login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Vetlla

Durant l'Edat Mitjana, la cerimònia de ser armat cavaller, una condició a la qual només s'arribava després d'un llarg procés d'aprenentatge durant el qual calia demostrar els mèrits necessaris per accedir-hi, anava precedida de la vetlla d'armes en la solitud d'una església on, l'endemà, es duria a terme la solemne cerimònia.

Han passat molts segles des d'aleshores, i el sistema feudal ha estat substituït per altres formes d'organització social, però els rituals, sobretot els que van lligats al trànsit, al canvi de condició en la societat, segueixen sent importants i dignes de preservar, tot i que s'adaptin tant com calgui als temps i les circumstàncies en què ens movem, en cada moment.

Avui, sense cap mena de dubtes, és una d'aquestes jornades de vetlla d'armes. Una vetlla d'unes armes diferents, però, ja que vetllarem l'armadura dels somnis i l'espasa de la il·lusió, que han de protegir els moderns cavallers en les mil i una aventures que trobaran al llarg de la seva vida. Avui, jornada de calma tensa, com aquella calma que segueix a la tempesta o del silenci abans de la música. Avui, entre tots, perquè els cavallers d'avui no estan sols, traurem tot el llustre als somnis i esmolarem al màxim les il·lusions, perquè demà tot sigui perfecte, i més enllà de demà, encara més. És el nostre compromís, però sobretot n'és el seu; el seu compromís d'honor i de lleialtat que els durà per les terres de vegades amables i de vegades tèrboles d'un futur compartit.

Avui vetllarem aquestes armes imaginàries però poderoses i respirarem fons. Demà, tot serà diferent, perquè començarà una enorme aventura, sempre plena de sorpreses per descobrir, de dracs per vèncer i de castells per conquerir.

Comentaris (0)31-08-2018 06:24:38

Imatges

Diuen que una imatge val més que mil paraules. I és ben cert que hi ha imatges que parlen per elles soles. Una d'aquestes, i ben recent, és la que mostra Albert Ribera i Inés Arrimades, a Alella, escortats pels seus habituals escolanets, després de "netejar" de llaços grocs una barana d'aquella localitat, això sí, davant dels mitjans que s'hi van congregar i amb la cara circumspecta que demana la gravetat de la situació que es veu que provoca aquest símbol. Si obrim una mica més el focus d'aquesta imatge, però, es pot veure com tot just darrere d'aquesta gent orgullosa de la feina feta, hi ha un grup de persones que estan tornant a posar llaços allà on els acabaven d'arrencar. La millor demostració de la inutilitat de la demagògia i de la impostura de Ciutadans.

Segona imatge d'aquests dies: un grup de persones amb granotes blanques, com de laboratori, i el rostre emmascarat arrencant també llaços grocs. Imagino que l'equipament gairebé asèptic deu ser per allò de la desinfecció "borrelliana". El paral·lelisme estètic amb el Ku Klux Klan és tan evident que o bé denota una intencionalitat clara, o bé una estupidesa supina. Seguint per aquesta línia, per a quan la crema pública de llibres? Imagino que aviat.

Tercera imatge recent: un grup de seguidors de Ciutadans atonyinant un periodista de Telemadrid, pensant que era de TV3. Aquesta agressió, per cert, en el decurs d'una concentració suposadament contra la violència independentista cap a aquells que arrenquen llaços grocs i que, en realitat, només reben la indiferència més absoluta, com en el cas d'Alella. Ja deia ma padrina, en correcte castellà (així m'entendrà tothom...) que no hay mejor desprecio que no hacer aprecio.

Quan no hi ha discurs, quan no hi ha projecte, quan només hi ha odi, com és el cas de Ciutadans o del PP de Catalunya, o silenci còmplice, i ben còmplice, i ben covard per cert, com passa amb el PSOE-PSC, les imatges, l'únic recurs que els queda, parlen per elles soles, i dibuixen a la perfecció la mentida i la insolvència política i potser també intel·lectual, de determinats individus.

Comentaris (0)30-08-2018 06:31:26

Una més

Això és un no parar, i molt em temo que encara tenim per dies. Fins ara, la persecució política a Catalunya ha anat contra els líders polítics i d'entitats socials, els alcaldes i la població civil en general, de manera aleatòria, però sobretot contra els mestres, aquests grans destructors de la innocència dels nostres fills. Ara toca un pas més, i és la policia la que rep.

A poc a poc, però de manera inexorable, es va estrenyent el cercle contra tot allò que ens ha fet arribar al que ara mateix som com a societat: les institucions polítiques (no oblidem mai el 155 i els que el van fer possible), els nostres representants i l'escola. I ara, com es podia preveure, els mossos, aquell col·lectiu a qui no es perdonarà mai la feina que va fer el primer d'octubre passat. Ara resulta que la fiscalia els investigarà perquè identifiquen persones que arrenquen llaços grocs per un suposat delicte d'odi, diuen. Identificar gent violenta, amb estris perillosos a les mans i en actitud clarament provocadora ara resulta que és delicte d'odi. Un tomb més en la invenció d'aquest macabre relat de la violència independentista que ja fa mesos que s'està volent crear. Fins i tot, alguna que altra veu destacada del PP ja apunta a prendre la competència de seguretat a la Generalitat, amb absoluta impunitat. I no passa res. Tot ben normal. Tot en ordre.

Quin serà el pas següent? Els mitjans de comunicació, no en tingueu cap dubte. S'acosta una tardor complicada i crec que no m'erro si veig a venir denúncies de tota mena i investigacions tendencioses per la cobertura mediàtica que se'n faci. Al pas que anem, potser ens sortiria a compte fer-nos tots franquistes, gaudir de la impunitat amb què ells actuen i construir una Catalunya gran i lliure. D'acord, seríem neonazis repugnants, però també tindríem llibertat per fer i per dir, sense por a ser investigats, perseguits o empresonats qualsevol dia i per qualsevol motiu.

Comentaris (0)29-08-2018 06:14:18

Només pintura?

Diu la dita que de vegades cal canviar-ho tot perquè res no canviï. La política n'és un bon exemple. De tant en tant calen cares noves i, aparentment, idees noves, per mantenir els principis i les essències originals, siguin les que siguin, per més perverses que resultin.

De tota manera, i per sort, no tot en aquest món és política i també hi ha ocasions en què per canviar-ho tot, o per tenir aquesta percepció -i les percepcions i les sensacions sempre són dignes de ser tingudes en compte-, no cal canviar gran cosa, sinó només fer net, endreçar, posar ordre. Pensem, per exemple, en el fet de pintar un espai. Cal buidar sostres i parets, en un exercici de revisió de tot el que hi ha. Després ve la pintura, pròpiament dita, potser del mateix color, sense que sembli que aporta cap canvi aparent, però que sempre deixa aquella agradable olor de polit, gairebé de nou. I per acabar, la recol·locació de tot allò que havíem tret i que pot tornar, o no, al seu lloc original. El resultat, en qualsevol cas, la sensació que tot ha canviat, que tot s'ha renovat, encara que un observador extern podria dir que tot segueix igual.

I és que tot sovint els grans canvis, les grans renovacions, aparentment ni es veuen, però deixen el rastre i la sensació de netedat que sempre va associada a allò que és nou. Una bona mà de pintura sempre ho fa brillar tot de nou i sempre aporta un aire diferent. És una pena que en aquest món d'usar i llençar en què vivim ens anem acostumant a renovar massa les coses, encara que sigui per acabar sempre igual. Potser aniria sent hora de recuperar el valor de la feina feta (si pot ser ben feta encara millor) i dedicar una mica de temps, o el que calgui, de fet, a treure la ronya que el temps va deixant sense que ni ens adonem, a recuperar el llustre d'allò que ens fa la vida agradable i que aconsegueix que ens sentim realment a gust.

