login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Estiu

Se'ns acaba el juny, mes de canvis per excel·lència, amb permís del desembre. El juny és la porta oficial d'entrada a l'estiu i també el punt final del curs acadèmic, amb una nit de Sant Joan, que fa de frontisa entre tot plegat i que sempre renova voluntats, desigs i propòsits.

Som a l'estiu i comença el temps de vacances, d'activitat a mig gas en molts àmbits, i a plena producció en alguns altres. I és que allà on alguna cosa s'acaba, alguna altra comença; prou que ho sabem. I aquestes quatre ratlles que cada dia escric sense saber massa per què, però amb disciplina espartana, no s'escaparan a les setmanes de traspàs que tot just encetem amb aquest canvi de mes. Elles també perdran la cadència monòtona de la quotidianitat i apareixeran o no es deixaran veure, segons el dia, fins que la rutina torni a imposar el seu ritme lent i pautat.

Rebem l'estiu tal com mereix. És temps de collita i temps de repòs, alhora. I encara que potser costi d'entendre, collita i repòs, de tant en tant, es donen la mà, en una complicitat sorprenent, però sempre positiva, gairebé balsàmica, fins i tot. Aprofitem l'estiu, carreguem-nos d'energia renovada i deixem-nos dur per la llum i la claror dels dies llargs i les nits breus.

Comentaris (0)30-06-2018 06:17:09

Fa mal

Fa mal. Fa molt mal, encara i potser sempre, tornar a veure les imatges i tornar a sentir les paraules de persones injustament empresonades. El reportatge que ahir va emetre TV3 sobre els fets dels 20 de setembre passat em va fer mal, i suposo que també a molta altre gent, que vam constatar, un cop més si encara calia, la indignitat d'un procés judicial que reté a la presó o a l'exili una colla d'homes i dones de pau.

Evidentment, el mal de la memòria és proporcional a la perversió de la realitat que estem patint. Parlar de segons quines coses, amb la frivolitat com es fa, després de veure el documental d'ahir, és tot un atemptat a la qualitat democràtica. Però ja ens n'anem acostumant. És el que hi ha, de fet. I si no que els ho demanin als que més estan patint aquest despropòsit. Però també fa mal veure tota aquesta gent en acció, mirant de conduir, i aconseguint-ho, milers de voluntats per camins de pau. Si mai tenim dubtes sobre què és capacitat de lideratge, les imatges d'ahir ho deixen ben clar.

Tot plegat fa mal, i molt més encara si ens parem a pensar on som ara i on són aquells líders que, de moment, no han tingut successors prou dignes. És molt dur haver d'admetre que tot allò que va passar fa pocs mesos va ser en va. Potser encara no cal llençar el barret al foc, i potser encara hi ha espai per a l'esperança. Però passarà l'estiu, arribarà el setembre i arribarà l'octubre i les imatges, les veus, les sensacions i els records tornaran amb tota la seva força, i faran mal, si no és que aleshores tenim plena consciència que tot era necessari i que tot va servir per a alguna cosa. De moment, la memòria fa massa mal. Avui toca un pensament càlid i ple de gratitud per a totes aquelles persones que, amb plena consciència de què estaven arriscant, van optar per mirar de donar sortida a les aspiracions de milions de persones, de la millor manera que van saber, a risc de pagar el preu que encara estan pagant. Impossible oblidar, impossible passar pàgina i impossible perdonar. Que no ho entenen?

Comentaris (0)29-06-2018 06:18:32

Passar pàgina

Que passem pàgina, diuen. Que oblidem allò que va passar l'1 d'octubre, i que fem una mena de salt estrambòtic en el temps per tornar a escenaris de fa vuit o deu anys. Ara de debò, algú pot imaginar, amb un mínim de rigor, que es poden oblidar aquests darrers anys i tot el que ha anat passant? De debò que podem esborrar de la memòria la humiliació, la persecució i l'odi fet violència que hem patit? Això és el màxim que es pot esperar d'un govern? Això no és dur un lliri a la mà. Això és plantar un jardí sencer.

Crec que tenim prou experència de desmemòria. I si no la tenim nosaltres, la tenen aquells que van viure una terrible postguerra i l'oblit de tot plegat amb l'adveniment d'una suposada democràcia que va abandonar els cadàvers a les espones i la persecució dels criminals entre les pàgines d'una constitució que havia de dur qui sap què. No oblidem. L'oblit no ens dona pau ni calma, només atorga impunitat a aquells que tant el reclamen. Ni oblidem ni perdonem. Aprenem, en tot cas, a navegar, o a surar, fins i tot a la deriva si cal, sobre les restes d'un naufrag; i així anem fent, perquè la nau original ja no hi és, ni tornarà a ser-hi mai.

Que passem pàgina, demanen. Doncs no. No podem passar pàgina. L'únic que sí que podem fer, i que hem de fer amb contundència, és exigir a aquells que duen el timó malmés del país, un rumb possible, un nord que ens encoratgi a seguir endavant, sense cants de sirena que prometen paradisos però que ens duen contra les roques, ni somnis impossibles de qualsevol nit d'estiu. Tenim memòria, i la sabem fer servir mirant allà o aquí. I no, no perdonarem res ni ningú que en hagi dut fins on ara ens trobem. És la nostra obligació amb els que ens venen al darrere, i amb nosaltres mateixos. Per dignitat i per justícia, ni oblit ni perdó.

Comentaris (0)28-06-2018 06:13:48

Marcant estil

En el fons, era previsible. Ja tenim una versió evolucionada de "la manada", en aquesta ocasió a les Canàries, i sota el gens innocent nom de "nueva manada". És el que té convertir en notícia, o gairebé en personatges d'actualitat, una colla de delinqüents que es dediquen, per matar les hores i la innocència, a violar joves i a destrossar vides, com a forma de diversió.

"Nueva manada", doncs. La imitació funciona i sofistica les formes. Ara ja es pot segrestar la víctima, traslladar-la en el maleter d'un cotxe i violar-la sense miraments. Segurament es devia resistir ben poc, oi? Potser, fins i tot, s'ho va passar bé, en el paper d'heroïna de pel·lícula de diumenge a la tarda. Segur que algun jutge en farà aquesta lectura, o alguna de similar, dels fets. No en tinc cap dubte.

