capdavall, els fets seran els que donaran o treuran la raó. Cal saber de què és capaç el nou Govern, i si realment l'aparell jurídic de la Generalitat començarà la croada de denúncies, a hores d'ara ja imprescindible, contra polítics, periodistes, governants, activistes i qui calgui, que han gaudit d'uns mesos d'impunitat absoluta per mirar d'humiliar les nostres institucions i la nostra dignitat personal i col·lectiva. Ara és el moment de recuperar de debò la iniciativa, de tenir el control de la pilota i de començar a fer gols, que la remuntada serà llarga, però imprescindible, si realment volem guanyar. Si és que realment volem omplir de sentit, de significat i de continguts aquest mot avui encara tan eteri que és "república".

Comentaris (0)30-05-2018 06:11:33

Moció de censura

Aquesta setmana, moció de censura al Govern de Madrid, i debat ben sorollós a la capital del regne sobre el suposat suport que hi puguin donar els grups independentistes. Aquí, el debat no fa tanta escandalera, però sembla que sí que hi ha contactes i converses discretes sobre si cal donar suport o no a la iniciativa dels socialistes espanyols.

D'acord que la política és l'art de la negociació i del pacte, però, de debò, és racional votar al costat d'aquells que no s'estan d'atacar-nos amb tota la seva violència verbal, titllant-nos de terroristes i de fanàtics? al costat d'aquells que van aplaudir l'empresonament del nostre Govern? dels que es manifesten satisfets al costat de l'extrema dreta franquista? Això és el que volen els nostres líders, fins i tot des de l'exili o des de la presó? Aquesta ha de ser la resposta a la dignitat de tanta i tanta gent que va ressistir l'1 d'octubre, i tants i tants cops després? No sé què s'està coient, però no m'agrada.

Aniria sent hora que entenguéssim que tant ens fa si a Madrid governa un partit corrupte fins al moll de l'os, o un de neofalangista, o un que en nom de les esquerres abraça el feixisme. Tant ens fa, perquè en qualsevol dels escenaris estarem davant d'algú que ens vol destruir com a poble, com a cultura i com a identitat. El que passi amb la moció de censura aquesta no és la nostra guerra, i faríem molt bé de ni acostar-nos a les trinxeres, perquè sempre rebrem, i per totes bandes.

El que sí que és urgent, i cada dia que passa més, és recuperar el control de les nostres institucions, avui encara en mans de qui les vol inoperants. O les recuperem ja i comencem a reconstruir el país que ens està quedant, o que els partits majoritaris a Catalunya forcin la dimissió massiva de tots els alts càrrecs de l'Administració de la Generalitat que hi tenen nomenats. O tenim tot el control institucional, o el cedim completament, a veur esi el poden assumir. Però seguir com fins ara només ens desacredita com a país i ens humilia davant dels que ens volen vençuts i que es vanten de com de bé funciona tot gràcies a la seva usurpació. I aquesta sí que és, o hauria de ser, la nostra guerra.

Comentaris (0)29-05-2018 06:16:17

Espais públics

Cal fer un salt enrere en el temps i situar-nos a principis dels ans 80 del segle passat per anar a buscar una època en què uns ajuntaments democràtics, tot just retrobats -molts d'ells socialistes, dit sigui de passada-, van dur a terme l'empresa titànica de recuperar els carrers i les places per a la ciutadania, per a la lliure expressió de tota mena d'idees i de propostes culturals, artístiques, polítiques, cíviques... Es tractava, al capdavall, de retoranr l'espai públic a la gent; uns espai públic segrestat durant dècades per la policia, en tant que garant de l'ordre i la pau oficial, i per l'església, l'exèrcit i les autoritats, per als actes públics, sempre oficials, del franquisme. Era el moment de recuperar les festes tradicionals, el carnaval, les manifestacions, els espectacles... En resum, les llibertats i la democràcia.

Resulta curiós -i indingnant- que avui mateix siguin els hereus d'aquells alcaldes, molts dels quals encara tenen la barra de proclamar-se socialistes, els que prohibeixin que els espais públics siguins espais de lliure expressió, en el sentit més ampli de la paraula, i vulguin retornar-los a la buidor de la convivència oficial, o a ocupar-los només amb aquells actes que ells mateixos presideixen i on exibeixen sense cap pudor el seu suposat poder. Aquesta actitud és totalment esperable de Ciutadans, perpetuadors del llegat més cruel del feixisme franquista, però fa mal comprovar, que també les suposades esquerres pugen amb fruïció al carro ja gairebé desbocat de la repressió que patim.

Els espais públics, els carrers, les platges i les places de les nostres ciutats i pobles han de ser espais de trobada, on puguin conviure tota mena de maneres de pensar i d'opinar, no quiròfans asèptics on s'amputin el lliure pensament i la llibertat d'expressió, i molt menys encara, quan es fa amb el cininsme d'uns suposats valors democràtics que anem deixant pel camí, a una velocitat vertiginosa, cada dia que passa, entre la ràbia irracional d'alguns i la complicitat vergonyant d'aquells que ja només poden aspirar a mantenir quotes de poder a qualsevol preu. Fins i tot al de la indignitat política i personal.

Comentaris (0)28-05-2018 06:13:25

Mai sols

No estem sols. Ben mirat, ben poques vegades sentim la solitud profunda de no tenir ningú a la vora, ja sigui per compartir neguits, alegries, penes o esperances. Sempre hi ha algú, algun referent, alguna seguretat on agafar-nos, i això ens dona seguretat i confiança.

Quan tot es complica, sempre acabem descobrint que no som bous sense esquella, ni gossos sense amo, que vivim acompanyats, de lluny o de ben a la vora, però acompanyats. De vegades, fins i tot, ens adonem que tant aviat som bous com esquelles, o amos com gossos, i aquí, segurament, rau el secret de tot plegat; en aquesta capacitat d'acompanyar o de ser acompanyats segons cada ocasió, o segons cada moment.

Avui és diumenge, un bon dia per aturar-nos de la voràgine quotidina i per sentir la companyia de qui mai no permet que tinguem la dura sensació de caminar sols. Un bon dia per recuperar una de les veus més singulars de la música, amb tot un clàssic que ens recorda que cal seguir endavant contra el vent, contra la pluja, encara que facin malbé els nostres somnis, i que cal seguir endavant, amb l'esperança al cor, perquè mai caminarem sols. Qui ha caminat, ho sap molt bé.

