login
Inicia sessió

register
Registra't

No cal que en facis gaire cas

Incertesa

Hi ha una expressió que sempre m'ha semblat prou útil per a situacions d'incertesa absoluta que afirma que el més provable és que qui sap. Quan costa augurar resultats, deixem el dubte com a resposta. D'acord, no resol res, però el que és innegable és que fa molt evident la incertesa.

Una mica aquesta és la situació a Catalunya respecte a la independència, el referèndum i tot plegat. D'una banda, hi ha un curiós i mínimament oscil·lant empat tècnic entre independentistes i no independentistes, des de ja fa uns quants anys, i la cosa sembla que no es decanta clarament cap a cap cantó. D'altra banda, sembla que sí que hi ha una important majoria de gent que vol la consulta, potser per convicció, potser perquè és la manera de tancar per una bona temporada una assignatura pendent. Sigui com sigui, un escenari més o menys enquistat que ningú, és capaç de resoldre, ara mateix.

Les dades del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió fan encara més evident la situació. A partir d'aquí tothom en fa la lectura que més li agrada, en funció dels interessos de cadascú. Fora d'interpretacions interessades, el que sembla més cert és la incertesa sobre el futur i, anant una mica més enllà, sobre el paper i la capacitat de la classe política per resoldre-la. Hi ha, suposo, molts moviments que no sabem en un sentit i altre, i caldrà seguir tenint paciència per saber com pot acabar tot plegat. De moment, qui ho sap, com a tota certesa, no ens enganyem.

Comentaris (0)31-03-2017 06:08:47

Poca broma. O gens.

Un dels trets identitaris de qualsevol integrisme, ja sigui religiós, polític o mental és la negació sistemàtica de qualsevol mena de dissidència amb la doctrina oficial i, molt especialment, si aquesta dissidència s'expressa per mitjà de l'humor, la ironia o la sàtira. Només cal pensar, per no anar gaire lluny, en els atemptats contra Charlie Hedbo o El Papus, per veure com les gasten aquells que es creuen en possessió de la veritat absoluta. En democràcia, però, l'integrisme, el feixisme fins i tot, ja no s'amaga sota caputxes blanques, sinó que vesteix togues i, en nom d'una justícia injusta, fa i desfà a plaer i no s'està d'aixafar qualsevol expressió que sembli no afecta al règim.

I justament aquest és el punt al qual es va arriba ahir a l'Audiència Nacional, hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista, per si algú ho havia oblidat. Ahir, dia molt trist per a la democràcia, una jove va veure esguerrada la seva vida i el seu futur perquè els tribunals van considerar que fer acudits sobre la mort de Carrero Blanco, home de la màxima confiança del dictador Franco des del primer moment i finalment president del Govern, és delicte. Quina novetat aquesta de fer acudits sobre aquest personatge. Per l'amor de Déu!

Sigui com sigui, ahir van quedar clares dues coses: la primera, que els prohoms del feixisme franquista, fins i tot els més brutals torturadors -mai condemnats-, són intocables i no poden ser ni objecte d'acudit en suposada democràcia (encara espero la resposta a la sentència per part de molts autoproclamats representants de les esquerres) i, la segona, que una noia jove haurà de carregar amb antecedents, no podrà accedir a beques per estudis i veurà estroncada la seva voluntat de ser mestra, en nom del respecte a les víctimes del terrorisme, de qui dubto molt que mai hagi tingut la més mínima intenció de fer burla. Però ja sabem que a Espanya és igual Carrero com qualsevol dels morts als trens d'Atocha, i que la dictadura (suposant que mai existís, es veu) no va ser més que una etapa històrica com qualsevol altra.

Poca broma, que amb la veritat absoluta no s'hi juga. Ni amb la memòria del franquisme tampoc.

Comentaris (0)30-03-2017 06:03:14

Només són diners?

Quina mena de societat hem construït entre tots? Quina mena de sistema econòmic tenim? Com pot ser que el compte de resultats, o una petita modificació en el seu muntant, passi per davant de la vida de les persones, fins i tot de la dels fills dels propis treballadors que el fan possible? Doncs això és el que tenim, com bé demostra aquesta notícia sobre un pare acomiadat, de males maneres i sense cap mena de pietat, perquè va tenir la gosadia de demanar uns dies de permís per poder donar una part del seu fetge per salvar la seva filla. L'argument? és una intervenció voluntària i no una malaltia imprevisible. Genial.

Ens escandalitza la notícia, però si hi pensem uns segons en això de les intervencions voluntàries, que no malalties imprevisibles, ensopeguem amb la situació de milers i milers de dones que veuen limitada la seva carrera professional, i la seva feina en molts casos, pel simple fet de ser dones fèrtils i, per tant, susceptibles de "patir" un embaràs, una baixa per maternitat i qui sap si malalties dels nadons que n'alterin la rutina laboral. I aquesta és una realitat tangible i constatable cada dia, fins i tot en determinats processos de selecció de les administracions públiques, on el compte de resultats és, senzillament, inexistent i per on el masclisme encara campa ben lliure i sense massa discreció. Qui mana, mana, i fa i desfà arreu.

Ens agradi o no, vivim en una societat inhumana on el poder dels diners o del gènere encara són amos i senyors i passen per davant de tot i de tothom. Cada dia costa més parlar de drets laborals i d'igualtat entre homes i dones, no ens enganyem.

Comentaris (0)29-03-2017 06:11:57

Mediocritat i poder

Va ser Steve Jobs qui va dir que "no té sentit contractar persones intel·ligents i dir-los què han de fer. Nosaltres contractem persones intel·ligents perquè ens diguin que hem de fer". Amb aquesta referència comença un interessant article sobre la por a la intel·ligència a moltes empreses dirigides per persones mediocres. El que hi podem llegir és molt trist, però lamentablement molt real.

Jo puc parlar, sobretot, des de la perspectiva de les administracions públiques, i puc donar fe que la tesi de fons que defensa l'article és certa. Pensem que en el cas de les administracions, les elits dirigents acostumen a tenir un perfil exclusivament polític, condicionat per tota mena de criteris que res no tenen a veure amb la capacitat ni molt menys encara amb la intel·ligència. Hi ha condicionants de gènere, territorials, d'equilibri entre famílies del partit... i així arribem a un poti-poti de persones lleials a la cúpula de la formació política que les col·loca que, al seu torn, contracten, per als nivells intermedis (i tot sovint inferiors) altres persones lleials a ells mateixos, seguint els mateixos criteris d'afinitat, per més que la llei parli de mèrit i capacitat. I així anem fent.

