login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Prioritats

Deixem-ho clar d'entrada: la política només és útil quan serveix per proporcionar una vida digna i lliure als ciutadans. Sembla elemental, oi? Doncs, en aquest cas, el primer objectiu de la política catalana, ara mateix, hauria de ser no tenir presos polítics ni exiliats. El dia d'ahir, però, ens va ensenyar, si més no de moment, tot el contrari. D'una banda la llibertat dels que no en poden gaudir va quedar en segon o en tercer terme, fins al punt que molt del que es va apuntar i que no va arribar a succeir només hauria servit per fer més grossa la llista de presos.

Em temo que som en un punt en què la paciència de la gent, de la bona gent, de la que surt al carrer carregada de somnis i esperances, està arribant al límit i exigeix resultats a una classe política que, ahir mateix, només va transmetre un missatge: la prioritat és el meu partit -o la meva part de partit- i la lluita pel poder. Aquest missatge, en els moments crítics que vivim, és tota una càrrega de profunditat al fràgil pont que uneix la voluntat del poble i els interessos dels governants.

No volem, ni ens calen, herois ni màrtirs. No fan cap falta, ni cap bé, els representants polítics a la presó o a l'exili. El que sí que cal és un govern capaç de demostrar, a qui encara no ho sap, que ens sabem governar, que sabem construir una societat millor i que la república que tot just es va insinuar, i que ja veiem on ens ha dut, és molt millor que aquella monarquia que ara ja sabem què ens pot oferir. Ara és l'hora de la política, no de la gent. Que els polítics assumeixin la seva responsabilitat i demostrin que són dignes de la nostra tenacitat. Nosaltres seguirem cridant al món que a casa nostra hi falten alguns i que volem que tornin, però les regnes del poder i de la governança no les tenim, ni les tindrem, més enllà dels nostres representants lliurement elegits. Si ens fallen, o no en saben, perdem tots. Si us plau, llegiu bé la realitat i ordeneu les prioritats. La presó mai no serà pedagògica.

Comentaris (0)31-01-2018 06:15:13

Avís o amenaça?

Avui, jornada històrica (i potser, fins i tot, histèrica) i ja no sé quantes en portem en poc més d'un any. El cert és que m'agradaria molt tornar a aquell ensopiment polític i social en què les setmanes anaven passant sense que passés gairebé res, o res, d'extraordinari. Però sembla que aquells temps, com qualsevol temps passat, no tornaran. Ni cal, potser.

Veurem com acaba aquest darrer dimarts de gener. De moment, el que sí que sabem és que arriba precedit de paraules molt dures. Hi ha qui hi veurà apel·lacions al seny o avisos a navegants, però també hi ha qui, com jo mateix -no ho negaré-, hi veiem amenaces clares i impròpies d'un sistema que es vol dir democràtic, però no que no en sap.

Fa uns dies eren els diputats en llibertat sota fiança els que s'havien de sentir que podien tornar a fer cap a la presó segons què votessin avui mateix. Ahir, era el portaveu del PP el que recordava al president del Parlament que té dos fills i que ell sabrà què ha de fer en la sessió d'aquesta tarda. Què voleu que us digui, un avís sempre té un to i una voluntat conciliadora, per tal d'evitar conflictes, però quan un suposat avís del tipus dels que acabo de comentar prové de qui pot executar els mals que anuncien, la cosa ja entra del tot en l'àmbit de l'amenaça pura i dura (i m'estalvio alguns altres adjectius molt més contundents).

Un detall gens menor, al meu parer: Són responsables polítics els que estan avisant de com actuaran els tribunals segons què facin uns altres polítics. Sospitós, si més no, oi? Bé, sospitós en qualsevol país democràtic. Al règim monàrquic (que ja no democràtic ni constitucional) d'Espanya, el pa de cada dia. Tinguem-ho ben clar. I això no és cap avís ni cap amenaça, és una simple constatació de la realitat.

Comentaris (0)30-01-2018 06:08:08

Refer

Què se'n pot esperar de bo, quan la divisió i l'enfrontament esdevenen l'únic argument de debat polític? Què, quan l'odi a qui pensa diferent és el foc que cal alimentar perquè la foguera social sigui cada dia més gran? Què, quan la mentida i les realitats inventades volen substituir la veritat? Qualsevol persona amb dos dits de front respondria que res, que absolutament res de bo. Doncs aquest és l'escenari que fa temps que estan dibuixant alguns, amb la fosca esperança de guanyar i convèncer una majoria de ciutadans, però sense assolir els resultats que esperen.

És molt trist veure com aquells que es fan dir constitucionalistes -algun nom innocent s'havien de posar- basen el seu discurs en la provocació i en la busca constant d'una fractura social, d'un enfrontament violent que es pugui reprimir per les armes, fins a la victòria, de l'única manera que saben, amb la força bruta. El resultat? D'una banda, el ridícul de pretendre perseguir persones pacífiques, ja siguin polítics, bombers, músics o mestres, per mirar de dibuixar una massa social violenta que no existeix, sense cap pudor en criminalitzar-les per damunt, inclús, d'aquells que fa unes dècades van fer de la lluita armada pràctica habitual. D'una altra banda, estan propiciant una cohesió social de resistència com segurament mai no s'havia vist en aquest país i que mereix respecte, quan no admiració, més enllà de les nostres fronteres.

En aquest escenari de provocació i de mentida permanents, ens tocarà reconstruir allò que un dit estat democràtic ha torpedinat sense miraments els darrers dos mesos. S'acosten dies decisius, dies en què l'orgull i el pragmatisme hauran de trobar un put d'equilibri, si realment l'objectiu és una societat unida, justa i digna, i no aquesta realitat repressora que ens toca viure i suportar, com si fos un malson permanent. Que la intel·ligència il·lumini aquells que ara han de decidir el nostre futur.

Comentaris (0)29-01-2018 06:17:03

Hivern

Després d'uns dies enganyosament lluminosos i de temperatures dolces, ha tornat l'hivern, amb la seva llosa grisa de núvols que tot ho embolcalla, i amb la quietud lenta que, lluny ja de les llums i del soroll de setmanes passades, convida a tancar-se a casa, en una mena de ritual de recolliment, a recer de la humitat i del fred.

Torna l'hivern. La natura dorm, descansa. Res no es mou. És curiós, l'hivern. Ben mirat, és com un compàs d'espera entre una tardor que tot ho despulla i la primavera, amb el seu esclat de color i de vida. Entremig, aquesta estació que els humans ens entestem a omplir de festa, de rebaixes, d'esports de neu, o del que sigui, potser en un intent desesperat de fer bategar un temps que tot ho alenteix i que gairebé sembla que només vetlla allò que ja no hi és, potser per por que mai no torni.