Comentaris (0)27-05-2018 07:01:13

Nous temps, pràctiques velles

Malament rai quan l'evolució, en qualsevol àmbit de la vida, s'ha de fer recuperant pràctiques antigues, pròpies de temps passats que imaginàvem superats, perquè això vol dir que ni el passat era tan passat, ni aquella realitat havia estat deixada realment enrere per l'avenç que voldríem.

La política no és cap excepció a aquesta norma. Els que tenim una certa edat i encara una certa memòria, podem recordar temps en què els grups ultradretans campaven impunement pels carrers escampant violència i terror sempre que calia, ben protegits per la inacció policial, del tot dedicada a reprimir qualsevol brot de protesta contra la veritat oficial del règim. Crec que no cal allargar massa per veure que aquest escenari és el que cada dia tenim més present, ara mateix, als nostres carrers i places, però en aquests moments amb la connivència activa o silenciosa, tant li fa, d'uns partits polítics suposadament democràtics o d'esquerres, fins i tot, cosa que agreuja molt més la situació.

D'altra banda, alguns d'aquests mateixos partits ja han creuat la línia que separava el bandalisme de carrer i l'activitat institucional. De fet, ja són ben conegudes les maneres d'actuar del PP a les cambres legislatives estatals, però ara, aquesta manera de fer impròpia de representants electes ha fet el salt definitiu al Parlament, de la mà de Ciutadans i les seves formes i actituds tabernàries, en dura pugna amb un PP, amb qui es veu que manté el repte de veure qui és més radicalment irrespectuós.

Preparem-nos per a una legislatura carregada de menyspreu institucional a dins de les institucions. Una legislatura carregada de burles a presos i exiliats, de gestos grollers i de paraules ofensives, sense cap pudor. Una legislatura, al capdavall, ben representativa del nivell polític (i penso que també humà i intel·lectual) de bona part de qui ocupa uns escons que mereixerien molt més. Una legislatura que vol dibuixar el futur i que té tot el llast d'un passat que alguns s'entesten a ressuscitar sigui com sigui. Vivim temps difícils per a la democràcia.

Comentaris (0)26-05-2018 06:45:02

Tot ben normal

Ahir va ser un dia intens. Es va fer pública una sentència del Cas Gurtel i, evidentment, es va desplegar una escandalosa operació policial a Catalunya, en aquesta ocasió a la Diputació de Barcelona per investigar determinades adjudicacions de subvencions públiques. Fins aquí, tot normal.

Que tots (o la immensa major part, seré generós i deixaré una escletxa a l'esperança) els partits polítics que han tingut protagonisme aquests darrers quaranta anys s'han servit de pràctiques de financiació gens legals -diguem-ho així- és una evidència que ara mateix ningú amb dos dits de front pot qüestionar. I ahir, quina casualitat, van ser protagonistes dos d'ells: el PP i l'antiga Convergència. I no ens enganyem, l'un per tapar l'altre, si més no pel que fa a temps de presència mediàtica, i per engegar, per enèssima vegada, el ventilador aquell que va escampant: "i tu més".

Més enllà dels afers judicials, d'ahir potser cal retenir alguns fets que no per habituals cal acceptar com a normals. El primer, que determinats periodistes arribin al lloc d'un escorcoll secret ordenat per un jutge abans que la policia que l'ha de fer. El segon, que ja assumim com a normal que quan passa alguna cosa que anirà contra els interessos del PP, alguna altra de ben sonada caurà a Cataluna, per treure-li protagonisme.

Ahir es va tornar a demostrar que els límits entre la justícia, la política i el periodisme, a Espanya, són més que difusos. I el pitjor del cas és que anem assumint aquesta evidència amb absoluta naturalitat. Així, ells guanyen, i la justícia i la democràcia perden. Tot tan normal. I l'oposició, per variar, amb els seus inevitables i ja massa habituals brindis al sol.

Comentaris (0)25-05-2018 06:06:23

Llibertat d'expressió?

Ahir va ser un dia tristíssim per a la llibertat. Ahir, un músic, un cantant, un creador va haver de marxar a l'exili davant la condemna a presó per les lletres d'algunes de les seves composicions, que anaven contra la figura del Rei. Ahir va quedar clar, un cop més, que a Espanya les paraules -segons qui les faci servir- són delicte. Ahir vam poder constatar que Espanya té una doble mesura, perquè mentre hi ha qui pot demanar el bombardeig de Catalunya o l'afusellament dels independentistes, amb absoluta impunitat, hi ha qui no pot dir que els monarques són lladres. Res de nou.

Tenir un representant del món de la cultura a l'exili per la seva obra, com en els pitjors anys del franquisme, quan tants i tants cantants van emprendre camí a França o a Mèxic, per exemple, fugint de la repressió, hauria de fer avergonir qualsevol creador, artista, intel·lectual, polític o, fins i tot persona del carrer que cregui mínimament en la democràcia i en el que diu aquella ja tan prostituïda, a hores d'ara, Constitució de 1978.

Malament rai, d'aquella societat que persegueix i empresona els seus creadors. Malament rai quan els ninotaires, els actors, els pallassos, els dibuixants, els escriptors o els músics són delinqüents per voler expressar-se en llibertat. I malament rai d'aquells que callen, amb la vergona de la complicitat i el col·laboracionisme amb un règim i amb unes institucions, cada dia que passa, més fidels als seus origens feixistes.

Diran res els que van patir exili per cantar, com ara n'ha de patir el raper Valtonyc, o seguiran callats i obedients a aquells que reprimeixen la llibertat d'expressió? Agafo una cadira i m'hi assec a esperar les seves paraules de suport, perquè la cosa pot anar per llarg.

Comentaris (0)24-05-2018 06:13:38

Paraules sense sentit

La degradació progressiva de la qualitat democràtica de la societat i, molt especialment, de bona part dels líders polítics actuals està deixant un rastre molt perillós de banalització de les paraules i dels principis més elementals de la justícia i de la convivència, en una cursa desenfrenada cap a les postures més radicals i intransigents del feixisme de la primera meitat del segle passat, de tan ingrata -i es veu que també tan fràgil- memòria.