El resultat de tot plegat, pel que fa al personal funcionari, que res no té a veure amb els canvis electorals i que treballa govern rere govern amb independència del color de cadascun, acostuma a ser el que s'exposa en l'article que us recomano de llegir: manca de motivació, por a destacar, manca de possibilitats de promoció i, en massa ocasions, baixa autoestima i problemes d'autoconfiança, amb tot el que això implica a nivell personal. Sé que sona molt dur, però és molt real i es pot constatar gratant una mica per aquestes oficines públiques que hi ha per tot arreu.

És curiós que hagi ensopegat amb aquest text justament avui que ve de visita a Catalunya el nou Mr. Marshall espanyol, Mariano Rajoy, amb la seva cartera plena de promeses que sap que no complirà. Un bon exemple de com arribar al cim del poder amb ben poc, si més no de positiu.

Comentaris (0)28-03-2017 06:15:06

Vella guàrdia

Què voleu que us digui, però quan sento que algú parla de la "vella guàrdia", en l'àmbit que sigui, no puc evitar sortir corrent en direcció contrària. I aquest cap de setmana ens hem fet un tip de vella guàrdia a propòsit de la presentació de la candidatura de Susana Díaz per dirigir el PSOE, ben escortada per tot el ramat de vaques sagrades del socialisme espanyol, en una foto, com a mínim, inquietant.

Costa molt imaginar que la renovació d'un partit com el PSOE hagi de venir de la mà d'algú que es deixa acompanyar pel suposat senyor X dels GAL i actual prejubilat de luxe en un consell d'administració del qual no té cap pudor a dir que l'avorreix, d'aquell altre sinistre personatge del ribot i l'estatut que no havia de poder reconèixer ni la mare que el va parir, d'aquell passerell de l'apoyaré, d'un trist i perillós ex-ministre de l'Interior, i de tants i tants barons i baronesses amb historials més que lamentables, especialment pel que fa a Catalunya. Per cert, sempre m'ha fet gràcia això dels títols nobiliaris associats a un partit suposadament d'esquerres i autoproclamat socialista.

Sigui com sigui, ja s'ho faran, que no és la meva guerra, aquesta. Però admeto que el que sí que em desperta una morbosa curiositat és veure què diran els seus col·legues catalans, tant els que embogien, com si del lliurament dels Òscar es tractés, cridant el cavaller blanc que fes fora el drac Rajoy, com, sobretot, la vella militància que es llença entusiasta al coll de cada líder que apareix, no sé si amb la candidesa del creient o si marcant posició, no fos cas. Encara són molt recents algunes declaracions públiques, a tots els nivells territorials, i serà bonic veure què hi tenen a dir els socialistes catalans (cada dia més complicat de dir) d'aquesta possible futura líder que no té cap pudor a defensar el corredor mediterrani quan la costa passi per Madrid.

Comentaris (0)27-03-2017 06:12:30

Escriure

Passejant per aquest suggeridor i estrany univers que és Internet, ahir vaig ensopegar amb una frase que venia a dir que escriure és acariciar en la distància; en llegir-la vaig pensar com és d'important escriure. Qui no sap, ni que sigui per la literatura o el cinema, de la importància de les cartes d'amor, de les cartes des de terres llunyanes, de les cartes de la mili, de les notes de condol, fins i tot, o de les senzilles i coloristes postals enviades des de llocs estranys durant les vacances? Semblava que el telefon, que la immediatesa de la paraula dita acabaria amb el text escrit, però no. Fins i tot en temps vertiginosos com els que vivim, l'escriptura, una nova escriptura molt simple, si voleu, amb una mena de nou alfabet farcit d'emoticones, venç la veu.

Escriure implica pensar, reflexionar mentre símbol a símbol anem construint el missatge. Inclús en els breus missatges de Whatsapp, impulsius i àgils per definició, hi ha un procés de creació molt més lent que el pas de la idea a la paraula, i també un petit marge per corregir allò que s'ha pensat i s'ha escrit, abans de fer-lo arribar a destí. És aquest breu instant de reflexió final que no ens concedeix la paraula, que un cop surt de la boca ja no té remei.

Escriure, hi estic d'acord, és acariciar des de lluny. La seducció de les paraules, el misteri que es va desvetllant durant la lectura d'un text escrit, difícilment poden ser superats per la paraula pronunciada de manera espontània. Cert que escriure també pot ser fustigar des de lluny, però avui em quedo amb aquesta versió més amable de l'escriptura, amb la seguretat que tothom que ha sentit la dolçor d'una carícia escrita sap valorar tot el que unes ratlles amb taques de negre sobre blanc poden arribar a transmetre.

Comentaris (0)26-03-2017 06:52:17

L'últim que tanqui

Finalment sembla que ara sí, que Unió Democràtica de Catalunya abaixa la persiana definitivament i desapareix del mapa polític. Ja ho va dir Verdaguer: "lo que un segle bastí, l'altre ho aterra", i el temps li va donant sempre la raó. Els temps canvien, les persones també i allò que abans era útil, més endavant pot ser una llosa. I això li ha passat a Unió, des de fa dècades crossa de Convergència (per cert, també reinventada, tot i que encara no desapareguda) i finalment llast inútil com a instrument polític.

Durant una determinada etapa professional, quan Unió era Unió i Duran era Duran, vaig tenir contacte amb determinats nivells locals de la formació, aquell nivell de representants polítics en què els interessos particulars i l'afany per conservar ja no el poder, sinó la feina, propicien servilismes vergonyosos i coronen mediocres com a amos i senyors (o senyores) de petites parcel·les on fan i desfan amb plena impunitat. Val a dir que aquest és el funcionament habitual en la major part de formacions polítiques (i he vist com treballen unes quantes) en aquestes terceres, quartes o cinquenes divisions de l'activitat pública, però he d'admetre que el nivell de sectarismes amb què actuava aquella Unió gloriosa és, encara, molt difícil de superar, tot i que ha tingut dignes imitadors. Segurament per aquestes experiències personals no m'ha sabut gens de greu la desaparició del partit. Ja sé que sona malament i que un cop mort tothom és venerable, però no vull negar l'evidència.

Ara, un exercici interessant serà repassar les llistes electorals de les formacions que concorrin a les properes eleccions, siguin quan siguin. Quants noms d'antics unionistes trobarem a llocs destacats d'aquells partits als quals fa quatre dies satanitzaven? I és que ja tenia raó el gran Groucho Marx quan va dir "aquests són els meus principis i si no us agraden en tinc uns altres". Gran teòric, sense saber-ho, de la política catalana, si més no.