Comentaris (0)28-08-2018 06:18:10

Mentir fin allà on calgui

"Sostenella i no enmendalla" és una expressió castellana antiga, l'origen de la qual caldria buscar-lo en el romancer tradicional i que reflecteix aquell antiquíssim concepte d'honor cavalleresc en què, un cop empunyada l'espasa, no es podia tornar a guardar fins acabat el combat, a risc, fins i tot, de perdre'l.

Em fa l'efecte que justament això és el que els ha passat a la gent de Ciutadans amb la gran mentida de la dona que arrencava llaços grocs i que va ser agredida per un independentista radical. Tot sembla indicar que l'agressió no va tenir res a veure amb cap motiu polític i sí més aviat amb qüestions d'incivisme i de xenofòbia. Justament dos valors (diguem-ne així) que darrerament defineixen a la perfecció el comportament dels de Ribera i Arrimades. Malgrat les declaracions dels implicats i malgrat la falsedat de les imatges que van fer servir per denunciar públicament els fets i exaltar els ànims, aquests dos líders segueixen mantenint l'independentisme com a origen de l'agressió, arribant a exigir que la fiscalia investigui si hi ha delicte d'odi. Que no falti de res.

Ja fa uns anys que el ciutadà Jordi Cañas va llençar la seva amenaça més evident: "os vamos a montar un Ulster que os vais a cagar". I a fe de déu que ho intenten de totes les maneres possibles, ja sigui cridant a la violència de prendre's la justícia per la seva mà, ja sigui aviant grups feixites als carrers, ja sigui mentint sobre qualsevol qüestió, malgrat la tossudesa de la realitat (odi als carrers, tensió social, intolerància lingüística, adoctrinament, violència...). Però què més podem esperar d'una gent d'un país que inventa relats per condemnar innocents i que malbarata, des del govern, diners públics per defensar les mentides, l'odi i la ràbia de l'instructor. Doncs això, "sostenella i no enmendalla", fins a l'Ulster final, o fins allà on calgui.

Comentaris (0)27-08-2018 06:19:05

Compartir

Sempre he estat una persona més aviat solitària i poc donada a les relacions socials. Fora inútil intentar negar-ho. Ja des de l'escola no m'agradaven els treballs en grup, ni fer coses en equip. Malgrat tot, això de viure en una comunitat, en societat si voleu, fa que sempre acabis entrant en relació amb persones diverses en diferents àmbits, durant l'etapa d'estudiant, a la feina, a les estones de lleure, a la família... i a poc a poc, i gairebé sense adonar-te, vas descobrint que hi ha gent i espais comuns que valen la pena i on et sents especialment còmode i ben a gust.

A poc a poc, els anys m'ha ensenyat que val la pena compartir la feina, els neguits, les il·lusions, les alegries, la pena, les esperances..., tant si són propis com si són dels altres, tot fent-los una mica propis, també. Hi haurà qui en dirà de tot plegat empatia, sociabilitat, comunicació, o de qualsevol altra manera. Tant li fa. Al capdavall és la capacitat i el plaer de compartir, de superar l'egoisme que tots tenim a dins i de trobar la felicitat en la felicitat d'aquells que apreciem, d'una manera o altra.

Amb els anys vaig aprenent, i encara em queda molt per aprendre -o això espero, si més no- a trobar el gust de formar part d'alguna cosa molt més gran que jo mateix i a gaudir quan els altres són feliços, senzillament perquè la il·lusió i l'alegria s'encomanen, i val molt la pena deixar-se contaminar per aquests virus tan meravellosos que són l'afecte i la complicitat. I qui no ho fa, s'ho perd. Us ho ben asseguro.

Comentaris (0)26-08-2018 06:34:48

Més, o menys?

Un dels temes més recordats, i amb raó, del musical "Els miserables" és "one day more", una peça musical intensa i coral en la qual diferents personatges avancen en les seves històries particulars, però, per una raó o altra, tots demanen un dia més, una mica més de temps. No sé per què m'ha vingut al cap aquest tema, però m'ha fet pensar en allò del got mig ple o mig buit, segons es miri.

Un dia més. Qui no ha desitjat mai que el temps s'aturi, que ens deixi gaudir del que fem, amb la certesa que cada minut que passa ens acosta a la fi d'allò que ens fa feliços. D'altra banda, qui no ha sentit també la sensació d'anar sumant dies que es van superant, quan les dificultats ens envaeixen. Aleshores aquest dia més és un altre dia que hem passat i que ens acosta a la fi de l'angoixa o del dolor.

Sigui com sigui, ben mirat, sempre acabem demanant més temps, segurament l'única cosa impossible de recuperar. Anem fent els nostres comptes enrere per arribar allà on volem, entre el neguit de pensar que ens faltarà algun dia de més, o la certesa que hem avançat un altre dia i que els nostres objectius són més a prop.

Escollim si avui ens toca demanar un dia més o sumar un dia més. Però en qualsevol cas, gaudim del moment, de la il·lusió en el futur i del desig que, acabat el compte enrere que cadascú de nosaltres tingui en marxa, per qualsevol motiu, tot serà com voldríem, o fins i tot millor, perquè les veus de tots, dels solistes i del cor juntes, sempre generen una meravellosa harmonia. Mentrestant, deixem-nos seduir per la música, que sempre és bona companya.

Comentaris (0)25-08-2018 06:52:50

Escaldats

Es veu que sí, que li han agafat el gustet a això de fer que tot sembli el mateix. Un bon exemple és afirmar, sense cap mena de rubor, que arrencar llaços grocs és igual que posar-los, en nom d'una pervertida idea molt particular del que és la llibertat d'expressió. Però no ens enganyem, n'hi ha molts més, de casos, i sovint molt més sibil·lins.

L'Òscar Andreu va publicar fa poc més d'un any, un llibre que porta per títol "com bullir una granota, i altres relats", el primer dels quals explica que si posem una granota en una olla i anem escalfant l'aigua a poc a poc, acabarà bullida, sense adonar-se. Doncs els mateix passa en tants i tanta àmbits de la societat: si anem admetent com a normal coses que no ho són, sempre acabarem escaldats, i ben escaldats. L'ascens al poder de Hitler i els seus n'és tota una lliçó que convindria no oblidar.

Un altre exemple ben clar del que vull explicar: s'organitza una manifestació, posem per cas, independentista, que aplega un nombre X de persones i que es desenvolupa sense cap tipus de violència. A continuació se n'organitza una altra, de signe contrari, amb un nombre Y de persones, que acaba en aldarulls, violència i ferits. Davant d'aquesta doble realitat comencen a difondre's missatges del tipus "manifestacions independentistes i unionistes", sense entrar a valorar si X és igual a Y o no (si no marquem diferències, estem igualant, o dividint en parts iguals, si voleu); "aldarulls i violència a Barcelona" (suposem que allà s'han fet les manifestacions), sense entrar gaire en el petit detall que la violència només ha existit en un cas. El resultat acaba sent que tant els partidaris d'una idea com de l'altra són iguals, representen el mateix volum de població, tenen el mateix nivell d'agressivitat i, per tant, que mereixen el mateix respecte i atenció, facin el que facin. Acabem de legitimar la violència, d'igualar-la a la reivindicació pacífica i de crear l'argument tendenciós de la divisió de país. I com que ens ho hem menjat amb patates, ens acaben d'escaldar.

Aquest pervers mecanisme d'argumentació i de creació de realitats falses és ben present a tot arreu des de fa mesos. Ara vindrà -esperem- la polèmica per l'exhumació del cadàver de Franco. Si badem una mica ens acabarem empassant, si no fa anys que ho hem fet, que un genocida assassí és un honorable cap d'estat més, com tants d'altres. Aquesta va ser, de fet, la gran escaldada de la transició. I així ens va. Però no aprenem.