Primer va ser la utilització massiva i desacomplexada de la paraula "nazis" per referir-se a qualsevol expressió nacionalista, per més pacífica que fos. Durant molt de temps, tots els independentistes vam ser nazis. Finalment, van haver de ser les veus d'Amical Mauthausen les que van haver de recordar què van ser i què van fer, en realitat, els nazis.

Més endavant, tots vam passar a ser terroristes iguals o pitjors que els que van protoagonitzar les èpoques més dures d'ETA o dels GAL. També aleshores van ser alguns familiars d'algunes víctimes d'aquella dura etapa les que van demanar que no es comparés el seu dolor personal i familiar amb la legítima i no violenta defensa de determinades idees.

Ara es veu que som xenòfobs i racistes. I ha hagut de ser SOS Racisme qui digui que, si us plau, es deixi d'utilitzar amb tanta frivolitat aquest terme, per respecte a aquells que pateixen l'autèntica xenofòbia, també (o especialment) al nostre país.

Però tant li fa. Vindran noves paraules i noves banalitzacions. I si no, vindran les reformes de les lleis, o la seva no aplicació, per defensar un hipotètic estat de dret. Escoltar Albert Ribera recuperant el discurs de José Antonio Primo de Ribera, o a Pedro Sánchez proposant reformes del Codi Penal per criminalitzar qualsevol dissidència (això sí, sempre des de l'esquerra, diu), o a Mariano Rajoy orquestant l'incompliment de les lleis per no donar publicitat a les decisions d'un president perquè no li agraden, són una nova expressió de com es banalitza i es deixen sense cap sentit altres paraules com democràcia, justícia o respecte per les lleis.

Deixar sense significat determinades paraules és entrar en un procés irreversible d'anul·lació humana i social. Tinguem-ho ben present, per si de cas algun dia ja no sabem què dir, o ja no podem dir res. O si descobrim que "afusellar" i "bombardejar" encara conserven el seu significat de sempre.

Comentaris (0)22-05-2018 06:13:57

El significat real de les coses

Ja és ben cert que el temps ho acaba posant tot (i tothom) al seu lloc, i que la realitat s'imposa. Ara mateix:

  • Estat de dret? Au, va, no em feu rire.
  • Socialisme? Només una paraula de deu lletres.
  • Imperi de la llei? Com no sigui allò de "per l'imperi cap a Déu" de postguerra, no sé jo.
  • Respecte a les urnes? Impossible parar de riure quan ho diuen.
  • Democràcia? No tenen ni idea de què estan dient.
  • Regeneració? Més aviat ressuscitar el falangisme origial.

I podria seguir molt més, però em temo que si ara mateix dic tot el que penso del govern i de l'oposició espanyols entraré al galop a les amples praderes de tot el que avui, a Espanya, és delictiu (si un és català, evidentment). Per tant, no crec que calgui dir res més davant de tanta i tanta perversió dels significat de les paraules.

Tot plegat faria riure si no fos pels presos polítics, pels exiliats i per tanta i tanta gent a punt d'entrar a presó o investigada i represaliada a la més pura manera franquista. Apa, a resistir un dilluns més. I si no hi ha més remei que pintant el present de groc, doncs endavant.

Comentaris (0)21-05-2018 06:06:48

Quan s'està bé

Proclamava l'anunci d'una coneguda cervesa, en una d'aquelles promocions estiuenques que ja tenim gairebé a tocar: "Que bé s'està quan s'està bé". Quanta raó, molt més enllà dels tòpics del mar, la joventut i la festa perpètua. De fet, qui no ha sentit mai la sensació d'estar bé en algun lloc, ja sigui per l'espai propiament dit, per la companyia, per l'estat d'ànim personal, o per una d'aquelles habituals combinacions de tot plegat?

És important estar bé, trobar-se bé en algun lloc o amb algú, però també és important ser-ne conscient i valorar-ho. Al capdavall, sempre hi ha aquests petits o grans moments de felicitat, encara que no sempre en som prou conscients ni els gaudim com caldria. Saber trobar, o crear si cal, espais de confort, on ens puguem trobar a gust és un valor afegit impagable d'aquelles persones que saben gaudir de la vida, tot explorant totes les seves possibilitats, grans o petites, i que són capaces de convertir, posem per cas, un cap de setmana en una aventura per recordar, o un capvespre en un espectacle exòtic i irrepetible.

Aprenem d'aquestes persones i constatarem que cada dia està ple de petites oportunitats per sentir-nos bé, a gust, i que aquestes petites dosis de felicitat, no per rutinàries, ni per gairebé irrepetibles, que n'hi ha de tota mena, s'han de poder gaudir intensament, com una d'aquelles tòpiques festes d'estiu a la vora del mar que aviat ens recordaran que la calor al final sempre s'imposa i que cal aprofitar la desitjada bonança meteorològica.

Comentaris (0)20-05-2018 06:24:39

Incerteses

Tenim Parlament, tenim president i ara ja només falta que tinguem Govern, que caigui d'un cop per tots el 155 i que puguem començar de debò una nova legislatura amb moltes més incerteses que seguretats, amb un govern espanyol amb ganes d'inteferir tant com pugui i amb una oposició, també espanyola, amb més ganes encara, no fos cas.

Dilluns o dimarts sembla que sabrem els noms dels nous consellers, un cop el president hagi visitat els presos, i començarà la reconstrucció del país i de les seves estructures d'autogovern, amb l'única certesa que tot serà nou i diferent del que hem viscut fins ara. El gran interrogant, però, és si les nostres institucions, i sobretot els homes i les dones que les han de dirigir, a tots els nivells, sabran estar a l'alçada del repte històric que tenim al davant, o si bé seguirant executant normes velles, antics costums i maneres de fer ràncies i ineficades, on se senten perfectament còmodes, però que impedeixen avançar cap a una societat moderna, justa, lliure i democràtica.

Ara com ara, les incerteses i les inseguretats són moltes, i el desafiament enorme. Ara com ara, no podem fer altra cosa que confiar que el president i el seu equip tinguin prou talent com per escollir amb encert les persones que han de liderar el futur, i que aquestes siguin capaces de remoure tot el que calgui per tirar endavant amb la seguretat i amb la capacitat, que tanta falta ens fan, de generar confiança en la ciutadania. Potser aquí, en les maneres de fer, rau una de les claus de volta fonamentals d'allò que en diuen, amb una expressió, al meu parer, tant cridanera com buida, de fer república, o país, o el que vulgueu.