Mediàticament, la cosa funciona. Un nom ocurrent que maquilla els criminals, una colla de titulars i reportatges que banalitzen, quan no directament justifiquen, l'atac, i un nou model social a imitar per omplir les mai prou atractives nits de lleure i alcohol, entre homes joves que s'han de demostrar no sé ben bé què. Qui més vindrà, ara? "La manada reloaded", "la manda, l'origen", "la manada, evolution" , "la manada, final fantasy"...? Quan tot es banalitza, tot és possible. Un model a seguir? Una nova tendència? Els mascles violadors com a influencers? No descartem res, per si de cas

Quanta condescendència, en el fons, amb aquests criminals. Quanta caspa i quanta supremacia masclista acumulades. Quant afany de protagonisme mediàtic, i quina manca absoluta d'escrúpols. Les manades aniran a més. El model ha estat prou potent (militars i guàrdies civils inclosos) i prou impune, com perquè sigui reeixit. Fa uns dies voltava per una capital de província espanyola -no en diré el nom perquè, de fet, podria ser qualsevol altra-, i em va sobtar l'abundància de grups de nois joves en busca de festa i diversió, ja des de primeres hores de la tarda. A l'altra banda, grups de noies joves fent les seves colles particulars. No ho vaig poder evitar; hi vaig veure moltes manades a l'aguait, i vaig pensar que alguna cosa ens estem deixant en el llarg camí de l'evolució social. Potser la més mínima consciència d'humanitat i de respecte, fins i tot.

Comentaris (0)27-06-2018 06:21:29

Rivals petits

Qui digui que hi ha rivals petits, no ha hagut de bregar tota una nit amb un enemic terrible: un minúscul mosquit. Això dels equilibris, o desequilibris, de forces amb resultats de vegades sorprenents és vell, molt vell. David ja va vèncer Goliat, segons la Bíblia, de fet. Però si fem el salt als temps moderns, només cal parlar amb qualsevol esportista perquè ens reconegui que sempre poden aparèixer resultats sorprenents, en qualsevol competició. Sense anar més lluny, aquesta idea és gairebé un tòpic parlant de futbol, ara que tenim el mundial en marxa, o d'esports com els que es poden veure en els Jocs del Mediterrani que, encara que no ho sembli, també es disputen aquests dies.

Sigui com sigui, menystenir el rival sempre és un error estratègic important que, de vegades, ens pot dur al fracàs més estrepitós. I és que massa sovint o bé ho fiem tot a les nostres forces, o bé no acabem de creure en tot el nostre potencial, i aleshores passa el que passa. Però, de tant en tant, els resultats ens sorprenen i es trenca la regla bàsica que afirma que un partit de futbol és allò que juguen onze contra onze i que sempre guanya Alemanya, i els petits, de manera inesperada, vencen.

Ara que és temps de calor, recordem que no podem menystenir la força dels aparentment més febles. Un minúscul mosquit ens pot fotre la nit enlaire, sense cap mirament, i sense que puguem fer practicament res per evitar-ho. Important lliçó de l'estiu, que no acabem d'aprendre mai, tot i que cada any torna.

Comentaris (1)26-06-2018 06:12:11

Vergonya

L'espectacle ha començat. Els membres de la manada a un pas d'esdevenir estrelles televisives, tant ells com els seus veïns, per obra i gràcia, diuen, de la llibertat d'informació. Realment, és més fàcil pair i justificar una colla de violadors que determinades opinions polítiques.

No trigarem gaire a veure aquests individus voltant de tele en tele explicant la injustícia d'un sistema que els condemna (previ pas per caixa, evidentment), o convertits en protagonistes d'algun que altre programa de qualsevol cadena. Ja se sap, això de l'atractiu mediàtic és com és i cal aprofitar el moment per guanyar una audiència cada cop més disputada. Pel camí, però, anem deixant víctimes cada cop més víctimes -ja no només dels violadors-, i el mínim de dignitat professional que encara se suposa que queda al si de determinats mitjans.

Costa molt entendre i acceptar no només determinades sentències, sinó sobretot determinades actituds i determinades opinions. D'aquí a pocs dies, Pamplona es tornarà a vestir de festa i noves manades tornaran a campar pels carrers i les places. Hi haurà més violacions, a l'empara de la festa i de l'alcohol, i tot serà prou justificable, perquè ja se sap què passa en aquests casos. Fins quan? Potser pels segles dels segles. Però no passa res, tot és ben normal i la joventut ja les té, aquestes coses. Quin fàstic de país.

Comentaris (1)25-06-2018 06:07:29

Una nit més

Una altra nit de Sant Joan que passa a les golfes de la memòria, farcida de novetats, de sorpreses i de bons desigs. Encara se senten, lluny, les notes d'una festa que perdura, tot i que les primeres llums ja s'han posat per quedar-se, i que aquella calma dolça que precedeix el soroll de cada dia senyoreja mandrosa per cada racó.

Aquesta nit hem volgut conjurar-nos amb totes les tradicions possibles i amb tota mena de creences antigues per aconseguir que fortuna (aquella fortuna de sempre, no la que només sap de diners) ens sigui favorable, ara que l'estiu tot just comença, un any més; ara que és temps de maduresa i de sega. Hem baixat falles i voltat la casa per foragitar-ne qualsevol resta de mal esperit o de mal averany, hem encés la foguera de sempre, amb llenya nova i ens hem deixat seduir per la fascinació d'un foc antic, ben conegut, que tot ho crema i que tot ho purifica. I des d'algun racó amagat del nostre interior, hem deixat volar, lleugers com el fum, somnis i projectes, amb l'esperança que un dia esdevinguin realitats.

Per nosaltres, que no quedi. La nostra part ja l'hem feta, i a consciència. Ara només cal que fortuna faci el seu curs i que sigui bona la dita que sosté que fortuna d'avui és orgull de demà. De moment, ja tenim el goig d'haver compartit amb els de sempre una altra nit màgica i ben carregada de simbolismes, de sorpreses i també dels millors desigs fins al foc de l'any que ve. L'orgull noble, legítim, i aquella íntima satisfacció de quan fortuna ens acompanya i ens somriu, ja vindrà. En qualsevol cas, les rialles i la festa ja les posem nosaltres.

