login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Ho tenim tot

Doncs sí, resulta que al final sí que hi havia urnes. I amb un senyal de la Generalitat ben gros, perquè no hi hagi cap dubte sobre la seva propietat. I si hi ha urnes, hi ha paperetes, que es veu que apareixen volant a qualsevol acte públic, i documentació i tot el que calgui, per més que el Govern d'Espanya i els seus braços executors segueixin entestats a tancar webs que es reprodueixen sense gaires més complicacions. De fet, fa l'efecte que tot està més o menys prou ben controlat perquè demà votem. Si més no, no serà per manca dels elements imprescindibles.

A més, hi ha gent. Molta gent. Gent als carrers els últims dies, gents de tot ofici, edat i condició disposada a fer un cap de setmana de benvinguda a la tardor allà on calgui per garantir la llibertat i els drets de tothom, entre observadors i periodistes de tot el món giren els ulls cap a aquest petit territori irreductible. I això no té preu. I hi ha policia, moltíssima policia vinguda de tot arreu, perquè ja sabem que la força de la democràcia, la força de les urnes, és molt més perillosa que la de les bombes per a determinats fanàtics. I per sort, també hi ha humor, molt humor, de la mà (ode l'ala) d'un petit ocellet de color groc que ha fet les delícies de generacions i més generacions i que ara, en una estranya confluència astral, ha esdevingut símbol de la resistència al feixisme.

Ho tenim tot. Ara només cal mantenir la calma, el cap fred i la serenitat dels darrers moments abans d'una decisió que marcarà el nostre futur de manera irreversible. Un futur que, de fet, ja està determinat per aquells que durant les darreres setmanes, mesos, anys, ens han volgut sotmesos i humiliats i que no se n'han sortit. Demà és el dia. Avui, vetllem urnes, les nostres armes, com els antics aspirants a cavallers, perquè demà podem donar-nos, a nosaltres mateixos, la dignitat que mereixem i que ens hem guanyat, per més que alguns encara s'entestin a negar-nos-la.

Comentaris (0)30-09-2017 06:48:39

Què en quedarà?

Què quedarà de tot el que estem vivint d'aquí a uns dies? Què quedarà quan baixi la marea d'aquest no parar d'adrenalina que corre pels carrers i places del nostre país? Què quedarà quan torni la normalitat i el futur es pugui endevinar més enllà de la immediatesa d'un diumenge per a la història? Sincerament, no tinc ni idea, però si llegim amb atenció tot el que ha passat les darreres setmanes, tindrem pistes que ens ajudaran a entendre l'autèntica importància, o segons com, transcendència d'aquests darrers dies.

Després de setmanes d'atacs constants contra tot tipus de llibertats, des de la d'expressió fins a la de reunió, i després de veure violats tota mena de drets, quan la policia entra, violenta, incauta, amenaça... sense cap garantia judicial, o quan hem vist fiscals iniciar processos que estan condemnats a l'oblit, perquè són legalment i jurídicament insostenibles, només podem pensar que quedarà, tot plegat, en no res i poc més. De tota manera, el mal ja haurà estat fet, la tensió que calia crear ja s'haurà creat (encara que hagi servit de ben poc) i poca importància tindrà, per a aquells que des del govern o des de l'oposició no en tenen cap interès, la imatge dictatorial i repressora que han projectat al món, d'aquell estat que tant diuen defensar. Al cap i a la fi, potser ha estat el seu retrobament definitiu amb una realitat amagada.

D'altra banda, a Catalunya hem viscut situacions ben insòlites, que també hauran de deixar el seu pòsit. Hem vist una gran part de la societat fent costat, sense fissures, a uns responsables polítics, més enllà de posicionaments ideològics. Hem vist aquests alts càrrecs donar la cara realment i assumint tota la responsabilitat que ostenten. Hem vist la nostra policia, tants cops atacada i enemiga, com un aliat a qui cal agrair, fins i tot, la seva feina. Hem vist pagesos, intel·lectuals, bombers, alcaldes, estudiants, religiosos, informàtics, periodistes, professors, advocats, impressors... units com mai en una mateixa causa. En resum, hem vist un país cohesionat, una societat sòlidament unida en un mateix objectiu.

Ja veurem què passarà la setmana que ve i les que han de venir, ara que hem vist l'autèntic rostre del feixisme, i també el de la dignitat. Si sabem mantenir la inèrcia d'aquests dies, molt més enllà del que acabi sortint de diumenge, penso que tenim raons més que sobrades per a ser ben optimistes.

Comentaris (0)29-09-2017 06:41:32

No oblidem

Fa un parell de dies que el president va pronunciar unes paraules que caldria anar gravant a foc a la nostra memòria. En concret va venir a dir, amb tota contundència, que els catalans no oblidarem tot el que ha passat aquestes darreres setmanes, aquest intent constant d'humiliació i sotmetiment que hem suportat i que encara, em temo, no ha acabat.

No oblidar és una gran manera de no repetir. No oblidar cap paraula, cap gest, cap actuació de ningú d'aquells que d'aquí a no gaire ens vindran a demanar vots, amb la promesa de no sé quants diàlegs i paradisos democràtics, ha de ser una obligació col·lectiva com a país, perquè només des de la memòria podrem construir una nova realitat, deixant enrere tot allò que va poder ser i que alguns es van entestar que no fos.

Més enllà dels somriures, de les bromes i dels ninotets de dibuixos animats, ens caldrà preservar el record de tot i de tothom, perquè aquestes darreres setmanes marquen, sense cap mena de dubte, un abans i un després de moltes coses, de moltes actituds, si no caiem en la temptació fàcil de l'oblit. Per part meva, que no sóc ningú i que no tinc cap capacitat d'influir en el decurs de la història, ja ho dic ara, amb plena consciència de cada paraula que escric, no hi haurà ni oblit ni perdó. Mai.

Comentaris (0)28-09-2017 06:13:35

Ironia

Ironia és aquella figura retòrica que consisteix a afirmar una determinada cosa mitjançant l'expressió de la idea contrària a allò que es vol donar a entendre. Etimològicament prové del mot grec eironeia, que podem traduir per "simulació".