Provem l'engany, nostre o del diable, tan se val, però l'hivern es fa present i, enmig del silenci, si tornéssim a aprendre a escoltar, podríem sentir la placidesa d'una vida que es va covant en calma, però sense pausa, tapada per la boira i els núvols, en aquest temps lent; tan lent, de fet, que se'n va de pressa. Gaudim el silenci i la lentitud de les hores, ara que la foscor, a poc a poc, però de manera inexorable, va cedint el pas a una claror encara discreta, però tossudament imparable.

Comentaris (0)28-01-2018 07:33:46

I no ens n'adonem?

Que una onada brutal de conservadorisme i de sofisticada regressió mental, ideològica i política està devastant Europa és una realitat que anem acceptant, gairebé sense adonar-nos, però amb efectes terribles a curt i mig termini, i qui si sap si a llarg, també. Cert que hi ha casos i casos, i que hi ha països on la mentalitat de la població i la seva tradició històrica assimilen o, fins i tot, neutralitzen en gran mesura aquest corrent de fons. Però també hi ha altres, com ara Espanya, on una herència salvatge que vindria, com a mínim, de la pèrdua de les colònies i de les modernes dictadures, especialment de la franquista, han sobreviscut, més o menys de manera dissimulada, a una suposada transició democràtica però que, com tot allò que s'enterra perquè germini i no perquè és mort, acaba brotant de nou.

Aquest darrer any, si som capaços de prendre una mínima perspectiva, ens demostra que totes, absolutament totes, les estructures de l'Estat Espanyol, inclosos els principals partits d'àmbit estatal, tots ells, són hereves i successores de la dictadura feixista i d'una postguerra amerada d'odi i de repressió. I no es tracta només dels cops de la policia o de les mil-i-una barbaritats que hem de suportar dia sí i dia també; es tracta de la normalitat amb què se'ns vol vendre una anormalitat tan enorme com la de la jutgessa María Elósegui, flamant membre del Tribunal Europeu dels Drets Humans (i no perdem de vista ni un segon el nom de la institució, si us plau), una persona capaç d'afirmar que l'ús de preservatius fomenta la promiscuïtat, o de titllar l'homosexualitat de patologia, en oposició a les relacions heterosexuals, que considera "normals". Començo a estar tip de tanta "normalitat".

Recomano la lectura d'aquest breu article d'Empar Moliner, que posa el dit a la llaga d'un dels grans drames que patim, quan es refereix a la manera de pensar d'Elósegui, tot parlant d'"idees mòrbides" i no de "creences", com diu la jutgessa. Per a mi, aquí està el mal, en què som capaços d'acceptar qualsevol barbaritat sota el paraigua de les creences, del pensament íntim individual, i no veure-les com el que realment són: l'antesala de la brutalitat repressora contra qualsevol diferència, o contra allò que les classes dirigents no consideren normal. És a dir, contra absolutament tot, sempre que decideixin que cal o que els convé. Ara parlem de preservatius i d'homosexualitat, però ben bé ho podríem fer de qualsevol altre aspecte de la nostra vida. Pensem-hi una mica i veurem on som i cap a on anem, i potser se'ns gelarà el riure, si encara crèiem que això és normal.

Comentaris (0)27-01-2018 06:44:08

Normalitat anormal

A veure si ho he entès bé, o si és que ja no toco ni quarts ni hores. Resulta que algú es pot presentar com a cap de llista d'una formació política a unes eleccions legalment convocades. Resulta que pot sortir elegit diputat sense més complicacions. Resulta, però, que malgrat ser diputat electe no pot ser proposat com a candidat a president. Francament, tinc ganes de riure una estona amb els arguments del Tribunal Constitucional, si realment així són les coses en aquest democràtic país que coneixem com a Espanya. I riuria molt si no fos perquè sobrevola el Parlament l'amenaça de retirar la llibertat provisional als diputats en aquesta situació que votin per Puigdemont, arribat el moment. Amb la presó, cap broma.

Bé, de fet, no m'hauria de sorprendre res, ja. Al cap i a la fi estem parlant d'un país on es pot intervenir un govern democràtic, dissoldre un parlament i imposar eleccions és possible. Un país on la presó preventiva per raons polítiques és d'allò més normal i motiu d'orgull per al govern i per a l'oposició, de propina. Un país amb partits de govern que s'avenen a parlar amb terroristes, però neguen el diàleg pacífic a qui no pensa com ells. Un país amb un monarca que no s'està de criminalitzar una bona part dels ciutadans del seu regne i invocar la repressió policial i de tots els poders de l'estat contra ells. Un país on fins i tot l'oposició passa de puntetes per damunt de casos flagrants de corrupció institucional massiva, potser perquè també té massa cadàvers a l'armari. Un país amb presos i exiliats polítics. Un país, al capdavall, que té la santa barra de proclamar-se democràtic, com si votar el que interessa (atenció amb votar malament...), de tant en tant, fos la carta de naturalesa democràtica i garantia d'alguna cosa.

No sé on anirem a parar, ni quin govern tindrem, però el que sí que tinc clar és que el divorci emocional, polític i mental d'Espanya, per a molts com jo, és del tot irreversible, per més violència que facin servir, per més odi que encengui els ulls, i per més amenaces, gens dissimulades, que llencin dia sí i dia també.

Comentaris (0)25-01-2018 17:03:14

Indecència política

Si per alguna cosa acabarem recordant aquest govern del PP i dels seus lleials escuders Ciutadans i PSC-PSOE serà per la seva capacitat de mentir, de tergiversar la realitat objectiva i constatable, i de fer dir a les lleis el que diuen i el que no han dit mai, amb una absència absoluta de la més mínima decència política.

Mirem aquesta seqüència: el Parlament elegeix un president, que pren possessió com a tal. En exercici de les seves funcions, es reuneix amb tots els grups parlamentaris a la recerca de candidats proposat per a presidir la Generalitat. D'aquestes surt un sol nom amb possibilitats aritmètiques de rebre el suport de la cambra. El president del Parlament convoca una reunió amb el candidat proposat. Fins aquí tot normal, una dinàmica que hem vist cada cop que hi ha hagut eleccions a qualsevol cambra legislativa. Però a partir d'aquí, comença el ball dels disbarats. La líder de Ciutadans obre el foc tot titllant de malbaratament de fons públics la despesa que es pugui derivar del viatge del president del Parlament per reunir-se amb el candidat proposat. Aquesta gent vol negar que es tracta d'un viatge oficial de la segona autoritat del país en exercici de les funcions que li són pròpies i per a un assumpte prou important com és l'elecció del futur president de la Generalitat. Fins a quin punt de perversió hem arribat? Silencis o aplaudiments dels socis polítics. Previsible. Sembla que, finalment, el viatge se l'ha hagut de pagar el propi president. Vergonya.