Comentaris (0)24-06-2018 07:12:09

Anem fent net

Fa una bona colla d'anys, quan vaig acabar la carrera, vam tenir el privilegi de rebre una darrera lliçó magistral a càrrec del periodista Ramon Barnils. Com no podia ser d'una altra manera, Barnils ens va parlar de com escriure i, entre altres conceptes clau, es va referir al principi d'economia lingüística, que, ras i curt, ve a dir que si alguna cosa es pot expressar amb quatre paraules, millor que amb deu. L'exemple que va posar per il·lustrar aquest principi va ser el de la designació del president: "El president de la Generalitat de Catalunya, Molt Honorable Senyor Jordi Pujol i Soley". Barnils va agafar un guix (en aquells temps, les pissarres encara es guixaven), va començar a tatxar i només va deixar: "el president Pujol", una fòrmula, dit sigui de passada, que durant dècades s'ha mantingut per a la major part d'usos en tota mena de contextos.

Però es veu que els temps canvien, tot i que de vegades fa l'efecte que la intel·ligència no ho faci a la mateixa velocitat que la tecnologia, posem per cas. Darrerament, des de l'aplicació del 155, sobretot, podem trobar en tota mena de contextos informals, fins i tot a Twitter, on l'economia del llenguatge ja no és ni una elecció, la ressurrecció zombi del tractament protocol·lari, per cert mal usat en la major part dels casos, perquè s'associa al càrrec i no a la persona, que és qui realment és honorable o no (cosa sabuda dels dels temps de la cavalleria). Malbaratament de paraules a banda, l'ús del tractament protocol·lari pertot, en un intent va i desesperat d'expressar respecte cap a la persona en qüestió, em sembla un error gairebé pueril. Com més vulguem lloar aquesta persona, més feblesa (tant nostra com de la persona) transmetrem. Si parlant del president Torra tothom sap a qui ens referim i quin significat i valor té la seva figura, no cal res més. Ans al contrari, perquè tot el que hi afegim només farà nosa. Quins temps aquells, en què els bons periodistes donaven grans lliçons... Què se n'ha fet de tant coneixement?

Potser valdria la pena aprofitar avui, nit de Sant Joan, nit del foc i nit de conjurar-nos contra els mals esperits, i fotre al foc, per sempre més, aquest sentiment d'inferioritat que expressem amb tant i tant tractament formal. Recuperem l'essència de tot plegat i deixem-nos d'artificis. Fem una foguera ben grossa amb tot el dolor, amb tota la pena i amb tota la ràbia acumulats, i demà mateix comencem a tornar a viure amb la senzillesa de saber qui som, què som i què volem, sense necessitat d'embolcalls inútils que només devaluen allò que volien embellir. I no parlo només de noms, tractaments i càrrecs. Fem net i cremem per sempre més tot allò que sobra.

Comentaris (1)23-06-2018 06:49:01

No passa res

Fa fàstic, fins i tot parlar-ne, però no me'n puc estar. La manada campa lliure. Una colla de violadors tornen al carrer, per obra i gràcia d'una resolució judicial. Costa molt dir res que no s'hagi dit ja aquestes darreres hores. És tan evident la tolerància amb segons quins delictes i amb segons quins perfils personals, i tan profud l'odi i l'acarnissamennt amb segons quins altres, que costa molt parlar (i més encara confiar o creure) de justícia o d'estat de dret.

Es fa difícil, per no dir directament impossible, acceptar que una colla de salvatges tornin a la seva vida habitual, pagant quatre quartos i es veu que sense provocar cap mena d'alarma social i sense cap risc de reiteració delictiva, mentre persones de bé, que no han fet altra cosa que cantar o exercir les seves obligacions com a electes són a la presó o han hagut de pagar fiances altíssimes quan han pogut sortir, ni que només sigui per quatre dies.

Massa casos alhora i massa desproporció. Valtònic, Gurtel, Urdangarin, Castor, Altsasu, presos polítics... Tot indica, si fem un parell de passes enrere i mirem amb perspectiva, que robar, violar i estafar són delictes menors, però cantar o opinar són poc menys que pecats capitals. Això és l'Espanya del Segle XXI. Això, i no cap altra cosa, per més que es vulgui dir. Quin respecte ens pot merèixer, doncs? Francament, ben poc, o no gens. Mentrestant, les dones seguiran patint la humiliació de la por a sortir al carrer, perquè milers de manades, amb vestit i corbata, amb samarretes informals, amb toga, o amb uniforme, seguiran campant impunes cercant noves preses. Això sí, en una societat justa i democràtica, no fos cas. Silenci oficial, acatament de les decisions, o complicitat institucional (digueu-ne com vulgueu). Vergonya.

Comentaris (0)22-06-2018 06:11:19

Adaptar-se i gaudir

Segurament, la pitjor de les opcions davant d'un problema, d'un imprevist, d'una dificultat, és la inacció, la incapacitat de reacció. Aquesta vida, ben mirat, sempre acaba sent un seguit d'obstacles, petits o enormes, que anem superant amb més o menys elegància, però que van configurant el nostre present i dibuixant el nostre futur. Prou podem planificar, organitzar i preveure un nombre tan gran com vulguem de variables, que sempre apareixerà allò que no esperàvem. Aleshores és quan entra en acció la nostra capacitat d'adaptar-nos, de canviar de plans, de projecte i, al capdavall, de fer que qualsevol dificultat acabi sent una oportunitat que, com que haurem abandonat el nostre pla inicial, mai no sabrem si serà millor o pitjor del que havíem pensat en un primer moment. En conseqüència, allò que decidirem serà la resposta òptima a qualsevol repte que se'ns plantegi.