Comentaris (0)24-08-2018 06:15:56

Molèsties naturals

Llegeixo, amb una barreja de sorpresa (poca) i indignació (més) que alguns turistes es queixen del cant de les cigales en algunes localitats occitanes. Puc donar fe que aquestes bestioles són capaces d'emetre un so particularment intens -molest fins i tot, si voleu- a l'estiu, però també puc donar fe que aquesta mena de banda sonora que t'acompanya allà on vagis acaba sent un dels atractius, un dels trets identitaris, d'unes determinades zones d'aquest país veí.

No és el primer cop que sentim, allà i aquí, que hi ha turistes que es queixen del soroll dels campanars de les esglésies, de l'olor de les granges, o dels tractors que surten a treballar a punta de dia. Ara, el cant de les cigales. Anem progressant. Realment, hi ha qui només pot estar a gust tancant entre quatre parets, amb els sorolls de fons dels cotxes, dels tubs d'escapament de les motos, de les sirenes de les ambulàncies o dels camions de recollida d'escombraries. Suposo que els sorolls de la ciutat són perfectament naturals i assumibles per tothom, però no així els propis de les zones rurals o de la natura, fins i tot.

No sé jo en quin moment vam perdre la consciència que vivim en un determinat territori, en un determinat espai natural més o menys intervingut i, diguem-ne, domesticat, però que encara manté, segons a on, la seva particular idiosincràsia, com bé ens recorden les cigales occitanes. Sigui com sigui, no estaria de més recordar, també -o especialment- als turistes, que s'informin una mica d'allà on van perquè, vagin on vagin, seran en terra estranya i hauran d'aprendre a conviure amb una realitat que no és la seva habitual. D'això també se'n diu respecte, un bé cada dia més escàs, lamentablement, tant Pirineu enllà, com aquí mateix.

Comentaris (0)23-08-2018 06:17:19

Ha tornat el futbol

Ha tornat la lliga de futbol. Una mica més aviat del que és (o era) habitual, però ja és aquí, per a satisfacció de multitud de periodistes i comentaristes que ja tornen a saber com omplir hores i més hores de ràdio, per exemple, i per a satisfacció, evidentment, de milions de ciutadans que vibren amb cada partit com si els anés la vida en el resultat. Anem tornant a la normalitat.

L'esport en general, i el futbol, ja que en en parlem, ens pot ensenyar moltes coses. Una, per exemple, pot ser que no és el mateix crear joc que destruir-lo. Qualsevol espectador d'un partit sap quan està veient un espectacle i quan tot el que veu és una simple defensa només pensada per evitar el gol contrari. No és el mateix. Provem de traslladar aquesta idea a altres àmbits. De fet, ja fa dies que assistim a la polèmica de si és llibertat d'expressió posar o treure llaços grocs; una polèmica animada, i de quina manera, per a major satisfacció dels que han decidit que es poden prendre la justícia per la seva ma, per la fiscal general de l'Estat que considera que tant posar com treure llaços són el mateix. Doncs no, senyora fiscal, no és el mateix crear o destruir, ni en el futbol ni enlloc. No és el mateix dir que silenciar.

Si realment parlem de llibertat d'expressió, la resposta a la presència de llaços grocs hauria de ser la presència de llaços, posem per cas, taronja. Aleshores sí que estaríem parlant de dues manifestacions d'opinions diferents que competeixen per fer-se sentir a la societat. Però no és el cas. Igual com passa amb els equips dolents, uns juguen i uns altres fan tot el que poden per evitar que es pugui jugar, a la recerca desesperada d'un resultat immediat que els doni algun punt, cosa que de vegades passa, però de vegades no. En qualsevol cas, a la llarga, mai no acaba sent una bona estratègia per guanyar campionats. Això sí, llevat que l'àrbitre xiuli a favor (per voluntat o per ignorància) dels que només saben destrossar el joc dels altres.

Comentaris (0)22-08-2018 06:23:10

El significat de les coses

Una manera força barroera, però prou efectiva de pervertir la realitat i de dissimular els actes més indignes, és modificar el significat de les coses, per tal de confondre aquells que no estan ben bé al cas de que passa en cada moment. Un bon exemple són les dictadures, on la repressió política, per exemple, es fa dir ordre. Evidentment, on no hi ha dissidència possible, no hi pot haver cap mena de desordre públic. Darrerament estem vivint un altre bon exemple d'aquesta manera de fer, aquí, a casa nostra, amb això dels llaços grocs.

Si fem una mica, només una mica, de memòria, sabrem que els llaços grocs apareixen en suport del presos polítics, ni abans, ni després. Per tant, el seu significat és el que és i no cap altre: fer evident l'exigència d'alliberament d'uns presos preventius que no han estat jutjats i que no suposen cap perill per a la societat. Darrerament, però, Ciutadans, PP i la seva cort d'escolanets mediàtics han pervertit el significat dels llaços i parlen sistemàticament de símbols separatistes i sediciosos (quan no directament supremacistes), en un intent desesperat de fer passar una legítima exigència de justícia per feixisme, directament, i més encara quan ja es qualifica, sense cap pudor, el cos de mossos d'esquadra de policia política, mirant de convertir Catalunya en una mena de país sota el control d'alguna espècie de stasi amb barretina, o amb llaç groc.

És trist veure com la manipulació de la realitat s'obre camí, amb tota impunitat en el discurs polític (especialment de la dreta, però també de l'autoproclamada esquerra) i també en el mediàtic. Però més trist encara és comprovar com bona part de la societat de fora de Catalunya, que desconeix la realitat, és capaç de comprar-lo, en un exercici d'ignorància i d'irracionalitat que no pot dur enlloc més que al fracàs i a l'enfrontament que vaticinen -i qui sap si anuncien- aquells que han fet de l'odi l'únic discurs i l'únic ideari.

Comentaris (0)21-08-2018 06:31:18

Atacar

En la situació actual, parlar d'atacar l'estat no penso jo que sigui la manera més intel·ligent d'aconseguir els nostres objectius, sempre i quan siguin els que diuen que són, evidentment. Amb el bloc del 155 ben sòlid, malgrat tot, amb l'extrema dreta amb carta blanca per actuar a Catalunya, i amb una bona colla de presos, exiliats i acusats, la simple idea de confrontació directa, d'atac, sona a retòrica buida per a satisfacció de quatre que viuen una mica a la perifèria de la realitat.

Ben mirat, però, potser aquelles paraules que el president va pronunciar fa uns dies, i que tantíssima munició han donat de franc a populars i ciutadans, no són altra cosa que l'evidència que ens trobem en un context sense projecte a mig termini i, el que potser encara és pitjor, sense programa a curt. Aquelles paraules potser evidencien que des del quatre d'octubre passat, tot ha estat un desgavell, un despropòsit i un seguit de decisions segurament benintencionades, però gens encertades, que ens han dut allà on ara mateix ens trobem. Potser aniria sent hora d'admetre errors, uns errors que molta gent està pagant amb presó o exili, uns errors que massa famílies estant patint, i aniria arribant el moment de replantejar el nostre projecte de futur, sense renunciar a res -malament rai si així fos- però replantejant les línies d'actuació a seguir. Bé, de fet, el que em temo que caldria és plantejar (no replantejar) què cal fer a partir d'ara mateix.

Som a les portes de setembre, i després d'octubre, i si res no canvia, tot el que anirà passant sonarà a vell, a inútil, a pantalla passada que ens entestem a repetir i repetir sense més. És urgent un pla de Govern clar i un projecte de país realista a curt i mig termini, si més no. Només així, els objectius més llunyans podran ser un dia (no d'aquí divuit mesos, evidentment) realitat. Parlar d'atacar, quan es té la pistola judicial (com a mínim) al clatell, és tota una temeritat absurda, innecessària i contraproduent.