Segon capítol dels despropòsits. Un cop a Brussel·les, se li nega al president del Parlament l'ús de les dependències de la Generalitat de Catalunya a aquella ciutat, que es tanquen i s'ordena al personal que hi treballa que no vagin a la feina fins a nova ordre, tot mirant d'impedir, d'aquesta barroera manera, que el president del Parlament pugui exercir les seves funcions. De tota manera, sempre es troba un lloc on reunir-se, si hi ha voluntat de fer-ho. Més silenci o més aplaudiments dels socis polítics. Tot normal.

El tripartit del 155 no descansarà fins a l'ultim moment, saltant-se la llei tant com els sembli, ni que sigui a costa de fer un ridícul escandalós. A veure quines més sorpreses tindrem des d'avui mateix fins que tinguem un nou govern legítim, i no aquesta mena de carcellers que s'omplen la boca de democràcia i d'estat de dret i no tenen ni la més remota idea de què signifiquen aquests conceptes. Ni la volen tenir.

Comentaris (0)25-01-2018 06:14:51

Invisible

Ahir vam saber que havia mort, als 52 anys, l'actor, ballarí i coreògraf anglès, Simon Barnes. Sense cap mena de dubtes, un d'aquells rostres poc coneguts per al gran públic, però que ha seduït generacions senceres arreu del món des del seu personatge més famós: el teletubby Tinky Winky, aquell simpàtic ninot de color lila amb una bossa a la mà, que tants problemes li va suposar per les hipòtesis a propòsit de la seva suposada homosexualitat.

Els Teletubbys és un sèrie de finals dels anys 90 del segle passat que va fer, i encara fa, m'atreviria a dir, les delícies de milers de nens atrets per les senzilles aventures d'uns personatges simpàtics, afectuosos i juganers que viuen en una mena de prat immens sota l'atenta mirada d'un sol de rostre infantil. De fet, no només els petits hi senten fascinació per aquests estranys éssers, que han passat a objectes de culte entre no pocs adolescents i joves, atrets per una estètica simple i efectista.

Però aquests personatges no serien res sense la gent que els va donar vida en cada episodi. Actors invisibles, desconeguts, gairebé inexistents, però absolutament necessaris, com passa en tants altres àmbits de la vida on la imatge, la presència, amaga el treball imprescindible i callat per fer-la possible. Simon Barnes, potser sense voler, va fer un dels majors elogis possibles d'aquesta gent que fa sense que ningú els vegi, tot afirmant que, per a ell, treballar als Teletubbys era com formar part dels Beatles. Difícil dir més amb menys paraules. Una abraçada!, Simon Barnes. I gràcies.

Comentaris (0)24-01-2018 06:23:11

Estem sols

Estem sols. Som molts, això és cert, però estem absolutament sols. Si algú encara podia imaginar que a Espanya algú, des de la política institucional, pot entendre'ns i contribuir a superar el sostre mental del franquisme, ja ens en podem anar oblidant. Només ens tenim a nosaltres i a les nostres capacitats.

Fa uns dies llegíem que la gent de Podemos havia fet una mena d'acte de constricció laic i havia reconegut que posicionar-se a favor d'una consulta pactada a Catalunya havia estat un error que els va passar factura electoral. Així és que, ni referèndum ni res. Constitució, constitució i més constitució, i el que dicti el govern del PP. D'altra banda, ahir mateix era el PSOE qui rebutjava una proposta de suport incondicional per part d'ERC i Junts per Catalunya en una hipotètica moció de censura que fes caure Rajoy. Finalment, ni moció de censura, ni ganes. Seguidisme del líder popular i punt. I encara tenen la barra de dir-se esquerres.

Espanya ha desenterrat, sense cap vergonya, les seves modernes arrels franquistes, i ja els va bé haver-ho fet. Potser sí que serà cert que no saben viure en democràcia i que només entenen la primitiva llei del més fort. Els fets recents ho avalarien aquesta tesi amb claredat i contundència. Mentrestant, segueixen provant de teixir un relat que, si ens el poguéssim mirar ens perspectiva ens faria riure, i molt, perquè no acaben de tenir clar si el president Puigdemont és un pròfug o si vol que el detinguin. En qualsevol cas, em temo que ni una ni l'altra. Un pròfug aniria fugint i no donaria senyals de vida, i no és el cas, i si realment volgués una detenció, només li caldria treure el nas per la Jonquera, o per qualsevol altre pas fronterer català, per a major glòria de la Guàrdia Civil i per a descans del CNI i de la fiscalia.

Un cop més, com en tants altres aspectes de la vida, ens adonem que, malgrat les bones intencions i les grans declaracions, estem sols, nosaltres i els nostres, i així anem fent, no necessàriament sense èxit. Oi que no? Doncs això.

Comentaris (0)23-01-2018 06:10:57

Caldrien explicacions

De tant en tant, calen explicacions. Algunes vegades, per mirar de fer entendre situacions absurdes i, unes altres, per provar d'explicar fets difícils de pair. Entre les primeres, podríem citar la manifestació de policies i guàrdies civils, a Barcelona, per demanar al ministeri corresponent, l'equiparació salarial amb els mossos, a la qual, sorprenentment, també hi van acudir representants polítics del govern al qual se li plantegen les reclamacions. Curiós i absurd, tot plegat. De fet, tan absurd com el comentari en una cadena de televisió estatal que comentava que molts dels assistents a la manifestació, vinguts de tota Espanya, s'havien pagat el viatge amb els seus diners. I jo em demano: i qui l'ha de pagar? I més encara: i als que no són "molts dels assistents", qui els va pagar el viatge? Preguntes sense resposta, evidentment.

I ja posats, no estaria de més que els diferents responsables ministerials expliquessin tot un seguit de despeses militars difícils d'entendre. Des dels submarins que no suren fins al satèl·lit que es vol enviar a l'espai amb un sobrecost més que considerable, o el desplegament d'efectius militars a Letònia sense control parlamentari, o l'increment constant de la despesa armamentística. Sense explicacions, tot sembla, senzillament, la manera de pagar favors inconfessables.

Encara hi ha estructures molt antigues, molt ràncies i molt intocables. Tant com, no ens enganyem, les lletres de moltes cançons militars, especialment de la legió, que ara sembla que algú s'ha adonat que són masclistes. Oh! quin gran descobriment, després de dècades i més dècades de sentir-les.

Quin fàstic, tot plegat. I més quan el problema som nosaltres.

Comentaris (0)22-01-2018 06:08:47

Novel·les.