Deia Forrest Gump que la vida és una capsa de bombons, i que mai no saps quin et tocarà. Segurament és una visió extremadament optimista, perquè un bombó, sigui quin sigui, sempre és un bombó, amb el seu cacau, el seu sucre i la seva capacitat d'endolcir la realitat. Potser la vida és més aviat un d'aquells jocs electrònics clàssics en què cal anar superant obstacles i, de tant en tant, aconseguint recompenses que ajuden a seguir endavant (segurament aquí sí que entrarien els bombons). Cada obstacle superat ens acosta a una pantalla superada i ens prepara per a la següent. Vet aquí la clau de l'èxit final.

Canviar molesta, fa por, fins i tot. Però modificar allò que teníem previst no té per què ser negatiu, ans al contrari. La nostra capacitat de preveure i d'imaginar és limitada, però els girs de guió que ens pot plantejar el destí són infinits. Encarem-los, doncs, i aprenem que de vegades, com diu la dita, si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma, i deixem-nos guiar per la nostra capacitat d'adaptar-nos més que pel nostre talent per planificar. Aleshores, obrim la capsa i prenem un nou bombó, sempre dolç i sempre agradable al gust.

Comentaris (0)21-06-2018 06:07:27

Massa preguntes

Qui ho havia de dir, quan demanàvem la legalització dels partits polítics, que al cap dels anys acabarien esdevenint una enorme maquinària de perpetuació en el poder i en una estranya agència de col·locació de personatges, sovint grisos, sense cap altre ofici ni benefici que el dubtós mèrit de sobreviure entre les bambolines d'aquesta nova cort que sovint esdevenen les cúpules directives de les administracions públiques.

Després de vuit mesos sense govern a Catalunya, finalment se'n constitueix un, discutible o no, però govern al capdavall, tot i que encara deixa entreveure massa febleses en massa fronts i, sobretot, encara traspua lluites intestines en el si d'alguna de les formacions que l'integren, cosa que no ajuda gens a la recuperació de la direcció del país.

No és nou, però ara segurament sí que especialment greu, el divorci entre la direcció d'un determinat partit i les prioritats i interessos de govern, quan aquest partit l'ostenta. Ideologia i pragmatisme sovint xoquen, igual com també xoquen les diferents maneres d'entendre la realitat i, massa sovint, els interessos personals i els egos desfermats. La vella -o no tan vella- Convergència, en pocs anys, ha anat desplegat un ventall gairebé impossible de lideratges, de pactes i, sobretot, de denominacions que, ben mirat, no són gran cosa més que el reflex d'un seguit d'ambicions personals, fins i tot al nivell més local que puguem imaginar, que només ens parlen de la dialèctica entre sobirania i política de pexi al cove; una dialèctica, ara mateix, no resolta, però de conseqüències imprevisibles.

Una pregunta des de la perifèria: com pot ser que a hores d'ara, a les terres de Lleida seguim sense delegat del Govern de la Generalitat? El que deia, posem noms a sobre de la taula, i ens vindran ganes d'abandonar la partida. Molt trist tot plegat, per a tantes il·lusions i per a tant d'esforç de tanta i tanta gent.

Comentaris (0)20-06-2018 06:11:01

Memòria històrica

El futur sempre il·lusiona més que el passat. Mirar endavant vol dir projectes, canvis, novetats, millores. Per contra, mirar al passat ens retorna la nostàlgia, allò que mai no tornarà, els records grats i també els dolorosos. Vist així, té tot el sentit dir allò que "el passat, passat", girar full i tirar endavant a tota màquina. Però no ens enganyem, som el que som perquè tenim un passat, i intentar negar-lo és la millor manera de repetir errors i, en definitiva, de construir un futur en fals, sense garanties.

Ahir llegia que la presidenta andalusa, la socialista Susana Díaz, defensa una memòria històrica que no miri al passat sinó al futur. Curiós. "Memòria" és un substantiu que immediatament ens situa en el terreny dels records, d'allò que va passar; "històrica", per la seva banda, és un adjectiu que ens remet al passat, recent o antic, però sempre al passat. Per tant, pretendre que una memòria històrica no miri enrere és absurd, per definició, i un engany argumental propi de qui té por de revisar la història per aprendre'n. Gran idea, aquesta de la memòria històrica que no revisi res. Absurda però útil a segons quins interessos.

Però ben mirat, aquest concepte que planteja Díaz de manera tan explícita és força general en tots els partits, amb uns aparells i unes maquinàries internes plenes de cadàvers polítics i d'actuacions poc -o gens- gratificants, que generalment és millor no remenar, si no ens volem trobar-se de cara amb el pitjor de cada formació i de cada subjecte. Pensem una mica i identificarem, a tot arreu, multitud d'exemples de fugides endavant que deixen l'escena política, i la societat a la que suposadament tothom serveix, plagada de destrucció, d'interessos indignes, d'abusos de poder, o de delictes més o menys ben amagats. Davant d'aquest panorama, potser sí que és l'hora de reinventar el concepte de memòria històrica i buidar-lo de contingut, no fos cas que molestéssim algú o que el tuf irrespirable de la indignitat aforés sense remei. Quanta misèria intel·lectual, aquesta gent. Allà i també aquí.

Comentaris (0)19-06-2018 06:11:31

Sí, però...

És difícil pair que es justifiqui la violència contra gent pacífica i indefensa, i justament això és el que ha estat fent, sobretot aquests darrers dies, la cap de l'oposició al Parlament, Inés Arrimadas, en relació a les agressions que han patit diferents persones que duien un llaç groc. Evidentment, no ha pronunciat aquell ja tristament famós "a por ellos"; imagino que a hores d'ara no quedaria bé, però ha fet servir el vell recurs retòric d'afirmar una cosa -en aquest cas la condemna a la violència- i posar-hi un "però" a continuació que, com bé sabem i ens va recordar el conegut Tyrion Lannister en un dels primers capítols de "Joc de Trons", deixa sense efecte tot el que s'ha dit anteriorment.

Arrimadas condemna les agressions, sí, "però" hi veu responsabilitats en aquells que fan servir símbols excloents que no representen tothom. Agressió justificada, doncs. El més pervers, de tota manera, no és, fins i tot, ni exculpar el agressors, sinó la idea de fons que només es poden fer servir símbols en què tothom es vegi (o s'hagi de veure) identificat. Si donem per bo aquest argument, ens trobarem davant d'una societat uniforme, sense cap mena de dissensió, de pensament únic. I aquest tipus de societats només es donen sota règims autoritaris, purament feixistes. I vet aquí el perill, i el que amaguen les seves paraules.