Comentaris (0)19-05-2018 06:10:28

Anem avançant.

Comença a ser tot un clàssic periòdic de la política catalana, això de la polèmica amb el nostre himne. Queda molt lluny (o potser no tant) la inauguració dels Jocs Olímipics de 1992 i l'actitud del Rei d'Espanya mentre sonava "Els segadors", un fet que va palesar que ningú no l'havia oficialitzat com a himne nacional de Catalunya. Aquest greu error es va esmenar de manera immediata i, des d'aleshores, ja és clar -i legal- que tenim el nostre propi himne, igual com tenim la nostra bandera o les nostres institucions. Tema resolt. O no.

Han passat més de 25 anys i ara resulta que, tant si és oficial com si no, l'himne fa nosa. Almenys això és el que ha deixat clar Manuel Aviñó, president de la Federació Espanyola d'Automobilisme, que demanava fa uns dies la no presència d'"Els segadors" ni de la senyera durant les competicions de Fòrmula 1 que es facin a Montmeló. Es veu que amb la bandera espanyola i la Marxa Reial ( el "lo, lo, lo, lo, lo...") ja n'hi ha prou. I es veu que algun que altre pilot d'aquest que tributen a paradisos fiscals però que són molt patriotes i molt espanyols, espanols, espanyols, se senten incòmodes amb els nostres referents identitaris. Ara resulta que molesta allò que hi sona des de 1991, abans, fins i tot, que no tinguessim formalment himne nacional. Anem avançant.

I gairebé coincidint en el temps, un nou debat de tertulians sobre el fet que cap membre del grup parlamentari de Ciutadans canti mai l'himne quan sona al Parlament. Segons diuen és un exercici de llibertat, ja que poden cantar o no. Francament, em costa bastant imaginar un president, o presidenta, de la Generalitat, i tot el seu govern, de propina, en silenci mentre sona l'himne nacional de Catalunya en qualsevol acte oficial. Perquè hem quedat que aquesta gent aspira a governar algun dia per a tots, tots, tots els catalans, no? Però bé, així estan les coses i qui sap què ens resta encara per veure, en aquests temps de retrocés accelerat cap a la graella de sortida, o més enllà.

Comentaris (0)18-05-2018 06:20:17

Quanta indignitat

Tot sovint, quan pensen que hi ha alguna cosa que és insuperable, apareix algun il·luminat que ens domostra que el límit de tot plegat sempre pot ser més amunt, més lluny que no havíem imaginat. Això és el que està passant des de fa dies amb l'orgia judicial que l'Estat Espanyol va començar ja fa massa temps contra l'independentisme, mirant de criminalitzar qualsevol dissidència, tot sovint pel boc gros i mirant de fer passar bou per bèstia grossa, tant si es tracta de polítics, com de mestres, músics, mecànics, pallassos, periodistes...

Aquesta bogeria va començar amb l'empresonament preventiu de líders cívics i de tot el Govern de la Generalitat, llevat del president i dels consellers que es van exiliar. Van seguir sortides i noves entrades a presó d'alguns càrrecs públics, sense gaire més explicacions que allò d'"ara et deixo sortir, ara et torno a tancar", amb arguments més que dubtosos o, més ben dit, sense gaires arguments. Després va venir la famosa primera euroordre per detenir els exiliats, que es va retirar per inútil. Més endavant una nova euroordre amb polítics a quatre països diferents i que tot sembla indicar que tampoc no servirà de res perquè l'orgull hispànic s'ha mostrat incapaç de fer les coses d'acord amb el que marquen les normes. I a veure què més vindrà, perquè dubto molt que aquests jutges i tribunals madrilenys, ferits en la seva gallardia, s'aturin i admetin que no tenen causa. Ni remei.

I quan tot semblava insuperable, apareix l'ínclit Pedro Sánchez proposant una reforma del codi penal per encabir-hi aquests suposats delictes que s'estan perseguint, amb la qual cosa admet, de forma més que evident, que els actes que avui porten els nostres polítics a presó o a l'exili, no estan recollits per la legilsació vigent i, per tant, no són constitutius de delicte. Molt gran, aquest reconeixement públic. Segur que els tribunals europeus en prendran bona nota; aquests tribunals que per a la premsa del règim són la reencarnació del complot judeomasònic contra la sacrosanta nació espanyola d'aquest neofranquisme que s'escampa arreu. Si hi afegim les reiterades declaracions del ministre Montoro negant el mal ús de fons públics, contradient uns informes més que sospitosos de la Guàrdia Civil i negant, de fet, el delicte de malbaratament, ens queda un escenari ben galdós de la política, de la justícia i de les forces d'ordre públic espanyoles, absolutament tenyit d'irracionalitat i d'odi.

Tot plegat semblaria l'argument d'una versió ridícula de qualsevol sainet més propi del segle XIX que dels temps que corren, si no fos perquè aquest enorme despropòsit manté una pila de gent, titllada de terrorista o de colpista amb absoluta desvergonya, a la presó o a l'exili, a banda de moltíssimes persones immerses en procesos judicials absurds i, n'estic convençut, condemnats al fracàs, si encara hi queda una mínima dosi de justícia, en aquell país de sonats i de fanàtics.

Comentaris (0)17-05-2018 06:14:32

Restituir

Les paraules sempre són importants. Però, a més, les paraules canvien, es posen d'actualitat o gairebé desapareixen, perdudes entre les pàgines monòtones dels diccionaris. Així i tot, si sabem aprofitar els petits moments de glòria de cadascuna, podem aprendre'n molt, perquè és llavors quan són molt més que un seguit de lletres ordenades d'una determinada manera.

Sense anar més lluny, "procés" és una d'aquestes paraules que ha viscut el glamur mediàtic de l'actualitat més rabiosa, tot i que ara ja gairebé només és un recurs demagògic i buit en boca de quatre eixelebrats que han après una lliçó de memòria i que són incapaços d'anar més enllà de la repetició monòtona i avorrida del mateix mantra sense sentit. Però com que tot evoluciona, agradi o no, m'atreviria a apuntar la paraula d'actualitat per als propers mesos: "restituir". Gairebé n'ha fet ja bandera el president Torra, en les seves encara poques intervencions públiques, i el concepte promet. O això cal esperar, si més no.