Un cop situats, cal recordar que la ironia requereix, per a ser percebuda en la seva autèntica intenció, una certa capacitat de descodificació del discurs per part del receptor al qual va adreçat. La ironia, perquè pugui ser efectiva, per tant, ha de ser fàcil de desxifrar, tan fàcil com els diàlegs d'algunes telesèries, especialment britàniques, per posar un exemple que tothom pot arribar a entendre. Però, és clar, quan la ironia s'adreça a gent acostumada a llegir la realitat en textos normatius, en disposicions legals, en clau de significats unívocs i gens interpretables, i a les veritats absolutes de la literalitat, la cosa es complica, perquè tot discurs irònic interpretat al peu de la lletra, sense el mínim d'intel·ligència necessària per entendre'l com cal, es presta a confusió i a creure que diu allò que tot just satiritza.

Això justament és el que li ha passat al sempre desconcertant Albert Pla, amb la carta que han publicat els mitjans aquests dies, a propòsit de la realitat social a Catalunya. Francament em costa molt pensar que aquest text pugui ser interpretat literalment per algú amb un mínim de sentit comú, fins i tot sense arribar a entendre'l gaire. D'altra banda, sent obra d'aquell que fa servir sistemàticament la ironia, quan no el sarcasme directament, en les lletres de les seves cançons, pensar en el valor de la literalitat és tant com creure que aquell famós "papa, jo vull ser torero. Papa, jo vull matar toros" és una defensa de la fiesta.

Malament rai quan una societat perd el sentit de l'humor i la capacitat de riure's del mort i del que el vetlla. Què en pensarien Gila, Capri o Pepe Rubianes? Ens ho podem imaginar. I riure molt, només d'imaginar-ho.

Comentaris (0)27-09-2017 06:21:50

Desgreuge

Algun dia la història passarà comptes amb tot i amb tothom, més enllà de les interpretacions immediates i de les urgències del dia a dia. Quan això passi, en relació al que estem vivint aquestes darreres setmanes -i les que han de venir, n'estic convençut-, els historiadors reservaran un capítol a banda per comentar tot allò que de ridícul i absurd va tenir lloc aquell estiu-tardor de 2017.

I és que des dels intents desesperats de parlar de violència en grans manifestacions pacífiques, fins a la recerca infructuosa d'urnes, el vaixell de dibuixos animats, la sortida dels vehicles de la Guàrdia Civil des de Huelva capa Catalunya entre un clamor popular que els anima amb el clàssic "a por ellos" i tot plegat, déu n'hi do el nivell de comicitat que s'està acumulant últimament. Ara, però, quan tot semblava ja insuperable, llegeixo que el PP proposa una jura de bandera civil, i hem de suposar que pretesament multitudinària, a la capital del regne, per al 12 d'octubre. Francament, quan vaig llegir per primer cop la notícia em va venir al cap la imatge de dones agenollades a les portes dels cinemes passant el rosari com a reparació espiritual davant la depravació que els suposava la projecció de pel·lícules com ara la mítica Emmanuelle, a les acaballes d'aquell franquisme que sembla que no pugui marxar mai.

Actes de desgreuge, un cop més, per neutralitzar, en aquesta ocasió, l'ofensa a la pàtria dels separatistes. Quin nivell. Ja posats, i només com a proposta per mirar de treure una mica de ferro a tot plegat, potser fora una idea millor una visita massiva al parc Warner, que també es troba a prop de la cort i que ara mateix potser és més coherent i, en qualsevol cas, segur que més divertit. Perquè aconseguir que les coses més serioses siguin festives i agradables té el seu mèrit. I d'això sí que en podem donar alguna que altra lliçó.

Comentaris (0)26-09-2017 06:19:11

Diagnòstic errat

Agradi o no, Catalunya no és el problema. Ni la independència. Ni el referèndum. Segur que tot plegat sí que és un maldecap per a una Espanya adormida entre els cants de bressol que repeteixen una i mil vegades que la transició va ser modèlica, que la seva democràcia és perfecta i que el món sencer s'emmiralla en el seu exemple. Però no, un cop més, diagnòstic erroni, tant de la transició, com de la democràcia hispànica. El procés català, en tot cas, ha servit, i encara ha de servir, per mostrar les vergonyes d'un sistema estructuralment i orgànicament imperfecte que pot permetre, amb quatre dècades de suposada consolidació a l'esquena, que surti la bèstia feixista que suposadament ja era història.

Estem tips de veure com els nazis de debò, els de les esvàstiques i les banderes preconstitucionals, campen lliures sempre que volen. Ara, però, s'ha produït un salt qualitatiu més que important i que Espanya, no Catalunya, pagarà amb escreix. O algú pensa que el que va passar ahir a Saragossa és una simple anècdota de cap de setmana? No ens equivoquem, és un primer pas, i en vindran més. Qui sembra odi, juga amb foc. I els diferents governs del PP (amb la complicitat més que evident del PSOE-PSC) porten anys sembrant odi contra Catalunya, ara que l'enemic etarra ja no hi és, i donant pinso a la bèstia franquista, a base de crides a la sagrada unitat de la pàtria i a la força (remarco "força") de la llei, sempre en singular, sempre única, sempre inqüestionable, de la mà d'un aparell repressor indiscriminat, tant judicial com policial.

Entrem a la setmana definitiva, a Catalunya. Quantes detencions i quants declaracions d'alts càrrec emmanillats encara haurem de suportar? Quantes denúncies de periodistes? Quantes amenaces a particulars? Quants escorcolls? De ben segur que molts més que identificacions i detencions de nazis violents embolicats en la espanyolitat rància del feixisme. Aquí, tindrem la nostra, no en tinc cap dubte, però la bèstia campa lliure més enllà i no sembla que tingui cap intenció de tornar al seu cau, ara que ja ningú li barra el pas.

Un cop més, diagnòstic equivocat. El problema no és independència sí o independència no. El problema real és democràcia sí o democràcia no. Ho entendran algun dia? Diagnòstic errat, tractament inútil. I el mal segueix ben viu.

Comentaris (0)25-09-2017 06:20:42

Simplicitat

Segurament no hi ha luxe més valuós que viure la vida que ens agradaria viure, que fer allò que realment ens satisfà i que ens ajuda a ser cada dia una mica més feliços. Dit així, segur que sona bé, però, d'acord, és complicat. La nostra realitat sempre és complexa, i sempre acaba venint determinada per una pila d'elements que no controlem i sobre el quals tenim poc o cap poder d'influència, ens agradi o no. Coses de viure en comunitat, en societat, si voleu.