Comentaris (0)20-08-2018 06:13:36

Pausa

De tant en tant, la millor manera de seguir avançant és aturar-se. Per molt que pugui semblar contradictori, no podem tirar endavant si no sabem fer una pausa, cada cert temps; si no som capaços d'obrir un parèntesi en l'activitat quotidiana i oblidar, per una estona, aquesta cursa per etapes que és la vida, constantment farcida de petits o grans objectius que cal anar assolint o abandonant, per no perdre el ritme i per continuar amb il·lusió.

De vegades és fonamental donar-nos un respir, retrobar paisatges, sensacions, prendre aire i revolada, i sentir, al capdavall, com els músculs es relaxen, com la respiració s'encalma i com el cor tornar a bategar a ritme pausat i constant. Aleshores reprenem la marxa, i tot es fa més fàcil i més agradable.

Cap de setmana d'agost, una combinació perfecta per aturar-se, per oblidar-ho tot unes hores, si més no, amb la certesa que vindrà dilluns, i amb ell l'activitat intensa, frenètica i gairebé contra-rellotge, però amb la seguretat que hi farem front amb l'alè renovat i amb l'energia i les ganes intactes.

Comentaris (0)19-08-2018 06:48:20

Dia de contrastos

Ahir va ser un dia curiós, un dia de contrastos. D'una banda, acte institucional en record de les víctimes dels atemptats de fa un any a Barcelona i a Cambrils; d'altra, el testimoni anònim i les mostres de condol de molta gent a les famílies de les víctimes. I de propina, el record dels servidors públics que van fer la feina amb extrema professionalitat aquell dia.

Sense cap mena de dubtes, l'acte estrella de la jornada era el suposat homenatge a les víctimes, presidit pel rei d'Espanya, un acte que malgrat totes les proclames unionistes cridant a la seva despolitització, es va plantejar com una trobada privada i blindada on tot el protagonisme el van tenir l'exaltació de la unitat d'Espanya i de la figura del monarca, banderes rojigualdes, barrets a joc i serveis de seguretat feixistes inclosos, amb un to festiu, ofensiu i agressiu alhora, que res tenia a veure amb la memòria dels difunts. Previsible.

Però ja sabem que una cosa són les institucions, sobretot determinades institucions, i una altra la gent del carrer, que sí que va voler oferir el seu homenatge i el seu condol, de manera discreta, amb flors o amb simple presència, tant a les Rambles com a multitud de ciutats i pobles d'arreu del país. És el que té no buscar la foto fàcil i no haver de marcar postura de poder davant de ningú.

I per acabar, el record dels treballadors públics, començant pel que aleshores era conseller d'Interior, avui a la presó. Un apunt: el major Trapero va demanar fa uns dies que no se'l fes servir com a símbol de res; i li he de donar tota la raó per dos motius: en primer lloc, perquè està immers en un autèntic calvari judicial, i no li cal res més i, en segon lloc, i per a mi especialment, perquè com a treballador públic que és, fa un any, igual com cada dia, va fer la seva feina tan bé com la va saber fer. Mirant la programació especial de TV3 d'ahir a la nit, vaig veure diferents funcionaris (va sent hora de reivindicar el mot, tan desprestigiat per la tradició franquista) que van donar testimoni de com es fa la feina per la qual cobren, amb dignitat i professionalitat, per damunt de la por i de qualsevol dificultat.

Ahir, ben bé, una jornada de grans contrastos, especialment destacables quan es compara la feina d'uns determinats servidors públics, que paguem entre tots i que van voler ser protagonistes al matí, sense cap mirament ni cap vergonya, amb la d'uns altres que ens van deixar les seves reflexions a la nit. Cadascú que esculli qui mereix respecte. Personalment, ho tinc molt clar.

Comentaris (0)18-08-2018 06:42:43

17 d'agost

Avui sembla obligat parlar del que va passar ara fa un any a Barcelona i a Cambrils, i de tot el que va venir després. De tota manera, resulta difícil dir res que no s'hagi dit ja. Se n'ha parlat molt, segurament massa, i tinc la sensació que s'ha fet poc, molt poc, per aclarir com vam arribar allà on vam arribar i per què va passar el que va passar. Sigui com sigui, avui em ve de gust destacar algunes qüestions encara pendents de resposta, sobre aquells lamentables fets.

  • Com pot ser que els principals partits espanyols es neguin a investigar, en seu parlamentària, uns fets tan greus, però alhora corrin a posar-se a la primera fila dels actes de record? Potser la seva manca de voluntat d'arribar a la veritat els hauria d'inhabilitar per a qualsevol expressió pública de condol, no?
  • Per què, a diferència de tants altres atemptats terroristes ningú va promoure cap acte popular i multitudinari de rebuig, fora de Catalunya? Cap institució, cap partit... ningú absolutament. Gran expressió de solidaritat, sense cap mena de dubtes. Potser ja era la cocció a foc lent del trist i vergonyant a por ellos?
  • Ja sabem, i la història recent prou que ho demostra, que les víctimes del terrorisme massa sovint han estat instruments en mans del poder, que no ha dubtat mai a servir-se del dolor aliè per als seus fins partidistes. En aquesta ocasió, no podia ser diferent. Només cal llegir i escoltar tot el que s'ha dit les darreres setmanes per entendre que les famílies dels difunts importen ben poc, més enllà de ser el fons perfecte per a una foto.
  • I sobretot, per què cada dia que passa resulten més profètiques les paraules del ministre Margallo, vaticinant que a mitjans d'agost a Catalunya passarien coses? Simple intuïció? Costa molt de creure.

Avui farà un any i hi haurà cops de colze per sortir a les imatges amb cara de circumstàncies. Avui tot serà trist, massa trist. Però demà serà un altre dia, i tothom passarà pàgina o tornarà a les seves vacances amb absoluta normalitat, menys aquells que van perdre els seus i que avui perdran, una mica més, la fe en el gènere humà, i molt especialment en la classe política, començant pel seu màxim representant i la seva testa coronada.

Comentaris (0)17-08-2018 06:09:22

Nou turisme

Catalunya és una destinació turística de primer ordre. Això, a hores d'ara, no ho pot discutir ningú, i bona part de l'èxit es deu a la variada oferta que presenta i que atreu viatgers d'arreu. A Catalunya es pot fer turisme cultural, turisme de sol i platja, turisme gastronòmic, turisme de borratxera, turisme d'aventura, turisme rural, turisme sexual... però enguany, ves per on, s'hi afegeix una nova modalitat que encara no sé ben bé com definir-la que és venir a treure llaços grocs.

Aquests dies hem sabut que Ciutadans ha llogat una avioneta que ha passejat per algunes de les nostres platges una pancarta amb un missatge incitant a treure llaços grocs, com en els millors anys de la propaganda de Nivea i les seves pilotes unflables. Paral·lelament, ens ha arribat la notícia d'una regidora de Lucena (Còrdova) de la mateixa formació política, que dedica part de la seva estada amb nosaltres a practicar aquesta nova activitat lúdica: arrencar llaços grocs.

Francament, crec que s'ha d'estar molt malalt o tenir molt poc senderi per no entendre que qualsevol estat que es vulgui democràtic ha de poder admetre, sense cap escarafall, que una part de la ciutadania demani llibertat per als presos polítics. Però es veu que els constitucionalistes Ciutadans, entre d'altres, són més de prohibir, reprimir i silenciar qualsevol legítima i pacífica reivindicació, si és contraria al seu pensament. Doncs apa, encara que la temporada turística ja enfila la recta final, a promocionar el turisme fanàtic contrari als símbols grocs i a omplir els carrers i places d'aquests elements. Tot sigui per incrementar la xifra de visitants, ja que la justícia, a més de cega sembla que sigui sorda.