Ben mirat, i encara que sigui gairebé un tòpic, la vida és una novel·la que anem escrivint sobre la marxa, amb un argument que va evolucionant sense un guió preconcebut, i amb un final que, senzillament, arriba, en un moment o altre. I com tota bona novel·la, malgrat tot, té uns protagonistes -un de principal i una colla, més gran o més petita, de secundaris- que passen tota mena de petites històries, amables o tràgiques, que els van fen avançar pàgina a pàgina, sense retorn possible.

D'altra banda, com en les novel·les més clàssiques, també hi ha tot un seguit d'històries breus que, per atzar o ves a saber quin motiu, conflueixen en la narració principal, duren el que duren i hi deixen més o menys rastre, però que sempre ajuden a fer més agradable la lectura i a atreure l'atenció cap a l'argument principal. Són, de fet, aquells episodis puntuals que tots vivim: uns estudis, una determinada feina, un viatge, una coneixença, un enamorament, un cap de setmana inoblidable, una experiència que mai no s'oblida... hi ha de tot i per a tots els gustos.

Avui torna a ser un dia ventós, un d'aquells dies que apeteix no sortir de casa i dedicar-se a la conversa en bona companyia o a buscar escalf entre les pàgines d'un bon llibre, mentre arriba demà, amb la seva rutina i el seu ritme ben definit. Avui mateix, de fet, pot acabar sent un d'aquests contes que il·lustren el relat de la nostra vida. Qui sap si un diumenge qualsevol no pot esdevenir una data inoblidable; perquè cada dia és un breu relat per escriure, un capítol més que, ben mirat, ens pot sorprendre i seduir com mai no hauríem imaginat. Al capdavall, com va dir Julio Cortázar -curiosament nascut a Brussel·les i enterrat a París- amb un símbol boxístic, una novel·la ens guanyarà per punts, i un conte, per KO. Fem de la nostra història un relat llarg, guanyador, i deixem-nos colpir i sorprendre per tots aquells moments que la fan única. I sobretot, mirem de gaudir al màxim de cada paraula i de cada paràgraf, ni que només sigui perquè no els podrem tornar a llegir.

Comentaris (0)21-01-2018 07:15:52

Humor i realitat

És cert que en situacions especialment complicades, l'humor i un bon somriure ajuden a relativitzar els problemes, a prendre perspectiva i, al capdavall, segurament també, a trobar la millor manera de sortir-ne. Un bon exemple el tenim en tot allò que estem vivint els darrers mesos on algun programa televisiu i les mil-i-una ocurrències que corren per la xarxa ajuden a pair i a entendre millor tot el que ens està caient a sobre.

Fins aquí tot correcte. Tan correcte i tan divertit com les imatges que de fa uns dies omplen Internet amb suposades aparicions del president Puigdemont a diferents indrets de Catalunya, en un paral·lelisme prou divertit amb el popular Wally. De tota manera, que el llegir no ens faci perdre l'escriure i que aquesta capacitat de fer humor enmig del drama no ens allunyi de la realitat, perquè mentre anem pensant en una hipotètica investidura presidencial, els responsables del 155 segueixen fent mal, segueixen alentint fins a l'exasperació els processos administratius, seguixen decidint arbitràriament on van els nostres diners (els casals catalans a l'estranger no han rebut els ajuts que necessiten per sobreviure), la nostra projecció exterior està saltant pels aires, s'ha paralitzat la nostra capacitat de legislar, planificar res, buscar complicitats, engegar projectes a curt o mig termini són missions impossibles, l'apatia omple els despatxos, els més vulnerables (bonic eufemisme per no dir pobres) veuen com els diners i recursos que necessiten no els arriben... i podria seguir explicant com aquesta ocupació política que patim ens afecta, i molt, però potser ni cal.

I de propina, l'actitud col·laboracionista amb què bona part de comandaments alts i intermedis s'estan prenent la situació, intentant fer veure que no passa res, que tot és normal, segurament més per salvar les seves situacions particulars que no perquè la situació sigui ni mínimament acceptable, amb una exhibició d'irresponsabilitat, massa sovint indigna del càrrec que ocupen.

Fem tanta broma com vulguem. Insisteixo, falta ens fa. Però no perdem de vista on som, què ens estan fent i quin preu tindrà tot plegat. Un preu, no en tinc cap dubte, que a nivell social costarà molts anys de pagar. Més ens val que espavili la classe política i que reprengui les regnes del país, perquè tenim dret a un present i un futur molt millors que els actuals, sense presos, exiliats ni repressió.

Comentaris (0)20-01-2018 07:18:54

Mentir, o dimitir?

Ja és ben veritat, com diu l'acudit, que "dimitir" és un nom rus. O, almenys, ho deu ser en espanyol, allà on mai ningú dimiteix, per cap motiu. El darrer exemple? La vergonyant compareixença del ministre Zoido explicant, al Senat, la seva particular visió dels fets de l'1 d'octubre, a Catalunya.

Les paraules del ministre, i no em penso entretenir en detalls, perquè tothom sabem què va passar, van ser un insult en tota regla a totes les persones que aquell dia vam patir la brutalitat policial i a uns mossos d'esquadra que van enretirar moltes més urnes, i sense cap violència, que aquella colla de salvatges importats per a l'ocasió. La culpa, segons el ministre, nostra, dels nostres líders polítics i de la nostra policia. Tot en ordre.

De tota manera, no em vull estar de remarcar un parell de detalls, de tot plegat. El primer, que organitzacions internacionals tan prestigioses com Human Rights Watch parlen obertament d'ús excessiu de la força (no pas de proporcionalitat) el que suposa una clara violació dels drets humans. El segon, un cop més, el silenci clamorós dels partits majoritaris espanyols, als quals es veu que ja els va bé la versió oficial del seu ministre, no fos cas que perdessin algun que altre vot, també a Espanya.

Molt trist comprovar com la mentida més insostenible (les imatges parlen per elles soles, fins i tot les enregistrades per la policia, que tampoc no serveixen per defensar els arguments del ministre) és tan impunement exhibida pel màxim responsable de la seguretat ciutadana de l'Estat Espanyol. Un cop més, marca España en estat pur. I que dimiteixi un altre. Per cert, la broma ens sortirà per 87 milions, que no és poc.

Comentaris (0)19-01-2018 06:11:35

Avis

Després de mort el combregaren, diu la dita, i a fe de déu que és ben certa. Així els ha passat a un grup d'avis de Reus que durant la darrera campanya electoral es reunien diàriament per reclamar l'alliberament dels presos polítics i als quals, la Junta Electoral de zona els va impedir de fer-ho. Ara, ara que ja fins i tot s'ha constituït el Parlament que va sortir d'aquelles eleccions, és la Junta Electoral Central, amb la seva celeritat proverbial, la que els diu que sí que es podien manifestar, perquè es veu que això de la llibertat d'expressió ho empara la Constitució, mira tu.