Comentaris (0)25-03-2017 06:28:22

A qui es jutja?

Començo a tenir la mosca al nas amb tota aquesta colla de judicis per corrupció, malbaratament de diners públics, blanqueig de capitals, tràfic d'influències i tot plegat que darrerament omplen espais i més espais informatius. I ja no és que estigui tip de tanta corrupció, perquè a hores d'ara ja sabem que era pràctica habitual durant moltes dècades, sinó per tota aquesta colla d'acords que sembla que es fan entre acusats i jutges perquè es rebaixin penes (sobretot les de presó) a canvi d'explicar quatre veritats.

No havíem quedat que l'objectiu de la justícia era arribar als fets delictius que en un moment donat s'havien produït i sancionar aquestes accions? Doncs sembla que no. Posem per cas el que aquests dies estem veient amb Macià Alavedra, conseller d'economia una pila d'anys i, per tant, persona que sabia perfectament què feia quan movia diners i influències d'aquí cap a allà. Ara resulta que si reconeix els fets i fa la feina fàcil a la investigació judicial, podria pagar alguna mena de multa o cosa per l'estil -en el pitjor dels casos-, sortir molt ben parat i esquivar la presó. Jo em demano: si les coses funcionen així, a qui estan jutjant? al presumpte delinqüent Alavedra? O potser es tracta d'utilitzar el seu cas particular per anar contra algú altre? Hi ha interessos polítics que passen per davant fins i tot dels delictes? Costa d'acceptar segons quines coses, sobretot quan són els tribunals qui les executen.

Sigui com sigui, els judicis reals que estem vivint aquests mesos haurien de ser judicis contra persones que van exercir el seu poder d'una manera indecent, utilitzant aquest poder i els diners de tothom, els diners públics, per a l'enriquiment personal i per mantenir les respectives formacions al capdavant de les institucions, i d'aquesta manera perpetuar un enorme bucle de corrupció política i econòmica.

No ens enganyem. Així s'ha funcionat arreu durant molts anys, primer amb el franquisme i després en democràcia. I de fet, així se segueix funcionant en molts àmbits de l'administració pública en la seva relació amb determinades empreses privades i amb els partits que les regeixen. Repassem la nòmina de moltes institucions i tindrem pistes clares de la seva manera d'actuar. Futurs candidats a investigats i acusats? Això espero.

Comentaris (0)24-03-2017 06:05:31

La ciutat ocupada

Fa anys, parlant amb la meva mare del record que tenia de la postguerra i dels primers anys del franquisme, em va dir que una de les coses que més presents tenia era la sensació que, a Lleida, el temps no passava, que un any era igual a l'anterior i al següent, que tot semblava aturat, malgrat que els fulls del calendari anessin caient de manera implacable. Reconec que en el seu moment em va sobtar i entristir aquesta grisor inevitable.

Han passat molt anys, però aquesta sensació d'immobilitat encara és perceptible en alguns àmbits de la vida de la nostra ciutat, on els relleus generacionals semblen impossibles, on les mateixes cares es repeteixen un dia i un altre, on cada any que passa tot és més previsible... i així des de fa massa temps, i on una barreja de megalomania, de caciquisme i de mediocritat, segons el cas, acaben conformant un sentiment de conformisme i d'impotència tot sovint gairebé insuportable.

Lleida ha estat portada dels mitjans els darrers dies (o setmanes), per un seguit de fets que ben bé s'haurien pogut evitar. Per situar-nos una mica recomano la lectura d'aquest afinat i esmolat article que situa prou bé el panorama que actualment regeix els destins de la ciutat i de la seva àrea d'influència. Al capdavall, un joc d'interessos ocults -i segurament dignes d'ocultar- que acaba generant pactes molt difícils de pair des de la perspectiva de la lògica política i democràtica, o monstres com la Llotja, l'aeroport de Lleida-Alguaire (en aquest cas amb més agents implicats) o, ben recentment el només imaginat parc temàtic dels barrufets que ha marxat a Moscou.

I passen els anys i no passa res. És ben bé que tot està lligat i ben lligat.

Comentaris (0)23-03-2017 06:11:07

Referents

Ahir a la nit es van lliurar els Premis Nacionals de Recerca, uns guardons que reconeixen persones i entitats destacades per la seva contribució als progrés de la ciència. D'aquesta manera, la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, amb el suport del Govern, posa davant de la societat el bo i millor del talent científic del país; és a dir, l'autèntic motor de futur que ens fa avançar.

Es bo, molt bo, de fet, que tinguem referents d'excel·lència, encara que sigui de manera discreta, que de fet és com treballen la innovació i la recerca en qualsevol àmbit, però que de tant en tant treuen el nas als mitjans per recordar-nos que el progrés constant és la clau d'un futur millor. Benvinguts, doncs, aquests referents de treball lent, tenaç i tan profitós.

L'acte de lliurament de premis -no podia ser d'altra manera-, també va comptar amb algun incís musical. La cultura, en aquesta ocasió a través de la música, sempre vol ser present als grans actes. Només un però, de tota manera. S'hi van interpretar un parell de grandíssimes cançons del nostre patrimoni popular modern: "Qualsevol nit pot sortir el sol", de Jaume Sisa, i "País petit", de Lluís Llach. No seré jo qui discuteixi ni la qualitat ni el valor sentimental de tots dos temes, ans al contrari, però el que sí que em sobta és que durant un acte de lliurament d'uns premis que miren descaradament cap al futur, calgui recórrer als clàssics populars, per dir-ne d'alguna manera. Si volem un futur nou i millor, també en els referents culturals, musicals en aquest cas, caldria anar innovant i apostant per noves propostes, i deixar de recrear-nos en èxits segurs i massa còmodes, sobretot atesa la composició del pati de butaques.

Felicitats als premiats ahir, per la seva feina i per la seva claríssima vocació de progrés. I, si us plau, que aquesta voluntat de cercar i d'innovar molt més enllà del que ja sabem es faci extensiva, també, al món de la cultura, que falta li fa. Això sí, que sigui reconeixent el talent i l'excel·lència autèntics.

Comentaris (0)22-03-2017 06:19:20

Primavera

Tot arriba. Sempre acaba sent una mica qüestió de saber tenir paciència. Puntual, com cada any, ha arribat la primavera. Ara sí, calendari en mà, ja poden florir els arbres i ja podem començar a desplaçar les peces de roba que ens han acompanyat els darrers mesos i anar-les substituint per unes altres de més lleugeres.