Comentaris (0)16-08-2018 06:06:35

Censura, de nou.

Que la llibertat d'expressió és una autèntica fal·làcia, ara mateix, a Espanya, digui el que digui la sacrosanta Constitució, és un fet innegable. Mai, absolutament mai, des de la mort del dictador havíem viscut una situació de persecució semblant a la que avui pateixen molts grups musicals de tot arreu, pel contingut de les lletres de les seves cançons. El cas de Valtònyc, exiliat per aquest motiu, és un exemple paradigmàtic, però ni de bon tros una excepció al que està passant. Ahir mateix vam saber que el grup valencià Riot Propaganda està sent investigat per la Guàrdia Civil per un suposat delicte d'odi, per les seves lletres.

Tornen els anys negres de la censura i de la repressió franquista en què les lletres dels temes que s'havien d'interpretar en un determinat concert havien de comptar amb l'aprovació de l'autoritat competent. Ara, com abans, és aquesta mateixa autoritat, ja sigui un regidor de qualsevol ajuntament, qualsevol guàrdia o un ciutadà benpensant (Ciutadans, per exemple, ha elevat a la categoria d'agent judicial qualsevol dels seus seguidors, com bé saben a Reus), qui s'ocupa de garantir que tot es fa d'acord amb la llei (no sé ben bé quina) i que les cançons només parlin d'amor, de desamor o de com maltractar dones, però mai de política, en un sentit amplíssim del terme.

Si dir que el PP és el partit més corrupte de la Via Làctia és delicte d'odi, malament rai. A tot estirar podria ser un error de càlcul a l'hora de sumar tots els investigats i condemnats per corrupció d'aquesta formació i comparar el resultat amb les xifres d'altres partits amb perfils similars. I així anem.

En fi... aquesta és la situació i la qualitat democràtica espanyola. Per cert, per a tots aquells càndids que encara es pensen que l'origen de tots els mals és allò de l'independentisme català, que comencin a rumiar què vol dir censurar les lletres de grups valencians. Ara són ells, però i demà? Però no patiu, que quan les lletres (Carnaval de Cadis, sense anar més lluny) fan mofa o atempten directament contra la dignitat de polítics catalans, això de l'odi passa a ser ironia i llibertat d'expressió festiva. Anem prenent nota, sobretot aquells que es dediquen a les lletres improvisades i sense supervisió governativa, com ara els garrotins i similars, a veure què canten.

Comentaris (0)15-08-2018 06:59:26

Guerra civil

Sense cap mena de dubtes, una de les pitjors coses que pot fer un polític és frivolitzar el patiment de la població a la qual se suposa que ha de servir. Això, justament, és el que fa uns pocs dies va fer Andrea Levy, valor en alça del PP i digna representant d'aquells que volen competir amb Ciutadans per guanyar l'espai de l'extrema dreta més franquista i més feixista. Levy va parlar de risc de guerra civil a Catalunya per culpa dels que defensem els llaços grocs (sembla que aquests llaços i aquest color han passat a ser l'origen de totes les desgràcies i l'encarnació suprema del mal). Segons ella, podem provocar una guerra civil.

Ben mirat, però, potser sí que li he de donar la raó en una cosa a la senyora Levy. M'explico: per arribar a una situació bèl·lica, cal que una de les parts enceti la via de la de la violència contra l'altra. I això sí que fa mesos que està passant a Catalunya, perquè els que defensen els postulats d'aquesta senyora, a l'empara d'una impunitat que gens té a veure amb els valor democràtics, campen com volen agredint a qui consideren enemic, sense mirar ni edat ni possibilitat de defensa. És la violència gratuïta que genera l'odi irracional contra aquell que pensa diferent. A l'altra banda, una resposta absolutament pacífica, sense cap agressió com a resposta. Per tant, si ha d'haver una guerra, com diu la senyora Levy, serà perquè els seus, que tenen les armes, el poder, la ràbia i la impunitat, la provoquin. O, si més no, ho intentin, fins al moment sense èxit. De moment, uns peguen i els altres responen sense violència, i res no fa pensar que la situació hagi de canviar, malgrat les discrepàncies ideològiques evidents.

Parlar de guerra civil en la conjuntura actual és una nova falta de respecte -una més, de fet- als milions de morts d'aquell conflicte encara ben viu a la memòria de massa gent, i encara amb massa ferides per tancar, en bona part gràcies a aquells que van fundar i que sostenen la formació en la qual milita Andrea Levy. Però això, ja fa anys que sabem que tant se'ls en refot. Els morts són història, però l'odi del feixisme és ben present, gràcies a gent com ella. Aquesta és l'autèntica i l'única llavor de l'odi i de la violència.

Comentaris (0)14-08-2018 06:26:54

Expectatives

Doncs va ser que no. Un cop més, l'atzar, en aquesta ocasió vestit de núvols de tronada estiuenca, ens va privar de l'espectacle dels perseids creuant el cel. Les llàgrimes, ahir, no van ser les de Sant Llorenç, sinó la pluja que va refrescar l'ambient i que ens va deixar ben freds.

Ben mirat, això d'ahir prou que podria ser una metàfora del que va passant els darrers mesos. S'anuncien coses, hi posem les ganes i les esperances i, a l'hora de la veritat, apareix qualsevol circumstància i ho esguerra tot. Aleshores, ve allò de repetir que mai no havíem estat tan a prop del que sigui, que anem per bon camí i tot plegat. Doncs ahir el mateix; mai, des de fa un any, ho havíem estat tan a prop del dotze d'agost, data òptima per mirar al cel, però ja ha passat, amb molta més pena que glòria, i ara només ens queda confiar que els núvols escampin i que ens puguem aconsolar amb una menor intensitat de meteors, amb una mica de sort, aquests propers dies.

Expectatives i realitat. De vegades ben compassades i de vegades cadascuna al seu ritme. Ahir, la segona no va fer ni cas de la primera. Però aquí estem, i seguirem esperant i confiant. Ben mirat, no ens en queda d'altra.

Comentaris (0)13-08-2018 06:09:35

Llum i fosca

Torna mitjans d'agost, un any més, i tornem a mirar amunt amb l'esperança de veure alguna estrella fugaç, ara que tornen els perseids, la pluja de meteors que, puntual, acudeix a la seva cita amb els terrícoles, per Sant Llorenç. Alguns miraran el cel amb un interès astronòmic, altres per simple curiositat, o per la creença que els desigs que es pronuncien quan passa un d'aquests meteors sempre es fan realitat.

Desig i realitat, quina estranya i encisadora parella de ball. Ben mirat, ens passem la vida intentant construir una realitat que vagi fent possibles els nostres anhels més íntims. I de vegades ens en sortim i de vegades no tant; si fa no fa com quan mirem el cel, de nit, esperant que les estrelles passin ràpides per davant dels nostres ulls, amb més o menys sort segons els dies.

En qualsevol cas, hi ha un punt on la nit i el dia es donen la mà, per un breu instant, on el somni i la vigília comparteixen espai i on, potser, els somnis i la realitat s'ajunten en uns moments de calma. És aquell breu punt en què les primeres llums tot just s'insinuen enllà de l'horitzó, i quan els darrers estels es van apagant. En aquest moment, tot és encara un joc confús de tènues clarors i d'ombres que es van esvaint, de volums a mig definir, en unes imatges, en un paisatge, meravellosament irreals que s'aniran definint així que el sol s'obri pas. En aquell moment, m'agrada mirar al voltant i retrobar la pau i l'harmonia de la bellesa de tot allò que tenim a prop i que la llum o les ombres, de tant en tant, no ens deixen veure prou bé, però que aleshores resulta tan seductor.