Sobten les diferents velocitats de qualsevol tribunal, o organisme que exerceix com a jutge o àrbitre, en el moment d'actuar, segons el cas i segons les circumstàncies. Sobta la lentitud en el cas dels avis de Reus, i més si la comparem amb la velocitat amb què l'Audiència Nacional o el Tribunal Suprem decideixen sobre la presó preventiva dels nostres presos polítics, sense anar més lluny. I és que, com podria dir una altra dita que manllevo d'una de prou coneguda, la justícia, a més de ser justa, ho ha de semblar. I no és el cas, ni de bon tros.

Però deixem a justícia en pau, que no l'arreglarem nosaltres, i pensem un moment en la immensa feina que estan fent una bona colla d'avis del país, i de padrins o de iaios -a mi en resulten dialectalment més propers que no pas els avis- en pro de les drets i de les llibertats de tothom. Només cal repassar moltes de les imatges de l'1 d'octubre, o assistir a qualsevol de les habituals concentracions a multitud de ciutats i pobles, per comprovar que ells mantenen la il·lusió i l'esperança ben vives.

Si bé és cert que una societat avança gràcies a la força i l'energia de la joventut, no ho és menys que aquesta mateixa societat no pot, de cap manera, prescindir de la constància, de la paciència i de la voluntat indestructible, forjada al llarg de tota una vida, de la seva gent gran, i tot aquest estrambòtic procés que estem vivint ens ho demostra amb claredat. Ahir, en una curiosa coincidència, era investit el president del Parlament més jove dels darrers temps i els avis de Reus rebien la confirmació que la seva feina era ben legal. En prenem nota i n'aprenem una mica? Si més no, per justícia.

Comentaris (0)18-01-2018 06:13:40

Dies de vent

Diu la saviesa antiga que el vent porta notícies. Bob Dylan recollia aquesta idea i ens convidava a escoltar respostes en el vent, sense anar més lluny. D'altra banda, el vent, en aquells temps en què tota la navegació coneguda era la marítima, era la força que inflava les veles i impulsava els vaixells cap al seu destí. Avui, però, el vent és una nosa, un fenomen atmosfèric que molesta i que acostuma a provocar no poques complicacions.

No deixa de ser curiós que avui, justament avui que es constitueix el nou Parlament, bufi un vent intens. Casualitat? Premonició? Avís per a aquells que vulguin i sàpiguen escoltar? No ho sé, francament. De tota manera, potser és tota una invitació a abandonar, ni que només sigui per un moment tot el coneixement modern, totes les dades, tots els càlculs aritmètics i estadístics que ordenen i orienten gairebé tot a les nostres vides i fer cas de l'antic saber.

Avui que començarà la legislatura més esperpèntica i més dramàtica de la nostra història recent (i potser més enllà i tot), amb un bon grapat d'electes empresonats o exiliats, provem a escoltar el vent fort que avui bufa. Potser ens ajudarà a trobar respostes. Potser, si més no, servirà per escampar aquesta boira i aquest tuf intens de dictadura, o potser ens impulsarà cap als nostres objectius. Aturem-nos uns minuts, parem l'orella, escoltem el que ens vol dir aquesta ventada d'avui i seguim endavant.

Comentaris (0)17-01-2018 06:12:51

Bosses

Ja fa dies que les paguem, les bosses de plàstic a les botigues. Una manera més o menys efectiva de reduir els residus d'un material extremadament resistent a la degradació. Ja no és cap sorpresa pagar uns cèntims per allò que era de franc o, fins i tot, algun euro que altre quan l'establiment ens ofereix una bossa reutilitzable, amb una mica de sort il·lustrada amb un dibuix atractiu que convida a fer-la companya de compres una bona temporada.

Una bossa, però, una humil bossa, diu molt de qui la porta i molt de qui l'ofereix. Des de la bossa de supermercat que tradicionalment havia servit de protectora d'alguna que altra permanent els dies de pluja, fins a la de la botiga de marca que tenim guardada per sortir al carrer en determinades ocasions, passant per la bossa humil de supermercat on entaforem la compra, com si fos un petit secret que cal protegir d'ulls indiscrets, hi trobaríem tot un ventall d'usos i aplicacions. Vulguem o no, els dibuixos i les coloraines sempre ens sedueixen i ens atreuen, al temps que ens permeten, si cal, projectar una imatge de nosaltres mateixos que no sempre es correspon amb la realitat.

En el fos, una senzilla bossa és un element més de la nostra societat. Ens atreu, ens convida a comprar, amaga allò que és nostre, transmet als altres alguna cosa que volem projectar... I és que, no ens enganyem, ens acaba podent l'estètica, que no sempre es correspon amb el contingut real de les coses. Ni de nosaltres mateixos.

Passem dies estranys i intensos on gairebé res no és allò que sembla i on el que se'ns mostra més evident es nega un i mil cops, si cal. En el fons, són dies bossa, on allò que ens arriba només és l'embolcall, el contenidor, d'una realitat que s'hi correspon, o no. L'única sort és que, tard o d'hora, tot surt de la bossa. I tard o d'hora, l'envàs s'abandona i es malmet, i només en queda el seu contingut, o el seu record. El mateix que en qualsevol altre àmbit de la vida, ben mirat. Inclús que en la realitat parlamentària o judicial, que avui no em ve de gust recordar. Avui, fins i tot el Palau, a la bossa.

Comentaris (0)16-01-2018 06:13:49

Respondre

Llegia aquest cap de setmana la notícia que els advocats voluntaris de l'1 d'octubre, de Girona, estan aconseguir tirar endavant una demanda col·lectiva contra els policies que van fer servir una violència tan innecessària com desproporcionada aquell dia, amb el pretext de tancar col·legis electorals. Sense cap mena de dubtes, una molt bona notícia i, si ens ho mirem bé, un model de com caldria començar a actuar davant d'aquells que han fet de l'agressió contra nosaltres una manera de fer i, fins i tot, un motiu d'orgull.

No seré jo qui estigui contra els actes simbòlics, ni contra les concentracions setmanals, ni contra els llaços grocs, ans al contrari. Un projecte a llarg termini -i la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats pot anar per llarg-, demanen accions que recordin constantment que no estan sols. D'altra banda, però, no n'hi ha prou, i molt menys encara si pensem que a l'altra banda tenim un gran poder polític, judicial i mediàtic disposat a denunciar i perseguir tot i tothom. I ja sabem, com ens recorda la tercera llei del moviment de Newton, que quan s’exerceix una força sobre un cos, aquest reacciona exercint una altra força a la mateixa direcció, però en sentit contrari. Doncs que es noti. Potser ja és hora de respondre aquells que ens ataquen de la mateixa manera. I no cal recórrer a la violència, evidentment, perquè n'hi hauria prou amb denunciar per tots els mitjans, especialment davant dels jutjats, qualsevol agressió.