Diu la dita que la primavera la sang altera. De vegades, massa, fins i tot, com la d'aquells pares d'un partit de futbol infantil a Mallorca, en que la passió esportiva va deixar el seu lloc a la violència física, per a escarni propi i vergonya aliena. Però per sort no totes les alteracions sanguínies van pel mateix cantó, ni tampoc -encara que a alguns els costi de creure-ho- pel de les pulsions polítiques, tot sovint tan mal orientades, quan no tan innobles. La primavera és temps de redescobrir el sol, la llum i una natura esclatant, excessiva, que ens recorda que la vida sempre s'acaba obrint camí, per més dur que hagi estat l'hivern i és complicat que sembli tot.

Primavera, doncs. Obrim portes i finestres, tant físiques com mentals, i deixem que entri aquesta llum nova que convida a sortir, a retrobar el món més enllà de les parets i a dibuixar els propers mesos amb la il·lusió gairebé infantil de qui encara es deixar sorprendre per tot allò que ja coneix però que sempre atreu i emociona. No permetem que res ni ningú ens ho espatlli.

Comentaris (0)21-03-2017 06:04:14

Viure

Això de viure sempre té un final dramàtic i ben conegut, tot i que mai no és plat de gust quan arriba. La mort d'algú que estimem sempre ens deixa buidor, enyorança, pena. L'absència sempre és una sensació desagradable, per més que sabuda, tot i que mai esperada.

Avui fa un any se'n va anar algú que encara tenim ben present, algú que ens va deixar aquests sentiments de buidor, enyorança i pena, a banda d'una ràbia intensa perquè la seva va ser una mort totalment evitable, amb un mínim de competència i de responsabilitat clínica d'una sèrie de metges que el van abandonar massa abans d'hora i que li van acabar infringint un patiment inhumà. Però avui, també fa un any que la persona que va compartir amb ell tota una vida d'alegries i de penes, la Teresina, va pronunciar la frase que millor pot definir què és una vida en plenitud. Quan la mort ja havia senyorejat per aquella habitació d'hospital, senzillament va dir: "la de coses que es perdrà". Buidor, enyorança, pena, ràbia, dolor intens, però per damunt de tot, una magnífica i sincera exaltació de la vida.

Faríem bé, davant de les circumstàncies més adverses, fins i tot davant de la mort, d'escoltar les paraules d'aquells que ens estimen i valorar com cal tot allò de meravellós que la vida ens ofereix i que cal explorar al màxim, fins al darrer alè. Avui, fa un any, vaig començar a aprendre aquesta gran lliçó, i des d'aleshores, sempre hi ha hagut qui me l'ha anat recordant, d'una manera o altra.

Comentaris (0)20-03-2017 06:11:55

Plats i olles

Els plats s'assemblen a les olles. Això és el que es diu. El dia del pare, que potser podria passar a dir-se dia de les corbates i altres regals amb clara marca de gènere, pot ser una bona oportunitat de recuperar això de les olles i dels plats, ja que hi som.

Parlar de la figura paterna, personalment, em provoca un doble vertigen. D'una banda, mirant enrere, i coneixedor que la genètica se la sap molt llarga, intento d'esbrinar, en un exercici de memòria prou il·lustratiu, què quedarà en aquest plat, d'aquella olla, o què miraré de preservar i, si en sé prou, de transmetre. La mirada enrere sempre és complexa, però sempre necessària i valuosa. D'altra banda, i si miro endavant, jo sóc l'olla i miro els plats amb la por de la incertesa, d'aquesta mena d'avaluació contínua que és la vida i que sempre ens puntua, d'alguna manera, tant pel que fem com pel que sabem donar. Mirar endavant i sentir-se orgullós no té preu i et pot arribar a fer sentir bé, molt bé.

Dia del pare, doncs. Fem més o menys festa, recordem els que no hi són -o potser sí, d'alguna manera per allò de les olles i dels plats- i, ja posats, mirarem de sentir-nos orgullosos d'un futur que si no perfecte, sí que és el millor que hem sabut crear, amb errors i encerts, però que, vistos els resultats, val la pena. I molt.

Comentaris (0)19-03-2017 06:47:00

Tot canvia. O no.

Va ser Heràclit d'Efes qui uns quants segles abans de Crist va dir que no ens podem banyar dos cops al mateix riu. Tota un avís a navegants, en aquest cas fluvials, i tota una premonició del canvi constant, i cada cop més accelerat en què vivim immersos.

Cada dia, cada minut, cada hora, són nous i irrepetibles. Encertem o errem, però no hi ha marxa enrere. No ens podem banyar dos cops al mateix riu, ni podem viure dos cops la vida. Així són les coses i amb això anem fent com millor sabem i podem. Però rere aquest to fins i tot angoixant del canvi continu, hi ha també una altra realitat: el riu sempre hi és, sempre diferent, però sempre el mateix, amb més aigua, amb menys, més fred o més càlid, però hi és, i aporta seguretat i vida. Si no hi ha riu, no hi pot haver bany.

Vivim en canvi constant i de la millor manera que sabem. I estimem com bonament podem, estirant al màxim la nostra capacitat expressiva, perquè la vida sense afectes sincers és ben poca cosa. I tot plegat també és aquella mena de riu estrany en què no ens podem submergir dos cops, però que sempre hi és. Segurament aquesta és la gran aventura i el gran repte: aconseguir que allò més constant, més permanent, sigui també allò més canviant, més nou i més engrescador. Així anirem construint-nos a nosaltres mateixos i potser, fins i tot, la nostra felicitat i la dels nostres.

Avui em ve de gust compartir una cançó de Miquel Abras, de fa gairebé onze anys (com corre aquest coi de riu) i destacar-ne un parell de versos: " Però amb tu res mai canvia, la nit no és mai el dia. Ets un trosset de l'univers on més bé es respira.". Passeu un bon dissabte.

Comentaris (0)18-03-2017 07:08:41

Tothom menteix

A banda de popularitzar conceptes com punció lumbar o una prova de lupus (dit sigui de passada, gairebé sempre amb resultat negatiu), la coneguda sèrie televisiva "House" ens va deixar una sentència per a la història: "tothom menteix". I val a dir que en la sèrie prou que era així, i bona part dels malalts amagaven fets, veritats, símptomes inclús, ja fos per vergonya, per por, per ignorància, o qualsevol altre motiu, fins que el savi doctor destapava aquesta realitat per arribar al diagnòstic correcte.