Si "procés" implicava la idea d'evolució cap a algun lloc, "restituir" comporta acceptar una destrucció que cal refer. La realitat és aquesta. I potser sí que aquell procés ha portat a una destrucció que ara cal tornar a posar dempeus. Ben mirat, algú, algun dia, ens haurà d'explicar què ha passat realment aquests darrers mesos (o aquests darrers anys) i per què som on som, ara mateix. Segurament caldrà esperar encara per entendre-ho tot, però hi ha explicacions pendents per a molta i molta gent, i en algun moment hauran d'arribar. En qualsevol cas, ara tocarà restituir. Apuntem-nos al mot d'actualitat i no oblidem que "restituir" rima amb "substituir" (un verb oblidat i que caldria posar en primera línia) i, al capdavall, amb "construir". Aprenem una mica de les paraules, si us plau. Tenen molt a ensenyar-nos.

Comentaris (0)16-05-2018 06:08:30

Refer

Semblava que no havia d'arribar mai, però si res no ho impedeix -cosa, a hores d'ara, gairebé imposible- ben aviat tornarem a tenir un govern sorgit de la voluntat popular i no de la imposició dels poders de l'Estat. Cal una mica més de paciència per saber qui en formarà part i què en podem esperar. Sigui com sigui, la tasca dels propers mesos, o anys, serà enorme, perquè costarà recontruir unes estructures d'autogovern i d'administració trinxades pel 155 i per la ira desfermada (quan no l'odi, directament) d'aquells que l'han fet possible. Però ja se sap què passa després d'un bombardeig; i això és justament el que hem patit, un bombardeig jurídic i legislatiu que ha ensorrat allò que tant d'esforç de tanta gent havia costat de construir.

Si tot va bé, aquesta mateixa setmana ha de començar aquesta autèntica operació de desenrunament i de redreçament institucional. Més endavant, esperem, vindrà l'alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Sigui com sigui, caldrà no oblidar res del que ha passat aquests darrers mesos. I també caldrà no perdonar cap agressió ni cap intent d'humiliació que hem anat patint, i que encara haurem de patir. Hi ha massa en joc.

Restituir un Govern mutilat i fer-lo operatiu. Aquest és el gran repte, ara mateix. Aquest, i alçar sobre les runes d'un sistema autonòmic que ha saltat pels aires, una nova realitat més adequada als temps que corren, més moderna, més justa i més lliure. Aquest, i no cap altre, hauria de ser l'objectiu fonamental del nou govern Torra. Sabran -i sabrem- estar a l'alçada? Temps al temps.

Comentaris (0)15-05-2018 06:08:27

Temps de recuperar

Avui, si no passa res, el Parlament viurà una sessió solemne d'elecció del nou president de la Generalitat. I si no passa res, tornarem a patir -més que a viure- una sessió tacada pel to barroer i més propi de qualsevol barra de bar a altes hores de la matinada que no pas d'una cambra legislativa, al qual ja ens tenen acostumats algunes formació que no cal ni esmentar.

Pensant en la degradació de les formes i de la correcció parlaentaria, i per allò de retornar la dignitat institucional i tot plegat, proposaria aïllar aquells que no sabem mantenir el respecte de la institució. Com? Senzill. Imaginem una intervenció de qualsevol grup parlamentari que rep una d'aquestes rèpliques habituals farcida d'insults i basada exclusivament en la demagògia i el titular fàcil i primari, però sense cap aportació real al debat. Imaginem, també que aquest seguit d'exabruptes no té resposta per part de ningú. Imaginem que, senzillament, és ignorat. Sense resposta no hi hauria tampoc contrarèplica, ni cap nova intervenció dels que no sabem fer ús de la paraula. Una manera prou contundent d'indicar que el debat només és possible des de la correcció i el respecte?

A partir d'avui mateix, o de demà, comença una tasca titànica de reconstrucció institucional, perquè el mal del 155 és molt. Potser és el moment, també, de recuperar la correcció parlamentària i tornar al debat cortès, educat, des de les posicions més allunyades i des de la discrepància més profunda. També aquesta correcció ha d'esdevenir senya d'identitat dels nous temps, igual com ho va ser abans que destralers i indocumentats intel·lectuals arribessin als escons. Legislatura nova, formes noves. O en aquest cas, formes velles que caldria retrobar.

Comentaris (0)14-05-2018 06:14:41

Cap de setmana a la vista

Tot segons els programa previst. El Tribunal Constitucional paralitza la possible investidura de Puigdemont a distància, el temps per nomenar president s'acaba, s'admet el vot delegat del propi Puigdemont i de Comin i s'obre una finestra aritmètica investir un nou president de la Generalitat, abans la justícia alemanya no rebutgi definitivament l'euroordre emesa pel Govern d'Espanya. Tornem a jugar amb els temps, cada cop més ajustats, i tornem a allò de posar lletres als possibles candidats. Tot sembla indicar que anem al Pla D o a eleccions.

Francament, arribar a un quart candidat no em resulta gens gratificant. En primer lloc, perquè evidencia un fracàs absolut de la política i, en segon, perquè sigui qui sigui l'elegit, res -o ben poc- tindrà a veure amb allò que es va votar al desembre. En qualsevol cas, si finalment es pot formar Govern, benvingut sigui, perquè la reconstrucció de la Generalitat i de l'autogovern seran tasques dures. I si no, doncs més paciència, cap a eleccions i a anar patint uns quants mesos més el 155.

Uns dies complicats i intensos, sense cap mena de dubte. De propina, a la meva ciutat, Lleida, i també a Badalona, on s'apunten coalicions municipals més que significatives i molt reveladores, és festa major. Un moment excel·lent per fugir de l'autobombo caspós de molts dels actes que hi ha programats, rancis i impropis del Segle XXI. Així doncs, parada i fonda en la meva dinàmica habitual, fins dilluns. A veure què ens hi trobarem.