Que els llaços grocs no desperten l'adhesió de tothom és una evidència. Exactament igual com no la desperten els emblemes de Ciutadans, ni els de cap altra formació política, ni cap bandera, ni cap himne, ni cap deu, fins i tot, però això no vol dir que sigui lícit ni justificable agredir aquells que els fan servir. Pretendre que hi ha valors, referents o símbols vàlids per a tothom és apel·lar a la uniformitat feixista i dictatorial, a les veritats absolutes i a la negació mateixa del dret a pensar més enllà de la veritat oficial. Això és realment el que ens està dient Arrimades, i tota la formació que representa, amb les seves declaracions. No ens equivoquem.

Comentaris (0)18-06-2018 06:13:35

Complicitats

Teixim complicitats. No ens agrada estar sols. No ens agrada sentir-nos sols, i per això anem creant una xarxa més tupida o menys de relacions personals que a poc a poc conformen allò que som realment: nosaltres i les nostres circumstàncies, el nostre entorn, la nostra gent.

Cadascú és ben lliure de decidir com ha de ser aquesta mena d'embolcall que ens abraça i ens protegeix. Triem quins volem que en siguin els nusos, ja sigui a la feina, amb les amistats, als espais socials, polítics o religiosos, a la família... i fem i desfem fragments, així que passa el temps i les nostres circumstàncies canvien, o així que ens adonem que cal reforçar per alguna banda, o deixar espais amplíssims per una altra.

I com sempre acostuma a passar, el temps acaba relligant amb solidesa allò que realment té valor, i acaba desant al racó de la memòria o de l'oblit, fins i tot, el que no cal. Aleshores, tot va adquirint solidesa i tot va prenent sentit. El que és important, el que és banal i el que és imprescindible, i sentim que la nostra individualitat és el producte d'un seguit de nexes d'unió volguts, i fets propis, al llarg dels any. Aleshores, només aleshores, prenem consciència de tot el que podem arribar a fer i a donar, de totes les nostres capacitats i aptituds, multiplicades per mil gràcies a l'empara i el suport d'aquesta petita o gran xarxa que hem anat teixint. Aleshores aprenem que no estem sols, i que no tindiria cap sentit estar-ne.

Comentaris (0)17-06-2018 07:04:21

Aquí, no.

Està en hores baixes. No hi ha dubte que Felip VI "el preparat", Rei d'Espana, no està passant els seus millors moments pel que fa a popularitat. I res no fa preveure millores, si més no a curt termini, tot i els esforços dels mitjans del règim per maquillar la realitat o, directament, per mentir, inventant imatges que res no hi tenen a veure. Repassem breument:

  1. Un cunyat a punt d'entrar a presó -se suposa-, encara que, si arriba el cas, ho faci en unes condicions que resultaran humiliants per a tota la població reclusa i faran saltar pels aires aquesta vella lletania que manté que la justícia és igual per a tothom. Ah!, per cert, tot plegat per una sentència d'uns fets delictius impossibles sense el suport implícit o explícit de la Casa Reial i del seu titular anterior, no ho oblidem. La inviolabilitat constitucional, però, tot ho dissimula.
  2. Una solitud escandalosament definitòria durant la seva darrera visita a Iruñea per inaugurar el Congrés Internacional d'Arquitectura i Societat on, el bany de multituds de què parlava la premsa adepta era, en realitat, una cinquantena justa de persones. L'ombra de la injustícia amb els xavals d'Altsasu és massa fosca i massa present.
  3. No hi ha manera de trobar un espai digne a Girona o rodalies per lliurar els Premis Princesa de Girona. Ara com ara, sembla que la cosa podria fer cap a Vilablareix, a un local propietat dels germans Roca. L'endemà, l'Hotel Camiral, de Caldes de Malavella, podria acollir una trobada amb joves amb estudis superiors que busquen la seva primera oportunitat. Val a dir que els alcaldes de Girona, Vilablareix i de Caldes s'han pronunciat públicament contra la presència del monarca a les respectives localitat. A Caldes i a Girona, no ho oblidem, es va declarar Felip VI persona non grata.

De tot plegat, però, el que em resulta més remarcable és el cas català, on la Corona no troba cap espai públic que vulgui acollir un acte seu. Haver de recórrer a espais privats ja és tota una evidència de les simpatia que desperta la seva presència a casa nostra. Mentrestant, el president Torra segueix demanant-li disculpes pel seu ignominiós discurs de l'octubre passat. Veu que clama en el desert -permeteu-me la referència bíblica-, la del president; però en un desert no tan buit com les adhesions que concita sa majestat, ara mateix nu i sol, malgrat que la cort s'entesti a negar-ho, com en el conte d'Andersen.

Comentaris (0)16-06-2018 06:41:07

Un altre

Doncs no, no era incitació a l'odi. Una altra denúncia que cau perquè un tribunal sentencia que no tenia sentit. Ara són els vuit mestres de La Seu d'Urgell, com abans han estat regidors, o professionals diversos, perquè durant mesos tothom ha estat en el punt de mira del que s'omplen la boca d'enfrontaments i divisions que ells mateixos provoquen, amb més encert o menys.

Cas tancat. Es veu que comentar l'actualitat a l'aula no és delicte d'odi. Caldria saber si generar tensions innecessàries amb acusacions falses i tendencioses sí que ho és. Han estat mesos de debats i titulars de premsa parlant d'un delicte inexistent, d'unes responsabilitats que no són reals i provant de fer mal a uns professionals que miren de fer cada dia la seva feina de la millor manera que saben. Han estat mesos d'odi desfermat per no res. Ningú demanarà perdó. Potser, de fet, no cal, perquè no hi ha perdó possible contra les ganes gratuïtes de fer mal i de crear terror en tots els àmbits de la nostra societat. No hi ha perdó possible, ni dret a l'oblit. Cal tenir memòria, molta memòria i no oblidar cap nom.