Això és ficció, però la realitat, en molts àmbits, no acostuma a ser gaire diferent. Pensem, per exemple, en l'exercici de la política. Si el doctor House fos, posem per cas, diputat, segurament començaria totes les seves intervencions amb un contundent "tothom menteix". I no s'equivocaria. Proveu a posar una dotzena, o dotzena i mitja de càrrecs polítics de diferents formacions al voltant d'una taula en busca d'un acord i tindreu tots els números per assistir a un delirant espectacle de cinisme, de mentides mal dissimulades i de falsa aparença de pau i concòrdia, mentre els ganivets volen per sota de la taula. En diuen pactisme, consens, decisions per assentiment, o el que vulgueu. Però més enllà de les paraules, només són mentides.

Aquesta deu ser la raó última l'art de la política, avui dia: oferir una aparença de cordialitat i de compromís pel bé comú, mentre en nom del tacticisme, de l'estratègia o de les instruccions de partit, les causes reals i el servei a la societat passen a segon terme, desplaçats pels interessos particulars o pels guanys de curtíssima volada, ni que sigui pagant el preu de fer-se trampes al solitari sense cap rubor i negant l'evidència. Mentides, sempre mentides. Fa por imaginar aquest escenari repetit i amplificat en els grans temes de país. Des de Lleida, us desitjo un bon divendres i un millor cap de setmana.

Comentaris (0)17-03-2017 06:10:45

Els límits hi són

Doncs no, no tot és possible. No tothom pot fer de tot, ni pot fer-ho tot. Em sap greu (o potser no gens) per tots els gurus de la superació personal, però tots, absolutament tothom, tenim els nostres límits i sempre es bo mirar de saber on són.

Vivim en un món on la perfecció, sovint de la mà de l'eterna joventut, són l'objectiu únic. Comencem a córrer un bon dia per fer exercici i ningú sap com passem a ser runners i, així que ens despistem, a ser finishers, a fer una marató rere una altra i, si no vigilem una mica, a deixar-nos la pell en qualsevol esforç superior a la nostra capacitat física real. I és que la competitivitat és la competitivitat i ningú no vol ser un perdedor.

Però resulta que no, que tot plegat és un gran engany. La voluntat, la constància i la perseverança són valors que sempre cal tenir presents, i no perquè ens hagin de dur a l'infinit i més enllà, sinó perquè ens ajudaran a descobrir que som capaços de molt més del que potser havíem pogut imaginar, però no de qualsevol cosa. Som qui som i podem molt, però no ho podem tot. I fora bo no oblidar-ho.

Val la pena llegir aquest assenyat article, que posa una mica al seu lloc la competitivitat malaltissa i l'afany de superació personal desmesurat.

Comentaris (0)16-03-2017 06:12:38

I ara què?

Ja tenim les primeres sentències contra suposats actes de desobediència, ja tenim comentaris i opinions de tota mena, a favor i en contra, ja tenim clams exigint molts més actes d'autoafirmació, ja tenim el compromís de fer un referèndum. Ja tenim una pila de coses impensables fa uns pocs anys. Però també tenim una pregunta incòmoda: i ara què?

Les posicions es van acabant de fixar i cal fer el pas definitiu. Com? Quan? no ho sabem. Improvisació o estratègia? Ni idea. El que sí que tinc clar és que si hem de construir res de nou cal fer-ho amb eines noves. Malament rai qui es vulgui fer una casa nova amb materials vells. Però en política res no és tan senzill i mil-i-un equilibris, favors i compromisos acostumen a dificultar qualsevol autèntic projecte de futur. D'altra banda, més enllà de les declaracions solemnes o dels posicionaments públics, la realitat de cada dia desmenteix molts d'aquells que tant es vanten de tantes coses. Però arriba l'hora de la veritat definitiva.

On anem? Difícil d'aventurar, malgrat els discursos oficials en un o altre sentit. Potser, fet i fet, acabarem no anant enlloc, si no ens sabem desfer del llast d'anys i anys de pràctiques inconfessables i dels personatges que les han mantingut -i les mantenen- en els diferents centres de poder i de decisió, des de les localitats més menudes, fins al propi govern del país. Massa caspa, massa tuf de ranci. Fer net és el camí. I ara mateix em costa molt ser optimista.

Comentaris (1)15-03-2017 06:14:40

A creure

Estava cantat i per fi ja la tenim aquí, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que inhabilita per a càrrec públic o electiu Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. És la primera sentència en aquesta direcció, però no serà la darrera, em temo.

Molt se n'ha parlat i molt se'n parlarà del que suposa aquesta sentència, a nivell polític, democràtic i social. Jo, avui, voldria aportar-hi una visió una mica més relaxada, que la cosa ja és prou greu com per fer-hi més sang. I és que finalment la pena que se'ls imposa és pel delicte de desobediència exclusivament. Que se'ls castiga per no creure, vaja, en un exercici desmesurat del paternalisme sever propi dels règims dictatorials.

Tots sabem que a les estructures jeràrquiques (família, escola... fins i tot) hi ha els que manen, els grans, i els que creuen, els petit; i quan els que han de creure no ho fan, reben. I això és el que ha passat, si bé caldria recordar-li a la mama Espanya que la criatura en qüestió enguany farà 40 anys, que ja és una edat, encara que els papers d'adopció (diguem-ne Estatut) són d'un parell d'anys més tard. Ben mirat, ja és una edat per marxar de casa, no? Doncs es veu que no i que encara cal la tutela implacable, en aquest cas exercida per uns tiets malcarats vestits amb roba llarga i negra.

Avís a navegants: no creure es castiga i et deixa una bona temporada sense poder sortir, i encara has de tornar una part de la pagueta, no fos cas. Que vagin prenent nota Homs, Forcadell i tots els que vindran, que això no ha fet més que començar i pinten bastos, si no és que decidim agafar el jornal que guanyem i que ara se'ns queden per anar al bar i muntar saraus, renunciem a la pírrica paga que tan generosament ens donen i comencem a fer la nostra, lluny de casa del papa i la mama, que ja n'hi ha un tip.

Comentaris (0)14-03-2017 06:02:52

Justícia injusta

Què passa quan no podem confiar ni en aquell que ha d'administrar justícia? Doncs segurament que trontollen els fonaments de la societat en què vivim, i que tots els principis i llibres sagrats que la democràcia suposadament posa al nostre abast deixen de servir de res. Aquesta sensació de desemparament no és nova. Només cal recordar, sense anar més lluny, la tristament famosa sentència de la minifaldilla de fa anys; molts anys, aparentment, però ahir mateix, vista l'evolució fins avui.