En resum, que ja s'ho faran, tant aquells que han de decidir el nostre futur -evidentment, jo no hi puc fer res-, com aquells que buscaran fotos i més fotos enmig d'ofrenes florals, misses majors, revetlles de cases regionals, i tot el que calgui, permetent-se, de passada, carregar contra els que duem llaços grocs, especialment contra els responsables d'entitats cíviques, fent servir les subvencions públiques com a element coercitiu. I jo que pensava que allò d'anar a parar la mà a l'amo ja era història.

Comentaris (0)10-05-2018 06:23:00

Qüestió de formes, també

Les formes són importants. Això ja ho sabem de fa temps. O, si més no, ho hauríem de saber. Ahir vam tenir un bon exemple que retrata, per la seva manera de fer, a dues persones ben diferents: Mireia Boya i el jutge Llarena. La primera, obligada a declarar per promoure, entre altres, un debat d'idees al Parlament, lloc on, a priori, s'hauria de poder parlar de qualsevol cosa, si és que realment som en un país democràtici, el segon, un jutge que cada dia que passa es troba més contra les cordes de la irracionalitat i que té una colla de presos preventius i d'exiliats per delictes que és absolutament incapaç de demostrar, però que encara es veu amb cor de respondre a les paraules d'una interrogada (Mireia Boya) amb un to tabernari, més propi d'una barra de mala mort que d'un lloc on se suposa que s'imparteix justícia.

Llarga s'està fent l'espera de la formació de Govern a Catalunya. I molt dura per a aquells que estan mirant de sostenir, contra tot i contra tothom, a dins i a fora d'Espanya, la irracionalitat del fanatisme per la unitat d'Espanya. A poc a poc anem passant d'una realitat inventada, violenta i defraudadora, a l'insult i l'amenaça, sense més arguments. I ja sabem que quan l'única manera de debatre és amb insults i amenaces, és que s'ha perdut la raó i les posicions inicials ja resulten impossibles de mantenir.

Aviat tindrem respostes de quatre països europeus a sengles demandes d'extradició per uns delictes inexistents. Caldrà veure si encara hi ha algú capaç de mantenir a presó gent pels mateixos delictes que ningú no reconeix fora del regne, o si tot plegat serà l'inici de la desfeta definitiva d'un règim amb massa tics dictatorials, sostingut per elements amb una manera de fer gens digna, capaç d'amenaçar amb acusacions a demanda, ni que sigui sense cap mena de base legal.

Comentaris (0)09-05-2018 06:24:15

Banalitzar la realitat

Una de les pitjors coses que es poden fer, i que els darrers mesos s'està fent, i de quina manera, és banalitzar la realitat. Cada cosa és el que és, significa el que significa i té la importància i la transcendència que té. Pretendre que tot pot ser vulgar, comú, sense cap interès especial, o banal, al capdavall, és un exercici de negació de la realitat que mai no pot dur res de bo, i que acostuma a amagar intencions i propòsits inconfessables o, com a mínim, gens gratificants.

Hem vist, darrerament, com la protesta s'equipara a terrorisme, una manifestació a la violència, la discrepància al nazisme... en una escalada de brutalitat verbal i conceptual més que perillosa i totalment impròpia d'una societat que es vol dir democràtica. Se n'ha parlat prou, de tot plegat. És el que sempre acaba deixant com a llegat la impotència del fanatisme. Ahir, encara, vam assistir a un nou episodi d'aquesta escalada de banalització dels fets més terribles, per justificar actuacions indignes. Ahir, el Govern espanyol va admetre que la policia desplegada a Lleida amb motiu del referèndum de l'1 d'octubre sí que havia donat pilotes de goma a alguns alumnes de l'escola davant de la qual estaven acampats. La resposta oficial parla d'una iniciativa singular d'algun dels policies, però immediatament afegeix que aquesta és una pràctica habitual, fins i tot en fires i actes amb públic infantil.

Tot molt normal. La policia espanyola no només va fer servir unes armes i una munició prohibides a Catalunya, saltant-se la legislació vigent a casa nostra, sinó que no té cap pudor a banalitzar uns projectils que ja van deixar algun que altre ull rebentat, aquells dies i que, no ho oblidem, són munició, no pas cap joguina. O és que es trobaria bé repartir bales per jugar al pati?

Tot té el valor que té, i tot és el que és. Permetre que des dels poders, ja siguin policials, polítics, judicials, o de qualsevol mena, es reinterpreti la realitat a demanda i es modifiqui el veritable significat de cada cosa, és el primer pas -o potser ja el segon o el tercer- per caure en un règim de pèrdua definitiva de les llibertats personals i socials. I tot indica que anem pel camí, si no és que ja hi som, ateses determinades declaracions, explicacions i algun que altre discurs institucional.

Comentaris (0)08-05-2018 06:18:06

Set dies més

Dilluns, de nou. Una nova setmana al davant i una nova data a l'horitzó: 14 de maig, d'avui en vuit. Aquesta és la nova data que ha marcat al calendari la gent que es va reunir fa uns dies a Berlín, per mirar de trobar una solució al tema de la investidura d'un president i de la formació d'un Govern que vagi retornant el país a una certa normalitat.

Si hem de fer cas del que hem vist els darrers mesos, tenim ben poques raons per a ser optimistes i el fantasma d'unes noves eleccions -amb la dilació en el temps de la situació actual que comportarien- cada dia és més real. Els responsables polítics diuen que les volen evitar, que tenen una estratègia, que hi ha possibilitats de revertir la situació, i tot el que vulgueu, però la realitat és que seguim intervinguts, sense institucions i amb innocents a les presons i a l'exili. Una anormalitat que es va fent més i més normal cada dia que passa.

No tinc ni idea del que podem arribar a veure aquests propers set dies. El temps, jutge implacable, ho dirà. De moment, la sensació de viure en bucle és massa intensa i la por d'acabar perdent tot el que tenim, que cada dia que passa és una mica menys, es va fent més present. Ja veurem. Sigui com sigui, estaria bé ordenar les prioritats i actuar en conseqüència. Personalment, penso que la recuperació el control institucional i el retorn de presos i exiliats haurien de passar al davant de qualsevol altre objectiu immediat, ara mateix. A partir d'aquí, tot és anar fent, amb noves estratègies, amb nous objectius, amb noves prioritats, i amb un nou discurs que ens pugui fer, realment, avançar.