De tota manera sempre podem provar de deixar-nos endur per la intuïció, per l'instint, i mirar com ens ho podem fer per fer-li un vestit a mida que ens permeti fer la nostra imaginació realitat. Tot sovint funcionem a l'inrevés. Tot sovint ens empassem normes, convencions, lleis, tradicions i tota mena de pautes i mirem d'adequar-les a les nostres il·lusions amb l'esperança que ens satisfacin i ens hi trobem a gust. De vegades ens en sortim i anem fent, però de vegades la cotilla és excessiva i ens fa mal.

Algú va dir que les millors coses que vivim no les planifiquem, sinó que simplement ens arriben. I segurament és cert. Ben mirat, segur que si fem memòria trobarem que els millors records que tenim són d'aquells moments espontanis, fins i tot irracionals, que ens han arribat per sorpresa, però que ens han vingut tan de gust. Arriba la tardor i amb ella, més enllà del que diguin el termòmetre i les prediccions meteorològiques, el sublim paisatge d'una natura que es despulla, després d'un indescriptible espectacle multicolor i que es mostra en la seva essència més pura, la que tornarà a donar fruits en pocs mesos, només difuminada per la boira suau que tot ho envolta. I si provem de despendre'ns de tot allò que hem anat acumulant i que ens fa nosa, i mirem de quedar-nos només amb el que sabem que es el nostre somni i la nostra il·lusió? I si ho intentem allà on més falta ens faci, tant si és a la feina, com a la família, amb els amics, al poble, al país...? Potser, davant de qualsevol situació complexa, la millor resposta és la més senzilla, la més essencial, la que realment ens surt de dins.

Comentaris (0)24-09-2017 07:00:02

Violència

No en tingueu cap dubte, la violència, tant per presència com per absència, serà la clau de volta del primer d'octubre. Si tal com anuncien des de fa setmanes les cròniques apocalíptiques dels mitjans i portaveus contraris al referèndum, la suposada tensió social catalana desemboca en violència al carrer, l'estat ho tindrà tot de cara per desplegar el seu exèrcit policial i reprimir-ho tot amb una contundència que ara mateix no podem ni imaginar. Però si, per contra, aquesta violència al carrer no apareix i tot segueix com fins ara, en un clima festiu i pacífic, tot plegat serà molt, però molt, difícil de reprimir, per més que ho intentin.

Ahir, a Barcelona, es van veure els primer brots d'aquesta violència tan anunciada (i tan desitjada per alguns). Però, ves per on, va ser provocada per grups d'ultradreta contraris al referèndum. Grups petits, fàcils de neutralitzar si la policia vol. A l'altra banda, res. Cap resposta, cap agressió. El resultat? el feixisme i la guerra bruta van tornar a mostrar la seva cara més cruel, com ja havien fet en el setge a la seu de la CUP, durant les detencions d'alts càrrecs, o de la mà de jutges i fiscals. Res de nou, de fet. Només que ara s`han decidit a aviar els gossos (amb perdó dels animalons).

Aviat entrarem a la setmana definitiva. I agafem-nos que els nivells de provocació seran duríssims. Ara mateix, amb uns poders de l'estat actuant a la desesperada i sense cap respecte per la justícia ni per la democràcia, tot, absolutament tot, és possible. Però per a mi, insisteixo, la clau de volta serà la presència, o no, de violència al carrer. Si sabem resistir totes les provocacions que han de venir, tot és possible, encara. Si donem la més mínima raó perquè la repressió es posi en marxa, tot el treball d'anys saltarà pels aires. Són uns pocs dies. Intensos, duríssims dies, però definitius. Sense violència al carrer, de debò que gosaran prendre les nostres ciutats i viles a l'assalt l'1 d'octubre?

Comentaris (0)23-09-2017 06:31:50

Un no parar

Això és un no parar. Ahir, doble cop d'efecte espectacular: d'una banda, el president publicitant el lloc on es poden consultar col·legis i meses per al referèndum, amb la qual cosa ja sabem on ens toca votar, tant si l'ajuntament de torn col·labora com si no, i, al cap de ben poca estona de l'anunci, la notícia que s'han pagat les nòmines dels funcionaris des de la Generalitat, dinamitant de cop la polèmica amb el ministre sobre si cal o no traspassar les dades de tots els treballadors públics. De propina, el propi president amb un nou i contundent missatge institucional.

Definitivament, se'ns faran molt llargs els dies que falten fins a final de mes. Avui, caldrà esperar una nova i segurament desproporcionada, i de dubtosa legalitat, resposta de Madrid, mentre cada cop són més les veus que des de fora de les nostres fronteres ja parlen obertament de repressió política cap al desig de votar, i que criden al diàleg més enllà de la cotilla constitucional, si fa falta, perquè la via judicial és tan inútil com cruel. D'altra banda, a casa, cada cop són més les veus no independentistes que ja veuen que això no només va d'independència sinó, sobretot, de dignitat i de democràcia i exigeixen el seu dret a votar i decidir lliurement.

Ah! i per cert, el que cada dia està més simpàtic és el ministre Dastis, aquell que fa vacances per la cara a les ambaixades, el que no té cap problema a dir-nos nazis, i que ara repeteix com un salm avorrit que només ells representen tots els catalans. Doncs no, ministre, a mi -i a milions com jo- el que fa el seu govern no ens representa, i no penso que ho faci mai. I si té dubtes, comptem, a veure quants ens sentim representats per vostès i quants no. Però, és clar, fa massa por comptar, abandonar la demagògia i sortir de dubtes, oi? Sempre és més fàcil mentir, encara que la CIA acabi descobrint les vergonyes.

Comentaris (0)22-09-2017 06:20:10

Ahir, avui, demà...

Una part dels catalans (una immensa part, diria jo) ahir era als carrers i les places de tot el país reclamant el seu dret a votar lliurement i exigint respecte a les seves institucions. D'altra banda, una altra part de catalans (difícil de quantificar perquè no es veu per enlloc) aplaudia a rabiar un desplegament policial sense precedents i l'aplicació de la força en escorcolls i detencions, segons que semblaria, sense totes aquelles garanties jurídiques que diuen defensar, perquè es veu que ja estàvem avisats i que encara s'hi poden posar més.