Els advocats de Girona marquen un nou camí: denunciar davant dels tribunals els agressors. I si comencem a presentar demandes contra tots aquells que menteixen, difamen o alimenten l'odi i la catalanofòbia, ja sigui des de faristols parlamentaris o des de mitjans de comunicació? Respondre de la mateixa manera, fins i tot amb el pretext de l'aplicació de les seves lleis, podria ser una manera eficaç de fer front a tanta fatxenderia. Una nova tasca per a alguna que altra entitat cívica experta en grans mobilitzacions i per al nou Govern, potser? Tal faràs, tal trobaràs.

Comentaris (0)15-01-2018 06:12:53

Diumenge gris

Diumenge de gener. Diumenge gris, fred, humit. Diumenge d'hivern. Un diumenge d'aquells que conviden a no sortir del llit, a no fer res, a esperar només que les hores passin lentes i que arribi dilluns, i potser una altra perspectiva. Diumenge, a tot estirar, de manta i sofà, o de llar de foc i llibre gros, o breu poemari. Diumenge de música lenta, escoltada amb la monotonia dels colors finestra enllà.

Vist així, promet poc, aquest dia que comença. Però malgrat tot, sabem que només és un diumenge més d'un hivern més. I sempre ens acaben podent les ganes, o allò que calgui per vèncer la mandra i sortir al carrer, potser ben tapats, potser amb paraigua, o de la manera que calgui, per recordar-nos que estem vius, que tot té sentit, i que més enllà de la foscor i del fred hi ha una vida endormiscada a punt d'obrir-se pas de nou.

Diumenge de gener, i les mateixes opcions de sempre, malgrat tot. Podem deixar-nos abraçar per allò que es veu rere la porta de casa i recloure'ns en la melangia, o podem sortir al carrer, segurs i convençuts que l'hivern és només una estació, que el gener només té trenta-un dies i que un diumenge només són vint-i-quatre hores que val la pena viure-les, com si fossin les últimes.

Comentaris (0)14-01-2018 06:42:24

Construir el futur

Està molt bé allò que va escriure William Ernest Henley de ser amo del meu destí i capità de la meva ànima, però una cosa és anar creant, amb convicció i cada dia, la pròpia història, i una altra ben diferent és pretendre inventar la història aliena, a partir d'invencions, de tergiversacions dels fets, de negacions constants de la realitat i de pretendre que, a cop de repetir-la, la mentida passi a ser veritat.

De fet, això que estan fent ara determinats fiscals i responsables polítics a propòsit de tot el que va succeir a casa nostra l'octubre passat no és nou, ni original. Ben mirat, no és més que el mateix recurs que es fa servir sempre que es vol criminalitzar un determinat col·lectiu i aniquilar-lo com a identitat, si més no. La història, fins i tot la més recent, està farcida d'exemples que no crec que calgui recordar. La manera? Veure violència on no n'hi ha, veure delictes on no hi són, veure criminals on només hi ha persones, veure bandes organitzades on hi ha comissions de treball, veure fosques i secretes intencions o només hi ha programes públics... I si comptes amb un exèrcit de periodistes (deixem-ho així) que narren uns fets que mai no han existit, i una població disposada a creure tot el que els arriba, tenim la tempesta perfecta preparada. El resultat? quatre presos innocents, cinc exiliats, una colla de presos en llibertat sota fiança, una pila enorme d'investigats, unes institucions segrestades i tot un poble amenaçat.

Ara en diuen post-veritat de tot això. Jo en dic, directament, mentida. De fet, la pitjor de les mentides, aquella que té com a finalitat fer el màxim de mal possible als altres, sovint innocents, al quals no es pot doblegar ni a cops. I és que no és pot fer passar bou per bèstia grossa, per més que en diguis estat de dret.

Insisteixo: està bé construir la pròpia història, però que sigui a partir de la lectura correcta del passat, si és que volem un futur digne. Si no, només tindrem un present de mentida i un demà encara més fals. El problema és que hi ha qui no en sap, o que no vol.

Comentaris (0)13-01-2018 06:50:50

Relleu

És ben estranya, la política. Resulta que si t'agafes a un determinat càrrec amb ungles i dents, ets un aprofitat sense escrúpols, però si decideixes plegar, en un moment donat, un covard. Suposo que, com gairebé tot en aquesta vida, només és qüestió de perspectiva.

El servei públic, i la política n'és un, no ho oblidem, quan s'exerceix des de càrrecs d'alta responsabilitat i amb responsabilitat -disculpeu la redundància-, desgasta. És molt saludable ser conscient de quan la disposició personal, pel motiu que sigui, deixa de ser aquella que el lloc exigeix, per ser exercit amb la dignitat que cal. Un bon exemple és la presidència del Parlament, segona autoritat de Catalunya, no ho oblidem. Que l'actual titular fins ara, Carme Forcadell, renunciï a tornar-la a ostentar diu molt de la seva capacitat i de la seva responsabilitat. Sap que ara mateix no pot donar tot el que aquest lloc reclama i deixa pas a algú que ho pugui donar tot, tal com ella ha fet aquests anys. On és la covardia? On la deserció?

Potser és que estem acostumats a càrrecs poc més que vitalicis a tots els nivells, des dels ajuntaments fins a les més altes esferes polítiques, i ja no sabem veure que l'activitat pública demana servir, no servir-se'n. Si els càrrecs d'alta responsabilitat s'exerceixen amb autèntica voluntat de servei, no costa deixar-los, perquè des del primer moment se sap que són transitoris, mentre la confiança, pròpia o aliena, es mantinguin, i prou. Però la pena és que, un cop més, allò que hauria de ser normal s'ha fet excepcional.

Sigui com sigui, trobo molt digne i molt d'agrair que persones que han ocupat amb dignitat alts càrrecs sàpiguen trobar el moment de plegar per donar pas a altres persones amb energia renovada que segueixin fer avançar aquest projecte compartit que és una societat més justa, més lliure i més democràtica.

Comentaris (0)12-01-2018 06:14:31

Un moment per a cada cosa

Ho diu ben clar la Bíblia. En contret, l’Eclesiastès:

“Per a tot hi ha el moment oportú,
i un temps per a cada cosa en aquest món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d’arrencar la planta.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d’enrunar i temps de construir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les.
Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades.
Temps d’adquirir i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d’esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d’estimar i temps d’odiar.
Temps de guerra i temps de pau.”

No és el primer cop que faig servir aquesta cita, però sempre és útil, sobretot si ens demanem: quin és el nostre temps? Potser, ara mateix, és el moment d’esperar i creure, de confiar, de tenir paciència, de perseverar, de no defallir, de tenir esperança encara que tot sembli complicat o, fins i tot, sense sentit.