Deixem-nos atreure, un any més, per la fantasia que recorre el firmament, i endinsem-nos en una realitat a mig camí entre la claror i la fosca, on la calma crea escenaris per al record i per a la imaginació. I demanem un desig, passi o no aquella estrella fugaç perquè, com deien aquells vells trobadors, "adés serà l'alba" i tot tornarà a dependre només de nosaltres sols i de la nostra traça per fer els somnis una mica més reals.

Comentaris (0)12-08-2018 06:39:16

Universitat Segle XXI?

Que la universitat ja no és el que era, o si més no determinades universitats, és una evidència difícil de negar. Quan encara ens arrossega l'onada de falsedats en títols d'algun que altre centre madrileny, amb el mal potser irreversible durant molt de temps a la reputació dels centres en general, ara ens arriba la notícia que l'Autònoma de Madrid (sempre la vila i cort) posa en marxa estudis per a aconseguir la titulació com a influencer.

No seré jo qui qüestioni el nivell de formació de molt bona part d'aquests personatges amb cada cop més impacte social. Cadascú se sap el seu passat i el que ha fet o deixat de fer per arribar a la notorietat pública. De tota manera, sembla que l'Autònoma de Madrid té clar que hi ha buits formatius més que destacables que cal omplir amb les seves acadèmiques pràctiques. Doncs molt bé, el negoci és el negoci. Però el tema potser no és tant aquest sinó l'oficialització, a través d'una universitat pública (detall gens menor), d'un determinat perfil personal i sobretot diguem-ne professional, ja que és el modus vivendi d'una determinada gent que viu i es guanya la vida a les xarxes. Ben mirat, és posar les influencers (utilitzo el femení perquè majoritàriament són dones) al mateix nivell que la física, la medicina, l'enginyeria, l'arquitectura, la filosofia, la història, la filologia, l'economia...

Seguint l'argument de detectar grups socials emergents i oferir una formació superior que n'ompli els dèficits de coneixements que puguin tenir, per a quan estudis de tertulià especialitzat en teleescombreria, de concursant televisiu, modalitat "busco parella", o de "tronista"? (d'esportista d'elit amb estudis, millor ni en parlem). Espanya ho necessita. Què voleu que us digui, però cada dia que passa tinc més clar que com més lluny millor, d'aquesta tropa.

Comentaris (0)09-08-2018 08:55:53

Dividir

Ja fa dies, molts dies i mesos, de fet, que es va consolidant un missatge social terriblement perillós, que és aquell d'evitar tot el que pugui crear divisió (així en diuen) entre la població. Rere aquest missatge aparentment conciliador, però, s'amaga el fet que l'únic que segons els que el defensen crea divisió és allò que té a veure amb la independència en un sentit ben ampli, des del propi plantejament polític, fins a l'exigència de l'alliberament dels presos polítics, o el dret a expressar determinades opinions en públic, o a exhibir determinats símbols, o inclús colors.

Però si pensem una mica - un hàbit cada cop més estrambòtic, pel que sembla-, la democràcia és la que genera divisió, ja que permet que aforin diferents opinions i diferents maneres d'entendre el món i d'organització d'un determinat territori. I aquesta és la gràcia: que davant de diferents postures es pugui escollir la que cadascú consideri millor; que es pugui votar i que, evidentment, s'acati el resultat i s'actuï en conseqüència. Però ara resulta que la nova lectura que l'espanyolisme està fent de la democràcia és la d'evitar qualsevol discrepància o punt de vista diferent al d'aquells que governen Espanya i tot el seu cor d'escolanets polític, sindical, intel·lectual, periodístic... Potser, seguint el seu argument unificador, va arribant l'hora de prohibir el futbol, perquè genera divisió, o la música (sempre tan diversa i diferent) o, per què no, la moda, capaç de generar productes, especialment femenins, que es veu que inciten a una determinada violència masclista i que enamoren a uns i escandalitzen uns altres.

Només una pregunta per a tots els que des de la dreta fins a l'esquerra (suposant que aquesta distinció encara tingui sentit, cosa que dubto, i molt) defensen la prohibició de tot allò que divideix i s'escuden en el cap d'estat com a garant superior de la veritat absoluta i de les essències pàtries: som gaire lluny, encara, o ja hem arribat a aquell tristament famós Ein volk, ein reich, ein führer (si fa no fa: "Un poble, un imperi, un líder"). Ho pregunto per tenir una idea de per on passem, en realitat, o si ja hi som, ara que ja es poden assaltar impunement ajuntaments per arrencar-hi pancartes. El pas següent? Llegim la història i tindrem la resposta.

Comentaris (0)09-08-2018 08:32:59

Ètica o llei?

Fa uns dies que, a propòsit del màster fantasma de Casado, s'ha plantejat una bonica discussió sobre l'ètica i la llei. Diverses fonts del PP (imagino que al dictat dels seus ideòlegs de guàrdia) s'han manifestat afirmant amb tota rotunditat que l'ètica és la llei i que, per tant, si alguna cosa no és delictiva és plenament ètica. Així de simple.

No sóc cap expert ni en filosofia ni en dret, però crec que és relativament senzill veure que ètica és un concepte molt més ampli que un determinat marc legal. No oblidem que l'ètica tant s'ocupa de les finalitats últimes de la vida i de la manera correcta d'assolir-les, com de les virtut i les qualitats moralment desitjables, com dels actes i la seva qualificació moral, com, fins i tot, dels sentiments i dels afectes. Cert que teòricament tot és pot regular, legislar i encotillar en normes, però no menys cert que la llibertat humana i la capacitat de raonar i d'actuar en conseqüència (d'actuar segons el lliure albir, si voleu) existeixen en tant que hi ha marge d'actuació personal. Dit això, crec que no m'equivoco gaire si dic que l'obsessió per la regulació total és pròpia dels règims totalitaris, on l'obediència cega i sense fissures acaba sent la pauta de comportament social i on acaba esdevenint l'única i inqüestionable moral col·lectiva; l'única ètica permesa, encara que serveixi per justificar tota mena d'abusos, o atorgui, a aquells que la dicten, la capacitat de decidir sobre la vida i la mort dels altres, com prou bé i ben dissortadament sabem.

Així doncs, davant d'aquesta assimilació entre ètica i llei per justificar determinats comportaments i determinades actituds, com a mínim sospitoses, el PP opta per replegar-se a la seva zona de confort ideològica i apel·lar a la llei suprema que tot ho controla i tot ho jutja, sense cap marge per a cap matís. És a dir, es replega al totalitarisme, a la dictadura d'on prové i on sempre troba seguretat en moments de crisi.

No sé si Casado dimitirà, el faran saltar, seguirà com a líder popular, ni si la justícia fallarà a favor, en contra o s'inhibirà. Ben mirat, tant li fa. El que em sembla interessant i definitori és la presa de posició. Sigui com sigui, els dubtes són massa consistents com per superar el filtre de l'ètica que cal exigir a tot càrrec públic, digui el que digui un determinat jutge o un determinat corpus legal. I és que tant la legislació com aquells que la interpreten, sempre seran molt més transitoris, modificables i substituïbles que els grans principis ètics (i gairebé esotèrics i metafísics, darrerament, si parlem de política), com ara l'honestedat, sense anar més lluny. O fins i tot la justícia, ja posats.

Comentaris (0)08-08-2018 13:35:12

Ombres

S'acosta el dia 17 i l'aixecament parcial del secret del sumari de les investigacions dels atemptats de Barcelona i Cambrils no fa altra cosa que projectar més i més ombres sobre uns fets que mai no s'han vist clars. Si en el seu moment les paraules de Garcia Margallo, aleshores ministre, anunciant que a mitjans d'agost passarien coses a Catalunya, ja van sonar a molt més que premonitòries, el que ara anem coneixent genera moltíssims dubtes sobre la relació de l'Imam de Ripoll amb el CNI, sobre la informació que anava rebent de serveis estrangers la policia espanyola, sobre la manca d'informació -intencionada- al mossos i, al capdavall, sobre l'autèntica autoria intel·lectual dels atemptats. Massa ombres, un any després.