Comentaris (0)07-05-2018 06:11:11

Temps al temps

Una de les moltes coses que ens ensenya la natura és que tot té el seu ritme, el seu moment, i la seva velocitat. I que de res no val la pressa, ni el desig d'accelerar la cadència de tot plegat. Ara mateix, arriba, o hauria d'arribar, el bon temps. És el moment de plantar tot allò que seran productes d'estiu. Ha calgut preparar la terra, pensar en el rec i posar a terra les petites plantes que s'hi arrelaran i es faran grans. Fins aquí la nostra part de la feina. Ara, paciència, que les setmanes vagin avançant i que tinguem sort amb tot un seguit de factors externs que no controlem i que poden afavorir els resultats o engengar-ho tot a pastar. Cal confiar que les temperatures siguin les adequades, que plogui, però no massa, que no pedregui...

No hi ha dubte que la natura és tota una lliço de paciència. Una lliçó especialment útil en aquests temps que vivim en què la immediatesa ho presideix tot i en què els resultats els voldríem immediats. Malgrat tot, sabem que tot va al seu pas, i que tot arriba. Només cal saber què volem aconseguir, anar posant els mitjans que requereix cada moment, i saber esperar que els resultats arribin.

Faríem bé d'aprendre dels ritmes de la natura per a tot, en general, a les nostres vides. Cada propòsit, cada projecte, cada nova aventura i cada nou objectiu que ens plantegem voldrà la seva preparació, la seva atenció i el seu temps. Però som impacients de mena, i ens costa admetre que res no acostuma a ser quan voldríem que fos i donar temps al temps. Així i tot, persistim i, de vegades, si no ens precipitem, si sabem fer bé les coses, les coses surten bé, i nosaltres ens en sortim.

Comentaris (0)06-05-2018 06:43:01

Quan es fa perquè toca...

Quina gran diferència, quan les coses es fan per convicció, perquè s'hi creu, o quan es fan perquè toquen i una mica, fins i tot, per quedar bé. Aquests dies, arran de la polèmica (i vergonyant) sentència de "la manada", el ministre del ram, un tal Català, va decidir que calia estudiar la reforma del Codi Penal pel que fa als delictes contra la llibertat sexual, entre els quals hi ha la violació. Decidit, doncs. Encàrrec a la Secció Penal de la Comissió General de Codificació, que es veu que és l'òrgan assessor per a aquestes qüestions, i endavant les atxes. Però, oh, sorpresa! Hi ha un diari que s'hi fixa una mica i detecta que els vint membres que formen aquesta secció són, tots ells, homes.

Només cal llegir una mica les notícies d'aquests dies per constatar el rebombori que ha originat la composició d'aquest òrgan que ha d'estudiar la manera d'evitar que les violacions quedin poc menyns que impunes, llevat que acabin amb la víctima, que llavors es veu que sí, que eren violacions. Prèvies a l'assassinat, però violacions.

Davant de l'absència de dones a l'alt organisme assessor, el catedràtic que s'hi troba al capdavant, un tal Mestre, per cert, ha demanat de poder-hi incorporar algunes dones, perquè hi siguin presents "totes les sensibilitats". El ministre Català, evidentment, hi ha accedit. Ja veurem quantes dones acaben formant-ne part i amb quin nivell d'intervenció. D'entrada, el nyap ja està fet. I ja sabem que allò que comença malament, acostuma a no acabar gaire bé. És el que té fer les coses per complir l'expedient, però sense cap convicció. Molt em temo que el màxim que podem arribar a esperar és un enduriment de les penes (especialitat jurídica del PP i companyia), però cap nova garantia per a la seguretat i la llibertat individual de les dones. Potser és que d'on no n'hi ha, no en raja. Ja veurem què en surt de la combinació Mestre i Català.

Comentaris (0)05-05-2018 06:32:00

Hi ha qui té dret a tot

Sí que va tenint raó Ciutadans quan diu que vivim en una societat dividida. Aquests dies hem tingut un bon exemple amb la defensa numantina que va fer Arcadi Espada, un dels fundadors de la formació de Ribera -no ho oblidem-, dels violadors de "la manada", en un plató de televisió. Qui vulgui veure les imatges, les podrà trobar facilment, perquè jo no tinc ni ganes d'enllaçar-les, per pur fàstic, cap a l'individu i cap a la conductora del programa, com a representant del mitjà. I es que es veu que hi ha qui té dret a tot, des d'apuntar amb el dit, nom i cognoms, alguns professors, obviant qualsevol pessumció d'innocència, com va fer el propi Ribera no fa gaire, fins a defensar la vida sexual (així ho va deixar anar) dels violadors, justificant la seva actuació en una suposada lleugeresa sexual de la víctima, de qui va demanar vídeos, fins i tot, per acabar de convertir la víctima en culpable.

Mentre això passa a una banda de la societat, a l'altra s'imposa la censura, la coacció i la violència repressiva, ja sigui per cantar, per escriure, per votar o per opinar. La justícia s'ha tornat cega d'un ull només, i ja tan sols mira cap a un cantó. El que per a segons qui és el legítim dret a la llibertat d'expressió, per a altres és incitació a l'odi, sedició i violència. Molt gran, aquest estat de dret. Molt. I molt reveladors els silencis còmplices.

Ahir va sortir de presó, un cop complerta la seva condemna, un famós violador múltiple. Quant trigarem a veure'l desfilar per segons quines televisions? Quant a veure un cara a cara entre ell i, per exemple, individus com Espada, capaços de defensar delictes com els que va cometre? Quant a furgar la vida de les víctimes, després de més de dues dècades? I sobretot, quant a veure actuar la fiscalia contra aquests comportaments? La resposta, com sempre, la deu tenir el vent, que bufa cap a on bufa, de manera incontrolable, però que sempre acaba tirant cap a la mateixa banda. Darrerament, cap a la més mesquina, més miserable i lamentablement, més rendible per als interessos més inconfessables. Tot sigui per la llibertat i per l'audiència.

Només un dubte: Si els violadors de "la manada" haguessin estat quatre immigrants de qualsevol barri marginal, el tractament de tot plegat i la condescendència amb els seus actes haurien estat els mateixos? Ho dubto molt. Els uniformes encara manen molt.