Hem fet, i fem, el que tocava i podem fer. Ara és el moment d’uns altres. A nosaltres ens correspon callar i no perdre la calma ni la serenitat. Mentrestant, però, no oblidem ni perdonem res ni ningú, mentre anem construint, en silenci, un futur millor.

Comentaris (0)11-01-2018 07:36:55

Parlar per parlar

Tot sovint, la invitació a parlar no és més que una burda mentida per mirar d'imposar les nostre idees sobre les dels altres. Qui no ha dit mai allò d'"hem de parlar" a algú altre, com a simple argúcia per acabar fent valer els seu pensament? O si voleu, en un terreny social, on ha quedat allò que en absència de violència es podia parlar de tot? Dons si fa no fa, a les golfes de la memòria dels grans enganys.

Però si volem tirar de memòria recent, cal veure com els ha anat als mestres que han intentat explicar què va passar el primer d'octubre de l'any que tot just hem deixat enrere als seus alumnes, a qualsevol escola o institut del país. Doncs, ras i curt, que han fet cap al jutjat amb una denúncia per incitació a l'odi, formulada o aplaudida per aquells que s'omplen la boca d'invitacions al diàleg. Tot mentida i imposició, al capdavall. Una més de tantes, de fet.

Enmig d'aquest escenari tan democràtic, ens arriba la notícia que més de 3.000 centres de secundària dels Estats Units d'Amèrica utilitzaran, com a motiu educatiu de debat, la pregunta de si Espanya ha d'atendre o no les demandes independentistes de Catalunya. I no cal ser gaire llest per imaginar que la repressió policial de l'1 d'octubre ocuparà bona part d'aquests debats entre estudiants, ni que només sigui per l'impacte mediàtic internacional de les moltes imatges d'aquella violència injustificada. La meva pregunta és si una iniciativa d'aquest estil es podria fer a Catalunya o a Espanya. La resposta, sense ser tampoc gaire llest, és que no, de cap manera, vistos els antecedents.

Parlem encara de democràcia, o podem fer servir ja, sense mirament, el terme dictadura? A veure si aquesta pregunta sí que pot ser objecte de debat. Tot i que també ho dubto, si no és davant d'un jutge. Lliçons de democràcia, en aquesta ocasió, les d'ultramar. I punt.

Comentaris (0)10-01-2018 07:36:54

La dignitat, de negre

No cal que ens expliquin, als catalans, la importància dels gestos, de les posades en escena I, fins i tot, dels colors, en el moment de defensar una determinada posició personal i col·lectiva. I, per més que algú ens vulgui titllar de fanàtics, sabem que no som un cas estrany en l’univers de les pràctiques socials.

Gala de lliurament dels Premis Globus d’Or. Uniformitat del negre. En aquesta ocasió, la vestimenta de les dones presents a l’acte (i de bona part dels homes, tot i que en ells ja és l’estètica habitual) va ser el negre, sense concessions. La raó? Un autèntic clam d’un seguit de professionals que, al llarg dels anys, i gairebé com a part indefugible de llurs carreres professionals, han hagut de tolerar tota mena d’abusos masclistes i que fins ara no havien pogut denunciar públicament i amb contundència aquests comportaments i les humiliacions que han hagut de patir.

Vivim en una societat que segueix tolerant, emparant o, fins i tot, protegint els abusos dels homes cap a les dones. Només cal llegir la premsa, amb els seus escandalosos titulars que, curiosament, sempre carreguen la culpa a la dona abusada i no pas a l’abusador, i que sembla que ja ens estan bé. De tota manera, la velocitat de les comunicacions i segurament també la necessitat, gairebé històrica, de reivindicar la dignitat femenina en tots els àmbits, fa que cada cop siguin més les veus que s’alcin contra aquests autèntics delictes, encara generalment impunes.

Dones de negre en un acte de gala. Impossible mirar cap a una altra banda. Gran i molt potent imatge, i gran i molt potent missatge a un món encara dirigit per homes i per unes maneres de fer tan intolerables com ràncies, tant allà, als Estats Units, amb la seva fàbrica de somnis de cel·luloide, com aquí, on els homes encara han de ser mascles dominants, i les dones femelles submises.

Comentaris (0)09-01-2018 07:31:28

Estem sols

Al final estem sols. Mirem on mirem, tant en l'àmbit més íntim, com en el més públic i social i, malgrat que vivim amb gent, que ens relacionem amb moltes persones, en espais diferents, al capdavall de tot plegat estem nosaltres, les nostres fortaleses, les nostres pors, les nostres capacitats i les nostres limitacions, i amb això -que no és poc- anem fent, de vegades com bonament podem, i de vegades amb summa dignitat.

Aquesta reflexió, que ben bé podria sonar a trista, m'ha vingut al cap a propòsit de pensar que quan no hi som, sigui on sigui, no passa res. Senzillament, la nostra presència, els nostres actes, no hi són i tot continua, perfectament aliè als nostres esforços, a allò que tendim a considerar tan important i valuós. De manera similar, quan tanquem la porta de casa, tot el soroll, o tota la música, que ens envolta cada dia, desapareix, i ens quedem nosaltres, amb la nostra intimitat, amb les nostres circumstàncies, si voleu, i aleshores ja només depenem de nosaltres mateixos, i tot cobra sentit de nou, fins que l'endemà tornem a sortir al carrer, amb les ulleres de la relativitat de tot plegat ben posades.

Comencem l'any, reprenem l'activitat, envoltats de moltíssima gent, de grans projectes compartits. Però ben mirat, comencem sols, i l'èxit o el fracàs, el nostre èxit o el nostre fracàs, només dependrà de la nostra voluntat, de la nostra tenacitat i de la complicitat, sovint invisible però del tot imprescindible, dels que tenim realment al costat, de manera incondicional i desinteressada. I aquí rau la diferència entre tots els espais on ens movem, i allò que en podem esperar.

Comentaris (1)08-01-2018 07:49:21

Tornar

Finalment, tot arriba, fins i tot la fi d'aquestes setmanes nadalenques, amb els seus rituals, les seves celebracions i els seus excessos. Avui, diumenge, un bon dia per plegar veles, desmuntar el parament de coloraines i llumetes que han presidit casa nostra aquests dies i per anar retornant a la normalitat, a la rutina, sabedors que incomplim la tradició que faria conservar el pessebre fins a la Candelera. Però ja n'hi ha prou; no cal més, i els Reis, entre altres coses, ens han portat aquest retorn al ritme habitual de les nostres vides.