Aquesta setmana que acabem de tancar ens ha deixat una altra sentència digna del passatge del terror judicial. Un jutge ha condemnat un home per abusar sexualment durant cinc anys d'una nena quan tenia només cinc anys. El que fa peculiar i nauseabunda la sentència és que el jutge consideri que no ha quedat demostrat que la nena -d'entre cinc i deu anys mentre va patir els abusos, no ho oblidem- oposés resistència. Com funciona el cap d'aquest home? Quina oculta perversió s'amaga rere aquesta toga?

Com podem confiar en la justícia amb aquesta mena de sentències? Costa molt de pair, però en un país on la pederàstia, fins i tot a l'empara de l'església, és una activitat que tothom esquiva amb més o menys desvergonya, tot és possible. Oposar resistència, diu, una nena davant d'un adult. Segurament la mateixa que imagina que pot oposar qualsevol ciutadà davant d'un jutge.

Comentaris (1)13-03-2017 06:09:01

Solitud

Al capdavall, només hi som nosaltres. Cadascun de nosaltres, de manera individual, singular, amb les nostres misèries i amb la nostra riquesa, amb les nostres pors, les nostres cabòries, les nostres il·lusions, els nostres desigs i les nostres fantasies. I així anem fent, pas a pas, cap allà on volem anar, cap a aquell objectiu que volem assolir, cap a aquell lloc que ens convida a arribar-hi.

Tenim amics, família, veïns, conciutadans i tota mena de coneguts i desconeguts que ens envolten, i malament rai que no fos així, i en ells trobem forces, fem projectes i construïm el present amb els ulls clavats en el futur. Però així i tot, sempre arriba aquell dia, aquell moment, que ens cal ser nosaltres, sols, sense ningú, amb la nostra única companyia íntima i secreta. I aquesta és una estona, potser fins i tot un breu instant només, de retrobament amb la nostra essència. I després ja res no torna a ser igual.

Som molts, però ens cal ser sols, també, perquè aleshores les pors, les cabòries i les misèries s'esvaeixen i deixen espai al desig, a la il·lusió, a la fantasia i a tot allò que ens fa realment rics i savis. Avui és diumenge, un dia magnífic per retrobar-nos, lluny de la rutina i del soroll.

Comentaris (0)12-03-2017 08:05:55

Hipocresia

El diccionari defineix hipocresia com la simulació de qualitats i de sentiments que hom no té. Aquesta setmana que anem enllestint ens ha deixat un enorme exemple d'hipocresia política. Em refereixo a la votació que dimecres passat es va fer a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, d'una proposició no de llei presentada per ERC demanant el reconeixement i justa reparació de la figura de Lluís Companys i de la resta de víctimes del franquisme. El resultat de la votació? rebutjada la proposició amb els vots contraris de PP, Ciutadans, UPN i PSOE (PSC inclòs). Fins aquí, sorprenent, pel que fa al PSOE, però coherent amb la seva deriva política dels últims anys. Però si obrim una mica el focus i recuperem la imatge dels representants del PSC fent una ofrena floral a la tomba del president afusellat, la hipocresia es manifesta amb tota la seva cruesa.

Estaria bé recordar que Companys va ser un president democràtic detingut pels nazis alemanys, jutjat en una autèntica farsa jurídica pels tribunals franquistes, i executat per l'exèrcit feixista espanyol. Negar-se a admetre la ignomínia d'aquell simulacre de judici i a reparar la memòria d'aquest personatge, i dels milers i milers d'assassinats pel franquisme, és senzillament continuar donant cobertura a la dictadura i mantenir la humiliació i el menyspreu a totes les víctimes d'aquells anys sinistres.

Podem parlar de memòria històrica, de restitució de no sé què, de polítiques d'esquerra, de socialisme fins i tot, però quan el fets no acompanyen, de l´únic que realment es pot parlar, agradi o no, és d'hipocresia.

Comentaris (0)11-03-2017 07:04:03

Bellesa efímera

Puntual i breu, com cada any, arriba tot un regal per als sentits, i molt especialment per a la vista. M'estic referint a la floració dels presseguers al Segrià, un intens mantell rosa que tot ho embolica amb els seus mil matisos.

Tot sovint tenim la temptació, justificada d'altra banda, d'anar a buscar la bellesa de la natura lluny de casa, a terres exòtiques fins i tot, i ens oblidem de mirar el que tenim a la vora, i ens perdem massa coses. Aquests dies val la pena perdre's per les carreteres secundàries que recorren la plana de Lleida i gaudir de la bellesa efímera, brevíssima, de la floració dels fruiters, preludi imprescindible d'una primavera que ja és a tocar.

Una de les pel·lícules de Garci, "Canción de cuna", en un moment donat, deixa per a la història una frase magnífica: "saber mirar es saber amar". Tenir els ulls disposats a veure la bellesa d'aquesta natura que tenim a la porta de casa és aprendre a estimar-la, aprendre a estimar aquest petit espai que sabem nostre i, segurament, aprendre a estimar-nos una mica més a nosaltres, que també en formem part d'aquesta terra, fins i tot.

Arriba el cap de setmana, bon moment per sortir i per regalar-nos el plaer de la contemplació d'una bellesa sublim i breu, no sigui que se'ns passi i ja no hi siguem a temps.

Comentaris (0)10-03-2017 06:12:48

En veu alta

Ho hem vist una pila de vegades al cinema i potser tu que llegeixes aquestes línies t'hi has trobat en viu. Penso en els grups de teràpia per a persones amb determinades malalties o dependències que reconeixen en veu alta el seu problema, que expliquen els seus neguits, els seus compromisos, els seus èxits i els seus fracassos. Potser sí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l'única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb l'amor, que també demana ser expressat de manera clara i pel seu nom per ser creïble i evident.

Ahir vam assistir a una d'aquestes sessions, però davant d'un jutge. Ahir van començar a declarar els principals acusats pel cas Palau, i vam començar a sentir en veu altra i clara noms de persones i de societats, imports, maneres de fer, percentatges... i també vam tornar aquella mena de salm inútil que ve a dir "em vaig equivocar, no tornarà a passar", que de tant repetit ja cansa i no se'l creu ningú. Ahir es va començar a manifestar una bèstia que fins ara tenia molt de rumor, de llegenda urbana fins i tot, i que ara comença a tenir rostre i forma. Benvingut sigui tot plegat si ha d'acabar servint d'alguna cosa positiva que, sense cap mena de dsí que dir les coses pel seu nom i en veu alta és l'única manera de començar a canviar la realitat, igual com passa amb la complicitat oubte, s'endurà per davant el nom i la reputació personal o política de més de quatre fins ara intocables. És el preu a pagar, la penitència inevitable.