Aquest cas de La Seu no serà l'últim. En vindran més i veurem com aquest suposat risc d'enfrontament social de resultat imprevisible que auguren els profetes de l'apocalipsi, ni ha existit mai, ni se n'han sortit, de crear-lo. Vindran moltes més sentències absolutòries, molts més sobresseïments contra denúncies i acusacions sense cap fonament, però el mal -l'autèntic objectiu de tot plegat- ja estarà fet, perquè s'haurà escampat la llavor de la por a la persecució judicial o policial. Per això convé no oblidar, ni perdonar. Especialment a l'hora de decidir qui ha de dirigir el nostre país, les nostres ciutats, els nostres pobles i, sobretot, el nostre model de convivència. Nosaltres, en el fons, podem acabar decidint si ens estimem més concòrdia o odi institucional.

Comentaris (0)14-06-2018 06:06:55

Cansa

Per massa previsible, ja cansa. Ja cansa pensar, i comprovar, que qualsevol sentència relacionada amb la corrupció a Espanya va acompanyada inevitablement d'un nou escorcoll en una conselleria i en el centre de telecomunicacions, d'alguna que altra detenció sense sentit, i d'alguna que altra notícia més que, curiosament, sempre coincideix en el temps, creant el que ja és una cortina de fum informativa tan anunciada com inútil. Anem-nos, però, acostumant, perquè es preveu tota una bateria de sentències que -suposo- deixaran distrets el PP i la Casa Reial. Ahir, evidentment, no podia ser diferent: sentència del cas Noos, escorcoll a Economia i, fins i tot, anunci del nou entrenador del Reial Madrid.

També cansa, i també per previsible, el tracte judicial que reben determinats personatges que entren i surten (si és que hi arriben a entrar) de les presons, sense gaires problemes, o que són ingressats ben a la vora de casa, no fos cas. Tot plegat insultant, en comparació amb l'empresonament preventiu i sense sentència que pateixen els nostres polítics i líders cívics. Per cert, que serà curiós veure si Urdangarin acaba a presó, cosa que dubto molt, i cas que així sigui, on i en quines condicions. Segurament serà un nova lliçó d'allò que la justícia és igual per a tothom.

Cansa molt que qui s'omple la boca amb lliçons de justícia, de moral i de no sé quantes coses més no tingui cap pudor a negar auxili a refugiats a la deriva, perquè es veu que els quatre quartos que pot costar acollir-los són un preu que l'Estat no pot assumir. Quantes vides de quants refugiats podríem assegurar amb el que es va malbaratar en el desplegament policial de l'octubre passat?

Cansa molt, aquest fals estat de dret. Cansa molt aquesta democràcia de pa sucat amb oli que és Espanya. Però encara cansa més el silenci còmplice, quan no practicament criminal, de la resta de socis europeus. Justícia, diuen? On?

Comentaris (0)13-06-2018 06:12:42

Seguim esperant

Enguany se'ns està posant difícil, això de l'estiu. El calendari avança, implacable, però la climatologia va a la seva. D'acord que mai no plou a gust de tothom (aquests darrers mesos, literalment), però potser ja va havent prou d'aigua i aniria bé que el sol i la calor més propis del juny comencessin a deixar-se veure.

Esperar és complicat. Anem tancant calendaris de vacances, reserves, il·lusions, amb ganes de trencar una mica amb tot i entrar en aquesta dinàmica estranya i breu de l'estiu, que sempre ens fa les pessigolles pròpies d'allò que es desitja encara que no acabi d'arribar. Però no. El temps no acompanya i sembla que vulgui jugar-nos una mala passada i privar-nos dels beneficis del sol. O potser demà, o la setmana que ve, tot canviarà i aleshores renegarem d'una calda que ens deixarà sense ganes de res. Qui ho sap.

Així és la vida. Nosaltres ja podem anar fent plans, que qualsevol d'aquests elements que no podem controlar, com ara el temps, ho pot fer canviar tot, de cop. O, amb una mica de sort, potser els astres es conjuren i, malgrat l'espera, ens reserven unes setmanes esplèndides que ens fan oblidar ben aviat aquesta mena d'impàs climàtic que patim.

Sigui com sigui, avui mateix el sol tornarà a sortir i es tornarà a posar, puntual. Mirem d'ajustar les expectives a la realitat, com millor sapiguem o puguem, i gaudim de cada moment, tant si plou com si fa vent, o com si la calor ens fa suar la gota grossa. Tot té el seu encant, i tot ens fa servei, si ho sabem aprofitar.

Comentaris (0)12-06-2018 06:03:09

Una mica de nosaltres

Fa anys que corre un anunci d'electrodomèstics que afirma que cada aparell duu una mica de la persona que ha intervingut en la seva fabricació. Com a missatge comercial és prou potent, perquè és capaç d'afegir una mica d'emotivitat a elements tan poc humans i sense cap mena de sentiments com poden ser un frigorífic o una rentadora. D'altra banda, ben mirat, el que diu és ben cert, perquè una mica de nosaltres sí que queda en cada cosa que fem.

És un tòpic, a part d'una gran veritat, que els plats s'assemblen a les olles, i que els fills sempre tenen una retirada o altra als pares. Una mica de nosaltres se'n va amb ells, prou que ho sabem. Però també deixem la nostra marca personal en les persones que coneixem, en els nostres clients, en la gent que estimem, en el llibre que escribim, la cançó que composem, el quadre que pintem, els papers que segellem, les persones desconegudes que atenem, les receptes que fem, els cotxes que arreglem... i que cadascú miri què fa, segurament gairebé sense adonar-se, en el seu dia a dia, i trobarà que allà hi va una mica de la seva essència.

No se m'ha acudit millor manera de començar la setmana que posar sobre la taula aquesta idea: una mica de nosaltres se'n va amb tot el que fem. Aquesta és la nostra aportació a la vida, a la societat, al benestar dels que tenim a la vora, o dels que no coneixem ni coneixerem mai. Sense saber-ho, sense ser-ne conscients, aquests petits bocinets de nosaltres donen una més mica de valor i aporten calidesa humana, fins i tot a les coses més simples. Què estem deixant en cadascun dels nostres actes?