Encara falten dies per al primer d'octubre i la partida ja es juga al carrer, encara que les decisions segueixen als despatxos i estaria bé no cometre cap errada tàctica ni menystenir el rival, per si de cas. Què passarà? Ni idea. El xoc de trens tot just ha començat i encara només afecta els maquinistes, però l'impacte no deixarà ningú indiferent, això segur. Què en faran dels milers de policies desplaçats a Catalunya? Què dels tres vaixells habilitats com a casa caserna? Què dels militars que s'han anat desplegant pel país aquests darrers dies? Però també, què farà la gent anònima que se sent humiliada per tanta sordesa política? Què els líders i estrategues polítics? Des d'una perspectiva bèl·lica, el desequilibri de forces és brutal, però ja se sap que no sempre guanya qui teòricament ho hauria de fer.

Avui, dia 21. Falta molt per al dia 1, moltíssim. Al ritme dels esdeveniments, una eternitat. El dubte és si la infraestructura planificada per al referèndum resistirà el setge i les provocacions (perquè la incitació a la violència és constant per part d'aquells que tenen força per a reprimir-la, (i faríem bé de no descartar cap escenari per inversemblant o desproporcionat que pugui semblar, en aquest sentit) o si tota la feina i totes les il·lusions d'anys cauran com un castell de naips. No sé si ahir va ser el primer dia de la independència de Catalunya, però del que sí que estic segur és que ahir va ser el punt de no retorn, el punt de fractura emocional definitiva entre Catalunya i Espanya, el punt final d'una sempre difícil història de segles. Ara caldrà veure com segueix escrivint-se aquesta història, si amb una nova derrota, com tantes altres vegades, o amb una finestra al futur.

Comentaris (0)21-09-2017 06:18:15

Parada i fonda

Tal dia fa un any, i tal altre una pila. El temps passa, potser massa lent, de vegades, potser massa ràpid, unes altres. En qualsevol cas, com ve a dir la cançó de Dylan, el temps passa, els amics se'n van, i jo segueixo endavant sense saber per què. Potser és l'atzar, algun encert de la natura o ves tu a saber què, però el cas és que aquí estem, dia rere dia i any rere any, conservant memòria i record de tot i bastint l'autèntic tresor de tot el que hem viscut.

Res no és mai fàcil, ni res regalat. Però sigui com sigui, encara tenim la gràcia de mirar enrere amb ulls certament cansats però amb la llum de la il·lusió intacta. Aleshores girem, un cop més, el cap endavant, desem el passat a la bossa i provem de veure a l'horitzó tot el que encara no coneixem, tot el que amb prou feines som capaços d'intuir, i seguim, igual com sempre, des de fa temps i temps.

Val la pena aturar-se un moment de tant en tant i fer balanç ràpid de tot plegat. Sense entretenir-nos gaire, no fos que la nostàlgia i els records, cruels i amables, ens llastin, però assaborint sense pressa cada instant retrobat, cada bocinet de la nostra existència compartida. Avui, parada i fonda. Avui prenem alè i ens deixem anar entre passat i futur, en una barreja estranya de memòria i projectes. Demà serà un altre dia i tots els fulls seguiran en blanc, esperant que els escrivim amb lletra clara i frases afinades.

Comentaris (0)20-09-2017 06:10:15

Hipocresia

Ja és ben veritat que la narració de la realitat sempre l'escriuen els més poderosos, amb absoluta independència, tot sovint, de qualsevol mena de moral o d'ètica. Aquests dies, de fet, estem assistint a l'exhibició en grau superlatiu de hipocresia aplicada a la política i a la suposada consciència democràtica de la societat. I és que si el referèndum previst per al dia 1 d'octubre no només és inconstitucional, sinó que se'n pot prohibir qualsevol comentari als mitjans, qualsevol mena de publicitat o qualsevol acte que en faci allò que en diuen apologia, o que convidi a participar-hi, sempre que sigui en favor del "sí", no passa ben bé el mateix quan les opinions, els comentaris, o la informació van en sentit contrari.

Fa no gaires dies que un conegut diari espanyol presentava, a doble pàgina, un ampli reportatge sobre allò que en diuen intel·lectuals espanyols convidant a no participar en el referèndum del dia 1, sense que la fiscalia, ni el govern, ni la fidel infanteria de l'oposició, ni ningú fes cap escarafall ni intervingués de cap mena. Ahir, per contra, llegia els clams corals contra un cartell en què Arran posa cara als regidors que s'oposen al referèndum a Lleida. És a dir, que assenyalar amb el dit alts càrrecs, alcaldes i persones en general, si defensen la participació i el "sí", és lícit i democràtic, però fer el mateix amb aquells que s'oposen al referèndum és amenaça, feixisme i cal perseguir-ho per tots els mitjans.

No sé què passarà d'aquí al dia 1, ni més enllà, però si ens fixem una mica en el grau d'hipocresia i en la violència verbal que alguns estan gastant darrerament, cap escenari no és impossible, per més fantasiós que ens pugui semblar ara mateix. La part positiva? estan acabant de caure les últimes màscares que encara amaguen el rostre cruel i indigne d'un franquisme encara ben viu, i tothom es va mostrant tal com és en realitat.

Comentaris (0)19-09-2017 06:13:25

Caspa i cultura

De vegades costa molt entendre què està passant. Però de tant en tant, algun detall, aparentment menor, ens fa llum per interpretar com cal la realitat.

Si encara algú té dubtes sobre el fet que el procés que estem vivint a Catalunya està servint, i molt, perquè la bèstia franquista, mig endormiscada durant uns anys, desperti en tota la seva esplendor, només cal que llegeixi la premsa, escolti les notícies o, senzillament, surti al carrer: escorcolls policials a empreses, assetjament judicial de càrrecs públics, entrada de la policia als mitjans de comunicació, tall de connexions a determinades web, prohibició d'actes públics, control de la correspondència, violacions constants de la llibertat d'expressió, manipulació fins a límits inimaginables de les lleis i del propi codi penal, el colpista Tejero donant lliçons i dictant què caldria fer, amenaces i més amenaces de persecució contra qualsevol veu crítica... I de propina, manifestacions importants de gent que veu que això no va d'independència sinó de democràcia a Euskadi o a Madrid, el mític alcalde de Marinaleda, Juan Manuel Sánchez, en un acte a favor del Sí, mentre mitja població de Linares es manifesta contra la precarietat laboral, una altra notícia silenciada pels mitjans, i un torero es cobreix sense cap pudor amb la bandera franquista, amb absoluta normalitat.