Però no ens cal patir més del compte mentre avança aquest estrany i imprescindible exorcisme democràtic. Ahir, també ahir, el Barça va remuntar una eliminatòria impossible, amb l'èpica que sempre s'aplica a les gestes futbolístiques. El país segueix endavant, no claudica davant de cap dificultat, per insuperable que sembli, i sap donar-ho tot fins a l'últim segon, per tal d'assolir l'èxit. Ens ho vam sentir i ens ho sentirem dir molts cops aquests dies. La moral de la tropa intacta, doncs. Tot en ordre. Sort en tenim.

Comentaris (0)09-03-2017 06:06:12

Dones

8 de març, dia internacional de les dones. No m'agraden els dies internacionals de res. D'alguna manera és com si hagués coses que se'ns escapen i que ens hem d'anar recordant de tant en tant, no fos cas que se'ns passessin per alt del tot. En el cas de les dones, dels pares, de les mares... és a dir, en el cas de tot allò que té a veure directament amb les persones, la cosa em resulta especialment greu, perquè acabo pensant com anem oblidant aquestes figures en el nostre dia a dia.

Dit això, potser val la pena aprofitar l'ocasió per recordar la magnitud del drama que pateixen milers de dones cada dia, el de la violència masclista, de gènere, domèstica, o digueu-ne com vulgueu. Recomano aquesta lectura, que ens recorda que en 14 anys han mort més dones a mans de les seves parelles que al llarg de 42 anys per atemptats d'ETA. Però és clar, allò era un problema d'estat i això de les dones una cosa que passa i que no es pot evitar. I com a mostra, aquest altre interessant article que posa de relleu la postura del Ministeri de l'Interior al respecte.

Avui, dia internacional de les dones. Seguim les notícies i veurem com el celebren, per exemple, les diferents formacions polítiques i sabrem la visió de cadascuna sobre la funció social de la dona. I agafem-nos fort.

Comentaris (0)08-03-2017 06:12:16

Més enllà de les paraules

Hi ha gent que té el do d'expressar moltes coses amb molt poques paraules, mentre hi ha altres que necessiten llarguíssims discursos per fer-se entendre. Entre els primers, podríem situar Patxi López, que fa uns pocs dies ens va regalar una lliçó magistral de com, en quatre frases, es pot identificar el terrorisme amb el procés que vivim a Catalunya. "Fractura de la societat", "debat polític cada cop més polaritzat", "espai públic segrestat per l'independentisme", "imposar una visió uniformadora de la societat catalana", "dinamitar el sistema democràtic" i, com a punt culminant, la necessitat d'"aturar aquesta bogeria".

No està gens malament que en un sol paràgraf de discurs trobem fractura, polarització, segrest, imposició, visió uniformitzadora, dinamitar i aturar la bogeria, pronunciades amb tota contundència per aquell socialista (ell s'ho diu) que va arribar al poder gràcies al PP i a la il·legalització de determinades formacions polítiques, en una gran exhibició de valors democràtics i de coherència política.

Les paraules sempre signifiquen coses; mai no són neutres. Utilitzar un lèxic que s'ha fet servir durant dècades per parlar de terrorisme no és cap casualitat. El que sí que em sembla és un insult a les famílies dels morts durant aquells anys, perquè el seu dolor ara es veu comparat a un gest tan pacífic com demanar urnes. No ens equivoquem, per més demagògic que resulti i més bé que quedi als titular de determinada premsa, comparar armes i urnes és un insult a aquells que més han patit i desqualifica, des del punt de vista polític i democràtic (i segurament també intel·lectual) a aquell qui ho fa. Però potser és que no se'n pot esperar més. Ja sabem que d'on no n'hi ha...

Comentaris (0)07-03-2017 06:09:49

Innocència

Comencem la setmana amb un toc d'innocència. Però d'innocència de la bona, no d'aquesta a la qual ens tenen acostumats els tribunals i que es basa en exculpar els rics i poderosos i condemnar els febles. Dit sigui de passada, però a la vista de com els han anat les coses a Rato i Blesa davant el jutge, em sembla que la doctrina Urdangarín (això que et condemnin però et deixin al carrer sense fiança ni res, no fos cas que entressis a presó) té futur.

Però tornem a la innocència de debò, com la d'aquest nen, Jax, que va demanar a la seva mare que li tallés el cabell com al seu amic, per tal que la mestra no els pogués reconèixer. Fins aquí, una idea simpàtica. El valor de la petició? que el nen en qüestió és blanc i ros i l'amic negre.

Potser sí que tenen raó aquells que diuen que la realitat és només als ulls de l'observador. Potser sí que les diferències les fem nosaltres i en realitat no hi són, o no tant com ens pensem. Potser sí que els nens tenen raó i un simple tall de cabell pot confondre una mestra. Potser sí que cal començar a mirar el món amb la innocència clara i amable d'una criatura, i potser molts conflictes, molts problemes, simplement, desapareixeran.

Comentaris (0)06-03-2017 06:11:34

Temps era temps

Temps era temps. Aixi comencen els contes tradicionals. I és que un cop dites aquestes tres paraules, ja tot és possible, perquè ens situen en un moment indefinit en el qual tot pot passar, si ens deixem guiar per la imaginació i la fantasia.

El temps, quina cosa més estranya i més complexa. Segurament, una de les més grans dificultats de qualsevol àmbit de la nostra existència és saber gestionar correctament el temps de cada cosa. De vegades és l'ànsia que tot ho precipita, i de vegades són la por o la prudència les que tot ho retarden, amb el perill sempre latent de fer irremeiablement tard o d'anar massa d'hora.

Sabem que hi ha un temps per a tot i que tot, absolutament tot, té el seu moment. Hi ha el temps d'esperar i el temps d'actuar; el d'estimar i el d'odiar; el de viure i el de morir; el del plaer i el del dolor; el del riure i el del plor; el de trobar i el d'oblidar... I tot, absolutament tot, té el seu moment en la nostra vida. Saber interpretar correctament què toca (o què volem de debò) a cada instant és fonamental.

Avui és diumenge, temps de festa, temps d'una rutina diferent a la de cada dia, temps de calma, temps sense pressa, temps per compartir (quin tresor, el temps) amb aquells que estimem. Avui és dia per dedicar temps a la tendresa i a la serenitat, lluny del ritme accelerat del dia a dia. Avui és un dia excel·lent per dir "temps serà temps" i inventar unes hores de realitat de la mà de la imaginació i de la fantasia. Avui pot ser el temps de fer-ho.