Comentaris (0)11-06-2018 06:14:51

A propòsit de la pluja

Si és veritat que la pluja neteja, aquest país hauria d'estar, a hores d'ara, com una patena. Però començo a pensar que tenia raó aquell que va dir que al meu país la pluja no sap ploure, i no sé jo si l'excés d'aigua que portem acumulat aquestes darreres setmanes ha dut la tan necessària netedat, o si ha contribuit a empastifar-ho tot una mica més.

En termes mediambientals, segur que els aiguats han fet més bé que mal, sobretot pel que fa a reserves hídriques, a neteja de la contaminació i a la humitat del subsòl. Però si parlem en termes metafòrics -això que tant ens agrada- està molt per veure si acabarà fent net tot el que caldria; i aquí és quan l'optimisme em cau per terra, de manera gairebé inevitable.

Vivim temps de canvis, temps de renovació. Però com va dir algú, de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi, igual com, de vegades, massa pluja acaba embrutant més que netejant. Però siguem optimistes, malgrat tot i, agafant-nos fort a una altra vella dita, no oblidem mai que canviar no fa polls, tot esperant que també conegui l'expressió tothom que decideis el canvis i s'animi una mica a passar l'escombara i la manguera per allà on calgui; perquè la pluja, com va dir aquell vell sabi, M.Rajoy, avui sembla que ja jubilat, cau i ningú sap per què.

Permeteu-me una mica d'ironia per encarar amb humor un llarg cap de setmana, i fins dilluns.

Comentaris (0)08-06-2018 06:08:10

Canvis o aparences?

A poc a poc es van sabent amb qui podem comptar i qui tindrem al davant aquests propers mesos, o anys, en matèria política. Ahir es va desvetllar la composició del nou govern de Madrid, amb no poques sorpreses. Repassant la nòmina trobem una bona colla de currículums prou solvents, i també una bona colla de motxilles adquirides al llarg d'anys d'exercici professional i polític, algunes d'elles tan pesades que caldrà veure si les persones escollides són realment capaces de dur-les amb la dignitat i la responsabilitat que el càrrec exigeix. Però la gran sorpresa del nou executiu madrileny és l'amplíssima presència femenina, molt per sobre de la paritat i, en qualsevol cas, clarament superior a la del seu homòleg barceloní.

Ahir, més enllà de les biografies dels nous titulars dels ministeri, els mitjans van repetir, gairebé com un mantra sinistre, que caldrà veure si són capaces, les noves ministres, de demostrar la seva vàlua. Francament, no recordo cap comentari d'aquest tipus en el cas dels ministres homes; ni ara, ni mai, de fet. És curiós que d'una banda reclamem paritat, però d'una altra exigim proves de competència a les dones que accedeixen al poder. No sé, què voleu que us digui, però mai no he trobat més insolvent, parlant del darrer govern espanyol, posem per cas, Sàenz de Santamaria que Dastis, o De Cospedal que Zoido, però es veu que unes han de demostrar coses que als altres se'ls donen per suposades. En el cas que ens ocupa, jo estaria molt més preocupat per la incacapacitat (o per les males intencions) d'alguns dels ministres que pel paper que puguin fer les ministres, tot i que algunes són velles conegudes.

Així són les coses. Ens agrada molt marcar postura, però a l'hora de la veritat afora el masclisme atàvic. Es veu que si volem transmetre una imatge de rigor, seriositat i competència, un senyor de mitjana edat ben encorbatat fa més el pes. Això ja fa anys que ho saben aquells que trien presentadors de noticiaris, per exemple. I també els experts en màrqueting polític. Però els temps canvien, encara que alguns no se n'assabentin, i ara el que ven és una àmplia presència femenina. Canvis d'hàbits, canvis reals? Tant de bo tot plegat no sigui una pura qüestió estètica. I tant de bo aprenguessim a passar moltes pàgines d'aquest llibre, a hores d'ara ja tan avorrit, que escribim entre tots.

Comentaris (0)07-06-2018 06:13:03

Ha arribat l'hora

Ara sí que de debò arriba l'hora de la veritat. Després de mesos d'incerteses i segurament de massa moviments estratègics, tenim Govern i, ara que ja hem fet un desplegament de flors, catifes i aplaudiments tan excessiu com sobreactuat en alguns casos, (perquè és ben lícit demanar-se on eren aquests darrers mesos alguns dels que han aparegut ben cofois a les primeres files de les fotos de les recepcions dels consellers) finalment arriba l'hora d'articular la legislatura.

Els moviments a les administracions públiques sempre són lents, i habitualment solen ser porucs, conservadors. Però temps excepcionals reclamen accions excepcionals. Ara que tenim consellers, arriba el moment de conformar el sotogoverno, aquelles segones, terceres, quartes... línies de comandament (aprofito per remarcar com és encara de piramidal i poc operativa l'administració), aquelles línies on hi ha, ens agradi o no, l'autèntica execució dels programes de govern i de les polítiques públiques, i on la incompetència i els favors deguts són més dolorosos, per l'impacte real que tenen sobre els seus destinataris.

Temps d'oportunitats, doncs, però també temps de dubtes. Aquella paraula màgica que tant hem sentit i repetit aquests darrers mesos: "restitució" pot acabar sent la trampa mortal que acabi amb totes les il·lusions i amb la necessitat d'avançar de manera decidida, amb objectius nous, amb alçada de mires i amb estratègies que ben poc, o res, no poden tenir a veure amb el que hem estat fent fins ara, senzillament perquè la realitat ha canviat tant, que els canvis profunds ja són imprescindibles, si realment volem tirar endavant un gran projecte nou i engrescador. Ja veurem si sabem estar a l'alçada, o si seguim amb pràctiques i maneres de fer covardes i sense sentit.

Una reflexió, per acabar. No sé jo si allò d'eixamplar la base del sobiramisme no ha de passar per unes polítiques públiques efectives i engrescadores, que demostrin que una altra manera de fer no només és possible, sinó que és altament útil i satisfactòria per a la immensa major part de la població. Bé, de fet, sí que ho sé. I tant que ho sé.