I per si encara tot plegat no era prou evident, i com a expressió màxima de l'innegable retorn del passat que estem vivint, Pablo Motos rep el Premi Nacional de Cultura, categoria de televisió, de mans del Rei Felip VI (que de moment demostra la mateixa brillant preparació que el seu predecessor), pel seu programa "El Hormiguero". Per entendre l'abast d'aquest premi, recomano la lectura atenta d'aquest brillant article Si teníem encara algun dubte sobre la qualitat jurídica i democràtica espanyola actual, proveu de fer un paral·lelisme amb la qualitat cultural d'aquest programa televisiu. "El Hormiguero" es cultura, com la situació actual és democràcia (o justícia). La caspa i el masclisme més insuportables, avui, són valors socials a recompensar. Algun dubte? Doncs anem passant.

Comentaris (0)18-09-2017 06:15:42

És el que hi ha

No cal que hi donem més tombs. Hi ha el que hi ha, ni més ni menys. Sóc així, amb les meves virtuts i les meves carències. Si fa no fa, com tu. O com aquell altre, o com aquella de més enllà. Però ben mirat, tu allargues fins allà on jo no arribo, i aquell altre veu el que se'ns escapa, o aquella de més enllà necessita el que tu o jo tenim. I així, com qui no vol la cosa, els uns pels altres anem bastint una mena de meravellós monstre fet de peces escampades, i entre tots som un. Entre tots plegats acabem sent-ho tot.

Mai no resulta fàcil, ni de vegades agradable, admetre que sols arribem fins allà on arribem i prou. Ens cal ajuda, ens cal algú que ompli els nostres buits i també algú a qui puguem complementar, en aquest curiós joc de donar i rebre. I així, amb paciència i amb constància, anem construint somnis i projectes en aquest singular puzle que coneixem com a família, colla d'amics, associació, empresa, barri, país... Perquè mai no estem sols, ni podríem.

Avui és diumenge, festa per a la major part de nosaltres. Un bon moment per retrobar complicitats, per enfortir afectes i per gaudir del secret plaer de les nostres mancances, quan algú les pot ompli; de les nostres il·lusions, que potser no seran mai realitat sense una mà amiga, i per ser una mica més conscients que no ho som tot, però que, ben mirat i ben aprofitats, cadascú de nosaltres som molt.

Comentaris (0)17-09-2017 06:45:21

Dies incerts

La veritat és que no tinc ni idea de què passarà d'aquí a quinze dies, ni més enllà. De fet, confesso que fa temps que esperava un argument insòlit que tirés el procés enrere amb algun tipus d'explicació inexplicable, d'aquestes que ja coneixem de fa dies, a casa nostra. Però, sorpresa, res de res. Aquí ningú no es fa enrere i no tinc clar si estem davant d'una autèntica partida d'escacs en què cada moviment té una resposta del contrari -i de moment la iniciativa és nostra-, o si estem gestant una catàstrofe de dimensions descomunals, com a punt final d'un llastimós joc del gat i la rata.

Si la política és l'art de la negociació, està clar que fa dies que no se'n fa, de política, amb tot això del referèndum. De fet, els guions, a banda i banda, estan escrits fa temps i es van posant en marxa així que l'ocasió ho demana. De moment, el que tenim és un govern espanyol que utilitza tots els recursos de l'estat, amb estricta observança de les lleis, o no, segons li convé, i un seguit de partits, institucions, empreses i persones que volen exercir els seus drets, emparats en unes lleis pròpies. Ara com ara, un diàleg de sords en què tothom parla i ningú escolta, perquè alguns han perdut del tot el costum d'escoltar, i que encara s'ha d'allargar, si més no, un parell de setmanes, a no ser que Madrid faci escac i mat i realment impossibiliti la realització material del referèndum, cosa que no aconseguirà intervenint cartells de publicitat, precisament, per més que els exhibeixin com les cabelleres dels enemics abatuts.

Què en sortirà, de tot plegat? Francament, ni idea. Ara mateix tenim al davant un cap de setmana molt intens o molt relaxat, segons per a qui, que cal aprofitar. Mentrestant, gairebé minut a minut, van passant coses, fins que ja quedin diaris que amenaçar, impremtes que escorcollar, polítics que investigar, ni ciutadans que intimidar, o fins que el resultat de tot plegat sigui tan contundent que capgiri la història de debò. Temps al temps.

Comentaris (0)16-09-2017 06:30:52

La gran pregunta

15 de setembre. A dues setmanes i poc més de la data que alguns s'entesten a esborrar del calendari. Ahir va començar allò que no existeix, que durarà justament quinze dies, al llarg dels quals passaran coses que tampoc no poden passar i que ens duran fins al primer d'octubre, un diumenge qualsevol, segons que diuen alguns.

És curiós això de viure coses que no passen, segons la versió oficial. En qualsevol cas, preparem-nos per a coses que mai no havíem pogut ni imaginar, segurament. Sigui com sigui, tot apunta que el primer diumenge d'octubre farem alguna cosa, així, com a país i individualment, que tampoc no podrem fer. Però cada dia que passa sembla més evident que res ni ningú no ho podran evitar.

Ahir mateix, en un rampell de saviesa antiga, comentàvem amb gent de la feina la gran pregunta que encara resta per respondre, de cara al primer d'octubre: què ens haurem de posar, aquell dia? Si tirem del que diuen les padrines, cosa sempre interessant, haurem d'anar nets i polits, mudats de diumenge, amb roba interior ben curiosa, com si anéssim al metge (abans, això d'anar al metge era important, no com ara). All cap i a la fi, qui sap què pot passar quan es tracta d'escenaris impossibles. I davant del dubte, ben endreçats, que no se sap mai com ens hem de veure. I si no, que els ho demanin a aquells que pronosticaven que allò d'ahir a Tarragona no es podria fer.

Que el futur ens agafi ben llustrosos i il·lusionats. Per si de cas. Sí? Doncs això.

Comentaris (0)15-09-2017 06:13:53

Melodia de seducció

Innocent de mi, pensava que tot aquest procés que estem vivint a Catalunya hauria de tenir una resposta des de l'altra banda convidant-nos a veure que això nostre és un error i que com a dins d'Espanya no estarem millor enlloc. Una mena de seducció, si voleu perquè no trenquem aquesta unitat que tant s'estimen, es veu. Però, francament, aquesta melodia de seducció que jo esperava sona una mica -o molt- malament.