I ara, a les portes d'un acte institucional en memòria de les víctimes, i a la vista de les informacions que van apareixent, molt a poc a poc però que van apareixent, la gran pregunta: què hi fan en aquest acte els més alts representants del partit que governava Espanya en aquell moment, els del govern actual i, de propina, el cap d'un estat amb un seguit d'estructures policials i de seguretat sota sospita, més que evident, pels fets que ens diuen volen recordar.

Francament, només sé trobar dues respostes, i ja avanço que cap de massa digna. La primera, un exercici d'hipocresia per amagar negligències o irresponsabilitats d'un estat que fa aigües pel que fa a nivells de democràcia i justícia o, la segona, una nova provocació a la recerca d'una violència inexistent que legitimaria tota la brutalitat repressiva emprada, i qui sap si prevista. Sigui com sigui, mala peça al teler dels nostres representants polítics, si no se'n saben, o si no volen, desmarcar-se'n de manera clara. Perquè, al pas que anem, encara resultarà que els atemptats en qüestió es van orquestrar aquests suposats independentistes radicals i violents que governen la Generalitat. Ja posats...

Comentaris (0)08-08-2018 06:04:32

Tot costa

L'estiu és un temps propici per passar les llargues hores de calor entre les pàgines d'un llibre, tot sovint intranscendent i prescindible, o mirant pel·lícules o sèries, també generalment de poca volada, a la televisió, a l'empara de quatre parets protectores. Però vet aquí que, de tant en tant, fins i tot allò que té menys atractiu, a priori, deixa anar alguna que ens hi reconcilia i que ens fa pensar que han valgut la pena les hores que hi hem dedicat. Una d'aquestes perles és la frase que ahir mateix vaig sentir en una d'aquestes sèries i que, si fa no fa, venia a dir que tot és difícil fins que esdevé fàcil.

Qui no recorda aquell problema de matemàtiques que ens feina anar de corcoll fins que, en un moment donat, vèiem clar allò que fins aleshores era tan confús i el resultat final apareixia davant nostre amb una facilitat gairebé insultant. I el mateix podem trobar en qualsevol projecte que ens ha robat temps i esforços i que, a l'hora de la veritat, es concreta i pren forma com si fos la cosa més senzilla del món. O aquell discurs precís que hem preparat un i mil cops davant d'una entrevista de feina, o d'una cita i que ha quedat a la butxaca perquè les paraules, quan ha arribat el moment, han sortit soles, sense parafernàlia ni retòrica, i han estat les adequades.

Ben mirat sí, tot és difícil fins que és fàcil. La clau és la feina, la constància i la paciència que hi posem per tal que les qüestions més complexes tinguin les solucions més simples. No oblidem que res no és de franc i que tot, absolutament tot, té uns requeriments i un preu. Si els sabem trobar i ens hi posem, potser tot acabarà sent molt senzill que no ens pensàvem.

Potser la nostra classe política també hauria de badar una mica mirant telesèries menors per trobar la sortida més simple a un procés massa embolicat. O potser és que la política sempre acaba sent l'art de crear situacions complexes al voltant de respostes molt més senzilles. Potser algú ha entès que aquest és l'ofici del polític. I així ens va.

Comentaris (0)07-08-2018 06:21:00

Claredat, si us plau.

Segurament mai no entendré la política, ni els mecanismes mentals d'aquells que s'hi dediquen. Em costa molt acceptar amb normalitat les grans declaracions del tipus "Catalunya no té rei", per exemple, i el fet de no gosar a fer una autèntica plantada institucional a un acte on assisteix aquell que diem que no reconeixem. De la mateixa manera, no puc entendre que, si realment no tenim rei, calgui seguir esperant una disculpa que no arribarà. Més encara, si la disculpa arribés amb una adaptació d'aquell "lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a suceder", què hauríem de fer? rectificar i reconèixer el monarca?

Serà la calor d'aquests darrers dies, o que la paciència té un límit, no ho sé, però el cert és que cada dia que passa em desconcerta més la manera de fer dels nostres representants polítics, a tots els nivells. En el fons, de vegades tinc la sensació que vivim en una enorme farsa que dona ales a uns o a uns altres segons convingui i on la gent que no tenim cap poder de fer ni de desfer som un mer instrument en les mans de qui mou els fils en cada moment. De què van servir els cops del primer d'octubre, en realitat? De què les manifestacions on any rere any ens hem deixat temps, diners i esperances? Què ha canviat, realment, en el país?

Potser, posats a demanar rectificacions, aniria sent hora de saber quatre veritats i d'exigir explicacions de per què som on som i cap a on anem, i de quina manera, sense paraules pomposes i sense focs d'artifici tan efectistes com efímers. Gairebé ni es adonarem i hauran arribat setembre i octubre. I després què? Un nou joc de mans en forma d'eleccions? La promesa que les municipals seran l'embrió de la república, finalment, sobretot per obra i gràcia de les diputacions? Potser va sent hora d'admetre que cal canviar l'estratègia i encetar nous camins, ni que siguin llargs, però que duguin a algun lloc. Això si, amb determinació, passes curtes, si cal, i amb la seguretat que cada pas és un pas endavant i no la manera de seguir el ritme d'un ball rodó.

Comentaris (0)06-08-2018 06:06:48

Memòria

Què queda de nosaltres quan ja no hi som? No, no em refereixo a la transcendència després de la vida o més enllà de la mort. Em refereixo a què en queda quan deixem l'escola, o la universitat, quan canviem de feina, quan posem fi a una relació, quan canviem de colla d'amics... En resum, què anem deixant en aquestes petites o gran circumstàncies que es van succeint al llarg de la nostra vida?

Segur que en ens encanta pensar que un record inesborrable o un buit impossible d'omplir. Però molt em temo que, a tot estirar, petits instants, petites anècdotes que la memòria dispara, gairebé per casualitat, fruit d'una curiosa associació amb qualsevol fet d'un present on ja no hi som. I, ben mirat, potser no pot ser d'altra manera.

Nosaltres mateixos anem soltant llast, al llarg de la nostra vida. Segur que recordem tots els nostres companys d'institut, posem per cas? De la major part no en retenim ni els noms. Doncs, per més sana vanitat que tinguem, el mateix passa a la inversa. Som estrictament allò que vam ser, en el seu moment. I prou. I ja és molt.

Ens agrada pensar que perviurem a través de les nostres obres, dels nostres actes, de les nostres paraules, i que tot el que hem fet tindrà una certa transcendència, i no ens adonem que l'únic passat on realment deixem empremta és el present immediat que anem dibuixant cada dia. Agafem-nos fort al que tenim, al terra que trepitgem, i gaudim-ne amb tanta intensitat com puguem. La resta, la nostra memòria inclosa, es perdrà, com llàgrimes entre la pluja, que deia aquell.

Comentaris (0)05-08-2018 06:34:34

Provocar

Per més que ho intenten, no poden. No poden construir la realitat inexistent de les dues catalunyes enfrontades pel procés. L'únic que hi ha, i ho saben, és una part de la societat catalana agredida (amb absoluta impunitat, dit sigui de passada) per alguns que no se senten, i que en molts casos ni són, i no s'estan de manifestar-ho, catalans. Tot plegat, una simple provocació per mirar d'obtenir una resposta violenta que ratifiqui la seva falsa tesi. Però no hi ha manera.