Comentaris (0)06-06-2018 06:13:00

Premi

Ahir es va lliurar el Premi Nacional de Cultura a l'escriptor Quim Monzó. Com molt bé van remarcar els mitjans, el primer gran acte institucional d'aquesta nova etapa política que tot just havia començat amb la presa de possessió del nou Govern i, per primer cop a la història d'Òmnium Cultural, amb el seu president a la presó, un fet insòlit que no s'havia donat ni els els pitjors anys del franquisme. No oblidem el detall.

Sense cap mena de dubtes, aquest acte d'ahir ens mostra prou clarament com serà la legislatura i com seran molts i molts actes que s'aniran fent els propers anys. Responsables cívics o polítics tancats o a l'exili, reivindicació permanent, presència institucional, malgrat tot i, el que és més important, la vitalitat d'un poble, d'una cultura, que es ressisteixen a caure sota la pressió d'aquells que en nom de qualsevol ideologia -que de totes n'hi ha-, ens volen callats o directament desapareguts. I de fons, en segon terme o no, els desafiaments i les autèntiques proclames d'intencions que aniran arribant de Madrid, com l'anunci, ahir mateix, que Josep Borrell, vell conegut desinfectador, pretesament socialista i darrerament ben arrambat a l'extrema dreta, serà el nou ministre d'exteriors d'un govern que parla de diàleg i de refer no sé jo quins ponts. Mala obra, amb aquests maons.

Aquest és l'esquema del futur més immediat. Sigui com sigui, em quedo amb la qualitat literària de Monzó i la seva obra, mai prou valorada com a tal rere el fum de la seva presència mediàtica, a la ràdio, a la televisió o a la premsa, però més que mereixedora del Premi Nacional de Cultura.

Per cert, un suggeriment als periodistes que pregunten a alguns personatges polítics sobre l'obra de Monzó: no ho feu, si us plau, perquè segons quines respostes, per tòpiques o per etèries, deixen entreveure massa la incultura literària d'alguns que no s'estan d'omplirse la boca amb allò que desconeixen, encara que no ho vulguin admetre.

Comentaris (0)05-06-2018 06:12:32

Recomencem

Ara sí. Després d'uns dies estranys, de relleus i nomenaments, encetem una setmana sencera, en què el nou Govern ha de començar a caminar, a l'espera que faci el mateix el seu homòleg madrileny. A partir d'aquí, molts interrogants per a un escenari nou amb molts actors i massa llibrets vells.

El cas de Catalunya és entrar en un terreny inexplorat on, de moment, només podem entreveure alguns indicis no sempre prou engrescadors. Ahir mateix, entrevista al el president Torra, plena de bones paraules, però amb poques concrecions que aportin una mica de llum sobre on anem i què podem esperar del futur més immediat. D'altra banda, des del moment en què es van saber els noms del nou Govern, a les xarxes s'han multiplicat els missatges de suport i satisfacció (i de simple adulació, si fem cas de la proliferació del tractament protocol·lari), entre els quals era molt fàcil llegir una posicionament de molts treballadors públics i alts càrrecs en el sentit de començar a demanar compensacions pels suposats serveis prestats aquests darrers mesos d'ocupació. Malament rai si comencem així, i si no se'n fa neteja (i de moment no sembla que se n'hagi de fer gaire, ans al contrari).

Quant a Madrid, compàs d'espera fins que no tinguem la composició del seu govern. De moment, tot el que sabem del cert és que estarà liderat per un partit que no fa cap escarafall a l'hora de fer pactes amb PP o Ciutadans, ni de muntar-se al cavall desbocat del nacionalisme espanyolista més salvatge, amb 155 o sense, ni que sigui traint els seus suposats principis ideològics. Canvi d'actors, cosa que s'agraeix -i no pas poc- però que, ara mateix, encara dibuixa, només, el guió dels darrers mesos (o anys). Un guió prou conegut i prou advers. En qualsevol cas, res de nou, això d'entendre's i pactar amb qui calgui, a banda i banda, perquè la nostra història recent està farcida d'aquesta mena d'acords. Fem memòria, que ens ajudarà a entendre on som realment i què en podem esperar de tot plegat. D'optimisme, el just, per si de cas.

Comentaris (0)04-06-2018 06:15:39

I ara, què?

Qui ho hauria d'haver dit, fa quatre dies, que acabaríem la setmana amb Govern a Catalunya i sense a Espanya. Ironies de la vida? Justícia poètica? Karma? Digueu-li com vulgueu, que la realitat, si res no la capgira, serà aquesta, i l'evidència no es pot negar.

Fer fora personatges tan sinistres i tan cruels com Sáenz de Santamaria, Montoro, Zoido, Dastis, Català, De Cospedal, o el propi Rajoy és una satisfacció enorme per a milers i milers de català que els hem patit, i de quina manera, durant anys. Veure passar el cadàver polític de l'enemic sempre ens dibuixarà aquell somriure de comiat al cinisme i a la simple voluntat de revenja i d'aniquilació social, no ens enganyem.

Però, atencio. Que l'eufòria de l'adéu no ens enlluerni. El que ve és tot un misteri, però si ens hem de guiar per les seves accions i declaracions dels darrers mesos, o anys, no té per què ser millor. Un socialisme que no s'ha estat d'anar de la mà de PP i Ciutadans no és cap alternativa engrescadora, ni molt menys. És un recanvi, ara mateix, i ben poca cosa més. D'altra banda, molt em temo que amb aquest nou escenari, sense Rajoy ni Puigdemont (ni els seus respectius governs) ha començat la voladura controlada del famós procès i d'aquella imaginada república, de la qual tothom en parla, però que ningú no ha vist per cap lloc. Una voladura controlada per desmuntar què i per construir, sobre la runa, què? Aquesta és la gran pregunta. La resposta, permeteu-me la manca d'entusiasme, fa tuf d'antic oasi. I és que ja sabem que de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canvïi.

Avui, satisfacció pels que se'n van -això no ens ho podrà treure ningú-, potser fent que el seu últim acte de govern sigui ordenar la publicació al DOGC del nou Govern (un altre bon exemple, de justícia poètica, de karma o de simple ironia), però dubtes, moltíssims dubtes sobre els que enceten mandat allà i aquí.

Comentaris (0)01-06-2018 06:08:46