Repassem: Govern i Mesa del Parlament acusats de no sé quantes coses. Totes les forces de seguretat informades i teledirigides. Més de 700 alcaldes citats a declarar i amenaçats. Amenaces, també, a tothom que formi part d'una mesa electoral. Insults constants des de tots els mitjans de comunicació. Prohibició de debatre i d'informar sobre el referèndum. Impunitat d'aquells que amenacen de mort representants democràtics com ara Anna Gabriel ("i què es pensava", encara diuen. Es veu que ser independentista mereix pena de mort). Escorcolls policials a empreses. Tancament de webs que reapareixen als pocs minuts des de qualsevol altre lloc del món. Presència massiva de forces de la Guàrdia Civil i de l'exèrcit fent maniobres tant si toca com si no. Aviat, només és qüestió de temps, ens arribarà a tots l'amenaça si votem... Una meravellosa melodia de seducció no sé si d'una òpera bufa o d'una dansa macabra.

Però vet aquí que ahir, de sobte, apareixen unes declaracions oficials del Govern dels Estats Units en què es diu que ells treballaran sense cap problema amb el govern que surti del referèndum. Potser és que es comença a donar per fet el tal referèndum impossible? Potser és que no és l'origen de tots els mals, com volen des de Madrid? Si fem cas del que va dir ahir mateix el president, l'altra melodia, la nostra, seguix sonant afinada, malgrat tot el soroll. Així sia.

Comentaris (0)14-09-2017 06:15:23

L`únic problema

Ja fa molts anys que tota l'oposició política contra Catalunya ha fet seu l'argument que l'estelada, el procés, serveix per amagar totes les misèries dels diferents governs. Segur que ha estat així en algun o en molts o moments dels darrers temps, però el que no es pot negar és que ara són l'estelada, el procés i el referèndum les grans catifes que amaguen tota la immundícia d'un estat franquista que emergeix de la tomba on alguns es pensaven que descansava en pau, però que en realitat campa lliure sense cap mena de vergonya.

Fixem-nos: no es pot debatre (remarco "debatre", o parlar, com vulgueu) de segons quines coses ni en seu parlamentària. Se segueix trucant als directors dels mitjans de comunicació per dictar-los com han d'informar. Es prohibeix a determinats mitjans que informin (remarco "informin") sobre el referèndum. Es fa el silenci sobre l'incendi d'unes dependències judicials de València on, accidentalment, s'han cremat uns quants expedients vinculats amb la corrupció del PP. Segueixen morint més i més persones vinculades al cas Gurtel i altres de similars. Es fa un silenci, novament, sobre els 40.000 milions perduts en ajudes a la banca. El dèficit d'Espanya supera ben superat el 100% d el PIB. Ja fa molts mesos que qualsevol norma que aprovi el nostre Parlament és declarada inconstitucional, encara que sigui idèntica a altres vigents en altres territoris. Diferents tribunals, cada cop més, actuen al dictat d'un govern que no té cap pudor a avançar les sentències que acabaran dictant... i podríem seguir una bona estona enumerant comportaments gens democràtics que no troben cap resposta clara ni per part d'una suposada esquerra socialista, a hores d'ara ja plenament còmplice de la dreta més franquista, ni de la nova esquerra indefinida i sense cap ganes d'actuar ni, molt menys encara, de la suposada intel·lectualitat d'esquerres, dòcil i callada davant d'aquell que els dona de menjar.

I tot això va passant discretament, mentre el gran, l'únic, problema d'aquesta Espanya neofeixista és si votem o no, en un referèndum que, vistos els darrers precedents internacionals, potser tindríem més possibilitats de perdre que de guanyar. Però, és clar, l'Espanya democràtica i constitucional no negocia, imposa. Potser algun dia, segurament més d'hora que tard, aquells que avui callen davant dels fets i aplaudeixen la trinxera de la unitat d'Espanya, patiran tota la cruesa del monstre que hauran creant. Segurament serà tard. Però, quan arribi el moment, tant em farà.

Comentaris (0)13-09-2017 06:13:34

Casualitats de l'atzar

De vegades l'atzar ens presenta coincidències que sembla que ens vulguin fer reflexionar una mica sobre alguna qüestió en concret. La setmana passada va morir Lotfi A. Zadeh, el creador de la lògica difusa, aquesta extraordinària manera d'ordenar l'univers sempre ambigu d'expressions com ara "fa molta calor", "és molt alt" o "hi havia molta gent". I és que encara que sembli mentida, gestionar correctament aquests i molts més conceptes poc acurats, des d'un punt de vista matemàtic, permet, per exemple, ajustar els sistemes de control dels condicionadors d'aire, el focus automàtic de les càmeres de fotografiar, els sistemes de reconeixement d'escriptura, o gestionar grans volums de dades imprecises.

Ahir, justament, vaig assistir a la concentració de l'11 de setembre, a Barcelona. Tot un gran exemple de com la lògica difusa podria ajudar a aclarir si érem molts o pocs, o més o menys que altres anys i potser aportar una mica de llum a l'etern debat de totes les concentracions humanes en què el nombre és important, però que no compten amb seients numerats.

A títol personal, i basant-me en l'experiència d'unes quantes trobades d'aquest tipus, només puc dir que ahir va ser el dia que vaig tenir més problemes per aparcar, per moure'm per l'espai de concentració i per veure-hi alguna cosa que no fossin els clatells dels de davant o les estelades que volaven per damunt dels nostres caps. Sense entrar en detalls, moltíssima gent, molta més que mai, si la memòria no m'enganya. De tota manera, es veu que alguns dels que mai no han viscut aquestes experiències han decidit, com sempre, de fet, que érem quatre gats. És el que passa quan la lògica, tant si és la natural, la científica, la difusa, o qualsevol altra, senzillament, no hi és. Aleshores, qualsevol bajanada pot semblar lògica i raonable. I fins i tot hi ha qui se la creu.

Comentaris (0)12-09-2017 06:20:46

Ara és l'hora

Ahir, nova sessió (per dir-ne d'alguna manera), nou esperpent dels grups unionistes, repetició de la filibustera jugada del dia abans i aprovació final de la Llei de transitorietat jurídica i tot plegat. Massa previsible tot plegat, i massa lamentable.

Però sigui com sigui, som on som. Aquí, amb el desplegament legislatiu que calia i allà amb el judicial que era de suposar. Tot en ordre, les espases ben altes, a l'espera de veure com en poques setmanes desapareixen els dubtes que fa anys que anem arrossegant. Qui se'n sortirà millor? Aviat ho sabrem.