I demà, dilluns, dia de tornada absoluta. Les ciutats i els pobles recuperaran la seva dinàmica quotidiana, els nens tornaran a l'escola, la gent que ha fet festa uns dies, a la feina i, sense ni adonar-nos, deixarem enrere el Nadal, sabedors que l'any vinent, hi tornarem.

És curiós comprovar que ens movem una mica al ritme de cicles que es van repetint. Des del que marca el calendari, amb els seus dotze mesos, fins a aquest nadalenc que tot just tanquem, la Setmana Sant, l'estiu, el curs escolar... D'una manera o altra, ens cal alguna cosa que ens orienti, que ens fixi unes pautes que ordenin la nostra vida. Imagino que això ens dona seguretat i referents clars, definint-nos petits punts d'arribada al llarg de l'any, que ajuden a fer més confortable la rutina.

Comencem any, com aquell que diu, i retornem a les setmanes sense festes intercalades. Temps de començar projectes i de pensar què farem aquests propers mesos. Un bon moment per recomençar, per fer net de tot allò que cal abandonar i de reprendre l'activitat carregats d'energia i d'il·lusió, malgrat totes les complicacions, però sabedors que sempre podem construir un futur millor, i que és possible, si ens hi posem de debò.

Comentaris (0)07-01-2018 06:52:31

El mal

El mal existeix. Em refereixo al mal absolut, a allò que al llarg de la història s'ha mirat de representar d'una manera o altra, des de la visió innocent dels dimonis d'Els Pastorets, fins a la visió dantesca de l'infern de La Divina Comèdia. Parlo del mal, d'aquell comportament humà perjudicial, immoral o destructiu que només busca causar patiment físic o moral; de l'absència absoluta de principis morals, de bondat, de caritat fins i tot; d'allò que renaixentistes oposaven a la utopia i que Maquiavel va qualificar d'ineludible i impossible d'erradicar; d'allò que Bauman va definir com a propi de la "mentalitat de jardiner", per a la qual el món és una selva que cal convertir en jardí a través de la manipulació fins a dominar-la i ajustar-la a unes exigències ideològiques, fins que sigui "allò que ha de ser".

És complicat parlar del mal un dia com avui, en què sembla que la fantasia, la màgia i la il·lusió ho omplen tot de sentiments positius i de somriures. Però cal no oblidar que rere la purpurina i els llums de colors hi ha l'ombra omnipresent del mal i la seva materialització a través d'accions, de documents, d'informes, de sentències i de decisions que afecten i condicionen la vida de les persones, fins i tot de les persones innocents. Però és el que té el mal, que no s'atura en els detalls per tal d'aconseguir els seus fins. I darrerament en tenim mostres més que abundants.

La maldat existeix, i les persones que actuen guiades per ella, també. I no ens cal recórrer als malvats del cinema o de la literatura. Només cal llegir la premsa aquests dies per adonar-nos, com diu la cançó de Lluís Llach que "sòn aquí, entre nosaltres, potser amb rostres innocents, vora del llit on mor el pobre, que sols és ric per dir adéu".

Comentaris (0)06-01-2018 07:13:28

Arriben els Reis

Aquesta nit arriben els Reis d'Orient, els bons, els que reparteixen il·lusió, els únics que val la pena respectar durant la seva visita de cada any. Arriben els Reis i arriben les cavalcades d'aquest vespre, sempre polèmiques però sempre seductores; algunes, fins i tot, retransmeses per tota mena de televisions.

Nit de nervis i d'esperances, aquesta que vindrà. Nit pintada de groc, enguany, perquè no són poques les cartes que han demanat als Reis la llibertat d'aquells que no en podran gaudir amb les seves famílies, d'aquesta nit especial, perquè es troben en presó o a l'exili només per complir la seva paraula i el seu compromís amb la ciutadania. I avui arribaran els tres savis d'Orient carregats de regals, i els rebrem com sempre, o potser enguany caldria que fos com mai. Potser enguany valdria la pena fer omnipresent el color groc, aquell que s'ha arribat a prohibir i a perseguir judicialment i policial, i a titllar d'incitador a l'odi; aquell que serveix per exigir la llibertat dels nostres presos polítics i, de passada, la llibertat que mereixem i que se'ns va prenent cada dia que passa amb absoluta impunitat.

Aquest vespre, moltes càmeres de televisió retransmetran l'arribada del seguici reial. Una bona ocasió per insistir en allò que fa massa dies que demanem, i fem-ho tal com ho hem fet fins ara, en pau i amb llaços o tota mena de complements ben grocs, i que tothom ens vegi, i que tothom, fins i tot els monarques, se n'adonin que no ens callarà ningú fins que no puguem ser ciutadans lliures en un país democràtic.

Comentaris (0)05-01-2018 06:36:35

Avui toca

1 de gener. Quan els efectes de la fartera, de la son, o de la ressaca vagin desapareixent, aniran deixant espai al ritual propi d'aquesta data: les peticions i els propòsits. Tot allò que li demanem a l'any que tot just arrenca i tot allò que pactem amb nosaltres mateixos que tirarem endavant. Però anem a pams:

1. Peticions. Què li vull demanar a aquest 2018? Francament? Doncs a banda del que diu des de fa massa dies la imatge que encapçala els meus textos, i que no depèn en absolut de mi, però que és un deute d'un sistema injust amb unes persones innocents, res. No demano res, no espero res d'aquest any perquè tot el que vingui serà una sorpresa, un regal, si és bo, i un repte en cas contrari. Fa dies que crec que no esperar cap cosa de res ni de ningú és una bona manera d'agrair tot el que m'arriba. I què pot haver més bonic que la capacitat de sorprendre's, fins i tot en excés si cal, i que la gratitud?

2. Propòsits. Què em proposaré decididament avui i, no ens enganyem, abandonaré d'aquí a pocs dies, o setmanes, posat a ser molt optimista? Només una cosa: continuar. Si voleu, perseverar en tot allò que per a mi és important i té sentit, mirant d'aprofitar al màxim les oportunitats i aprenent a deixar allò que no pot ser o que no té remei, i que només acaba fent nosa o mal. I, per acabar de reblar el que dic, miraré d'aplicar-ho a tots els àmbits, tant si són personals, com familiars, de relació social, de feina... Continuar, senzillament, per tal d'acabar trobant, aconseguint, aquelles petites recompenses en forma de moments de felicitat que donen sentit a la vida.

I per agafar revolada, em retiro un dies, fins a Reis, si fa no fa. Per cert, els únics reis que encara tenen sentit i que encara ens ofereixen il·lusió i alegria. Mireu de començar l'any amb esperança, que ja diu la dita que és l'últim que es perd, que rebin resposta les vostres peticions i que tingueu força per tirar endavant els vostres propòsits. Fins aviat.

Comentaris (0)01-01-2018 07:24:48