D'aquí a un mes i poc viurem un nou capítol d'aquesta provocació constant, amb motiu del primer aniversari dels atemptats de Cambrils i Barcelona, per l'assistència als actes institucionals que s'hi faran del rei de l'"a por ellos" i de la plana major del 155 (no oblidem que ara amenacen amb tornar-hi, si no fem bondat). No respecten ni els morts ni el dolor de les famílies, cosa que prou han demostrat amb els presos polítics, no ho oblidem. I davant d'aquest nou intent de generar violència, què hem de fer?

Sé que el que digui no passarà de simple reflexió personal, però una plantada de la política i de la societat catalanes a aquests visitants potser seria la millor resposta. A tot estirar, una xiulada a la seva arribada, per evidenciar l'enorme cordó de seguretat que sempre ha de desplegar el monarca quan visita Catalunya per mantenir-se ben lluny dels seus suposats súbdits i, immediatament, abans que comenci cap acte, el buit. Marxar cap a un altre lloc, potser la Plaça de Sant Jaume, en el cas de Barcelona, on una concentració silenciosa dels més alts representants polítics i la societat civil fos l'autèntic homenatge, breu, contundent i sentit, a les víctimes i la millor mostra de condol als familiars, d'aquells terribles atemptats, encara amb tantes zones fosques que els insignes forasters que vindran a retratar-se no volen, o potser saben que no poden, aclarir.

No caiguem en cap provocació. Deixem-los sols i que quedi ben clar que no són ni el nostre govern ni el nostre cap d'estat. I així sempre i a tot arreu on calgui, a les institucions i al carrer. Tortosa va demostrar fa uns dies com pot ser d'efectiva la indiferència. Aprenem la lliçó.

Comentaris (0)04-08-2018 06:13:48

El carro i els bous

Un cop més confonem objectius amb estratègies, i aquest és un error que s'acostuma a pagar caríssim. Ahir, alguns membres dels CDR es van concentrar davant de les seus d'ERC, el PDECat (o com es digui ara l'antiga Convergència) i les CUP, a Barcelona, per protestar i exigir la desobediència per instaurar la república, sense més dilacions.

Mala peça al teler. Els grans partits, no ens enganyem, tenen un ull i mig posat en les eleccions municipals de l'any vinent (suposant que finalment no hi hagi eleccions al Parlament anticipades). L'antiga Convergència té un gravíssim problema d'identitat i lideratge, mentre manté una pugna (gairebé ancestral i darrerament prou evident) amb ERC. Les CUP s'han replegat cap a posicions menys col·laboracionistes i més properes a les dels CDR. I de propina, els CDR ja s'enfronten obertament a tots tres exigint-los resultats. I no fa la pinta que tot plegat sigui una calorada d'estiu, precisament.

Provem a posar ordre. L'objectiu de tots quatre és la república, una paraula que encoratja i fa trempar molta gent només de sentir-la pronunciar. Correcte. Ara bé, la presa i la mala gestió dels temps, encara que sigui per fer veure que es fan grans avenços, són les pitjors companyes de viatge. Mirem en què han quedat aquells famosos divuit mesos que calien per proclamar la independència. Així doncs, fixat l'objectiu comú, passem a les prioritats; i la primera, i per damunt de tot, han de ser les persones, començant per les que ho van arriscar tot en el seu moment i que ho han perdut tot: els presos polítics i els exiliats; i immediatament després, els ciutadans d'un país que ha encadenat una crisi econòmica amb una crisi política i que necessitem oxigen i estabilitat per seguir creient en alguna cosa.

Un cop més posem els carro davant dels bous, o la república davant de les prioritats i de les necessitats més immediates. Mala cosa, llevat que sigui l'evidència més clara que tot el que estem vivint els darrers mesos no és altra cosa que la voladura controlada d'un somni col·lectiu que ens deixarà a tots amb cara de passerells, mentre els que sempre han tingut el control de la societat, de l'economia i de la política el recuperen o el refermen d'una manera ben sòlida i per molts anys.

Comentaris (0)03-08-2018 06:21:32

Adéu-siau

Se'n va Àngel Ros. Bé, de fet, no se'n va gaire lluny, fins a Andorra, concretament, destinació que els lleidatans coneixem prou bé, de sempre. Però ell no hi va a fer gasolina, ni a comprar formatges, xocolata o sucre, ell hi va com a ambaixador del Regne d'Espanya al País dels Pirineus.

Doncs que li vagi bé. Certament, ni jo ni molts lleidatans no el trobarem a faltar, llevat que el seu successor, designat a dit, igual com ho va ser ell en el seu moment, i igual com es veu que és pràctica habitual en determinades formacions polítiques, l'acabi fent bo. Cosa difícil, però mai impossible, en matèria política.

Se'n va un alcalde certament polèmic. Defensat a mort per alguns i odiat per altres. Se'n va el gran venedor de fum de Districte Mercat del Pla, o del Màgical, però també el que sotmet, o acorda, la seva acció de govern amb Ciutadans (tot i que sovint ho vulgui amagar), o que nega fins al ridícul una política lingüística, per dir-ne d'alguna manera, que dilueix el paper del català en el si de la institució que fins ara dirigeix, i arreu on pot. Se'n va el defensor de la proporcionalitat de la repressió de l'u d'octubre, mentre ciutadans indefensos rebien de valent, o el que segueix defensant que un alcalde franquista és un alcalde i no un franquista amb càrrec, i amb carrer, mentre ordena netejar la ciutat de llaços grocs.

En qualsevol cas, res de nou. Un que deixa el seu lloc a qui ell vol i se'n va cap a una jubilació de luxe, un cop ben col·locada la família, i sense moure's gaire de casa. Tot perfecte. I ara vindrà el seu successor i tornem a començar, que no ha estat res.

La música sempre va bé, per a qualsevol circumstància. En aquesta ocasió proposo un fragment de la banda sonora d'"Àngels i dimonis" (el títol m'ha semblat prou oportú), on l'anomenada Paradoxa de Sephard crea la il·lusió acústica d'una escala en ascens constant, quan realment només és un bucle sonor infinit. Doncs això, seguim avançant per no moure'ns de lloc.

Comentaris (0)02-08-2018 06:24:11

Agost

"Cada cosa al seu temps, i les figues a l'agost", diu la dita. Hem perdut la saviesa que lliga les nostres vides als cicles de l'any, de la natura. De fet, hem perdut gairebé la idea que cada cosa arriba al seu temps, i ens hem pensat que tot pot ser a tothora, i que tindrem figues al febrer, si cal. I així ens va.

Només una petita reflexió. Agost, tradicionalment, és un temps d'activitat frenètica al camp, un temps de collir. Avui, però, agost és un temps mig aturat, en què, fent números grossos, la meitat de la població descansa i altra mitja treballa per garantir-ne el lleure. A l'agost massa coses s'aturen, de fet. Moltes empreses, moltes fàbriques, les administracions s'alenteixen de manera més que evident... i a poc a poc ens anem distanciant del que havia estat sempre aquest mes. De fet, agost és una mena de parèntesi on tot pot quedar aparcat unes setmanes, amb el simple pretext que és agost. I aquest argument paga per tot.

Però la vida segueix, i moltes coses no s'aturen, malgrat la indiferència o la irresponsabilitat dels que creuen que tenen el poder, gairebé, d'aturar el temps i de sotmetre tota activitat a les prioritats personals, no sempre prou responsables. Però les coses són així i poc interès hi ha per canviar-les. Seguim construint una realitat fictícia, artificial, oblidant que cada cosa té el seu temps, i que les figues maduren a l'agost. Potser aniria bé obrir el nostre camp de visió i recuperar una mica de l'antic saber. O potser ja és massa tard i ja no hi ha remei.

Diu la cançó: "Que arribi l´agost, / feixuc i mandrós / que ens fa recordar / la bellesa del temps que passa a poc a poc". Doncs ja hi som, i res no s'atura.

Comentaris (0)01-08-2018 06:20:07