Avui, més enllà de les cròniques i comentaris que ja faran tots els mitjans, ara que hi ha teca de debò per opinar i especular, em ve de gust recordar una bonica cançó occitana (ara que ja sabem que una part del nostre país és occità) que ens recorda que rere un cim sempre hi ha un altre cim, rere una llum una altra llum i que la llibertat és l'únic camí. No perdem la perspectiva, a aquestes alçades. En aquest enllaç trobareu una petita contextualització en clau catalana de la cançó i també la traducció de la lletra. Fins dimarts, a veure com estarà el pati aleshores.

Comentaris (0)08-09-2017 06:13:39

Ahir, avui i demà

Ahir vam veure un dels rostres més amargs i més odiosos de l'exercici de la política. Ahir vam veure, minut a minut, com un grup de representants que paguem entre tots dedicaven hores i més hores de la seva activitat, simplement, a torpedinar l'activitat normal d'un parlament amb l'únic objectiu de fer mal, de crear sensació de caos, perquè, al capdavall, van acabar retirant totes les esmenes que havien presentat i van abandonar els escons en el moment de votar. És a dir, una pila d'argúcies reglamentàries i tècniques per garantir la netedat d'un determinat tràmit, però (i ja sabem que tot el que va davant d'un "però", és prescindible, com ens va ensenyar Tyrion Lannister a "Joc de trons") que sabien que no servirien de res perquè ja estava decidit que no hi hauria cap proposta alternativa, sinó només una fugida indigna i impròpia de qualsevol representant públic. Filibusterisme, en van dir. I el nom és encertat. No l'oblidem, per si de cas.

Ahir, de tota manera, finalment es va convocar el referèndum del primer d'octubre, amb la cobertura legal necessària. De tota manera, ja veurem què dura, perquè avui mateix es posarà en marxa tota la maquinària jurídica de l'Estat contra les accions del Parlament i del Govern. Tot previsible, de fet, i tot necessari, perquè cal arribar a algun lloc, d'una vegada.

Avui el guió sembla que està prou escrit de fa dies i la ràbia camparà ben lliure pels passadissos, els salons i les tertúlies, no en tinguem cap dubte. Però a partir de demà, segurament a partir de demà mateix, s'obrirà un escenari nou, ple d'interrogants que caldrà anar responent un a un, tant part del Govern com per part de l'Estat. I és que aquell anunciat xoc de trens ja és aquí i caldrà veure com es resol. Sigui com sigui, no hi ha retorn; mai res no tornarà a ser com fa uns anys i la desconnexió mental de bona part de la societat catalana respecte a Espanya és irreversible. Ara comença la política de debò i caldria esperar que no tingui res a veure amb el lamentable espectacle d'ahir.

Comentaris (0)07-09-2017 06:16:12

Absurda realitat

Diu un sentència popular que si vols no resoldre mai un problema només n'has de crear una comissió. De fet, l'experiència pot validar aquesta afirmació i, de fet, aquesta és la recepta a tots els mals de Catalunya que s'ha empescat el gran venedor de fum Pedro Sánchez: una comissió parlamentària (a la qual es convidaria a participar els partits catalans, en un autèntic exercici de bondat i condescendència) per estudiar una solució al futur encaix del nostre país dins d'Espanya. No cal ni dir que al PP li ha faltat temps per aplaudir la iniciativa. Només faltaria.

I mentre aquesta idea encara volava per les tertúlies, la fiscalia i les més altes instàncies judicials ja advertien, davant d'aquest rei que alguns volen que tingui nom d'aeroport) que la base de l'estat de dret és la unitat de la pàtria, en un nou exercici d'ignorància, perquè serà que no s'han creat i dividit estats amb marcs legals perfectament consolidats. Però es veu que això allà no passarà mai.

I de propina, es va estrenyent el cercle contra els acusats pel 9N i les sancions milionàries cada cop planegen més arran de terra. Sempre m'ha fet gràcia això de sancionar uns fets que van tenir lloc sense que el govern de Madrid fes ni un pas per evitar-los més enllà de xerrameca i més xerrameca i alguna que altra sentència d'aquells tribunals tan independents que tenen. Tot i que val a dir que ja ha quedat clar que la independència, a Espanya, no es pot ni nombrar, i és delicte. I cada dia és més evident que els poders públics observen gelosament aquest principi.

I amb tot això arribem a la sessió parlamentària d'avui, en què s'aprovaran coses, es recorreran coses i, si no baden gaire, fins i tot es podrien sentenciar coses. Al cap i a la fi, qui dubta que les sentències ja estan dictades i escrites de fa dies? I sense necessitat de cap comissió.

Comentaris (0)06-09-2017 06:17:03

Qüestió de formes

És ben possible que tot, al llarg del temps, igual com qualsevol fruit de qualsevol arbre, acabi madurant i podrint-se, procés que estaria absolutament en línia amb el mateix cicle de la vida. Potser sí que és llei de vida, però si mirem la política, l'exercici de la política, de fet, per part de les persones que s'hi dediquen i que hi viuen, el fenomen és especialment greu i, tot sovint força preocupant.

La setmana passada es van difondre aquestes imatges d'una coneguda diputada espanyola en què se la pot veure perdent els papers, les formes i el respecte, tant als seus rivals polítics com a la institució en la qual es trobava en aquell moment.

Si pensem una mica i fem un cop d'ull panoràmic sobre l'activitat política a tots els nivells, ens serà fàcil detectar múltiples exemples de prepotència similar, d'abús dels recursos institucionals i de menyspreu absolut tant als rivals polítics com als ciutadans en general, quan els anys d'exercici del poder i una certa actitud innata o apresa es van consolidant i madurant. En qualsevol cas, sempre actituds denunciables que no tenen justificació possible en persones que cobren un sou que paguem entre tots i de les quals s'espera rigor i respecte. Exemples com el de Villalobos ens recorden que encara som molt lluny de la qualitat democràtica que caldria esperar després d'unes quantes dècades d'existència formal. I és que l'estètica i la roba de determinats càrrecs públics són importants, i fins i tot qüestionables, però determinades formes i actituds són, directament, indignes.