Comentaris (0)05-03-2017 07:27:23

El més gran amador

Tal dia com ahir, fa la tira d'anys, concretament el 1459, moria Ausiàs March, un dels més grans noms de la literatura catalana de tots els temps i, com acostuma a passar, un dels grans desconeguts, si no fos per Raimon que, en el seu moment, en va musicar alguns poemes.

Ausiàs March té una obra presidida per l'amor com a gran tema. Un amor introspectiu, íntim, turbulent, contradictori, fins i tot impossible, però cantat des de la seguretat personal d'algú que tant es pot proclamar sense cap pudor un excel·lent amant (o el més gran, si cal), com mostrar tots els seus dubtes i contradiccions més íntimes, tot parlant des d'un "jo desacomplexat" que el fa pronunciar un contundent "io só aquell", que segles després popularitzaria en una de les seves cançons un altre gran, Raphael. I aquí rau, segurament, tota la força de la poesia de March, en la seva capacitat -tan moderna d'altra banda- de despullar la seva intimitat entre l'arrogància i la sinceritat més absolutes.

Tot bon record d'un poeta hauria d'acabar amb alguns dels seus versos, i jo no en seré l'excepció. Avui, recordant March, em ve de gust recuperar el principi del seu cant espiritual. Sovint, els místics han recorregut a l'amor per expressar i fer comprensible la seva devoció per Déu. A mi, aquests versos dirigits a Déu, em fan pensar que l'autèntic amor, aquest amor humà, carnal, contradictori, intens, gairebé inevitable del poeta de Gandia troba, en la mística, una bona manera d'expressar-se, en tant que ambició suprema d'una vida plena. Al capdavall, qui no vol trobar l'amor veritable en algú que ompli de sentit la seva existència? Recordem:

"Puix que sens tú algú á tú no basta
donam la mà ó pels cabells me lleva
sinó estench la mia vers la tua
quasi forçat à tu mateix me tira."

Comentaris (0)04-03-2017 06:56:35

Vida, per damunt de tot

Vivim temps d'egoisme, d'insolidaritat i de retorn evident d'odi cap a la diferència. Només cal obrir les pàgines de qualsevol diari, qualsevol dia, i entendrem que alguna cosa no va a l'hora en aquest principi de segle. De tant en tant, però, es cola entremig de tanta notícia negativa (les bones notícies mai no són notícia) alguna referència a fets que ens retornen la confiança en l'ésser humà, en la seva generositat i en la seva voluntat d'ajudar sense límits.

Aquests dies, mig despistada, ha corregut la notícia d'una parella que ha decidit tenir el seu fill, que naixerà sense cervell, per tal que es puguin aprofitar els seus òrgans per a trasplantaments i d'aquesta manera facilitar una vida millor, o directament una vida, a altres persones.

Costa imaginar una dona que accepti un embaràs i un part amb la seguretat que el seu fill no tindrà vida, però amb la certesa que podrà ajudar a molta altra gent. Sense cap mena de dubte, un enorme exemple de generositat i de confiança en el gènere humà, malgrat tot.

Comentaris (0)03-03-2017 06:10:00

Nines

Molt se n'ha parlat, i em temo que molt n'haurem de parlar durant molt de temps, de si anem cap a una societat cada cop més individualista, d'individus interconnectats però físicament aïllats. Aquest, sense lloc a dubtes, és un dels debats inherents al desenvolupament tecnològic. Xarxes socials, realitat virtual, robòtica... són peces amb les quals estem construint una nova manera de viure i de conviure.

Ahir, però, i quan encara ens van arribant notícies de les meravelles tecnològiques que ja són realitat o que ho seran ben aviat, ens assabentem que a Barcelona s'ha posat en marxa el primer prostíbul on les professionals són nines, no persones. Si algú s'havia pensat que el plaer solitari, la seva evolució de finals del Segle XX gràcies a Internet, o la realitat virtual que es desplegarà amb força els propers anys ja eren el súmmum, ara resulta que, per influència japonesa, diuen els entesos, arriba la interacció física amb éssers inanimats, pel mòdic preu de 120 € l'hora. El proper pas serà substituir les nines per robots més interactius? N'estic convençut. Benvinguts al Segle XXI.

Més enllà de la gràcia o no que ens pugui fer la notícia, val la pena reflexionar un moment sobre el tipus de societat que estem creant. Una societat capaç d'oferir solucions imaginatives i insòlites a problemes de fons d'incapacitat per a les relacions socials, sigui pel motiu que sigui (físic, psicològic...) abans de mirar d'atacar d'arrel els dèficits de les persones que la integren. Ara parlem, mig seriosament mig en broma de nines, però quants pegats no fem servir a diari, gairebé sense adonar-nos, que ens van perpetuant com a individus cada cop més incapaços de fer front a la vida amb valor i amb dignitat? Com deia la meva padrina, les ciències avancen que és una barbaritat. Déu n'hi do, el panorama.

Comentaris (0)02-03-2017 06:11:48

Tot arriba

Ja és ben cert que tot arriba, ni que sigui tard. Avui comença, si no és que surt algun nou conill del barret judicial i tot es dilata encara una mica més, el judici pel cas Palau, amb una certa remor de fons que fa dubtar si tot plegat arribarà a algun lloc o serà un mer foc d'encenalls, semblant al que acabem de veure amb el cas Nóos.

Però siguem positius i esperem que aquest cop la justícia sigui justa i faci justícia. Avui comença el judici pels afers del Palau, però d'aquí a pocs dies començarà el del cas Pretòria. Casualitats del destí, però és justament avui, dimecres de cendra -enterrament de la sardina inclòs- que sembla que, amb una mica de sort, podríem començar a enterrar una crosta política i una manera de fer que sota la bonica expressió d'oasi català amagava un joc d'equilibris d'interessos molt particulars i molt indignes d'un sistema que es volia dir democràtic, però que en realitat era un simple joc de poders públics amb finalitats sovint poc confessables.

No sé què en sortirà de tot plegat. M'agradaria que en sortís una mica la veritat, ni que sigui a costa de fer-nos pujar els colors i sentir vergonya d'un temps i d'unes maneres de fer que molts voldríem definitivament enterrades, però que mirant determinats àmbits polítics territorials, municipals... encara ens semblen ben vives i tan indignes com sempre. Esperem que la justícia faci justícia i que les complicitats vergonyants i l'ús de l'activitat pública per a l'enriquiment privat o per a finalitats gens dignes, es faci, si més no una mica, més difícil. S'alça el teló, ja veurem què s'hi representarà. De moment, aquí tenim una bona guia per refrescar la memòria i per situar-nos davant del judici pel cas Palau.

Comentaris (0)01-03-2017 06:11:06