Comentaris (0)04-05-2018 06:20:25

Sempre la llengua

Ja fa dies que corre per Burgos una campanya de recollida de signatures contra la immersió lingüística o, més ben dit, contra la presència del català a l'esfera pública, no ens enganyem. L'argument, el de sempre: la llibertat d'escollir la llengua en què han d'estudiar el nostres (bé, els seus) fills. Res de nou, i res de massa greu, després de la ja cèlebre campanya contra l'Estatut de Cataluna de fa uns anys.

Digueu-me malpensat, però és fàcil veure-hi al darrera d'aquesta nova iniciativa en pro de la llibertat, la mà de Ciutadans, un partit que té el seu origen en l'oposició visceral al català i que no esquiva cap ocasió per fer notòria la seva postura al respecte, ara ja, finalment, amb la connivència absoluta de PP i PSC-PSOE. Insisteixo, cap novetat. L'únic dubte que tinc, ara mateix, és si la campanya serà només una bajanada nascuda i morta en una capital castellana o si, per obra i gràcia de ves a saber qui, s'acabarà estenent per tota Espanya. El temps ho dirà.

Sempre m'ha resultat curiós que el gran argument per limitar, reprimir i coartar sigui el respecte a la llibertat. Es veu que la llibertat va per barris, igual com l'alegria, i que és patrimoni exclusiu d'alguns. I si no, que els ho demanin a tots els ultres que no trepitjaran mai una presó, malgrat condemnes fermes (això si no són descarregats de tota culpa abans), i que acaben sent el contrapunt ignominiós davant dels nostres presos políticis. Deu ser el concepte de llibertat que tenen totes les dictadures, fins i tot les constitucionals i de dret.

Organitzaran autobusos per anar a votar contra el català a Burgos? Ja tarda, algun operador turístic, a aprofitar l'avinantesa i fer l'agost pel maig. Al capdavall, una visita a la ciutat d'el Cid i a la seva catedral, sempre és interessant. El tema de les manifestacions potser no cal, però una mena d'Imserso lingüístic, ja posats...

Comentaris (0)03-05-2018 06:24:19

No sóc professor

Jo no sóc professor d'El Palau. Bé, de fet, no sóc professor d'enlloc. Em costa molt imaginar-me davant d'una colla de nens o d'adolescents i intentar que aprenguin quatre coses imprescindibles de qualsevol matèria, perquè puguin anar pel món amb una mínima cultura, ni que només sigui, que els permeti valorar la realitat i actuar amb una mica de criteri. Molt menys encara, puc imaginar-me entrant a l'aula, un dos d'octubre i explicant per què les portes estan rebentades, per què hi ha vidres trencats i taules i cadires fora de lloc, o per què els seus pares, germans o padrins van ser atonyinats per la policia, com va passar, de fet, a tants i tants centres educatius de qualsevol poble o ciutat. Jo hi vaig ser, en un d'aquests; sé què hi va passar, i puc imaginar el repte de parlar d'uns fets del tot irracionals.

No, no sóc professor d'El Palau, però ells, per sort, sí. Centenars, o milers de professors, arreu del país, es van trobar l'octubre de l'any passat amb la dificilíssima tasca d'explicar els fets del dia abans, i de fer-ho de manera pacífica, pedagògica, fins i tot. I n'estic segur que ho van saber fer, empassant-se la ràbia i la impotència i apostant, com fan cada dia, per la convivència entre tots els alumnes, vinguin d'on vinguin i pensin com pensin, i amb l'únic objectiu final de contribuir a formar persones de profit.

Avui, els professors d'El Palau són objecte d'escarni i de persecució. Abans n'havien estat uns altres i, de ben segur, en vindran més, perquè, no ens enganyem, tant li fa què expliquin a les aules, perquè el problema, per a alguns, és que expliquin la realitat, no aquesta ficció victimista i brutal que s'està creant des de les institucions de l'Estat i des dels seus col·laboradors necessaris: premsa, determinades entitats, alguns partits... que no tenen altre objectiu que aniquilar la llibertat, el dret legítim a pensar diferent i, sobretot, la capacitat crítica davant de la realitat. Tota una aposta clara i contundent per un futur imperfecte, si s'ataca l'escola.

Jo no sóc professor d'El Palau. Però ells sí. I sort en tenim.

Comentaris (0)02-05-2018 06:18:06

Primer de maig

"Què se n'ha fet, d'aquella banda de rock?" es demanen els Manel, en una de les seves cançons. Avui, 1 de maig, jo em demano: què se n'ha fet, dels sindicats?

Sí, ja ho sé. Avui sortiran als carrers de diferents ciutats, amb les seves banderes, les seves coloraines, els seus lemes buits i les seves cançons ja sense sentit. Però avui mateix, un cop acabin les manifestacions, segurament a la barra d'algun bar entre olives, patates, canyes i rialles, tornarà el silenci i l'absència, mentre l'explotació laboral avança imparable enmig d'una complicitat indigna.

Què se n'ha fet, d'aquells temps en què els sindicats eren omnipresents? Què se n'ha fet, d'aquelles negociacions que sempre acabaven aportant alguna millora a la qualitat de vida dels treballadors? Qui ho sap. I a veure qui li pregunta a algun que altre històric sindicalista, avui més preocupat a fer-li el joc i ser aplaudit per l'extrema dreta que a cap altra cosa. Quin envelliment més deplorable, el d'alguns.

Avui, a Catalunya, a Navarra, a Múrcia... patim el retorn a la foscor més cruel del franquisme. Per motius ben diferents, però amb un mateix fil conductor. Avui, Andalusia s'estima més renunciar a una colla de milions europeus per a programes de formació laboral per tal de no haver de passar una auditoria comptable. I els sindicats? Discretament callats al que queda de les seves seus, preparant banderes nostàlgiques i ràncies per treure-les al carrer un dia a l'any.

Primer de maig, un dia per recordar aquells que es van deixar la vida, en molts casos literalment, perquè alguns poguéssim gaudir d'uns drets que avui ja no són ni record en l'imaginari laboral dels nostres fills. Un dia per recordar allò que va ser i que ningú sap on para, ara mateix. Avui, una cançó per a la nostàlgia.

Comentaris (0)01-05-2018 07:01:52