Comentaris (0)05-09-2017 06:22:33

Comencem

Obrim setmana. Una setmana nova de trinca que, si els auguris i les profecies són encertats, ha de portar-nos importants i substancials novetats. En primer lloc, ens trobem a una setmana justa de l'enèsima darrera gran manifestació d'abans de la república. D'altra banda, si realment hem d'anar a votar el primer d'octubre, caldria anar convocant la cita amb les urnes i aclarint quatre detalls gens menors. A més, i si això passa, tal com ja ha deixat anar la vicepresidenta espanyola, tindrem recursos, reunions urgents del Tribunal Constitucional i ves tu a saber què més.

En resum, comencem una setmana plena d'interrogants però, al mateix temps, carregada d'esdeveniments del tot previsibles. És el que té viure en un país on la premsa anuncia què diran els tribunals, o en el qual el govern i les altes instàncies judicials dissenyen plegades l'estratègia de resposta a les provocacions independentistes.

Sigui com sigui, és dilluns, som aquí, hi ha el que hi ha i ens tocarà llaurar amb aquesta colla de bous. No tenim res més, ni podem esperar gran cosa més, ara com ara. En qualsevol cas, quan arribem al proper diumenge, n'estic convençut, s'haurà desvetllat alguna que altra incògnita i s'haurà complert alguna que altra predicció. A veure què ens tenen reservat per a aquests dies els astres i la fortuna.

Comentaris (0)04-09-2017 06:15:27

Gris

u a sobre, com les primeres boires, i ens deixa mig paralitzats, sense ganes de res i sense l'energia per seguir endavant. Aleshores, tot es trist, fosc i complicat, i res sembla que hagi de tornar a tenir sentit. Quan això passa, quan la tristesa ens envaeix i s'instal·la a dins nostre, és bo comptar amb algú, amb alguna persona que ens estimi de debò, que ens acompanyi sense més, i que ens recordi que no estem sols i que tot, fins i tot les temporades més fosques, són només això, temporades que duren més o menys, però que no són eternes.

Qui no ha sentit mai aquesta sensació d'ofec interior? Qui no ha perdut mai la il·lusió de viure? Segur que tothom en sabem, poc o molt, d'aquest estat de pena íntima i de desesperança profunda. I si hi pensem una mica, en aquests moments, en els pitjors moments, sempre hi ha hagut algú que potser amb la seva mera presència, amb la seva companyia sincera i silenciosa, ens ha donat el bri d'esperança necessari per seguir endavant sense claudicar, sense rendir-nos.

Avui és diumenge, dia especialment propici per compartir amb aquells que tenim sempre més a la vora. Dia adequat, potser, per recordar una preciosa cançó de l'any 1973, i per la qual sembla que els anys no passin. I és que potser el que hi descriu és etern i sempre té anada i tornada.

Comentaris (0)03-09-2017 07:08:36

Setembre

Setembre, mes incert, mes d'incògnites, mes decisiu, en un sentit o altre. Tenim al davant unes setmanes que, de ben segur, vindran farcides de polèmiques, de mentides, d'agressions, d'intoxicacions i de tota mena de declaracions i afirmacions absolutament fora de lloc. Però també serà un mes carregat d'il·lusions i de fe en un futur més que incert, però més que atractiu. Sigui com sigui, i acabi com acabi, aquest mes de setembre de 2017 no serà un setembre més d'un any qualsevol.

Més enllà del que es veu, del que es llegeix, del que sabem, però, hi ha moviments, ben nobles o del tot inconfessables, que acabaran forjant la realitat i els mesos i anys que han de venir. Fet i fet, el mateix que passa amb qualsevol projecte, amb qualsevol idea que volem fer realitat. Tot requereix un temps de preparació, de treball intens, col·lectiu, abans que els resultats es puguin fer visibles. De fet, els pagesos ho sabem prou bé, això: avui sembres i algun dia, si tot va bé, culls.

Aquest setembre em sembla que és temps de tenir cura d'alguna cosa que ja s'ha sembrat fa temps i que està a punt de fer fruit o d'emmalaltir definitivament. Aviat ho sabrem. I avui mateix, també, comencem una feina silenciosa i discreta, una colla de gent carregada d'il·lusions i convençuda que les coses es poden fer d'alguna altra manera. Els resultats, passats tots sants. Ja n'anireu tenint notícies. Aquesta tardor pinta que vindrà carregada de sorpreses, segur, molt més enllà dels grans titulars i dels avatars de la política, perquè la vida,per fortuna, és molt més que allò que ens volen vendre.

Comentaris (0)02-09-2017 06:34:52

Qui menteix?

En tot aquest afer de la suposada comunicació de la CIA als mossos advertint del risc d'atemptats a les Rambles, qui menteix? Perquè és més que evident que quan les versions d'uns i altres són tan diferents, hi ha qui està faltant a la veritat, de manera conscient. Si hem de fer cas del que sempre repetia el televisiu doctor House, tothom. Tothom menteix, deia ell. Qui ho sap? Potser sí.

Menteix Enric Hernàndez quan intents explicar, en una entrevista radiofònica l'estrany comunicat que ahir va publicar El Periódico en portada? No ho sé, però vaig poder seguir tota la conversa amb Mònica Terribas i les explicacions sonaven molt poc convincents i ben poc versemblants, fins i tot des del punt de vista purament tecnològic. Menteixen el conseller d'Interior i el major dels mossos quan donen la seva versió dels fets? Potser sí, però és evident que el seu discurs resulta molt més convincent i argumentat que el d'Hernàndez. Menteixen algunes cadenes de televisió que informen només del que havia publicat El Periódico, tot ignorant les explicacions de la Generalitat? Segur que sí, perquè amaguen, a consciència, informacions rellevants. I el govern de Madrid, menteix? Bé, de moment, calla, tot i que els cosos i forces de seguretat de l'Estat han estat citats com a part important en l'afer, tant per Hernàndez com pel conseller i el major. Potser un silenci que sona a amagar el cap sota l'ala? Mentida per omissió? Ja sabem que qui calla, atorga.

Però més enllà de qui diu veritat i qui no, hi ha una realitat més greu: s'està mentint sobre la nostra seguretat, sobre un centenar llarg d'innocents ferits i sobre setze vides arrencades. Quin alt objectiu pot justificar aquestes mentides? Però què podem esperar d'aquells que han frivolitzat un i mil cops sobre el nazisme, sobre l'holocaust i sobre l'assassinat i l'oblit dels morts que encara esperen justícia als vorals de les carreteres? Doncs això, justament això, mentides sense cap mena de pietat ni de respecte per la vida.

Comentaris (0)01-09-2017 06:17:25